Anar al contingut

Bismarck (1940)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Bundesarchiv Bild 193-04-1-26, Schlachtschiff Bismarck.jpg
Bismarck (1940)

El Bismarck va ser un dels dos acorazars de la classe Bismarck de la marina de guerra alemana, la Kriegsmarine, durant la Segona Guerra Mundial. Nomenat aixina en honor del canceller Otto von Bismarck, promotor de l'unificació alemana en 1871, el buc va ser posat en grada en les drassanes Blohm & Voss d'Hamburc en juliol de 1936 i botat dos anys i mig despuix, en febrer de 1939. Es va completar en agost de 1940, quan va entrar en servici en l'armada alemana. Junt en el seu bessó Tirpitz, va anar l'acorazar més gran jamai construït per Alemània i un dels majors botat per qualsevol armada europea.[N 1]

El Bismarck sol va estar en servici huit mesos i va participar en una única operació ofensiva, de nom en còdic Rheinübung, en maig de 1941 comandado pel capità de navío Ernst Lindemann. En ella tenia la missió d'irrompre en l'oceà Atlàntic junt en el travessia pesada Prinz Eugen i atacar la navegació aliada entre Estats Units i Gran Bretanya. No obstant, abdós bucs varen ser localisats pels Aliats front a les costes d'Escandinavia i els britànics varen enviar varis bucs de guerra per a interceptar-los. La trobada de les naus enemigues es va produir en la batalla de l'Estret de Dinamarca, en la que el Bismarck va afonar el travessia de batalla Plantilla:HMS, orgull de la Royal Navy britànica, i va causar importants danys al nou acorazar Plantilla:HMS, lo que va forçar la seua retirada. Per la seua banda el Bismarck va rebre els impactes de tres proyectils britànics i va sofrir una important pèrdua de combustible d'un tanc danyat.

La destrucció del Hood va desencadenar una busca incessant de l'acorazar alemà per part de la Royal Navy britànica, que va desplegar per a això dotzenes de barcos. Dos dies despuix, mentres navegava cap a les costes de la França ocupada, el Bismarck va ser atacat per avions torpederos Fairey Swordfish del portaavions Plantilla:HMS. Un torpedo va destrossar un dels timons de l'acorazar alemà, lo que va impossibilitar que maniobrara. El matí següent, l'immovilisat Bismarck va ser atacat i neutralisat per l'intens fòc de varis bucs britànics, despuix de lo que la seua tripulació ho va tirar a pique i es va afonar en gran pèrdua de vides. Aixina mateix, la causa exacta del seu afonament ha segut motiu de debat entre els experts. El derelicte de l'acorazar va ser descobert en juny de 1989 a una profunditat de 4791 m per una expedició dirigida pel oceanógrafo Robert Ballard.

Construcció i característiques

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Classe Bismarck.


El Bismarck va ser encarregat per a reemplaçar al vell acorazar tipo pre-dreadnought Hannover. La drassana Blohm & Voss d'Hamburc es va adjudicar el contracte i allí es va posar en grada la seua quilla l'1 de juliol de 1936.[2] El caixco va ser botat el 14 de febrer de 1939 en grans fastos i batejat per Dorothee von Löwenfeld, neta del canceller Otto von Bismarck, de qui va rebre l'acorazar el seu nom. Adolf Hitler va pronunciar un discurs en la cerimònia.[3] Despuix de la botadura, varen continuar els treballs d'acondicionament, en el transcurs dels quals el seu roda de proa original va ser substituïda per una «proa tipo Atlàntic» més redonejada, similar a la dels acorazar classe Scharnhorst.[4] El Bismarck va entrar en servici en la flota germana el 24 d'agost de 1940 per a iniciar els seus proves de mar,[5] que es varen desenrollar en les aigües del mar Bàltica. El capità de navío Ernst Lindemann va prendre el mando de la nau en el moment de la seua entrada en servici.[6]

Archiu:Bb bismarck.png
Imàgens 3D del Bismarck en el seu aspecte durant l'Operació Rheinübung.

El Bismarck desplaçava 41.700 tonellades i podia aplegar a les 50.300 t a plena càrrega, lo que junt a la seua eslora de 251 m, la seua mànega de 36 m i la seua calat màxim de 9,9 m ho convertien en el major acorazar botat per Alemània[7] i en un dels més pesats construït per qualsevol armada europea.[8] Estava impulsat per tres turbines de vapor engranadas Blohm & Voss que suministraven un total de 150.170 CV (111.450 kW) i conseguien una velocitat màxima de 30 nucs (55,6 km/h) en les proves de velocitat. El Bismarck també va estar equipat en tres jocs de radar FUME 23 montats en els telémetros de proa i popa i en la cofa del buc.[9]

La seua tripulació estàndar era de 103 oficials i 1962 mariners,[5] dividida en dotze divisions d'entre 180 i 220 hòmens cada una. Les primeres sis divisions es varen assignar a l'armament de la nau. De la primera a la quarta es varen ocupar de les bateries principals i secundàries, la quinta i la sexta dels canons antiaèreus. La sèptima divisió comprenia especialistes, com a cuiners i carpinteros, i l'octava agrupava als encarregats de manejar les municions. Els operadors de radi, señaleros i els intendents componien la novena, mentres que les tres divisions restants eren el personal de la sala de màquines. Quan el Bismarck va salpar per a la seua incursió en l'Atlàntic, el personal de la flota, la tripulació extra i els corresponsals de guerra varen aumentar el número de tripulants fins a més de 2200.[10] La tripulació va crear un periòdic de l'acorazar batejat Die Schiffsglocke (La campana del barco), del que Gerhard Junack, cap del departament d'ingenieria, va publicar un únic número el 23 d'abril de 1941.[11]

Armament i blindage

[editar | editar còdic]

El seu armament principal estava integrat per huit canons SK C/34 de 380 mm[N 2] que disparaven granades de 800 kg i estaven ubicats en quatre torretes bessones: dos a proa —Anton i Bruno— i dos a popa —Cäsar i Dora—. El seu bateria d'armes secundàries comprenia dotze canons L/55 de 150 mm, mentres que per al seu defensa antiaèrea va ser equipat en setze L/65 de 105 mm, setze L/83 de 37 mm i dotze canons de 20 mm.[5] El seu cinturó blindat principal tenia una gruixa de 320 mm i estava flanquejat per un parell de cobertes acorazar, la superior i la principal, que tenien una gruixa de 50 mm i 100-120 mm, respectivament. Les torretes dels canons principals estaven protegides per planches de 360 mm en el seu front i de 220 mm en els seus laterals.

Historial de servici

[editar | editar còdic]
Archiu:Bismark Stapellauf 1.jpg
Botadura del Bismarck. Hamburc, 14 de febrer de 1939.

El 15 de setembre de 1940, tres semanes despuix de la seua entrada en servici, el Bismarck va deixar el port de Hamburc per a començar els seus proves de mar en la baïa de Kiel.[12] El barco auxiliar Sperrbrecher 13 va escoltar a l'acorazar fins al veta Arkona el 28 del mateix més, i després fins a Gotenhafen per a les seues proves en el golf de Danzig.[13] Es va posar a prova a fondo la planta d'energia del buc, aixina com la seua velocitat màxima, la seua estabilitat i maniobrabilidad, despuix de lo que es va detectar un fallo de disseny. En tractar de dirigir la nau únicament en l'alteració de les revolucions de les hèlices la tripulació va percebre que l'acorazar mantenia el rumbo en grans dificultats. Inclús en les hèlices laterals girant a màxima potència en direccions opostes el virage del barco era molt llent.[14] Els canons de les bateries principals del Bismarck varen ser provats per primera volta a fins de novembre, i es va demostrar que el barco era una plataforma de tir molt estable.[15] Les proves varen durar fins a decembre, i el dia 9 d'eixe més el Bismarck arribava a Hamburc per a rebre retocs menors i completar el procés d'acondicionament.[12]

Archiu:Bundesarchiv Bild 101II-MN-1361-21A, Schlachtschiff Bismarck, Kapitän Ernst Lindemann.jpg
Ernst Lindemann, primer i únic capità del Bismarck.
Archiu:Bundesarchiv Bild 101II-MW-0434-05A, Günter Lütjens.jpg
Almirant Günther Lütjens

El buc tenia previst retornar a Kiel el 24 de giner de 1941, pero un buc mercant s'havia afonat en el canal de Kiel i impedia el pas pel mateix. Les inclemències climatològiques varen retardar la retirada del naufragi, per lo que el Bismarck no va poder creuar a Kiel fins a març.[12] Este enorme retart en la partida de l'acorazar va enfurir al seu capità Lindemann, que va dir que «[El Bismarck] havia estat en Hamburc durant cinc semanes... el preciós temps en la mar perduda com a conseqüència d'això no es pot recuperar, i és inevitable un retart significatiu en el desplegament de guerra final».[16] Mentres esperava partir cap a Kiel, el buc va rebre la visita del capità Anders Forshell, l'agregat naval suec en Berlín. Est va retornar a Suècia en una detallada descripció de l'acorazar que va ser posteriorment filtrada a la Marina Real britànica per elements probritánicos de l'Armada Sueca. Això va donar a la marina anglesa una primera image completa del barco, encara que carien d'informació específica important com la seua velocitat màxima, ràdio d'acció i desplaçament.[17]


El 6 de març el Bismarck va rebre l'orde de navegar fins a Kiel. En el camí va ser escoltat per varis caces Messerschmitt Bf 109 i un parell de barcos mercants armats, ademés d'un rompehielos. A les 08:45 del dia 8 el Bismarck va encallar breument en la costa sur del canal de Kiel, encara que va poder ser lliberat en una hora. L'acorazar va arribar a Kiel al sendemà, a on la seua tripulació es va proveir de municions, combustible i atres suministraments i li va aplicar una pintura de camuflage contra els observadors aéreus. Bombarders britànics varen atacar el port el dia 12 sense èxit.[18] El 17 el vell acorazar Schlesien, usat com rompehielos, va escoltar al Bismarck a través del gèl fins a Gotenhafen, a on va continuar el seu entrenament de combat.[19]

Archiu:El acorazado Bismarck y la bandera nazi.jpg
El Bismarck i la bandera de l'Alemània Nazi (1941).

L'Alt Mando Naval alemà, comandado per l'almirant Erich Raeder, tenia l'intenció de continuar la tàctica d'amprar barcos pesats com corsarios de superfície contra la navegació mercant aliada en l'oceà Atlàntic. Els dos acorazar classe Scharnhorst estaven basats en eixe moment en el port de Brest, en la França ocupada, i acabaven de complir l'Operació Berlín, un gran bol en l'Atlàntic. El buc bessó del Bismarck, el Tirpitz, estava propenc a finalisar-se. Abdós anaven a partir des del mar Bàltica per a unir-se a dos travessies de la classe Scharnhorst en l'Atlàntic en una operació prevista inicialment per al 25 d'abril de 1941, quan un periodo de lluna nova proporcionaria condicions més favorables.[20]

Els treballs en el Tirpitz es varen completar més vesprada de lo previst, no va ser posat en servici fins al 25 de febrer i no estaria llest per a combatre abans de fin d'any. Per a complicar encara més la situació el Plantilla:Barco va ser torpedeado mentres estava en el port de Brest i danyat per bombardejos aéreus mentres permaneixia en el dic sec. El Plantilla:Barco va requerir una revisió de les seues calderes despuix de l'Operació Berlín i en el transcurs de la mateixa els treballadors varen descobrir que les seues calderes estaven en pijor estat del previst, per lo que tampoc estaria disponible per a l'eixida planejada.[21] Els atacs dels bombarders britànics als depòsits de suministraments en Kiel varen retardar les reparacions en els travessies pesades Admiral Scheer i Admiral Hipper, que no estarien preparats per a l'acció fins a juliol o agost.[22] L'almirant Günther Lütjens, l'oficial elegit per a dirigir l'operació, va voler retardar-la fins que a lo manco el Scharnhorst o el Tirpitz estigueren llests.[23] No obstant, l'Alt Mando Naval va decidir procedir a l'operació, cridada en còdic Operació Rheinübung, en una força composta solament pel Bismarck i la travessia pesada Prinz Eugen.[21]

Operació Rheinübung

[editar | editar còdic]

El 5 de maig Adolf Hitler, Wilhelm Keitel i un gran sèquit varen ser a vore al Bismarck i al Tirpitz en Gotenhafen. Varen fer una extensa visita als barcos, despuix de la qual Hitler es va reunir en Lütjens per a discutir la pròxima missió.[24] El 16 de maig Lütjens va informar que tant el Bismarck com el Prinz Eugen estaven totalment preparats per a l'Operació Rheinübung, i se li va ordenar per tant procedir a la mateixa a partir de la vesprada del dia 19.[25] Com a part dels plans operatius un grup de díhuit barcos de suministrament serien disposts per a donar soport als dos bucs de guerra. Quatre U-Boote es colocarien a lo llarc de la ruta del comboi entre Halifax i el Regne Unit per a realisar tasques de reconeiximent per als bucs incursores.[26] El 14 de maig, realisant ya els últims eixercicis en el golf de Danzig i en mig de mal clima, el Bismarck va tindre un fallo en una de les grues de babor per a alçar els hidroavions mentres realisava eixercicis en el travessia llaugera Leipzig i va tindre que reingresar a Gothenhafen per a abarloarse al moll i botar la grua a terra per a reparacions.[27]

Archiu:Bundesarchiv Bild 193-24-2-11, Schlachtschiff Bismarck.jpg
14 de maig de 1941: El Bismarck bota una de les seues grues a terra per a reparació en Gotenhafen.

Per a l'inici de l'operació la tripulació del Bismarck havia aumentat fins als 2.221 hòmens entre oficials i marinería, entre els que estaven inclosos sesenta y cinco membres del personal de l'almirant i huitanta navegants, que podrien ser usats per a tripular transports enemics capturats durant la missió. El 16 de maig, Lütjens va informar al Comando central que estava llest per a la missió i el 18 de maig va convocar a Lindemann i al capità de navío Helmuth Brinkmann, comandant del Prinz Eugen, per a discutir els detalls operatius de l'Eixercici Rin.[28]

L'inici del cridat Eixercici Rin o operació Rheinübung va començar a les 02:00 del 19 de maig quan el Bismarck va partir de Gotenhafen i es va dirigir als estrets danesos. A ell es va unir front al veta Arkona a les 11:25 el Prinz Eugen, que havia eixit a les 21:18 de la nit anterior.[29] Els dos bucs varen ser escoltats per tres destructors —Hans Lody, Friedrich Eckoldt i Z23— i una floteta de dragaminas.[30] La Luftwaffe va proveir cobertura aérea durant el viage fòra d'aigües alemanes. Cap al migdia del 20 de maig, Lindemann va informar a la tripulació de la missió del buc a través dels altaveus. Aproximadament al mateix temps un grup de dèu o dotze aeronaus sueques en vol de reconeiximent varen avistar a la força alemana i varen informar de la seua composició i rumbo, encara que els alemans no els varen vore ells.[31]

Una hora despuix la flota germana va ser trobada per la travessia portahidroaviones suec HSwMS Gotland, que la va seguir en l'estret Kattegat durant dos hores.[32] El Gotland va transmetre la notícia al mando naval, senyalant: «Dos bucs de gran tamany, tres destructors, cinc barcos d'escolta i dèu o dotze avions varen passar per Marstrand, rumbo 205°/20'».[33] L'Alt Mando Alemà no estava preocupat pel risc de seguritat que suponia el Gotland, encara que tant Lütjens com Lindemann varen creure que el secret operacional s'havia perdut.[32] L'informe finalment va aplegar al capità Henry Denham, l'agregat naval britànic en Suècia, que va transmetre l'informació a la seua Almirantazgo.[34] Els criptógrafos de Bletchley Park varen confirmar que una incursió en l'Atlàntic era imminent, ya que havien dessifrat informes pels que varen saber que el Bismarck i el Prinz Eugen havien embarcat tripulació extra i solicitat cartes de navegació adicionals al seu quarter general. Un parell de caces Supermarine Spitfire varen ser enviats per a localisar a la floteta alemana en les costes de Noruega.[35]

Archiu:Bundesarchiv Bild 146-1989-012-03, Schlachtschiff Bismarck in der Ostsee.jpg
El Bismarck captat des del Prinz Eugen en la mar Bàltica a l'inici de l'Operació Rheinübung (maig de 1941).

El reconeiximent aéreu alemà va informar que un portaavions, tres acorazar i quatre travessies permaneixien ancorats en el fondeadero britànic de Scapa Flow, lo que va confirmar a Lütjens que fins a eixe moment els britànics desconeixien la seua operació. En la nit del 20 de maig el Bismarck i el restant de la floteta varen aplegar a les costes noruegues; els dragaminas es varen separar i els dos incursores i el seu escolta de destructors varen continuar cap al nort. Al matí següent els oficials de intercepció de senyals de ràdio del Prinz Eugen varen arreplegar una senyal que ordenava als avions de reconeiximent britànics buscar dos acorazar i tres destructors cap al nort de la costa noruega.[36] A les 07:00 del dia 21 els alemans varen avistar quatre aeronaus no identificades, encara que ràpidament es varen marchar. Poc despuix de les 12:00 la floteta va aplegar a Bergen i va tirar ancores en Grimstadfjord. Allí les tripulacions sobrepintaron les bandes de camuflage bàltic en el color «gris exterior» usat pels barcos de guerra alemans que operaven en l'Atlàntic, deixant solament les ones de cap.[37]

Archiu:Bismarck reconnaissance.jpg
Image de Grimstadfjord obtinguda pel Spitfire de reconeiximent. S'aprecia clarament a l'acorazar a la dreta de la foto.

Estant en Noruega, un parell de caces Bf 109 varen sobrevolar en círcul sobre l'acorazar a fi de protegir-ho d'un eventual atac aéreu britànic. A pesar d'això, l'oficial de vol britànic Michael Suckling va conseguir sobrevolar directament sobre la floteta alemana en la seua Spitfire de reconeiximent i realisar vàries fotografies des d'una altura de 8.000 m.[38] Una volta rebuda l'informació, l'almirant anglés John Tovey va ordenar al travessia de batalla Plantilla:HMS, a l'acorazar recentment posat en servici Plantilla:HMS i a sis destructors reforçar el parell de travessies que ya patrullaven les aigües del estret de Dinamarca. El restant de la Home Fleet britànica estava fondejada en Scapa Flow en estat de màxima alerta.

Es varen enviar díhuit avions bombardero per a atacar als alemans, pero el temps sobre el fiort havia empijorat i no varen poder localisar als bucs alemans.[39]

El Bismarck no va repondre combustible en la seua estància en Noruega perque les seues órdens operacionals no ho requerien. Havia deixat el port en una càrrega unes 200 tonellades per baix de la seua màxima capacitat, i havia gastat atres 1000 tonellades en el seu viage des de Gotenhafen. El Prinz Eugen per la seua banda va repostar 764 t de combustible.[40] A les 19:30 del 21 de maig els dos bucs i els seus tres destructors d'escolta varen partir de Bergen,[41] i cap a mijanit la força ya estava en mar oberta i en direcció al oceà Àrtic. En este moment l'almirant Erich Raeder va informar finalment a Hitler de l'operació, qui va donar el seu consentiment per a continuar en l'incursió de mala gana. Els tres destructors d'escolta es varen separar a les 04:14 del 22 de maig, mentres la força navegava front a Trondheim. Sobre les 12:00 Lütjens va ordenar als seus dos bucs virar cap a l'estret de Dinamarca per a intentar penetrar en les aigües obertes de l'oceà Atlàntic.[42]


Cap a les 04:00 del 23 de maig, Lütjens va ordenar al Bismarck i al Prinz Eugen aumentar la velocitat fins als 27 nucs (50 km/h) per a sortejar ràpidament l'estret danés.[43] En entrar en est, abdós bucs varen activar els seus equips de radar Fume.[44] El Bismarck navegava uns 700 m per davant del Prinz Eugen; la boira va reduir la visibilitat a uns 3.000 o 4.000 metros. Els alemans es varen topar en gèl cap a les 10:00, lo que els va obligar a reduir la velocitat a 24 nucs. Dos hores més vesprada, abdós navío havien alcançat un punt al nort d'Islàndia, i varen tindre que navegar en zigzag per a evitar témpanos de gèl. A les 19:22 els operadors dels hidrófonos i el radar dels bucs germans varen detectar a la travessia anglesa HMS Suffolk a una distància aproximada de 12.500 m.[43] L'equip de radiointercepció del Prinz Eugen va dessifrar les senyals del Suffolk i varen saber que havia donat notícia de la seua localisació.[45]

L'almirant Lütjens va donar permís al Prinz Eugen per a atacar-ho, pero el capità germà de la travessia pesada no va poder definir l'objectiu.[46] La travessia enemic es va retirar ràpidament fins a una distància segura i va seguir als barcos alemans. A les 20:30 la travessia pesada HMS Norfolk es va unir al Suffolk, pero es va aproximar massa als navío germans i Lütjens va ordenar als seus barcos atacar a la travessia anglesa. El Bismarck va disparar cinc salves, tres de les quals ahorquillaron al Norfolk i varen fer blanc en les seues cobertes. La travessia va tendir una pantalla de fum i es va refugiar en un banc de boira, acabant aixina el breu encontronazo. La commoció dels poderosos canons de 380 mm va desactivar els radars Fume 23 del Bismarck, per lo que Lütjens va tindre que demanar al Prinz Eugen que s'alvançara per a usar els seus radars per a reconéixer.[47]

Al voltant de les 22:00 Lütjens va ordenar al Bismarck fer un gir de 180° en un esforç per sorprendre a les dos travessies britànics que ho perseguien. A pesar de que el Bismarck no era visible en mig de la pluja que caïa, el radar del Suffolk va detectar la maniobra i va poder evadir a l'acorazar.[48] Les travessies es varen mantindre en la seua posició tota la nit, transmetent contínuament la posició i la conducta dels bucs alemans. Lütjens va supondre correctament que els bucs enemics estaven dotats de radars.

El mal temps va cessar el matí del 24 de maig i va deixar pas a un cel rebujat. A les 05:07 d'eixe matí els operadors dels hidrófonos del Prinz Eugen varen detectar un parell de bucs sense identificar aproximant-se a la formació alemana a una velocitat de 20 nucs (37 km/h).[49]

Batalla de l'estret de Dinamarca

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Batalla de l'Estret de Dinamarca.

A les 05:45 els observadors dels bucs alemans varen avistar fum en el horisó, el fum dels fumerals del Hood i el Prince of Wales, baix mando del vicealmirante Lancelot Holland. Lütjens va ordenar a la tripulació de les seues naus colocar-se en els seus llocs de combat.


A les 05:52 l'alcanç s'havia reduït a 26.000 m i el Hood va obrir anticipadament fòc en els seus canons proeles, seguit del Prince of Wales un minut despuix, esta acció anticipada va supondre un greu error tàctic.[50] El Hood va apuntar al Prinz Eugen pensant que es tractava del Bismarck, mentres que el Prince of Wales va fer lo propi en el Bismarck. Els britànics ignoraven que els navío alemans havien intercanviat les seues posicions mentres creuaven l'estret de Dinamarca, i encara que els observadors de el HMS Prince of Wales els varen identificar correctament, no varen informar a l'almirant Holland.[51] Adalbert Schneider, primer oficial d'artilleria del Bismarck, va demanar permís per dos voltes a Lütjens per a tornar el fòc, pero est va dubtar i va caure en mutisme.[52] Lindemann va intervindre, murmurant «no deixaré que a la meua nau se li dispare baix el meu cul».[53] Lindemann va exigir permís a Lütjens, qui va cedir i va ordenar a les 05:55 atacar als bucs britànics.[53]

Archiu:El acorazado Bismarck durante la batalla del estrecho de Dinamarca.jpg
El Bismarck disparant la seua bateria principal durant la Batalla de l'estret de Dinamarca.

Els barcos anglesos alvançaven cap als alemans, lo que els va obligar a usar únicament les seues bateries davanteres, mentres que el Bismarck i el Prinz Eugen disparaven andanadas completes des de tots els seus canons. Varis minuts despuix d'obrir fòc Holland va ordenar un gir de 20° a babor, lo que permetria als seus barcos fer us de totes les seues torretes. Els dos bucs alemans varen concentrar els seus salves en el Hood, i un minut despuix d'iniciar els seus cañonazos el Prinz Eugen li va fer impacte en un proyectil altament explosiu de 203 mm; la seua explosió va iniciar un gran incendi en la coberta de pots que va ser prontament extinguit.[54] Despuix de disparar tres salves de quatre canons, Schneider havia calculat el ranc exacte del Hood i va ordenar immediatament una ràpida salva dels huit canons de 380 mm del Bismarck. També va ordenar a les bateries de 150 mm obrir fòc contra el Prince of Wales. Holland llavors va ordenar un segon gir de 20° a babor per a posar els seus barcos en un curs paralel als bucs germans.[55] Lütjens va manar al Prinz Eugen canviar d'objectiu i atacar al Prince of Wales per a aixina mantindre als seus dos oponents baix fòc. Als pocs minuts el Prinz Eugen li va fer un parell d'impactes a l'acorazar britànic i va informar de l'inici d'un chicotet incendi.[56]

Lütjens llavors va ordenar a la seua travessia caure darrere del Bismarck per a que poguera seguir monitorizando la posició de les travessies Norfolk i Suffolk, que estaven encara a entre 19 i 22 km a l'est.

A les 06:00 el Hood estava completant el seu segon gir a babor quan el Bismarck va disparar la seua quinta salva. Dos dels proyectils es varen quedar curts, en caure a l'aigua prop de la travessia, pero a lo manco un dels proyectils perforantes de 380 mm va fer impacte i va penetrar el seu prim blindage de coberta. El proyectil va aplegar tangencialment fins a la santabárbara i va fer detonar 112 t de cordita.[57] Una llamarada va sorgir front al màstil de popa i seguidament una massiva explosió va rebentar la part atrassera de la travessia, entre el màstil principal i el fumeral atrasser; la secció davantera del buc va alvançar breument ans que l'inundació d'aigua fera alçar-se la proa en un pronunciat àngul. La popa es va elevar de manera similar quan l'aigua va penetrar en els seus compartimento esgarrats per la deflagració.[58] Schneider va exclamar pels altaveus «¡S'està afonant!».[57] Despuix d'un intercanvi de cañonazos de sol huit minuts, el Hood havia desaparegut en menys de tres minuts junt a una tripulació de 1419 hòmens.[59]

Archiu:Bundesarchiv Bild 146-1984-055-13, Schlachtschiff Bismarck, Seegefecht.jpg
El Bismarck durant el combat.


El Bismarck llavors va passar a disparar al Prince of Wales, i un dels proyectils de la seua primera salva va travessar el pont del buc britànic sense explotar pero matant a tots els que es trobaven en el centre de mando menys al comandant de la nau, John Leach, i a un atre home.[60] El Prince of Wales va conseguir fer blanc a l'acorazar alemà en la seua sexta salva, pero els dos bucs alemans varen fer ploure proyectils sobre l'acorazar anglés i li varen causar greus danys. Els canons del recentment posat en servici Prince of Wales no varen funcionar adequadament, i encara tenia tècnics civils a bordo.[61] A pesar de la seua problemàtica bateria principal, l'acorazar va conseguir fer blanc en el Bismarck en tres proyectils: el primer va colpejar en el castell de proa sobre la llínea de flotació, pero suficientment baix per a que penetraren les ones en el seu caixco; el segon, per baix del cinturó blindat i va explotar en chocar en el mamparo antitorpedos, infligiendo danys menors; i el tercer va travessar entre els hangars desintegrant un dels pots de l'acorazar fent-ho asclons i la plataforma dels hidroavions sense detonar.[62]

A les 06:13 Leach va ordenar retirada, quan solament dos dels seus dèu canons de 356 mm encara disparaven i el seu barco havia rebut quantiosos danys. El Prince of Wales va fer un virage de 160° i va tendir una pantalla de fum per a cobrir la seua retirada. Els alemans varen cessar de disparar quan va aumentar la distància.

Encara que Lindemann va advocar per perseguir a el navío anglés i destruir-ho,[63] Lütjens va obedir les órdens de l'operació sobre evitar el combat en forces enemigues que no protegiren un comboi[64] i va rebujar fermament l'idea, ordenant en el seu lloc al Bismarck i al Prinz Eugen posar rumbo a les aigües obertes de l'Atlàntic Nort.[65] En el transcurs del combat el Bismarck havia disparat 93 proyectils perforantes i havia encaixat tres impactes.[59] El proyectil del castell de proa havia provocat l'entrada d'entre 1000 i 2000 t d'aigua que va contaminar el combustible almagasenat en la proa. Lütjens es va negar a permetre una reducció de la velocitat per a que els equips de control de danys repararen el forat del proyectil, que es va fer encara més gran i va deixar entrar més aigua.[66] El segon impacte va causar algunes inundacions i la seua metralla va danyar la llínea de flotació en la sala del turbogenerador, encara que el Bismarck tenia suficients reserves de generador i açò no va ser problemàtic. L'inundació causada per estos dos impactes va provocar una escora de 9° a babor i de 3° en proa.[67]

La persecució

[editar | editar còdic]
Archiu:Absetzmanöver Bismarck.png
Gràfic que mostra la maniobra de Lütjens per a zafarse de la persecució britànica en la matinada del 25 de maig de 1941.

Despuix del combat Lütjens va informar que una «travessia de batalla, provablement el y atacar la navegación aliada entre Estados Unidos y Gran Bretaña. Sin embargo, ambos buques fueron localizados por los Aliados frente a las costas de Escandinavia y los británicos enviaron varios buques de guerra para interceptarlos. El encuentro de las naves enemigas se produjo en la batalla del Estrecho de Dinamarca, en la que el , afonat. Un atre acorazar, hundió el crucero de batalla Plantilla:HMS, orgullo de la Royal Navy británica, y causó importantes daños al nuevo acorazado Plantilla:HMS, lo que forzó su retirada. Por su parte el o recibió los impactos de tres proyectiles británicos y sufrió una importante pérdida de combustible de un tanque dañado.

La destrucción del , es va ser danyat. Dos travessies pesades mantenen contacte».[68] A les 08:01 va transmetre un informe de danys i les seues intencions a l'Alt Mando Naval Alemà, que varen ser separar al Prinz Eugen per a que continuara la seua incursió contra els bucs mercants i recalar en el Bismarck en el port francés de Saint-Nazaire per a reparacions.[69] Poc abans de la 10:00 Lütjens va ordenar al Prinz Eugen posar-se a popa del Bismarck per a averiguar la gravetat de les fugues de combustible de l'impacte de proa. Despuix de confirmar «grans corrents de combustible a abdós costats de l'estela [del Bismarck]»,[70] el Prinz Eugen va tornar a la posició de vanguarda.[70] Sobre una hora despuix un hidroavió Short S.25 Sunderland britànic va informar de la taca de combustible al Suffolk i al Norfolk, que s'havien unit al danyat Prince of Wales. El contralmirante Frederic Wake-Walker, comandant de les dos travessies, va ordenar al Prince of Wales permanéixer darrere de les seues naus.[71]


La Real Armada britànica va fer crides a totes les seues unitats en l'àrea per a unir-se a la persecució del Bismarck i el Prinz Eugen. La Home Fleet de l'almirant Tovey navegava per a interceptar als bucs alemans, pero en el matí del 24 de maig estava encara a 650 km de distància. El Almirantazgo britànic va enviar a les travessies llaugeres HMS Manchester, Birmingham i Arethusa a patrullar l'estret de Dinamarca en el cas de que Lütjens decidira tornar sobre els seus passos. A l'acorazar Plantilla:HMS se li va ordenar unir-se a Tovey. Els vells acorazar Plantilla:HMS i Plantilla:HMS també varen rebre l'orde d'unir-se a la caça.[72] En total, sis acorazar i travessies de batalla, dos portaavions, tretze travessies i vintiun destructors varen ser convocats a la persecució.[73] Sobre les 17:00 la tripulació a bordo del Prince of Wales havia reparat nou dels seus dèu canons principals, per lo que Wake-Walker ho va emplaçar en el front de la seua formació per a atacar al Bismarck si es presentava l'oportunitat.[74]

En el temps empijorant, Lütjens va intentar separar al Prinz Eugen a les 16:40. La tormenta no era lo suficientment espessa com per a cobrir la seua retirada als ulls de les travessies de Wake-Walker, que continuaven mantenint contacte de radar, per lo que el Prinz Eugen va ser cridat temporalment.[75] La seua partida definitiva es va poder portar a terme a les 18:14. El Bismarck viró per a encarar a la formació de Wake-Walker, forçant al Suffolk a alluntar-se a gran velocitat. El Prince of Wales va disparar dotze salves contra l'acorazar alemà, que va respondre en nou andanadas, cap de les quals va fer blanc. L'acció va distraure l'atenció dels britànics i va permetre al Prinz Eugen desaparéixer. En acabant de que el Bismarck tornara al seu punt anterior, els tres bucs de Wake-Walker es varen posicionar a babor de l'acorazar.[76]

Archiu:Map Rheinuebung.svg
Mapa de les rutes del Bismarck, el Prinz Eugen (llínees roges) i els seus perseguidors britànics (llínees negres).

A pesar de que el Bismarck havia segut danyat en el combat en el Hood i el Prince of Wales i es va vore obligat a reduir la seua velocitat, seguia sent capaç de navegar a 27-28 nucs (50-52 km/h), la mateixa velocitat màxima que el King George V de John Tovey. A menos que se li frenara, els britànics no serien capaços d'evitar que aplegara a Saint-Nazaire. Poc abans de les 16:00 del 25 de maig, Tovey va separar el portaavions HMS Victorious i quatre travessies llaugeres per a realisar una ruta que podria posicionar-los per a llançar els seus avions torpederos.[77] A les 22:00 el Victorious va llançar el seu atac, que comprenia sis caces Fairey Fulmar i nou torpederos Fairey Swordfish. Els aviadors inexpertos casi ataquen al Norfolk, equivocació que va alertar als artilleros antiaèreus del Bismarck.[78] L'acorazar alemà va aplegar a utilisar les seues bateries principals i secundàries per a disparar lo màxim possible i crear salpicaduras jagants en el camí dels torpederos,[79] pero cap dels avions atacants va ser derribat. El Bismarck va evitar huit dels nou torpedos que li varen llançar,[78] pero el nové va impactar cap al centre del buc, en el cinturó blindat, i va causar danys materials menors. La commoció del choc va tirar a un home contra una paret i ho va matar, mentres que atres cinc varen resultar ferits.[80]


L'explosió del torpedo va causar alguns danys menors en l'instalació elèctrica, pero varen ser l'alta velocitat i les maniobres erráticas per a evadir els torpedos les que infligieron majors danys. Els canvis bruscs en la velocitat i el curs varen afluixar el precari sagellat del forat de proa, en lo que varen aumentar les inundacions i la caldera número dos del costat de babor va tindre que ser abandonada. La pèrdua ara de dos calderes en l'eix de babor, junt en la disminució dels nivells de combustible i l'aument de l'inundació de proa, va forçar a reduir la velocitat a 16 nucs (30 km/h). Es varen enviar buços baix la proa per a reparar el sagellat del boquete, despuix de lo que es va poder aumentar la velocitat a 20 nucs (37 km/h). Els mandos de l'acorazar varen determinar que eixa era la velocitat més econòmica per al viage fins a la França ocupada.[81]

Poc en acabant de que els Swordfish ixqueren d'escena, el Bismarck i el Prince of Wales es varen enfrontar en un breu duel artillero, pero abdós varen fallar els seus dispars.[82] Els equips de control de danys del Bismarck varen reprendre el seu treball despuix del breu cañoneo. L'aigua de mar que havia inundat la caldera número dos de babor va amenaçar en penetrar en el turbogenerador número quatre del sistema de suministrament d'aigua, lo que hauria permés a l'aigua salada aplegar als motors de la turbina. L'aigua salada hauria destruït els álabes de la turbina i reduït considerablement la velocitat del barco. No obstant, en el matí del dia 25 el perill havia passat. El buc va desaccelerar fins als 12 nucs per a permetre als buços bombejar el combustible dels compartimento davanters cap als tancs atrassers, els quals varen conectar en èxit dos mànegues que varen permetre el transvasament de varis centenars de tonellades de combustible.[83]

En la persecució adinsant-se en les aigües obertes de l'Atlàntic Nort, els bucs de Wake-Walker es varen vore obligats a navegar en zigzag per a evitar els submarins alemans que podien estar en la zona. Açò requeria que navegaren dèu minuts a babor i atres dèu a estribor per a aixina mantindre un mateix curs. Cap als últims minuts del virage a babor, el Bismarck va desaparéixer del radar del Suffolk.[84] A les 03:00 de la matinada del 25 de maig Lütjens va ordenar incrementar la velocitat al màxim, que en eixe moment era 28 nucs (52 km/h), despuix de lo que va manar que l'acorazar girara en círcul, primer cap a l'oest i despuix cap al nort. Esta maniobra es va realisar en el moment en que el navío alemà estava fora dels radars britànics, per lo que va conseguir girar i colocar-se despuix d'ells. El capità del Suffolk va assumir que el Bismarck s'havia perdut en direcció oest, per lo que va prendre eixa derrota en la finalitat de localisar-ho. Despuix de mija hora va informar a Wake-Walker de la situació, qui va manar als tres barcos dispersar-se tan pronte aguaitaren les primeres llums del dia a l'objecte de fer una busca visual de la nau enemiga.[85]

La Real Armada britànica es va embarcar en una busca frenètica del Bismarck. El portaavions Victorious i les seues travessies d'escolta varen ser enviats a l'oest, els bucs de Wake-Walker varen continuar al sur i a l'oest i a l'almirant Tovey va navegar cap al centre de l'Atlàntic. La situació es va ser complicant posat que molts dels barcos anglesos estaven agotant el seu combustible. La Força H, centrada en el portaavions Plantilla:HMS i procedent de Gibraltar, estava encara a un dia de navegació de la zona de busca.[86] Sense saber que Wake-Walker els havia perdut, Lütjens va enviar llarcs mensages de ràdio al Grup Naval Oest, en base en París. Estes senyals varen ser interceptades pels britànics, que varen determinar el seu rumbo, pero est va ser erròneament traçat i va mantindre als barcos de Tovey en un curs equivocat durant sèt hores. Para quan l'error va ser advertit, el Bismarck havia abandonat l'àrea.[87]

Archiu:HMS Ark Royal h85716.jpg
Varis Swordfish sobrevolen al Ark Royal.

Els decodificadores britànics varen ser capaços de dessifrar algunes senyals alemanes, incloent una orde que manava a Lütjens dirigir-se al port de Brest. La Resistència Francesa va ajudar als britànics confirmant el moviment d'unitats de la Luftwaffe cap a Brest per a proveir cobertura aérea. Tovey podria haver mogut llavors les seues forces cap a França per a convergir en les àrees per les que tindria que passar el Bismarck per a aplegar a dit port.[88] Un esquadró de comando coster de hidroavions Consolidated PBY Catalina en base en Irlanda del Nort va ser convocat a la busca per a cobrir les àrees per les que es podria dirigir el Bismarck cap a la costa. A les 10:10 del 26 de maig, un Catalina pilotat pel alferes de l'Armada Nortamericana Leonard B. Smith va localisar al Bismarck a uns 1280 km al noroest de Brest. La seua velocitat actual era lo prou alta com per a aplegar baix la protecció dels U-Boote i les Luftwaffe en menys d'un dia, i no hi havia forces britàniques lo suficientment prop per a detindre-ho.[89]

L'única possibilitat que tenia la Marina Real britànica era el Ark Royal en la Força H, baix mando de l'almirant James Somerville.[90] El Victorious, el Prince of Wales, el Suffolk i el Repulse es varen vore obligats a interrompre la busca per les seues baixes reserves de combustible, per lo que els únics barcos pesats restants, ademés de la Força H, eren el King George V i el Rodney, pero estaven molt llunt per a interceptar al Bismarck.[91] Els Swordfish del Ark Royal ya estaven buscant en l'àrea en que el Catalina havia avistar a l'acorazar alemà, i varis torpederos també ho varen localisar a uns 110 km del Ark Royal. Somerville va ordenar un atac dels Swordfish en quant varen retornar, i varen ser armats en torpedos. Va separar a el Plantilla:HMS per a seguir al Bismarck, encara que els aviadors dels torpederos no varen ser informats d'això.[92] Com a resultat, els Swordfish, que anaven armats en torpedos equipats en nous detonadors magnètics, varen atacar accidentalment al Sheffield. Els detonadors magnètics no varen funcionar i el Sheffield va eixir indemne.[93]

Archiu:The Royal Navy during the Second World War A9798.jpg
El Bismarck a lo llunt fotografiat des d'un avió bombardero Swordfish just abans de l'atac en torpedos.

A la seua tornada al portaavions els Swordfish varen ser rearmats en torpedos de detonadors de contacte. Quinze avions varen portar a terme el segon atac, que va ser llançat a les 19:10. A les 20:47 els torpederos varen iniciar el seu atac descendint a través dels núvols.[94] Mentres s'aproximaven al Bismarck, est va disparar la seua bateria principal contra el Sheffield, impactant-li en la seua segona salva i matant a tres hòmens i ferint a varis més.[95] El barco britànic es va retirar ràpidament tendint una pantalla de fum. Va ser llavors quan els Swordfish varen llançar el seu atac; el Bismarck va començar a virar violentament mentres totes les seues bateries antiaèrees intentaven derribar als torpederos. Va conseguir evitar casi tots els torpedos que estos varen deixar caure, pero dos li varen impactar.[96] Un va encertar cap al centre del buc en el costat de babor, just baix del cinturó acorazar principal. La força de la seua explosió va ser continguda pel sistema de protecció submarina, pero es varen produir alguns danys estructurals i chicotetes inundacions.[97]


El segon torpedo va fer blanc a babor de popa, prop de l'eix del timó de babor. La seua explosió va causar greus danys en l'ensamblage del timó de babor, puix l'acoplament va ser destrossat i el timó no va poder ser desenganchat; este es va quedar virado 12° a babor. L'explosió també va causar importants danys en la nau.[98] L'equip de control de danys va intentar repetidament reprendre el control del timó, i en el temps varen conseguir arreglar el timó de estribor, pero el de babor va permanéixer atollat. Es va sugerir arrancar este timó en explosius, pero Lütjens no ho va permetre afirmant que «No podem posar en perill la nau en mides d'este tipo».[99] Va considerar que hi havia un sério perill de danyar les hèlices, lo que hauria deixat a l'acorazar completament indefens.[100] A les 21:15, Lütjens va informar que el Bismarck no era maniobrable.[101]

Afonament

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Batalla del Bismarck.
Archiu:King George V class battleship 1945.jpg
El HMS King George V, líder de la classe a que pertanyia el Prince of Wales i un dels verducs del Bismarck.

En el timó de babor atollat, el Bismarck navegava en amplis círculs, incapaç de fugir dels barcos de Tovey. A pesar de que l'escassea de combustible havia reduït el número de barcos britànics, els acorazar King George V i Rodney estaven encara disponibles, junt en les travessies pesades Dorsetshire i Norfolk.[102] Lütjens va informar al quarter general a les 21:40 del dia 26: «Barco impossible de maniobrar. Lluitarem fins a l'últim proyectil. Llarga vida al Führer.»[103] En la creixent obscuritat, el Bismarck va disparar breument contra el Sheffield, que es va alluntar a gran velocitat i va perdre contacte en l'acorazar per la poca visibilitat. El grup de cinc destructors del capità Philip Vian s'encarregaria de mantindre contacte durant la nit.[104]

Estos barcos varen trobar al Bismarck a les 22:38, que va atacar breument en els seus canons principals. Despuix de disparar tres salves, ahorquilló al destructor polac Plantilla:Barco, que va continuar aproximant-se fins que a uns 12.000 m un proyectil li va caure prop i ho va obligar a alluntar-se.[101] A lo llarc de la nit i el matí els destructors de Vian varen acossar constantment al Bismarck, allumenant-ho en els seus vengales i disparant-li dotzenes de torpedos, cap dels quals li va alcançar. Entre les 05:00 i les 06:00 la tripulació del Bismarck va intentar llançar un hidroavió Llaurat Ar 196 en el diari de guerra de l'acorazar, imàgens de la confrontació en el Hood i atres documents importants. La tercera granada del Prince of Wales, que havia alcançat la llancha motora del capità, havia danyat també la catapulta de llançament del hidroavió, deixant-l'inoperativa. Incapaços de fer desapegar l'avió, la tripulació simplement ho va espentar per la broda.[105]

Despuix de l'amanecer del 27 de maig, Tovey, a bordo del King George V, va dirigir l'atac contra el paralisat Bismarck. El Rodney va seguir l'aleta de babor, Tovey pretenia navegar directament cap al Bismarck fins que estiguera a uns 15 km de distància. En eixe moment, viraría al sur per a colocar-se en un rumbo paralel al seu objectiu.[106] A les 08:43 des del King George V varen avistar al Bismarck a uns 23.000 m, i quatre minuts despuix les torretes de proa del Rodney varen obrir fòc en sis canons de 406 mm. Casi immediatament despuix va fer lo propi el King George V en les seues bateries de 356 mm. El Bismarck va tornar el fòc a partir de les 08:50 en els seus canons davanters, i en la seua segona salva ahorquilló al Rodney.[107]

Archiu:The Royal Navy during the Second World War A4386.jpg
El Bismarck en flames i afonant-se en el matí del 27 de maig de 1941. En la fotografia, presa des d'un dels bucs britànics que li varen donar caça, s'observa el fum procedent de l'acorazar alemà i els impactes de les granades.

Com la distància es reduïa, les bateries secundàries del barco varen començar a disparar. El Norfolk i el Dorsetshire també varen acurtar distàncies i varen obrir fòc en les seues peces de 203 mm. A les 09:02 una granada de 406 mm del Rodney va impactar en la superestructura del Bismarck, matant centenars de tripulants i danyant greument les torretes davanteres Anton i Bruno. Segons els supervivents, este brutal impacte va ser el que provablement va matar a Lindemann, Lütjens i el restant de l'estat major en el pont.[108] La bateria davantera principal estava ya fòra de combat, a pesar de la qual cosa li les va arreglar per a disparar la seua última salva a les 09:27.[109] L'estació de control dels canons principals va ser ràpidament destruïda. El tinent Von Müllenheim, en l'estació de control posterior, es va fer càrrec del control de fòc de les torretes atrasseres, conseguint disparar tres andanadas ans que una granada destruïra la direcció de tir, desactivant l'equip. Va donar l'orde de disparar de forma independent als canons encara actius, pero a les 09:31 les quatre bateries principals havien segut neutralisades.[110]

Cap a les 10:00 els dos acorazar de Tovey havien disparat uns 700 proyectils en les seues bateries principals, la majoria a molt poca distància. El Bismarck havia quedat reduït a enrunes, en flames de proa a popa. Escorava 20° a babor i s'afonava per proa. El Rodney es va aproximar fins als 2.700 m, lo que para els seus canons equivalia a disparar a quemarropa, i va continuar arrasant el maltrecho caixco de l'acorazar alemà. Tovey no devia cessar el fòc fins que els alemans arriaran les seues banderes o estiguera clar que abandonaven el barco.[111] El Rodney li va llançar dos torpedos des dels seus tubos de babor —una granada del Bismarck havia esclatat a vint metros de la seua proa i havia deixat inservibles els seus tubos de estribor, en lo que havia segut el dispar alemà que més prop li va encertar— i va reclamar un impacte, alguna cosa que, d'acort a Ludovic Kennedy, «Si fora cert, [és] l'única ocasió en el història en que un acorazar torpedea a un atre».[112]

Hans Oels, primer oficial de l'acorazar alemà, va ordenar als hòmens baix la coberta abandonar el barco. També va instruir a la tripulació de la sala de màquines per a obrir els compartimento estancs del buc i preparar càrregues per a tirar-ho a pique.[113] Gerhard Junack, oficial cap d'ingenieria, va ordenar als seus hòmens colocar càrregues explosives en meches que tardarien nou minuts en ardir, pero el sistema de comunicació es va trencar i va tindre que enviar a un mensager per a confirmar l'orde d'afonar el buc. Eixe mensager mai va retornar, per lo que Junack va preparar les càrregues i va ordenar a la tripulació abandonar la nau. Varen sentir les detonació dels explosius mentres ascendien pels distints nivells del barco.[114] Mentrestant, Oels corria per tot l'acorazar ordenant als hòmens abandonar els seus llocs, pero despuix d'accedir a coberta, una enorme explosió ho va matar a ell i a atres centenars de hòmens.[115]

Archiu:HMS Dorsetshire Bismarck survivors.jpg
Supervivents del Bismarck sent rescatats per el HMS Dorsetshire.


Els quatre bucs britànics varen disparar més de 2800 proyectils contra el Bismarck i varen encertar més de 400, pero no varen ser capaços d'afonar l'acorazar alemà. Cap a les 10:20, en els nivells de combustible molt baixos, Tovey va ordenar al Arado Ar 196 reduir distàncies i disparar torpedos a l'acorazar. Va llançar un parell de torpedos a la banda de estribor del Bismarck, un dels quals li va fer blanc, despuix de lo que va girar a la banda de babor per a disparar-li un atre torpedo que també li va impactar. Para quan es va produir este atac en torpedos l'acorazar escorava clarament i la seua coberta estava parcialment inundada.[116] Segons pareix l'últim torpedo va impactar a babor de la seua superestructura, que ya estava baix l'aigua. Sobre les 10:35 el Bismarck va bolcar cap a la castigada banda de babor i es va afonar per popa, desapareixent de la superfície a les 10:40.[117] Junack, que havia abandonat la nau a temps, no va observar danys submarins en la banda de estribor de l'acorazar. Von Müllenheim-Rechberg va assegurar lo mateix, pero va assumir que la banda de babor, ya sumergida, devia haver sofrit danys importants.[118] Uns quatrecents hòmens estaven ara en les aigües; el fue uno de los dos acorazados de la clase i el destructor de la marina de guerra alemana, la Kriegsmarine, durante la Segunda Guerra Mundial. Nombrado así en honor del canciller Otto von Bismarck, promotor de la unificación alemana en 1871, el buque fue puesto en grada en los astilleros Blohm & Voss de Hamburgo en julio de 1936 y botado dos años y medio después, en febrero de 1939. Se completó en agosto de 1940, cuando entró en servicio en la armada alemana. Junto con su gemelo es varen acostar i varen tirar vetes per a pujar als nàufrecs a bordo. A les 11:40 el capità del , fue el acorazado más grande jamás construido por Alemania y uno de los mayores botado por cualquier armada europea.[N 3]

El havia rescatat ochenta y cinco hòmens i el solo estuvo en servicio ocho meses y participó en una única operación ofensiva, de nombre en código atres vinticinc en el moment en que varen abandonar el lloc,[120] un dels quals va morir a causa de les seues ferides al sendemà. Un U-Boot va aplegar més vesprada i va rescatar a tres hòmens, mentres que un atre barco alemà va salvar a atres dos. D'una tripulació d'uns 2200 hòmens, solament 114 varen sobreviure.[117][N 4]

A el hora que el navío alemà entaulava el seu últim combat contra els bucs de la Marina Real Britànica l'almirant Otto Schniewind, Cap de l'Estat Major de el SKL, va solicitar a l'Armada espanyola l'enviament de naus d'auxili preveent el desenllaç final de la batalla. El 27 de maig de 1941 a les 11:40, quan ya l'acorazar havia sossobrat, va salpar de la base de Ferrol la travessia pesada Canàries, que va aplegar a la zona de l'afonament en la nit del 29 de maig. Allí es va trobar en un submarí alemà i, en la matinada del 30, en el buc meteorològic alemà Sachsenwald. Despuix de recórrer la zona únicament va conseguir rescatar els cadàvers de dos marins alemans, que varen ser tornats a la mar en tots els honors.[N 5]


El Bismarck va aparéixer mencionat tres voltes en el Wehrmachtbericht, el bolletí diari realisat pel Oberkommando der Wehrmacht (Alt Mando de la Wehrmacht), durant l'Operació Rheinübung. La primera resenya relatava la batalla de l'estret de Dinamarca,[122] la segona va ser una breu descripció de la destrucció i afonament de l'acorazar[123] i la tercera una exagerada afirmació de que el Bismarck havia afonat un destructor britànic i derribat cinc aeronaus.[124] En 1959 Cecil Scott Forester va publicar la novela Last Nine Days of the Bismarck —Els últims nou dies del Bismarck—, llibre que va ser adaptat al cine un any despuix per la película Sink the Bismarck! —¡Afoneu el Bismarck!—. En el film, i en fins dramàtics, es mostrava a l'acorazar alemà afonant un destructor britànic i derribant dos avions, encara que res d'açò va succeir.[125]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ L'únic acorazar europeu més gran que els classe Bismarck va ser el Plantilla:HMS britànic botat en 1944, en un desplaçament estàndar de 44.500 t i de 51.420 a plena càrrega.[1]
  2. ↑ SK són les sigles de Schnelladekanone —canó de càrrega ràpida—, C/34 és Construktionsjahr —any de disseny, en este cas 1934—.
  3. ↑ El único acorazado europeo más grande que los clase va ordenar l'abandó de les tasques de rescat en acabant de que els observadors avistar lo que varen creure era un submarí alemà. El fue el Plantilla:HMS británico botado en 1944, con un desplazamiento estándar de 44.500 t y de 51.420 a plena carga.[119]
  4. ↑ A bordo del Bismarck mai va desaparéixer la disciplina ni cundió el pànic. Uns huitcents hòmens es varen congregar sobre la destrossada coberta exterior. [...] Els marins alemans, proveïts de salvavides inflables, varen ser llançant-se a les encrespades ones. [...] La travessia , en mayo de 1941 comandado por el capitán de navío Ernst Lindemann. En ella tenía la misión de irrumpir en el océano Atlántico junto con el crucero pesado ya havia arreplegat a setenta y cinco nàufrecs i el destructor Maori a atres vintiquatre quan els anglesos varen creure avistar un periscopi i es varen alluntar veloçment d'uns hòmens que quedaven aixina condenats a morir.[121]
  5. ↑ Hemeroteca ABC, 7 de juny de 1941: «El Gran Almirant Raeder felicita a la marina espanyola pel gest gallardo i fidalc de la travessia Canàries; Honors d'Espanya sobre les aigües d'Islàndia als héroes del Bismarck».

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Niemi, Robert (2006). History in the Mija: Film and Television (en anglés), Santa Bàrbara, Califòrnia: ABC-CLIO. ISBN 157607952X.
  • (2009) Navy's Most Wanted (en anglés), Washington DC: Potomac Books. ISBN 9781597972260.
  • Ric, José María (2004). The Battleship Bismarck. The Complete History of a Legendary Ship (en anglés).
  • (1998) Battleships of the Bismarck Class. Bismarck and Tirpitz: Culmination and Finale of German Battleship Construction (en anglés), Naval Institute Press. ISBN 1-55750-049-5.
  • Serra (1974). «Lluita de titanes», La guerra naval en l'Atlàntic (1939-1945), 1ª edició, Barcelona, Espanya: Joventut, pp. 316-359. ISBN 978-84-261-5715-7.
  • VV. AA., Història de la Segona Guerra Mundial. Editorial ANESA-NOGUER-RIZZOLI. Milà, 1972.
  • VV. AA., La Segona Guerra Mundial. Editorial Prensa Espanyola. Madrit, 1989.
  • Williamson, Gordon (2003). German Battleships 1939–45 (en anglés), Oxford: Osprey Publishing. ISBN 9781841764986.
  • Die Wehrmachtberichte 1939–1945 Band 1, 1. September 1939 bis 31. Dezember 1941 (en alemà). Munich: Deutscher Taschenbuch Verlag GmbH & Co. KG, 1985. ISBN 3-423-05944-3.
  • (2009) Bismarck: The Final Days of Germany's Greatest Battleship (en anglés), Nova York: Casemate Publishers. ISBN 9781935149040.


  1. ↑ Gardiner & Chesneau, p. 16.
  2. ↑ Campbell, p. 43.
  3. ↑ Gaack & Carr, p. 10.
  4. ↑ Williamson, pp. 21-22.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Gröner, p. 35.
  6. ↑ Williamson, p. 22.
  7. ↑ Garzke & Dulin, p. 203.
  8. ↑ Gardiner & Chesneau, pp. 16, 224.
  9. ↑ Williamson, p. 43.
  10. ↑ Von Müllenheim-Rechberg, pp. 29-30.
  11. ↑ Gaack & Carr, p. 77.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 Garzke & Dulin, p. 210.
  13. ↑ Von Müllenheim-Rechburg, p. 38.
  14. ↑ Von Müllenheim-Rechburg, p. 39.
  15. ↑ von Müllenheim-Rechberg, pp. 44-45.
  16. ↑ Bercuson & Herwig, p. 39.
  17. ↑ Bercuson & Herwig, pp. 39-40.
  18. ↑ Bercuson & Herwig, p. 40.
  19. ↑ Bercuson & Herwig, p. 41.
  20. ↑ Garzke & Dulin, pp. 210-211.
  21. ↑ 21,0 21,1 Garzke & Dulin, p. 211.
  22. ↑ Bercuson & Herwig, p. 43.
  23. ↑ Bercuson & Herwig, pp. 44-45.
  24. ↑ Von Müllenheim-Rechburg, p. 71.
  25. ↑ Von Müllenheim-Rechburg, p. 74.
  26. ↑ Bercuson & Herwig, pp. 55-56.
  27. ↑ Von Müllenheim-Rechburg, p. 61.
  28. ↑ Von Müllenheim-Rechburg, p. 67.
  29. ↑ Bercuson & Herwig, p. 63.
  30. ↑ Von Müllenheim-Rechburg, p. 76.
  31. ↑ Bercuson & Herwig, p. 64.
  32. ↑ 32,0 32,1 Bercuson & Herwig, p. 65.
  33. ↑ Garzke & Dulin, p. 214.
  34. ↑ Bercuson & Herwig, pp. 66-67.
  35. ↑ Bercuson & Herwig, p. 68.
  36. ↑ Zetterling & Tamelander, p. 114.
  37. ↑ Von Müllenheim-Rechburg, p. 83.
  38. ↑ Von Müllenheim-Rechburg, p. 84.
  39. ↑ Zetterling & Tamelander, p. 120.
  40. ↑ Bercuson & Herwig, p. 71.
  41. ↑ Bercuson & Herwig, p. 72.
  42. ↑ Garzke & Dulin, p. 215.
  43. ↑ 43,0 43,1 Garzke & Dulin, p. 216.
  44. ↑ Bercuson & Herwig, p. 126.
  45. ↑ Bercuson & Herwig, pp. 126-127.
  46. ↑ Bercuson & Herwig, p. 127.
  47. ↑ Bercuson & Herwig, pp. 129-130.
  48. ↑ Bercuson & Herwig, p. 132.
  49. ↑ Bercuson & Herwig, pp 133-134.
  50. ↑ Garzke & Dulin, pp. 219-220.
  51. ↑ Zetterling & Tamelander, p. 165.
  52. ↑ Zetterling & Tamelander, p. 167.
  53. ↑ 53,0 53,1 Bercuson & Herwig, p. 151.
  54. ↑ Garzke & Dulin, p. 220.
  55. ↑ Bercuson & Herwig, pp. 151-152.
  56. ↑ Bercuson & Herwig, pp. 152-153.
  57. ↑ 57,0 57,1 Bercuson & Herwig, p. 153.
  58. ↑ Bercuson & Herwig, pp. 155-156.
  59. ↑ 59,0 59,1 Garzke & Dulin, p. 223.
  60. ↑ Zetterling & Tamelander, p. 176.
  61. ↑ Zetterling & Tamelander, pp. 176-177.
  62. ↑ Bercuson & Herwig, pp. 162-163.
  63. ↑ Bercuson & Herwig, pp. 164-165.
  64. ↑ Kennedy p. 79.
  65. ↑ Bercuson & Herwig, pp. 165-166.
  66. ↑ Garzke & Dulin, p. 224.
  67. ↑ Garzke & Dulin, p. 226.
  68. ↑ Bercuson & Herwig, p. 167.
  69. ↑ Bercuson & Herwig, p. 168.
  70. ↑ 70,0 70,1 Bercuson & Herwig, p. 173.
  71. ↑ Bercuson & Herwig, pp. 173-174.
  72. ↑ Bercuson & Herwig, pp. 174-175.
  73. ↑ Williamson, p. 33.
  74. ↑ Bercuson & Herwig, p. 175.
  75. ↑ Zetterling & Tamelander, pp. 192-93.
  76. ↑ Garzke & Dulin, p. 227.
  77. ↑ Zetterling & Tamelander, pp. 194-195.
  78. ↑ 78,0 78,1 Garzke & Dulin, p. 229.
  79. ↑ Bercuson & Herwig, p. 189.
  80. ↑ Garzke & Dulin, pp. 229-230.
  81. ↑ Garzke & Dulin, p. 230.
  82. ↑ Bercuson & Herwig, pp. 192-193.
  83. ↑ Bercuson & Herwig, p. 226.
  84. ↑ Bercuson & Herwig, pp. 229-230.
  85. ↑ Bercuson & Herwig, pp. 230-231.
  86. ↑ Bercuson & Herwig, pp. 232-233.
  87. ↑ Garzke & Dulin, p. 231.
  88. ↑ Garzke & Dulin, p. 232.
  89. ↑ Garzke & Dulin, p. 233.
  90. ↑ Zetterling & Tamelander, p. 234.
  91. ↑ Zetterling & Tamelander, p. 233.
  92. ↑ Zetterling & Tamelander, p. 235.
  93. ↑ Zetterling & Tamelander, pp. 236-237.
  94. ↑ Bercuson & Herwig, pp. 258-259.
  95. ↑ Bercuson & Herwig, p. 259.
  96. ↑ Bercuson & Herwig, pp. 259-261.
  97. ↑ Garzke & Dulin, p. 234.
  98. ↑ Garzke & Dulin, pp. 234-235.
  99. ↑ Garzke & Dulin, pp. 235-236.
  100. ↑ Kennedy, p. 211.
  101. ↑ 101,0 101,1 Garzke & Dulin, p. 237.
  102. ↑ Bercuson & Herwig, pp. 271-272.
  103. ↑ Von Müllenheim-Rechberg, p. 182.
  104. ↑ Bercuson & Herwig, p. 279.
  105. ↑ Garzke & Dulin, pp. 237-238.
  106. ↑ Bercuson & Herwig, pp. 286-287.
  107. ↑ Bercuson & Herwig, pp. 288-289.
  108. ↑ Bercuson & Herwig, pp. 290-291.
  109. ↑ Garzke & Dulin, p. 239.
  110. ↑ Bercuson & Herwig, p. 291.
  111. ↑ Bercuson & Herwig, pp. 292-293.
  112. ↑ Kennedy, p. 246.
  113. ↑ Bercuson & Herwig, p. 293.
  114. ↑ Zetterling i Tamelander, p. 281.
  115. ↑ Bercuson & Herwig, p. 295.
  116. ↑ Zetterling & Tamelander, p. 281.
  117. ↑ 117,0 117,1 Garzke & Dulin, p. 246.
  118. ↑ Zetterling & Tamelander, p. 282.
  119. ↑ Gardiner & Chesneau, p. 16.
  120. ↑ Bercuson & Herwig, p. 297.
  121. ↑ Luis de la Serra (2008). La Guerra Naval en l'Atlàntic, 5ª edició, Barcelona: Ed. Joventut, pp. 334,337. ISBN 978-84-261-5715-7.
  122. ↑ Die Wehrmachtberichte, Band 1, pp. 538-540.
  123. ↑ Die Wehrmachtberichte, Band 1, p. 542.
  124. ↑ Die Wehrmachtberichte, Band 1, p. 544.
  125. ↑ Niemi, p. 99.
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Bismarck_(1940)&oldid=895888»