Spitsbergen

Spitsbergen

L'illa de Spitsbergen (anteriorment coneguda com Spitzberg Occidental) és la major de les illas del archipèlec de Svalbard, situada en la confluència entre l'oceà Àrtic, la mar de Barents i la mar de Groenlàndia. L'illa de Spitsbergen té una superfície aproximada de 39 044 km², encara que vàries referències citen chicotetes diferències de tamany. Este nom, Spitzberg, ha segut aplicat també a l'archipèlec complet de Svalbard i encara ho és ocasionalment. L'illa té 450 km de llongitut i entre 40 i 225 km d'ample. Degut a que Spitsbergen se situa enterament dins del círcul polar àrtic, és un dels llocs a on el solluïx durant les 24 hores del dia en el més de juny.

Història

El nom Spitsbergen significa «picos escarpados» i li va ser donat per l'explorador neerlandés Willem Barents, que va descobrir l'illa mentres explorava en busca del pas del Noreste en 1596. No obstant, l'archipèlec pot haver segut conegut pels caçadors pomor russos ya en els sigles XIV o XV, encara que no es dispon d'evidències sòlides abans d'el XVIII. Varen pensar que la terra descoberta era part de Groenlàndia i, per això, la varen batejar Grumant (Грумант). L'archipèlec va poder també haver segut descobert pels vikings en 1194. El nom Svalbard es menciona per primera volta en les sagues islandeses dels sigles X i XI, pero també podria referir-se a l'illa de Jan Mayen o inclús a Groenlàndia.

• Spitsbergen és una de les tres illes habitades de l'archipèlec, i, d'acort en els térmens del Tractat de Svalbard, els ciutadans de qualsevol dels països firmants poden instalar-se en l'archipèlec. Actualment, només Noruega i Rússia eixercixen este dret. El major assentament en Spitsbergen és la ciutat noruega de Longyearbyen, mentres que el segon major és el de la mina de carbó de Barentsburg (la qual va ser venuda pels Països Baixos en 1932 a la companyia soviètica Arktikugol). Atres poblacions de l'illa inclouen les antigues comunitats mineres de Pyramiden i Grumantbyen (abandonades en 1961 i 1998, respectivament), una base d'investigació polaca en Hornsundet i la remota població de Ny-Ålesund en l'extrem nort. Per les corrents i a la fauna, les antigues expedicions balleneras en Svalbard solien agrupar-se al voltant de l'oest de Spitsbergen i de les illes propenques a la costa.

• Kvadehuksletta, a l'oest de l'illa Spitsbergen, és notable per les seues estructures de pedra úniques, incloent pedres molt circulares i de patrons laberínticos. Es creu que estes estructures varen ser formades pel pes del gèl. L'illa d'Edgeøya al surest de Spitsbergen és una illa deshabitada que constituïx una reserva natural, llar del orso polar i el reno. L'illa va ser ocupada per l'eixèrcit en 1941 per a previndre l'ocupació alemana de les illes. El Regne Unit i Canadà varen enviar forces militars per a destruir les instalacions i previndre l'ocupació.

Clima

La neu és habitual durant tot l'any.

El clima de Svalbard està dominat per la seua elevada latitut, en una temperatura mija en estiu d'entre 4 °C a 6 °C i unes miges en giner de -12 °C a -16 °C. la corrent de l'Atlàntic Nort modera les temperatures de Spitsbergen, especialment durant l'hivern, lo que li conferix una temperatura hivernal fins a 20 °C superior a la de latitut similars de Rússia i Canadà. Açò manté les aigües circumdants obertes i navegables la major part de l'any. Les zones interiors dels fiorts i les valls, protegits per les montanyes, tenen menys diferències de temperatura que la costa, lo que dona uns 2 °C de temperatures més baixes en estiu i 3 °C més altes en hivern. En el sur de Spitsbergen, la temperatura és llaugerament més alta que més al nort i a l'oest. Durant l'hivern, la diferència de temperatura entre el sur i el nort sol ser de 5 °C, i al voltant de 3 °C en estiu.

• Spitsbergen és elloc de trobada de l'aire polar fredor del nort i de l'aire marí suau i humit del sur, lo que crea una baixa pressió i un temps canviant i vents ràpits, sobretot en hivern; en giner, es registra un oraget fort el 17 % del temps en l'estació meteorlògica Isfjord ràdio, pero només el 1 % del temps en juliol. En estiu, sobretot llunt de la terra, la boira és comuna, en una visibilitat inferior a 1 km registrada el 20 % del temps en juliol. Les precipitacions són freqüents pero cauen en chicotetes cantitats, normalment menys de 400 mm anualment en l'oest de Spitsbergen. Plou més en la part oriental deshabitada, a on pugues haver més de 1000 mm anualment.

Naturalea

Rosella de Svalbard.

En l'illa habiten tres espècies de mamífers terrestres: el rabosot àrtic, el reno de Svalbard i el talp meridional introduït accidentalment, que solament es troba en Grumant. Els intents d'introduir la llebre àrtica i el bou almizclero han fracassat. Existixen entre quinze i vint tipos de mamífers marins, entre els que es troben ballenes, delfins, foques, morses i orsos polars. El salvelino Salvelinus alpinus, també cridat trucha àrtica, habita en Linne'vatn i atres llac d'aigua dolça de l'illa.

Els orsos polars són el símbol icònic de Spitsbergen i una de les principals atraccions turístiques. Encara que estan protegits, les persones que ixen dels assentaments estan obligades a dur un rifle per a matar als orsos polars en defensa pròpia, com a últim recurs en cas que ataquen. Spitsbergen compartix una població d'orsos polars comú en el restant de Svalbard i la Terra de Francisco José. El reno de Svalbard (Rangifer tarandus platyrhynchus) és una subespècie distinta. Encara que abans estava casi extinguida, es permet la seua caça i la del rabosot àrtic.

En Spitsbergen es troben uns trenta tipos d'aus, la majoria de les quals són migratòries. la mar de Barents és una de les zones del món en més aus marines, en uns 20 millons d'eixemplars contabilisats a finals de l'estiu. Les més comunes són el mérgulo atlàntic (Alle alle), el fulmar boreal, el arao de Brünnich (Uria lomvia i la gavina tridáctila (Rissa tridactyla). Setze espècies estan en la Llista Roja de la UICN. En particular, Storfjorden i Nordvest-Spitsbergen són importants zones de reproducció per a les aus marines. el charrán àrtic és el que migra més llunt, fins a l'Antàrtida. Només dos aus canoras migran a Spitsbergen per a reproduir-se: l'escribano nival i la collba grisa. la perdiu nival és l'única au que passa l'hivern.

Reno de Svalbard.

En 2008 es varen descobrir dos esquelets parcials de Pliosaurus funkei (vore Pliosaurus) del periodo Jurásico. Es tracta del major reptil marí del Mesozoico jamai trobat - un pliosaurio que s'estima que medix casi 15 m. Svalbard té permafrost i tundra, en vegetació àrtica baixa, mija i alta. S'han trobat 165 espècies de plantes en l'archipèlec. Només les zones que es descongelan en estiu tenen vegetació. La vegetació és més abundant en Nordenskiöld Land, al voltant d'Isfjorden i en els llocs afectats pel guano. Encara que les precipitacions són escasses, lo que conferix a l'illa un clima d'estepa, les plantes seguixen tenint un bon accés a l'aigua perque el clima fret reduïx l'evaporament. L'estació de creiximent és molt curta, i pot durar només unes semanes.

Hi ha sis parcs nacionals de Noruega en Spitsbergen: l'Indre Wijdefjorden, el Nordenskiöld Land, el Nordre Isfjorden Land, el Nordvest-Spitsbergen, el Sassen-Bünsow Land i el Sør-Spitsbergen. En l'illa també es troba l'Àrea Geotopo Protegida de Festningen; part de la costa noreste forma partix de la Reserva Natural de Nordaust-Svalbard. Tots els rastres humans anteriors a 1946 estan automàticament protegits. Svalbard està en la llista provisional de Noruega per a ser nominada com Patrimoni de la Humanitat de l'UNESCO.

Població

Longyearbyen

En 2009, Spitsbergen tenia una població de 2.753 habitants, dels quals 423 eren russos o ucranians, 10 eren polacs i 322 eren no noruecs que vivien en assentaments noruecs. Els majors grups no noruecs en Longyearbyen en 2005 eren de Tailàndia, Suècia, Dinamarca, Rússia i Alemània. Spitsbergen es troba entre els llocs més segurs del planeta, en una criminalitat pràcticament inexistent.

Longyearbyen és el major assentament de l'illa, la sèu del governador i l'única ciutat incorporada. Conta en un hospital, una escola primària i secundària, una universitat, un centre deportiu en piscina, una biblioteca, un centre cultural i un cine, transport en autobús, hotels, un banc, i varis museus. El periòdic Svalbardposten es publica semanalment. Només queda una chicoteta fracció de l'activitat minera en Longyearbyen; en el seu lloc, els treballadors es desplacen a Sveagruva (o Svea), a on Store Norske explota una mina. Sveagruva és una ciutat dormitori, en treballadors que es desplacen semanalment des de Longyearbyen.

Des de 2002, el Consell Comunitari de Longyearbyen té moltes de les mateixes responsabilitats d'un municipi de Noruega, inclosos els servicis públics, l'educació, les instalacions culturals, el cos de bombers, les carreteres i els ports. No s'oferixen servicis d'assistència ni d'enfermeria, ni tampoc ajudes socials. Els residents noruecs conserven els drets de pensió i assistència mèdica a través dels seus municipis peninsulars. L'hospital forma part de l'Hospital Universitari del Nort de Noruega, mentres que l'aeroport és operat per l'empresa estatal Avinor. Ny-Ålesund i Barentsburg són ciutats-empresa en tota l'infraestructura propietat de Kings Bay i Arktikugol, respectivament. Atres oficines públiques en presència en Svalbard són la Direcció de Mineria de Noruega, l'Institut Polar Noruec, l'Administració Tributària de Noruega i l'Iglésia de Noruega. Svalbard està subordinada al Tribunal de Districte de Nord-Troms i al Tribunal d'Apelació d'Hålogaland, abdós situats en Tromsø.

Banc Mundial de Llavors de Svalbard

Artícul principal → Banc Mundial de Llavors de Svalbard.

En 2007, l'estat noruec junt a l'Associació Global per a la Diversitat ha iniciat la construcció d'un «arca del juí final» en túnels practicats dins d'una montanya pròxima a Longyearbyen, per un cost de 3 millons d'USD en l'illa que protegirà a lo manco 10 000 classes de llavors en el cas d'una guerra nuclear o un canvi súbit en les condicions climatològiques actuals. El govern noruec construiria este banc de llavors excavant una cavitat en Spitsbergen i despuix posant tantes llavors com poguera dins en respal de tots els països del món. Esta Volta Global de Llavors de Svalbard, un verdader banc mundial de llavors, té màxima seguritat, en portes a prova d'explosions i l'atmòsfera sagellada. La volta va ser inaugurada el 26 de febrer de 2008, en 100 millons de llavors procedents d'un centenar de països de tot lo món. La cantitat de llavors depositades dependrà finalment del número de països participants en el proyecte.

Imàgens

• 
  Un orso polar botant entre els témpanos de l'illa.
• 
  El glaciar lliehookbreen (2003).
• 
  Porció del mapa de 1599 de l'exploració de l'àrtic realisada per l'explorador neerlandés Willem Barentsz. Spitsbergen, apareix en el mapa (per primera volta) com Het Nieuwe Land (en neerlandés "la terra nova"), en la part central a l'esquerra.
• 
  Balleneros neerlandesos prop de Spitsbergen, pintura d'Abraham Storck (1690).
• 
  Una fotografia del barco ballenero factoria noruec Bucentaur en Bellsund, Spitsbergen
• 
  L'Estació Àrtica Polaca d'Hornsund, fotografiada en 2003
• 
  Mina abandonada en Longyearbyen

Enllaços externs

• Spitsbergen, en moltes fotografies
• Maps
• Explicació als círculs de pedres, en fotografies de pedres en Kvadehuksletta
• Notícia de la BBC sobre el banc de llavors
• Informació sobre Spitsbergen