Anar al contingut

Aus marines

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Albatros (família Diomedeidae) planejant sobre l'oceà.
Algunes aus marines (cormoranes moñudos, alcas i llaureu-vos) descansant en un penya-segat de les illes Lofoten, prop d'una colónia de cria.

Les aus marines són un tipo d'aus adaptades per a la vida en hàbitats marins. Si be són molt distintes entre sí sobre el seu estil de vida, comportament i fisiologia, solen manifestar casos d'evolució convergent, ya que varen desenrollar adaptacions similars davant problemes idèntics, relacionats en l'ambient i els casetes d'alimentació.[1] Les primeres aus marines varen evolucionar en el periodo Cretácico, encara que les famílies modernes varen sorgir en el Paleógeno.[2]

Per lo general, les aus marines viuen molt temps, es reproduïxen més vesprada i en les seues poblacions hi ha menys individus jóvens, als que els adults dediquen molt temps.[3] Numeroses espècies anidan en colónies, que poden variar de tamany entre una dotzena d'aus i millons.[4] Unes atres són conegudes per realisar llargues migracions anuals, que les duen a creuar l'equador o en molts casos rodejar la Terra.[5] Poden alimentar-se en la superfície de l'oceà o en les seues profunditats, i inclús entre sí. Algunes són pelágiques o costeres, mentres que unes atres passen part de l'any alluntades completament del mar. la morfologia de les aus marines depén de molts factors. Per eixemple, la simetria del cos de les aus es determina pel tipo i les funcions del seu vol, que s'agrupen en les categories de caça, desplaçament a llocs d'anidación o reproducció i migració. Un au marina té, en promig, una massa corporal d'al voltant de 700 g, una envergadura d'1,09 m i un àrea total d'ales de 0,103 m². No obstant, estes variables depenen del mecanisme de vol i de l'etiologia de l'espècie.[6]

Les aus marines posseïxen una llarga història de convivència en l'home: han proporcionat menjar per als caçadors, han orientat als peixcadors cap als bancs de peixca i han guiat als mariners a les costes. Degut a que vàries espècies estan amenaçades per activitats humanes, els moviments a favor de la conservació ambiental les han tingut en conte.

Classificació

No existix una definició única que determine quins grups, famílies i espècies són aus marines i la majoria són, d'alguna manera, arbitràries.[7] La denominació «au marina» no té cap valor taxonómico; és solament una agrupació en cert modo artificial que no és usada pels científics en la classificació. Es pot considerar que es tracta d'un sistema de classificació taxonòmica popular lloc que engloba diversos grups taxonómicos pero exclou algunes espècies. En paraules de dos científiques especialistes, I. A. Schreiber i J. Burger: «L'única característica comuna de totes les aus marines és que s'alimenten en l'aigua de mar, pero, de la mateixa manera que succeïx en la majoria de les afirmacions en Biologia, algunes no ho fan».[8]

De forma convencional, es classifiquen com a aus marines tots els esfenisciformes[9] i procelariformes, junt en tots els pelecaniformes llevat els aníngidos i alguns caradriformes —els estercoráridos, láridos, estéridos, álcidos i rincópidos—. Se sol incloure també als falaropos, ya que encara que siguen aus limícolas, dos de les seues tres espècies són oceàniques durant nou mesos a l'any, en els que creuen l'equador i s'alimenten en la mar oberta.[10] Els gaviformes i podicipediformes, que anidan en els llacs pero passen l'hivern en la mar, es categorizan com aus aquàtiques. A pesar de que existixen alguns merginos dins de la família Anatidae que són verdaderament marins en hivern, li'ls exclou per convenció d'este grup. Moltes aus limícolas i ardeidas poden ser considerades marines, ya que habiten en la costa, pero no li les classifica d'esta manera.[11]

Evolució i registre fòssil

Hesperornis, un au marina del Cretácico.

Les aus marines, degut a que passen la seua vida en mijos sedimentarios, és dir, ambients en els que existix una sedimentació casi permanent, estan ben representades en el registre fòssil.[2] Se sap que varen sorgir en el periodo Cretácico. Per eixemple, d'este periodo daten els Hesperornithiformes, un grup d'aus no voladoras semblades als somorgujos, que podien bucejar en forma similar a estos i als colimbos —utilisant les seues pates per a desplaçar-se baix de l'aigua—,[12] si be esta família posseïa un pico en dents esmolades.[13]

Pese a que Hesperornis no sembla haver deixat descendents, les primeres aus marines modernes també varen sorgir en el Cretácico, en una espècie denominada Tytthostonyx glauconiticus, aparentment relacionada en els procelariformes o en els pelecaniformes. En el Paleógeno, els oceans estaven dominats pels primers proceláridos, pingüins jagants i dos famílies extintes, Pelagornithidae i Plotopteridae, un grup d'aus de gran tamany i similars als pingüins.[14] Els gèneros moderns varen escomençar la seua gran expansió en el Mioceno, encara que Puffinus, que inclou a les actuals pardela pichoneta i pardela ombrosa, data del Oligoceno.[15] La major diversitat d'aus marines sembla que es va donar en el Mioceno tardà i el Plioceno. Al final d'este últim, la cadena trófica oceànica es va trastornar per l'extinció d'una considerable cantitat d'espècies; l'expansió del número de mamífers en la mar va impedir que les aus marines recuperaren la seua antiga diversitat.[16]

Característiques

Adaptacions per a la vida marítima

Els cormoranes, com per eixemple el cormorán orejudo, presenten una capa de plomes única que deixa passar menys aire, pero de totes formes absorbix aigua. Açò els permet termorregularse i combatre la flotabilitat natural.

Les aus marines posseïxen numeroses adaptacions per a viure i alimentar-se en el mar. la morfologia de les seues ales es deu al caseta en el que varen evolucionar, de forma tal que, en mirar-les, un científic pot conéixer senyes sobre el seu comportament i alimentació. Ales llargues i una càrrega alar baixa són típiques de les espècies pelágiques, mentres que les buceadoras presenten ales més curtes.[17] Espècies com l'albatros viager, que busca el seu aliment en la superfície de l'oceà, tenen una capacitat reduïda de vol propulsado i depenen d'un tipo de planege cridat «dinàmic» —en el que el vent desviat per les ones fa que l'au s'eleve— aixina com del planege d'ascens o descens.[18] Alguns petreles, álcidos i pingüins presenten ales apropiades per a moure's baix de l'aigua i en alguns casos, com el d'estos últims, no estan preparades per al vol. Estes aus poden bucejar fins a 250 m i són capaces d'almagasenar oxigen, ya siga en sacs d'aire o a través de la mioglobina que posseïxen els seus músculs. Els pingüins tenen un major volum sanguíneu, lo que els permet almagasenar més oxigen. A l'hora de bucejar, també poden disminuir la seua freqüència cardíaca i dur sanc solament als òrguens vitals.[19] Casi totes les aus marines tenen pates palmeades, lo que els permet moure's fàcilment en la superfície i, en el cas d'algunes espècies, bucejar. Els procelariformes posseïxen un sentit del olfat inusualment fort per a un au, que utilisen per a trobar el seu aliment en grans superfícies de l'oceà, i possiblement, per a localisar les seues colónies.[20]

Les glándulas supraorbitals ajuden a que les aus marines puguen osmorregularse i eliminar la sal que ingerixen en beure i en alimentar-se, particularment de crustacis.[21] Les excreció d'eixes glándulas —que es localisen en el cap— emergixen de la cavitat nassal i són casi purament clorur de sodi, encara que també presenten chicotetes cantitats de potassi i bicarbonato, junt en una mínima porció d'urea.[9] Estan baix control del nervi parasimpático i poden ser detingudes en anestèsia i drogues tals com els inhibidors del diòxit de carbono.[9] Són una adaptació fonamental degut a que els renyons d'estes aus no podrien eliminar concentracions tan elevades d'esta substància; si ben totes les aus presenten una glándula nassal, esta no està tan desenrollada com la dels cormoranes o els pingüins.[22] De fet, les aus marines tenen glándulas supraorbitals de dèu a cent voltes més gran que les de les terrestres, ya que açò depén de la cantitat de sal a la que estan expostes.[9] la regulació hiposmótica, és dir, el mecanisme de conservació dels organismes que viuen en condicions d'extrema salinitat, es dona també a través de la «reducció de fluix disparatius», com l'orina, que es reduïx per a evitar que es perga l'aigua.[23]

A excepció dels cormoranes i alguns estérnidos, i de forma similar a la majoria de les aus, totes les aus marines posseïxen un plomall resistent a l'aigua. No obstant, en comparació a les espècies de terra, posseïxen més plomes per a protegir el seu cos. Este plomall dens fa que l'au no es mulle; la fredor és evitada en una capa espessa de plumón. Els cormoranes presenten una capa de plomes única que deixa passar menys aire i que, com a conseqüència, fa que absorbixquen aigua.[24] Açò els permet nadar sense lluitar contra la flotabilitat que causa retindre aire entre les plomes, pero també retenen la cantitat suficient d'este com per a evitar que perguen massa calor en contacte en l'aigua.[25]

El plomall de la majoria de les aus marines, restringit a variacions de negre, blanc o gris, és menys alegre que el de les de terra.[17] Certes espècies lluïxen plomes vistoses, com les tropicals o certs pingüins, pero el major colorit es concentra en els picos i pates. El plomall de les aus marines servix per a camuflar-se de modo defensiu —el color del ànet-petrer antàrtic, que és el mateix que el dels acorazars de l'Armada dels Estats Units, reduïx la seua visibilitat en la mar— i agressiu —la part blanca inferior que posseïxen moltes espècies les ajuda a amagar-se dels seus assuts davall—.[17][26] El fet de que les puntes de les ales siguen normalment negres per la melanina ajuda a impedir la deterioració i la fricció en les plomes.[27]

Dieta i alimentació

Les aus marines varen evolucionar per a obtindre el seu aliment de les mars i oceans; de fet, el seu fisiologia i comportament estan amoldados al seu dieta.[28] Estes condicions de vida han fet que espècies de distintes famílies i inclús d'órdens diferents desenrollaren estratègies similars davant els mateixos problemes, lo que constituïx un gran eixemple d'evolució convergent,[1] com la que existix entre els pingüins i els álcidos. S'observen quatre estratègies bàsiques d'alimentació en la mar: alimentar-se de la superfície, perseguir el menjar bucejant, realisar una caiguda en picat i depredar vertebrats de major tamany. Dins d'estes categories hi ha numeroses variacions.[29]

Alimentació en superfície

Un espècimen de paíño de Wilson «caminant» sobre la superfície de l'aigua.

Moltes aus marines s'alimenten en la superfície de l'oceà, ya que les corrents solen concentrar menjar com kril, peixos forrajeros, calamars i atres assuts que té al seu alcanç en solament afonar el cap.[30][28] Este método pot ser dividit en dos: l'alimentació en superfície durant el vol —lo que fan per eixemple els petreles, les fragates i els hidrobátidos—[28] i l'alimentació durant la natació —com els fulmares, les gavines, vàries pardelas i els petreles—. En la primera categoria es troben algunes de les aus marines més acrobàtiques. Algunes prenen mossos des de l'aigua, com fan les fragates i alguns estérnidos, i unes atres «caminen» correteando i donant tornades en la superfície de l'aigua, com alguns hidrobátidos.[31] Moltes d'elles ni tan sols aterrisen en l'aigua, i algunes, com les fragates, tenen dificultats per a reemprendre el vol si ho fan.[32] Una atra família que no aterrisa per a alimentar-se és Rynchopidae, que té un método únic per a caçar: vola prop de la superfície en la mandíbula en l'aigua, que es tanca automàticament quan la seua pico toca alguna cosa. El seu pico reflectix el seu tipo de vida inusual; el maxilar inferior és més llarc que el superior.[33]

Dins d'este grup, moltes de les aus que naden també tenen picos únics, adaptats a un assut en especial. Els gèneros Pachyptila i Halobaena posseïxen picos en filtres cridats laminillas per a filtrar el plàncton de l'aigua que beuen.[34] Molts albatros i petreles tenen picos en forma de gancho per a caçar als seus assuts, que es mouen ràpit. Les gavines tenen picos menys especialisats, lo que reflectix el seu estil de vida més oportunista.[35] En la província de Buenos Aires, les gavines es beneficien de les pesquería i consumixen espècimen jóvens d'anchoíta i corvina rossa. la gavina cuinera és, dins dels láridos, la que té un espectre trófico més ampli; la gavina d'Olrog és més be especialista.[36]

Bucege de persecució

el pingüí barbijo és un au que perseguix el seu aliment bucejant.

El bucege de persecució eixercix major pressió sobre les aus marines sobre la seua fisiologia i als seus patrons evolutius, pero la recompensa és un àrea d'alimentació major que la de les que es queden en la superfície. Poden realisar propulsió baix de l'aigua en l'ajuda de les seues ales —és el cas dels pingüins, els álcidos, els pelecanoides i algunes espècies de petreles— o les seues pates —com els cormoranes, els somorgujos, els colimbos i alguns tipos d'ànets que mengen peixos—. En general, les que s'impulsen en les ales són més veloces que les que ho fan en les pates.[37] En abdós casos, l'us de les ales o les pates per a bucejar ha llimitat la seua utilitat per a atres situacions: els somorgujos i colimbos caminen en gran dificultat, els pingüins no poden volar i els álcidos varen sacrificar l'eficiència en el vol en favor del bucege. Per eixemple, l'alca comú necessita un 64 % més d'energia per a volar que un petrer de tamany equivalent.[38] Moltes pardelas estan en un lloc intermig entre abdós recursos, ya que tenen ales més llargues que els típics buceadores impulsats per les seues ales, pero major càrrega alar que els atres proceláridos que s'alimenten en la superfície; açò els dona la capacitat de bucejar en profunditats considerables, al mateix temps que els permet viajar grans distàncies de modo eficient. Dins d'esta família, la millor buceadora és la pardela de Tasmania, que ha segut registrada nadant 70 m baix el mar.[39] Algunes espècies d'albatros també poden bucejar, encara que en forma llimitada; l'albatros tiznado aplega als 12 m de profunditat.[40] De tots els buceadores que perseguixen als seus assuts, els més eficients en l'aire són els albatros, i no és coincidència que siguen els pijors nadadors. En els ambients polars i subpolares, esta és la forma més usada de buscar aliment, ya que no és energèticament viable en aigües més càlides. En la seua falta d'habilitat per a volar, moltes aus buceadoras estan més llimitades en la seua àrea d'alimentació que unes atres, especialment en la temporada de reproducció, quan els pichones necessiten alimentar-se de forma regular.[41]

Caiguda en picat

Els alcatraces, piqueros, fetontiformes, alguns estérnidos i el pelícano pardo es zambullen des de l'aire. Açò els permet usar l'energia del seu impuls per a véncer la flotabilitat natural, causada per l'aire atrapat en el plomall,[42] i usar menys energia que els atres buceadores. D'esta manera, poden utilisar recursos alimenticis distribuïts de manera més extensa, sobretot en el cas dels mars tropicals empobrits. En general, est és el método de caçar més especialisat entre les aus marines; atres més generalistes, com les gavines i els paga'ls, ho utilisen, pero en menys habilitat i des de menors altures. Els pelícanos pardos tarden anys en desenrollar per complet la destrea requerida per a la caiguda en picat; una volta madurs, poden zambullirse des de 20 m sobre la superfície de l'aigua i acomoden el cos abans de l'impacte per a evitar lastimarse.[43] S'ha sugerit que este grup solament pot caçar en aigües clares, ya que podria tindre una millor visió del seu assut des de l'aire.[44] Si ben este método és preponderant en els tròpics, la conexió entre esta tècnica i la claritat de l'aigua no és tan sòlida.[45] Algunes espècies que ampren esta estratègia, aixina com les que s'alimenten en la superfície, depenen dels tonyines i delfins que duen als cardúmenes cap a la superfície.[46]

Cleptoparasitisme, carronya i depredació

la fragata comuna furta l'aliment del alcatraz emmaixquerat.

Esta categoria àmplia es referix a atres estratègies d'aus marines que formen part del pròxim nivell trófico. Els cleptoparásitos són aus marines que asiduamente s'alimenten del menjar d'unes atres. Majoritàriament, les fragates i els paga'ls fan us d'esta tècnica, encara que les gavines, els charranes i atres espècies furten menjar de forma oportunista.[47] L'hàbit d'anidar de nit d'algunes aus ha segut interpretat com una forma d'alluntar-se de la pressió eixercida per esta pirateria aérea.[48] Usualment, este comportament es torna comú en l'época de cria dels pichones, quan els progenitors duen menjar cap als nius i són interceptats per adults jóvens, més ràpits que les aus de més edat. De fet, els cleptoparásitos tendixen a elegir molt be a les seues víctimes.[49] No obstant, el cleptoparasitisme no complix cap rol essencial en la dieta de cap espècie; més be és un suplement nutricional obtingut a través de la caça.[49] Un estudi sobre cóm la fragata comuna furta l'aliment del alcatraz emmaixquerat va concloure que la primera va poder obtindre en el millor dels casos un 40 % del menjar que necessita, pero que en promig solament va obtindre un 5 %. Moltes espècies de gavina s'alimenten de carronya d'aus o mamífers marins quan se'ls presenta l'ocasió, de la mateixa manera que els petreles jagants. Algunes espècies d'albatros també són carroñeras: un anàlisis dels picos de calamars va revelar que molts dels calamars que mengen els albatros són massa grans com per a haver segut atrapats vius i això inclou espècies d'aigües de profunditat mija, fòra de l'alcanç d'estes aus.[50] Algunes espècies també s'alimenten d'atres aus marines; per eixemple, les gavines, els paga'ls i els pelícanos a voltes depredan els ous, els pichones i els adults jóvens de les colónies de nius. Al mateix temps, els petreles jagants poden capturar assuts del tamany de chicotets pingüins i crío de foca.[51]

Cicle de vida

l'alcatraz comú realisant la seua dansa de corteig. Com totes les aus marines llevat els falaropos, els alcatraces conserven una mateixa parella per tota la temporada d'emparellament.

Les vides de les aus marines diferixen àmpliament de les aus que habiten en la terra. En general, són K-estrategues, viuen major temps —entre vint i xixanta anys—, demoren el seu emparellament fins a dèu anys i invertixen major esforç en menys crío.[3][52] Moltes espècies solament tenen una posada per any, a menos que perguen la primera —en excepcions, com el mégulo ombrós—[53] i moltes espècies, com els procelariformes o els súlidos, solament posen un ou per any.[35][54]

Les aus marines cuiden dels jóvens per un temps prolongat que pot estendre's fins a sis mesos, un dels periodos més llarcs entre les aus. Per eixemple, una volta que els pichones del arao comú emplumecen, permaneixen en els seus progenitors en la mar per molts mesos.[38] Les fragates són les aus que presenten el major conte parental, en excepció d'unes poques aus d'assut i del cálao terrestre sureño,[55] espècie en la que els pollets emplumecen despuix de quatre o sis mesos i després queden al recapte dels seus pares per catorze mesos més.[32] Per esta extensió del periodo de conte de les cries, la reproducció té lloc cada dos anys en lloc d'anualment. Esta estratègia del cicle de vida provablement va evolucionar en resposta als desafius de la vida marina —caçar assuts molt dispersos—, la freqüència de fracassos en la reproducció per condicions marines poc favorables i la relativa falta de predadores en comparació a les aus que viuen en la terra.[3]

Pel major esforç en criar als jóvens i perque a voltes buscar l'aliment implica desplaçar-se llunt delloc a on està el niu, en totes les espècies marines —en excepció dels falaropos— abdós pares participen en el conte dels pollets i les parelles són monogámicas a lo manco per una temporada. Moltes espècies, com les gavines, els álcidos i els pingüins, conserven la mateixa parella durant vàries temporades, i moltes espècies de petreles, de per vida. Els albatros i els proceláridos, que s'emparellen de per vida, tarden molts anys en formar un víncul de parella abans de tindre crío; els albatros tenen una dansa de corteig elaborada que és part de la formació d'este víncul.[56]

Anidación i formació de colónies

Colónia de llaureu-vos comunes sobre roques de la plaja, illes i tallats.

El 95 % de les aus marines forma colónies; estes es troben entre els majors assentaments d'aus en el món. S'han documentat colónies de més d'un milló d'aus,[4] tant en els tròpics (com en Kiritimati en el Pacífic) i en latitut polars (com en l'Antàrtida). Estos extensos grups servixen casi exclusivament per a anidar.[57] Fòra de la temporada d'emparellament, les aus no reproductores s'assenten en zones a on hi ha major cantitat d'assuts.[58]

La disposició de les colónies és molt variable. Es poden trobar nius individuals distribuïts en espai entre sí, com en una colónia d'albatros, o concentrats, com en una colónia de llaureu-vos. En la majoria d'estos assentaments poden anidar diferents espècies, separades visiblement per alguna diferenciació de casetes. Les aus marines poden anidar en els arbres (si estan disponibles), plantes (a voltes construïxen els seus nius allí), penya-segats, caus subterrànees i clavills rocosos. Pot existir una forta competència entre aus de la mateixa o d'una atra espècie: per eixemple, aus agressives com els charranes ombrosos expulsen a espècies menys dominants dels espais d'anidación més desijables.[59] Durant l'hivern, el petrer evita competir en la pardela del Pacífic, que és més agressiva. Quan les temporades d'emparellament se superponen, les pardelas del Pacífic poden matar petreles jóvens per a utilisar els seus caus.[60]

Moltes aus marines tenen fidelitat de lloc i usen el mateix amagatall, niu o assentament durant molts anys i defenen agresivamente eixe territori de rivals.[57][61] Açò aumenta l'èxit reproductiu, proporciona un lloc per a que les parelles es reunixquen i reduïx l'esforç de buscar un nou lloc.[62] No obstant, esta busca pot dur bons resultats per al emparellament, si el nou terreny resulta productiu. Generalment, els adults jóvens que es aparean per primera volta retornen a la seua colónia natal i anidan prop d'a on varen nàixer. Esta tendència, coneguda com filopatría, és tan forta que un estudi sobre els albatros de Laysan va revelar que la distancia promig entre elloc d'eclosió i elloc a on un au establia el seu propi territori era de 22 m;[63] un atre estudi, esta volta sobre les pardelas cenicientas que anidan prop de Còrsega, va indicar que nou de cada 61 jóvens mascles varen tornar a aparearse en la seua colónia natal i anidaron en l'amagatall a on varen créixer, inclús dos es aparearon en la seua pròpia mare.[64] La filopatría sembla propiciar l'èxit de l'emparellament i influïx sobre l'elecció de parella en el cas del alcatraz de la Veta i del alcatraz australià.

Les colónies se situen en illes, tallats o vetes, en zones a on els mamífers tenen un accés difícil.[65] Possiblement açò brinda protecció per a les aus marines, que solen ser terramaner en terra. La colonialidad es presenta en les aus que no defenen les seues àrees d'alimentació —com les salanganas, que tenen una font d'aliment molt variable— i provablement esta siga la raó per la que apareix en major freqüència en les aus marines.[66] Una atra possible ventaja és que les colónies poden actuar com a «centres d'informació», a on les aus marines que es dirigixen a la mar per a alimentar-se poden averiguar qué presa es troba disponible en observar als seus companyers que retornen. Per una atra part, entre les desventages es troba que les colónies poden propagar ràpidament les maltiaés. També atrauen l'atenció dels depredadors, principalment atres aus. Moltes espècies es veuen obligades a retornar de nit els seus nius per a evitar la depredación.[67]

Migració

Bandada de pelícanos volant sobre la baïa de La Habana. Estes aus ingressen a Cuba cada any des d'Amèrica del Nort durant l'hivern en l'hemisferi septentrional.

De la mateixa manera que atres espècies, les aus marines solen emigrar despuix de la temporada d'emparellament. De tots, el recorregut realisat pel charrán àrtic és el més extens, puix creua l'equador terrestre per a passar l'estiu austral en l'Antàrtida. Atres espècies també realisen viages transecuatorials, tant des del nort cap al sur com en sentit contrari. La població de charranes elegants que anida en Baixa Califòrnia es dividix despuix de l'época d'emparellament en grups que viagen al nort fins a la costa central de Califòrnia, mentres uns atres viagen al sur fins a Perú i Chile per a establir-se en la zona de la corrent d'Humboldt.[5] Les pardelas ombroses mamprenen un cicle de migració anual que rivaliza en el dels charranes àrtics. Estes aus anidan en Nova Zelanda i Chile i durant l'estiu boreal s'establixen en les costes del Pacífic Nort —com en Japó, Alaska i Califòrnia—, un recorregut anual de 64 000 km.[68]

Atres espècies migran distàncies més curtes des dels llocs d'anidación i la seua distribució en alta mar és determinada per la disponibilitat d'aliments. Si les condicions oceàniques no són adequades, les aus marines emigren a zones en millors condicions, a voltes de forma permanent si l'au és jove. Despuix d'emplumecer els pardals jóvens tendixen a dispersar-se més que els adults i en diferents àrees, per lo que freqüentment són vists fòra de la distribució normal de l'espècie. Algunes aus, com els álcidos, no tenen una migració organisada, pero el grup pot dirigir-se cap al sur quan s'acosta l'hivern.[69] No obstant, atres espècies no es dispersen, com ocorre en alguns hidrobátidos, pelecanoides i falacrocorácidos, sino que permaneixen prop de la seua colónia d'anidación tot l'any.[70]

Fòra de la mar

Els charranes àrtics es reproduïxen en l'àrtic i subártico i passen l'hivern en l'Antàrtida.

Si be la definició d'este grup d'aus sugerix que es passen la vida en l'oceà, moltes espècies d'aus marines a lo llarc de la seua vida residixen en major o menor medida terra adins.[71] Moltes espècies es reproduïxen decenes, centenars o inclús mils de quilómetros llunt de la costa. Algunes d'estes espècies tornen a l'oceà per a alimentar-se; per eixemple, s'han trobat nius de petreles blancs a 480 km en l'interior del continent antàrtic, encara que és poc provable que troben alguna cosa per a menjar prop d'estos llocs.[72] el mérgulo jaspeado anida en boscs primaris i busca coníferas de gran tamany i moltes branques per a construir el seu niu allí.[73] Atres espècies, com la gavina californiana, anidan i s'alimenten en els llac i després es dirigixen a les costes en l'hivern.[74] Algunes espècies de falacrocorácidos, pelícanos, gavines i charranes mai visiten la mar, sino que habiten en llac, rius, pantàs; algunes gavines, en ciutats i terrenys agrícoles. En estos casos, es considera que són aus terrestres o d'aigua dolça en ancestros marins.[17]

Algunes aus marines, principalment les que anidan en la tundra —com els estercoráridos i els falaropos— emigren per terra també.[75][76] Atres espècies, com els petreles, alcas i alcatraces, són més llimitats en els seus hàbits, pero de tant en tant s'allunten de la mar com vagabunts. Açò ocorre freqüentment en aus jóvens sense experiència, pero també en molts adults exhausts que travessen forts tormentas, un event conegut com wreck (lit., «naufragi»),[77] en el que els observadors d'aus aprecien molts albiraments.[78]

Relacions en el ser humà

Les aus marines i la peixca

Les aus marines tenen una llarga associació en la peixca i els mariners, i hi ha beneficis i desventages d'esta relació. Tradicionalment, els peixcadors han utilisat les aus marines com a indicadors de la presència de cardúmenes,[79] dels bancs oceànics en potencials recursos peixquers i en possibles llocs per a recalar. De fet, esta coneguda associació de les aus marines en la terra va ser fonamental per a permetre que els polinesios localisaren chicotetes illes en el Pacífic.[79] També, estes aus han proporcionat aliment als peixcadors llunt de la terra ferma, de la mateixa manera que esc. Inclús, s'han amprat cormoranes nugats per a la captura de peixos. De manera indirecta la peixca s'ha beneficiat del guano produït per les colónies, puix actua com a fertilisant per a les plages circumdants.[80]

Els efectes negatius de les aus marines sobre les indústries peixqueres es restringixen, en la seua majoria, als saquejos en les plantes d'acuicultura.[81] Per la seua banda, en la peixca en palangre, les aus furten els escs. Existixen reportes d'agotament d'assuts per causa de les aus marines, pero, si be existixen algunes proves d'això, els seus efectes es consideren menors als de mamífers marins i peixos depredadors, com el tonyina.[82]

Un grup d'aus marines (en la seua majoria fulmares boreals) es reunixen front a un buc de palangre.

Algunes espècies d'aus marines s'han beneficiat de les peixqueres, en especial dels peixos i despojos descartats. Per eixemple, estos últims constituïxen el 30 % de la dieta d'estes aus en la mar del Nort i fins al 70 % del menjar en atres poblacions d'aus marines.[83] Açò pot dur atres conseqüències, com per eixemple, la propagació del fulmar boreal en el territori britànic, atribuïda en part a la disponibilitat de descartes.[84] Generalment estos beneficien a les aus que s'alimenten en la superfície de la mar, com els alcatraces i petreles, no aixina a les que perseguixen el menjar bucejant, com els pingüins.[85]

L'indústria peixquera també té efectes negatius sobre les aus marines, en particular sobre els albatros, que viuen molt i són llents en aparearse; açò és una preocupació apressant per als conservacionista. La captura accidental d'aus atrapades en rets o enganchades en llínees de peixca ha tingut un gran impacte en el número de les poblacions; per eixemple, s'estima que 100 000 albatros s'enredren i ofeguen cada any en les llínees de tonyina colocades per les peixqueres en palangre.[86] En general, cada any centenars de mils d'aus són capturades i moren, alguna cosa preocupant considerant algunes de les espècies més rares —per eixemple, s'ha reduït la població d'albatros de coa curta a 2000 individus—.[87] Segons un estudi del Programa Nacional d'Observadors a bordo de la Flota Atunera d'Uruguai, les espècies més afectades per estos incidents en la peixca palangrera són l'albatros de cella negra, l'albatros pique fi i la pardela gorgiblanca.[88] Es creu que les aus marines també sofrixen les conseqüències de la sobrepesca.[89][90]

Explotació

la cacera i recolecció d'ous d'aus marines han contribuït a la disminució de moltes espècies i l'extinció de vàries, entre elles l'alca jagant i el cormorán lluent. Estes aus varen ser caçades per la seua carn pels pobles costers a lo llarc de l'història; de fet, en el sur de Chile, les excavacions arqueològiques en muladares varen evidenciar la caça d'albatros, cormoranes i pardelas des de fa uns 5000 anys arrere.[91] Açò va fer que vàries espècies s'extinguiren en diferents llocs; en particular, per lo manco 20 de 29 espècies ya no es reproduïxen en l'illa de Pasqua. En el sigle XIX, la cacera d'estes aus pel seu greix i plomes per al comerç de capells va alcançar nivells industrials. El muttonbirding o recolecció de pollets de pardela es va desenrollar com una indústria important en Nova Zelanda i Tasmania, i el petrer de Solander, conegut en eixes zones com providence petrer, va resultar famós per la seua arribada aparentment miraculosa en l'illa de Norfolk, a on va proporcionar un guany inesperat per als famolencs colon europeus.[92] En les illes Malvines centenars de mils de pingüins són capturats anualment pel seu oli.[93] Durant molt temps, els ous de les aus marines han segut una font important d'aliment per als mariners que realisen llarcs viages; també s'incrementa el seu consum quan els assentaments urbans creixen en àrees propenques a una colónia d'aus. A mitan del sigle XIX, els recolectors d'ous de Sant Francisco varen recolectar casi mig milló d'ous en un any en les illes Farallón, un periodo històric de les illes del que les aus encara s'estan recuperant.[94]

Un mérgulo empenachado cobert en petròleu en Alaska durant el derrame del Selendang Ayu en 2004.

Tant la caça com la recolecció d'ous continuen actualment, encara que no de la mateixa forma que en el passat, i en general en major control. Per eixemple, els maoríés de l'illa Stewart continuen recolectant pollets de pardela ombrosa, com ho han fet durant sigles, en métodos tradicionals (cridats kaitiakitanga) per a encarregar-se de la recolecció, encara que ara colaboren en l'Universitat d'Otago en l'estudi de les poblacions. No obstant, en Groenlàndia la cacera descontrolada està duent moltes espècies a un decliu exagerat.[95]

Atres amenaces

Atres factors humans han dut a la disminució o extinció de poblacions, colónies i espècies d'aus marines. D'estos, potser el més greu és l'introducció d'espècies. Les aus marines, que anidan principalment en chicotetes illes apartades, han perdut molts dels comportaments defensius contra depredadors.[65] Els gats salvages són capaços d'atrapar aus d'un tamany similar als albatros, i molts rosegadors introduïts, tals com la rata de Polinèsia, poden dur-se els ous amagats en caus. Cabres, vaques, conills i uns atres herbívors introduïts poden ocasionar problemes, sobretot quan les espècies necessiten vegetació per a protegir-se o ombra per a les seues cries.[96]

El destorbament de les colónies per obra dels sers humans també és un problema. Els visitants, inclús els turistes ben intencionats, poden espantar als adults en els nius, lo que deixa als ous i pollets vulnerables davant els depredadors.[36][97] En atres casos, els nius són destruïts pels visitants.[98] Alguns estudis elaborats sobre pingüins de la Patagonia argentina i de Nova Zelanda mostren que el turisme afecta les condicions d'estes aus. Un anàlisis sobre l'impacte del turisme natural en poblacions del pingüí ojigualdo va demostrar que la presència de sers humans en les plages impedix que els adults conseguixquen suficient aliment per als pichones, lo que repercutix en la seua massa corporal i en les seues possibilitats de sobreviure.[99] No obstant, una atra investigació va sugerir que el pingüí de Magallanes, en la Patagonia, no abandona el seu niu davant la presència de sers humans; açò sembla indicar que és possible fer coincidir la reproducció de l'espècie en el turisme controlat.[100]

la contaminació ha provocat una disminució important en algunes espècies. El desenroll de toxines i substàncies contaminants també és motiu de preocupació.[101] Les aus marines varen ser víctimes del DDT fins que es va prohibir dit químic pel seu dany al mig ambient;[102] de fet, els seus efectes en la gavina occidental varen donar com resultat la preeminència d'individus de sexe femení, problemes de desenroll embrionari i dificultat per a reproduir-se.[103] Esta substància també va afectar, en la década de 1990, al pingüí de Magallanes i a la gavina cuinera en la mar Argentina.[104] Les aus marines també són vulnerables als derrames de petròleu, ya que destruïxen la impermeabilidad del plomall, lo que ocasiona que les aus s'ofeguen o muiguen d'hipotèrmia.[105] la contaminació lumínica també té un efecte perjudicial en algunes espècies, especialment en aus marines nocturnes com els petreles.[106]

Conservació

Un charrán comú molestant a un grup de charranes rosats. Fotografia presa en l'illa Metinic, adquirida pel Servici de Peixca i Vida Selvada dels Estats Units.

La protecció d'estes aus és antiga: el sigle VI, Cuthbert de Lindisfarne ya havia promulgat lo que es considera la primera llei de conservació de les aus en les illes Farne.[107] Encara que moltes espècies havien desaparegut en el sigle XIX, com l'alca jagant, el cormorán de Pallas o l'ànet delabrador, a finals del sigle es varen crear les primeres lleis per a la protecció de les aus i reglaments de cacera que prohibien els perdiganes de plom per haver enverinat a moltes aus.[108][109][110] L'enverinament per plom causa anèmia severa i trastorns dels sistemes circulatori, immune i nerviós, de la mateixa manera que el fege, els renyons i la seua fertilitat. Poden dur un au a la mort en dies o semanes; ademés, incidix en la seua capacitat per a portar a terme la migració.[111]

En Estats Units, les amenaces que enfronten les aus marines no són ignorades pels científics del moviment conservacionista. En 1903 el president Theodore Roosevelt va declarar l'illa Pelícano, en Florida, com refugi nacional de vida selvada per a protegir a les colónies d'aus —el pelícano pardo anida allí—.[112] En 1909 va protegir les illes Farallón.[113] En l'actualitat moltes colónies reben mides de protecció, com les que es formen en l'illa Heron en Austràlia o en l'illa Triangle en la Columbia Britànica.[114][115] Les tècniques de restauració ecològica, en les que Nova Zelanda és pionera, permeten el removiment d'invasores exòtics d'illes cada volta més grans. Es va conseguir expulsar als gats salvages de l'isla Ascensión, de la mateixa manera que els rabosots polars de les illes Aleutianas i les rates de l'illa Campbell.[116][117][118] El removiment d'estes espècies introduïdes va permetre que aumentara el número d'individus de les espècies baix pressió i inclús la tornada d'espècies extirpades. En acabant de que els gats abandonaren la isla Ascensión, les aus marines varen retornar a anidar allí per primera volta en més de cent anys.[119]

L'estudi de les colónies de les aus marines permet millorar la seua conservació i protegir els espais que utilisen per a la seua reproducció. En el cas del cormorán moñudo, que habita en el Paleártico occidental, les seues migracions estan determinades per la fidelitat de lloc. Un estudi sobre la colónia de les illes Cíes en Espanya argumenta que, ya que la reproducció és més exitosa quan estes aus conquisten llocs nous, els criteris de protecció no solament deurien estar basats en el número o el tamany de les poblacions, sino que deuen prendre en conte l'etiologia de l'espècie.[120] En el cas de la gavina cuinera, que anida en el llitoral argentí i la Patagonia, també es considera necessari dissenyar programes de conservació que tinguen en conte els seus hàbits d'emparellament.[121] Ademés, certes aus marines poden funcionar com a «espècies centinela», és dir que el seu estat de salut i conservació servix com a indici del restant de les poblacions: és el cas del pelícano pardo en les illes del golf de Califòrnia, en Mèxic.[122] El verdader estat de conservació de les aus marines en Espanya va ser ignorat fins a la década de 1980, quan l'informació va escomençar a estar disponible. Al mateix temps, des de 1954, quan es va fundar la Societat Espanyola d'Ornitologia, es considera que la situació de les aus en el país va millorar.[123] En 2016 es va crear en Pontevedra, Galícia, la Reserva Ornitològica d'O Grove, la primera de la regió. Posseïx territoris marins i en ella es pot observar espècies com la pardela balear i el cormorán moñudo.[124][125] Paralament, en Llatinoamèrica també existixen iniciatives per a protegir la fauna i les aus marines, com les investigacions en la reserva natural de l'illa Gorgona en Colòmbia,[126] les numeroses àrees protegides en la província de Buenos Aires, en Argentina.[36] o també en l'Illa d'Aus en Veneçuela.[127]

Per a garantisar la conservació de les aus marines és necessari considerar el seu etologia i els seus cicles d'emparellament.

És possible reduir la mortandad de les aus marines causada per la peixca en palangre en tècniques com colocar llínees de peixca de nit, teñir els hams de color blau o colocar-ho baix de l'aigua, aumentar el pes de les llínees o amprar espantapájaros. Cada volta més flotes de peixca internacionals estan obligades a amprar estes tècniques.[128] La prohibició internacional de la peixca en rets d'enmalle ha reduït la cantitat d'aus i atres animals marins. De totes formes, les rets que queden a la deriva, un accident que és conseqüència d'este tipo de peixca illegal, continuen sent un problema greu per a la fauna d'el mar.[129]

Un dels proyectes del Mileni —un pas previ per a alcançar els Objectius de Desenroll del Mileni— en el Regne Unit va ser el Scottish Seabird Centre, localisat prop de grans refugis d'aus en la Roca Bass, en Fidra i en les illes d'entorn. Esta àrea és l'hàbitat d'enormes colónies d'alcatraces, auks, estercoráridos i atres espècies. Este centre possibilita que els visitants vegen videos en viu des de les illes i deprenguen sobre les amenaces que sofrixen estes aus i cóm protegir-les; ademés, ha millorat l'image de la conservació d'aus en el país. El turisme enfocat en les aus marines genera ingressos a les comunitats de la costa i dona major visibilitat al seu conte. Per eixemple, la colónia d'albatros real del nort en Taiaroa Head (Nova Zelanda) atrau a quaranta mil turistes per any.[35]

A finals del sigle XX la protecció de les aus va estar acompanyada per la dels seus hàbitats (conservació o maneig restauratiu d'estanys, estuaris, marismas, llocs d'invernada o descans) i els seus recursos alimenticis, a través d'una regulació de l'estat de les espècies per a cacera i que no són objecte d'estudi científic.[130][131] Entre els acorts i convencions internacionals es troben l'Acort sobre la Conservació d'Albatros i Petreles —ratificat per Argentina, Austràlia, Brasil, Chile, Equador, Espanya, França, Noruega, Nova Zelanda, Perú, el Regne Unit, Suràfrica i Uruguai—[132][133] el Conveni de Berna[134] i l'AEWA.[135]

Representació en vitral d'un pelícano en els seus pollets en l'iglésia de Sant Marcos, en Gillingham (Kent).

Moltes aus marines són poc estudiades i poc conegudes. No obstant, algunes com particularment els albatros i les gavines han irromput en la consciència popular. Els albatros han segut descrits com «els pardals més llegendaris»[136] i són associats a una varietat de mits i llegendas. En primer lloc, el nom científic de la família a la que pertanyen els albatros, Diomedeidae, es basa en el mit de la derrota de l'héroe argivo Diomedes i el seu metamorfosis en au.[137][138] Un atre eixemple és la superstició dels mariners de que és de mala sort causar-els dany.[139] Es tracta d'un mit derivat del poema de Samuel Taylor Coleridge «The Rime of the Ancient Mariner», en el que un mariner és condenat a portar el cadàver de l'albatros que va matar sobre el coll.[140] El segon poema de Les flors del mal de Charles Baudelaire és «El albatros» (L'albatros), una composició en tres quartets i en vers alejandrino; allí, el yo líric descriu l'hàbit dels mariners de caçar estes aus i també l'efecte que això produïx en elles, primer tan majestuoses i després tan terramaner. El poeta es compara en un albatros perque «les seues ales de jaganta li impedixen caminar».[141] En la música popular esta au també va tindre importància. La cançó de electro house «I'm an Albatraoz» (2014), que va tindre un gran reconeiximent comercial i fama, conta l'història d'una dòna que s'identifica en un albatros, en oposició a una atra, cridada Laurie i associada en una rata.[142]

Les gavines són de les aus marines més conegudes, donat el seu us d'hàbitats fets per l'home (com a ciutats i abocadors) i la seua naturalea freqüentment intrèpida. Per tant, també han sorgit en la consciència popular: segons un mit dels indígenes lloet, la gavina era la guardiana de la llum del dia, fins que el cuervo li la va furtar; açò és coherent en la simbologia general de les aus, que representen un impuls d'elevació i espiritualitat.[143] També han aparegut en la lliteratura en forma de metàfora —com en Juan Salvador Gavina de Richard Bach—[144] o per a denotar rodalia a la mar, com el seu us en El Senyor dels Anells de J. R. R. Tolkien, tant en l'insígnia de Gondor i, per tant, Númenor (utilisada en la decoració escènica de l'adaptació cinematogràfica) com en la cançó que Legolas entona en el bosc d'Ithilien, en la que revela la seua nostàlgia per la terra a la que partirà, la morada última dels elfos.[145] Ademés, en La gavina d'Antón Chéjov, l'actriu fracassada que protagonisa l'història, Nina, observa a una gavina embalsamada i la considera un símbol que no termina d'entendre; este objecte és una prolepsis del suïcidi del seu enamorat, el dramaturc Tréplev.[146] La gavina en esta obra pot representar la locada i la llibertat.[147] Atres espècies també han servit d'inspiració en ser humà: des de fa temps, els pelícanos s'han associat en la misericòrdia i l'altruisme per un mit cristià occidental primerenc que diu que varen obrir els seus pits per a alimentar als seus pichones famolencs.[43] Esta image és una alegoria de Crist.[148]

Aus marines en perill

Zampullín cuellirojo, au amenaçada, en plomall hivernal.

En el món hi ha unes trescentes espècies d'aus marines, uns siscents trenta millons en total, de les que hi ha cent dèu espècies amenaçades, uns xixanta millons d'individus, en una disminució del 70 % des de 1950. Les amenaces més importants són l'alteració de l'hàbitat, la contaminació, el canvi climàtic i la peixca comercial. Hi ha nou órdens d'aus marines: fetontiformes (en tres espècies conegudes com rabijuncos), pelecaniformes (en tres espècies de pelicanos, sense amenaces), podicipediformes (quatre espècies de zampullines i somormujos, en una amenaçada, el zampullín cuellirojo), gaviformes (en cinc espècies de colimbos, buceadores, sense amenaces), esfenisciformes (díhuit espècies de pingüins, en dèu espècies amenaçades), anseriformes (cent huitanta espècies en tres famílies, pero solament vintiuna espècies d'aus marines, entre elles ànets, serretas i éideres, de les que quatre estan amenaçades), suliformes (quarantacinc espècies d'aus marines, entre elles fragates i cormoranes, de les que quinze estan amenaçades), caradriformes (cent vintiuna espècies, entre elles gavines, charranes i frailecillos, de les que setze estan amenaçades) i procelariformes (cent quaranta espècies, entre elles albatros, pardelas, petreles, de les que sesenta y cuatro estan amenaçades).[149]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Boaden y Seed, 2012, p. 164.
  2. ↑ 2,0 2,1 Schreiber y Burger, 2001, p. 18.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Schreiber y Burger, 2001, pp. 4-9.
  4. ↑ 4,0 4,1 Schreiber y Burger, 2001, p. 9.
  5. ↑ 5,0 5,1 (1999).«Elegant Tern (Sterna elegans)».American Ornithologists' Union/Academy of Natural Sciences of Philadelphia/Cornell University. Laboratory of Ornithology.Washington D. C.:(404)ISSN 1061-5466.
  6. ↑ Croaxall, 1987, p. 43.
  7. ↑ Croaxall, 1987, p. 2.
  8. ↑ Schreiber y Burger, 2001, p. 1.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 (1960).«The Salt-Secreting Gland of Marine Birds».Circulation.American Heart Association.Nova York:21
    955-967.ISSN 0009-7322.Consultat el 25 de novembre de 2015.
  10. ↑ Schreiber y Burger, 2001, p. 59.
  11. ↑ Croaxall, 1987, pp. 1-2.
  12. ↑ Plantilla:Cite journalast=Johansson
  13. ↑ Gregory, J. (1952). “The Jaws of the Cretaceous Toothed Birds, Ichthyornis and Hesperornis”. Condor 54 (2): 73-88. doi:10.2307/1364594. ISSN 0010-5422. OCLC 4907610578.
  14. ↑ Goedert, J. (1989). “Giant Clapix Eocene Marine Birds (Pelecaniformes: Pelagornithidae) from Northwestern Oregon”. Journal of Paleontology 63 (6): 939-944. ISSN 0022-3360. OCLC 5866534041.
  15. ↑ Schreiber y Burger, 2001, pp. 18-26.
  16. ↑ Olson, S. i Hasegawa, I. (1979). “Fossil Counterparts of Giant Penguins from the North Pacific”. Science 206 (4419): 688-689. doi:10.1126/science.206.4419.688. ISSN 0036-8075. OCLC 674161287.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 Gaston (2004). Seabirds: A Natural History (en en), New Haven: Yale University Press. OCLC 56349814. ISBN 0-300-10406-5.
  18. ↑ Pennycuick, C. J. (1982). “The flight of petrels and albatrosses (Procellariiformes), observed in South Geòrgia and its vicinity”. Philosophical Transactions of the Royal Society B 300 (1098): 75-106. doi:10.1098/rstb.1982.0158. ISSN 0962-8436. OCLC 770361293.
  19. ↑ Boaden y Seed, 2012, pp. 164-166.
  20. ↑ Lequette, B.; Verheyden, C.; Jowentin, P. (1989). “Olfaction in Subantarctic seabirds: Its phylogenetic and ecological significance”. Condor 91 (3): 732-735. doi:10.2307/1368131. ISSN 0010-5422. OCLC 5554126647.
  21. ↑ Harrison (1990). Seabirds of Hawaii, Natural History and Conservation (en en), Ithica: Cornell University Press. OCLC 681869432. ISBN 0-8014-2449-6.
  22. ↑ Boaden y Seed, 2012, p. 165.
  23. ↑ (2008) Regulació hiposmótica, Mèxic: Sigle XXI. OCLC 1025979056. ISBN 9682327512.
  24. ↑ Grémillet, D.; Chauvin, C.; Wilson, R. P.; Li Maho, I.; Wanless, S. (2005). “Unusual feather structure allows partial plumage wettability in diving great cormorants Phalacrocorax carbo”. Journal of Avian Biology 36 (1): 57-63. doi:10.1111/j.0908-8857.2005.03331. x. ISSN 0908-8857. OCLC 202525559.
  25. ↑ King (2013). South Geòrgia (en anglés), Durham: University of New Hampshire Press. OCLC 995284330. ISBN 1611682258.
  26. ↑ Boaden y Seed, 2012, p. 166.
  27. ↑ Elphick, Jonathan (2016). Birds: A Complete Guide to their Biology and Behavior, Buffalo, Nova York: Firefly Books, p. 80. OCLC 991301168. ISBN 978-1-77085-762-9.
  28. ↑ 28,0 28,1 28,2 Schreiber y Burger, 2001, p. 10.
  29. ↑ Schreiber y Burger, 2001, p. 153.
  30. ↑ Croaxall, 1987, p. 24.
  31. ↑ Withers, P. C. (1979). “Aerodynamics and Hydrodynamics of the 'Hovering' Flight of Wilson'S Storm Petrer”. Journal of Experimental Biology 80: 83-91. ISSN 0022-0949. OCLC 5154335825.
  32. ↑ 32,0 32,1 (2002).American Ornithologists' Union/Academy of Natural Sciences of Philadelphia/Cornell University. Laboratory of Ornithology.Washington D. C.:(681)ISSN 1061-5466.
  33. ↑ Mariano-Jelicich, R. “Fish Prey of the Black Skimmer Rynchops Niger at Mar Chiquita, Buenos Aires Province, Argentina”. Marine Ornithology 31: 199-202. ISSN 1018-3337. Recuperate le 26 de novembre de 2015.
  34. ↑ Cherel, I., Bocher, P., De Broyer, C., Hobson, K. A.(2002).«Food and feeding ecology of the sympatric thin-billed Pachyptila belcheri and Antarctic P. desolata prions at Ils Kerguelen, Southern Indian Ocean».Inter-Research.Oldendorf:228
    263-281.ISSN 0171-8630.Consultat el 26 de novembre de 2015.
  35. ↑ 35,0 35,1 35,2 Brooke, M. (2004). Albatrosses And Petrels Across The World (en en), Oxford: Oxford University Press. OCLC 249335031. ISBN 0-19-850125-0.
  36. ↑ 36,0 36,1 36,2 Silva Rodríguez, M. P., Favero, M., Berón, M. P., Mariano-Jeilich, R. i Mauco, L.(2005).«Ecologia i conservació d'aus marines que utilisen ellitoral bonaerense com a àrea d'invernada».Forner.Associació Ornitològica de l'Argent.20(1)ISSN 1850-4884.
  37. ↑ Schreiber y Burger, 2001, p. 80.
  38. ↑ 38,0 38,1 (1998) The Auks (en en), Oxford: Oxford University Press. OCLC 315019864. ISBN 0-19-854032-9.
  39. ↑ Weimerskirch, H.; Cherel, I. (1998). “Feeding ecology of short-tailed shearwaters: breeding in Tasmania and foraging in the Antarctic?”. Marine Ecology Progress Séries 167: 261-274. doi:10.3354/meps167261. ISSN 0171-8630. OCLC 7025399072.
  40. ↑ Prince, P. A.; Huin, N.; Weimerskirch, H. (1994). “Diving depths of albatrosses”. Antarctic Science 6 (3): 353-354. doi:10.1017/S0954102094000532. ISSN 0954-1020. OCLC 4669365273.
  41. ↑ Schreiber y Burger, 2001, pp. 153-154.
  42. ↑ Ropert-Coudert, I.; Grémillet, D.; Ryan, P.; Kato, A.; Naito, I.; Li Maho, I. (2004). “Between air and water: the plunge dive of the Cape Gannet Morus capensis”. Ibis 146 (2): 281-290. doi:10.1111/j.1474-919x.2003.00250. x. ISSN 0019-1019. OCLC 194793610.
  43. ↑ 43,0 43,1 Elliot, A. (1992). «Family Pelecanidae (Pelicans)», Ostrich to ducks (en en), Barcelona, pp. [1]. OCLC 990658128. ISBN 8-487-33410-5.
  44. ↑ Ainley, D. G. (1977). «Feeding methods in seabirds: a comparison of polar and tropical nesting communities in the eastern Pacific Ocean», Adaptations within Antarctic ecosystems (en en), Washington D. C.: Smithsonian Institution, pp. 669-685. OCLC 853056592.
  45. ↑ Haney, J. C. i Stone, A. I. (1988). “Seabird foraging tactics and water clarity: Llaure plunge divers really in the clear?”. Marine Ecology Progress Séries 49: 1-9. doi:10.3354/meps049001. ISSN 0171-8630. OCLC 4665756947.
  46. ↑ Au, D. W. K. i Pitman, R. L. (1986). “Seabird interactions with Dolphins and Tuna in the Eastern Tropical Pacific”. Condor 88 (3): 304-317. doi:10.2307/1368877. ISSN 0010-5422. OCLC 5550259263.
  47. ↑ “Brown Pelican foraging success and kleptoparasitism by Laughing Gulls” (1983). Auk 100: 636-644. ISSN 0004-8038. OCLC 5553941455.
  48. ↑ (1996).«Rhinoceros Auklet (Cerorhinca monocerata)».American Ornithologists' Union/Academy of Natural Sciences of Philadelphia/Cornell University. Laboratory of Ornithology.Washington D. C.:(212)ISSN 1061-5466.
  49. ↑ 49,0 49,1 Schreiber y Burger, 2001, pp. 160-161.
  50. ↑ “Dead or alive, night or day: how do albatrosses catch squid?” (1994). Antarctic Science 6 (2): 155-162. doi:10.1017/S0954102094000246. ISSN 0954-1020. Bibcode: 1994AntSc...6..155C. OCLC 201330070.
  51. ↑ Plantilla:Cite journalast=Punta
  52. ↑ Robertson, C. J. R. (1993). “Survival and longevity of the Northern Royal Albatross Diomedea epomophora sanfordi at Taiaroa Head 1937–93”. Emu 93 (4): 269-276. doi:10.1071/MU9930269. ISSN 0158-4197. OCLC 4647547720.
  53. ↑ (1993).«Cassin's Auklet (Ptychoramphus aleuticus)».American Ornithologists' Union/Academy of Natural Sciences of Philadelphia/Cornell University. Laboratory of Ornithology.Washington D. C.:(50)ISSN 1061-5466.
  54. ↑ Schreiber y Burger, 2001, p. 105.
  55. ↑ Skutch, Alexander Frank (1987). Helpers at birds' nests : a worldwide survey of cooperative breeding and related behavior (en en), Iowa City: University of Iowa Press, p. [2]. OCLC 488813379. ISBN 0-87745-150-8.
  56. ↑ “Courtship behaviour of the Wandering Albatross Diomedea exulans at Bird Island, South Geòrgia” (2001). Marine Ornithology 29: 29-37. ISSN 1018-3337. OCLC 770437432.
  57. ↑ 57,0 57,1 Avise, J. C., Nelson, W. S., Bowen, B. W. i Walker, D.(2000).«Phylogeography of colonially nesting seabirds, with special reference to global matrillinial patterns in the sooty tern (Sterna fuscata)».Molecular Ecology.Blackwell.Oxford:9(11)ISSN 0962-1083.Consultat el 26 de juliol de 2018.
  58. ↑ Schreiber y Burger, 2001, pp. 87-113.
  59. ↑ (2002).American Ornithologists' Union/Academy of Natural Sciences of Philadelphia/Cornell University. Laboratory of Ornithology.Washington D. C.:(665)ISSN 1061-5466.
  60. ↑ (1999).«Bonin Petrer (Pterodroma hypoleuca)».American Ornithologists' Union/Academy of Natural Sciences of Philadelphia/Cornell University. Laboratory of Ornithology.Washington D. C.:(385)ISSN 1061-5466.
  61. ↑ Schreiber y Burger, 2001, pp. 264-269.
  62. ↑ (2003).«Mat fidelity in monogamous birds: a re-examination of the Procellariiformes».Baillière Tindall.Londres:65
    235-246.ISSN 0003-3472.doi:10.1006/anbe.2002.2045.
  63. ↑ «Some dynamics of a breeding colony of Laysan Albatrosses».Wilson Ornithological Society.Lawrence:88(1)
    121-142.ISSN 0043-5643.
  64. ↑ «Natal Philopatry and Close Inbreeding in Cory's Shearwater (Calonectris diomedea)».American Ornithologists' Union.Washington D. C.:115(2)
    483-486.ISSN 0004-8038.doi:10.2307/4089209.
  65. ↑ 65,0 65,1 (1984) «Predation on seabirds by introduced animals, and factors affecting its severity», Status and Conservation of the World's Seabirds (en en), Cambridge: ICBP, pp. 667-690. OCLC 16831580. ISBN 0-946888-03-5.
  66. ↑ Schreiber y Burger, 2001, pp. 231-232.
  67. ↑ (2004).«Nocturnal behavior reduïxes predation pressure on Black-vented Shearwaters Puffinus opisthomelas».African Seabird Group.Rondebosch:32(3)
    173-178.ISSN 1018-3337.
  68. ↑ «Migratory shearwaters integrate oceanic resources across the Pacific Ocean in an endless summer».National Academy of Sciences.Washington D. C.:103(34)
    12799-12802.ISSN 0027-8424.doi:10.1073/pnas.0603715103.
  69. ↑ (1998) The Auks (en en), Oxford: Oxford University Press, p. 272. OCLC 315019864. ISBN 0-19-854032-9.
  70. ↑ Löfgren, Lars (1987). Ocean birds (en en), Nova York: Crescent Books, p. [3]. OCLC 18173241. ISBN 978-0-517-64546-8.
  71. ↑ Screiber y Burger, 2001, p. 224.
  72. ↑ (1995).«Breeding distribution of Snow Petrer Pagodroma nivea».African Seabird Group.Rondebosch:23(2)
    69-99.ISSN 1018-3337.
  73. ↑ (1997).«Marbled Murrelet (Brachyramphus marmoratus)».American Ornithologists' Union/Academy of Natural Sciences of Philadelphia/Cornell University. Laboratory of Ornithology.Washington D. C.:(276)ISSN 1061-5466.
  74. ↑ (1996).«Califòrnia Gull (Larus californicus)».American Ornithologists' Union/Academy of Natural Sciences of Philadelphia/Cornell University. Laboratory of Ornithology.Washington D. C.:(259)ISSN 1061-5466.
  75. ↑ Gilg, O., Moe, B., Hanssen, S. A., Schmidt, N. M., Sittler, B., Hansen, J., et al.(2013).«Trans-Equatorial Migration Routes, Staging Sites and Wintering Areas of a High-Arctic Avian Predator: The Long-tailed Skua (Stercorarius longicaudus)».PLoS ONE.Public Library of Science.Sant Francisco:8(5)ISSN 1932-6203.Consultat el 27 de juliol de 2018.
  76. ↑ P. P W Yen; W. J. Sydeman; K. D. Hyrenbach; S. J. Bograd(2006).«Spring-clave distributions of migratory marine birds in the southern Califòrnia Current: Oceanic eddy associations and coastal habitat hotspots over 17 years».Deep Siga Research Part II: Topical Studies in Oceanography.Pergamon Press.Nova York:53(3)ISSN 0967-0645.doi:10.1016/j. dsr2.2006.01.013.Consultat el 27 de juliol de 2018.
  77. ↑ (1996).«Differential responses of Guillemot Uria aalge and Shag Phalacrocorax aristotelis to a clapix winter wreck».British Trust for Ornithology.Oxford:43(2)
    220-230.ISSN 0006-3657.doi:10.1080/00063659609461014.
  78. ↑ Alfrey, P., Buckell, S. Legrand, V., Monticelli, D.(2010).«Birding on Corvo, Azores, and Nearctic vagrants in 2005-09».Dutch Birding.Dutch Birding Association.Ámsterdam:32(5)ISSN 0167-2878.Consultat el 28 de juliol de 2018.
  79. ↑ 79,0 79,1 Schreiber y Burger, 2001, p. 23.
  80. ↑ Schreiber y Burger, 2001, p. 130.
  81. ↑ «Avian Predation on Juvenile Salmonids in the Lower Columbia River» (en en). 1998 Annual Report to Bonneville Power Administration. United States Government Publishing Office. Archivat des d'el original, el 31 d'agost de 2006. Consultat el 19 de juliol de 2018.
  82. ↑ Schreiber y Burger, 2001, p. 531.
  83. ↑ «Diet and adult clave budgets of Audouin's Gullarus audouinii in response to changes in commercial fisheries».British Ornithologists' Union.Tring:139(4)
    631-637.ISSN 0019-1019.doi:10.1111/j.1474-919X.1997. tb04685. x.
  84. ↑ (2004).«Identifying drivers of change: did fisheries play a role in the spread of North Atlantic fulmars?».Cambridge University Press/Zoological Society of London.Cambridge:(12)
    143-156.ISSN 1746-2428.Consultat el 19 de juliol de 2018.
  85. ↑ Schreiber y Burger, 2001, p. 538.
  86. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Elsevier. doi:10.1016/0006-3207(91)90031-4.
  87. ↑ Schreiber y Burger, 2001, p. 532.
  88. ↑ Jiménez, S. i Dumenge, A.(2007).«Albatros i petreles: la seua interacció en la flota de palangre pelagio uruguayana en l'Atlàntic sudoccidental (1998-2006)».Collective Volume of Scientific Papers.International Commission for the Conservation of Atlantic Tnas.Madrit:60(6)ISSN 1997-485X.Consultat el 1 d'agost de 2018.
  89. ↑ Schreiber y Burger, 2001, p. 487.
  90. ↑ (2011).«Global Seabird Response to Forage Fish Depletion--One-Third for the Birds».American Association for the Advancement of Science.Washington D. C.:334(6063)ISSN 0036-8075.doi:10.1126/science.1212928.
  91. ↑ «Human exploitation of seabirds in coastal southern Chile during the mid-Holocene».Societat de Biologia de Chile.Santiago:75(2)
    423-431.ISSN 0716-078X.doi:10.4067/S0716-078X2002000200012.
  92. ↑ «Origins of Procellariidae Hunting in the Southwest Pacific».John Wiley & Sons.Hoboken:6(4)
    403-410.ISSN 1047-482X.doi:10.1002/(SICI)1099-1212(199609)6:4<403::AID-OA296>3.0. CO;2-0.
  93. ↑ Trathan, P. N., García-Borboroglu, P., Dee Boersma, Bost, C. A., et al.(2014).«Pollution, habitat loss, fishing, and climate change as critical threats to penguins».Conservation Biology.Cambridge University Press/Zoological Society of London.Cambridge:29(1)ISSN 1746-2428.Consultat el 31 de juliol de 2018.
  94. ↑ White, Peter (1995). The Farallon Islands, Sentinels of the Golden Gate (en en), Sant Francisco: Scottwall Associates. OCLC 34328017. ISBN 0-942087-10-0.
  95. ↑ (2005).«Past and present assessments of bird life in Uummannaq District, West Greenland».Dansk Ornitologisk Forening.Copenhague:99
    196-208.Consultat el 27 de novembre de 2015.
  96. ↑ (2003).«A review of four successful recovery programmes for threatened sub-tropical petrels».African Seabird Group.Rondebosch:31
    185-192.ISSN 1018-3337.
  97. ↑ Carney, K. M. i Sydeman, J. W.(1999).«A Review of Human Disturbance Effects on Nesting Colonial Waterbirds».Waterbirds.Waterbird Biology.Washington D. C:22(1)ISSN 1524-4695.Consultat el 31 de juliol de 2018.
  98. ↑ Yorio, P., Frere, I., Gandini, P. i Schiavini, A.(2001).«Opinion Tourism and recreation at seabird breeding sites in Patagonia, Argentina: current concerns and future prospects».Bird Conservation International.BirdLife International/Cambridge University Press.Cambridge:(11)ISSN 1474-0001.
  99. ↑ McClung, M. R., Seddon, P. J., Massaro, M. i Setiawan, A. N.(2004).«Nature-based tourism impacts on yellow-eyed penguins Megadyptes antipodes: does unregulated visitor access affect fledging weight and juvenile survival?».Biological Conservation.Elsevier.Oxford:(119)ISSN 0006-3207.Consultat el 31 de juliol de 2018.
  100. ↑ Yorio, P. i Dee Boersma, P.(1992).«The effects of human disturbance on Magellanic Penguin Spheniscus magellanicus behaviour and breeding success».Bird Conservation International.International Council for Bird Preservation/Cambridge University Press.Cambridge:2(3)ISSN 0959-2709.doi:10.1017/S0959270900002410.Consultat el 31 de juliol de 2018.
  101. ↑ Schreiber y Burger, 2001, p. 486.
  102. ↑ Organisació Mundial de la Salut. «DDT and Its Derivatives: Environmental Aspects» (en anglés). WHO. Consultat el 31 de juliol de 2018.
  103. ↑ “DDT-induced feminization of gull embryos” (1981). Science 213 (4510): 922-924. doi:10.1126/science.7256288. ISSN 0036-8075. PMID 7256288. Bibcode: 1981Sci...213..922F. OCLC 113028725.
  104. ↑ Favero, M. i Silva Rodríguez, M. P.(2005).«Estat actual i conservació d'aus pelágiques que utilisen la plataforma continental argentina com a àrea d'alimentació».Forner.Associació Ornitològica de l'Argent.20(1)ISSN 1850-4884.Consultat el 2 d'agost de 2018.
  105. ↑ (1982).«Oil pollution and seabird populations [and discussion]».Royal Society.Londres:297(1087)
    413-427.ISSN 0962-8436.doi:10.1098/rstb.1982.0051.
  106. ↑ (2002).Elsevier.Oxford:105(1)
    93-102.ISSN 0006-3207.
  107. ↑ Rees (2018). «Beliefs, religion and history», The laws protecting animals and ecosystems (en en), Oxford: Blackwell, p. 75. OCLC 1028639639. ISBN 978-1-118-87645-9.
  108. ↑ Brockington, D. (2012). Nature unbound: conservation, capitalism and the future of protected areas (en en), Hoboken: Taylor and Francis, p. 49. OCLC 880702509. ISBN 978-1-849-77207-5.
  109. ↑ (1998).British Veterinary Association.Londres:142(9)ISSN 0042-4900.
  110. ↑ (1959).Department of Registration and Education.Urbana:27(3)
    235-288.
  111. ↑ AEWA(2009).«Phasing out the use of lead shot for hunting in wetlands: experiences made and lessons learned by AEWA range states».Consultat el 1 d'agost de 2018.
  112. ↑ Pelican Island - National Wilife Refuge. «About the Refuge» (en anglés). Archivat des d'el original, el 30 de juny de 2018. Consultat el 31 de juliol de 2018.
  113. ↑ US National Wilife Refuge System. «About the Refuge - Farallon Islands» (en anglés). Archivat des d'el original, el 1 d'agost de 2018. Consultat el 1 d'agost de 2018.
  114. ↑ Barry, C.. «The beauty and birds of Heron Island» (en anglés). Archivat des d'el original, el 1 d'agost de 2018. Consultat el 1 d'agost de 2018.
  115. ↑ «Monique Keiran: Crucial islands protected for seabirds» (en anglés). Consultat el 1 d'agost de 2018.
  116. ↑ “Whiskered Auklets Aethia pygmaea, foxes, humans and how to right a wrong” (2003). Marine Ornithology 31: 175-180. ISSN 1018-3337.
  117. ↑ Ratcliffe, N., Bell, M., Pelembe, T., Boyle, D. et al.(2009).«The eradication of feral cats from Ascension Island and its subsequent recolonization by seabirds».Oryx.Fauna Preservation Society/Cambridge University Press.Londres:ISSN 0030-6053.doi:10.1017/S003060530999069X.Consultat el 1 d'agost de 2018.
  118. ↑ Veitch, C. R i Clout, M. N. (eds)(2004).«Turning the Tide: The Erradication of Invasive Species».IUCN Species Survival Commission.(27)Consultat el 1 d'agost de 2018.
  119. ↑ “Stamps celebrate seabird return” (2005). BirdLife International.
  120. ↑ Velant, A. i Freire, J.(1999).«Coloniabilidad i conservació d'aus marines: el cas del cormorán moñudo».Etologia.Societat Espanyola d'Etologia.Barcelona:7(55)ISSN 1130-3204.Consultat el 1 d'agost de 2018.
  121. ↑ Yorio, P., Bertellotti, M. i García Borboroglu, P.(2005).«Estat poblacional i de conservació de gavines que es reproduïxen en ellitoral marítim argentí».Forner.Associació Ornitològica de l'Argent.20(1)ISSN 1850-4884.Consultat el 2 d'agost de 2018.
  122. ↑ Godínez Reis, C., Sants del Prat Gasca, K., Zepeda López, H. et al.(2006).«Monitoreo de poblacions i condició de salut d'aus marines i llops marins en illes del nort del Golf de Califòrnia, Mèxic».Gasseta ecològica.Institut Nacional d'Ecologia.Ciutat de Mèxic:81Consultat el 1 d'agost de 2018.
  123. ↑ De Juana, I.(2004).«Canvis en l'estat de conservació de les aus en Espanya, anys 1954 a 2004».Ardeola.SÈU/BirdLife.Madrit:51(1)ISSN 0570-7358.Consultat el 1 d'agost de 2018.
  124. ↑ «O Grove posa en marcha la primera reserva ornitològica de Galícia». Consultat el 1 d'agost de 2018.
  125. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.Societat Espanyola d'Ornitologia. . Consultat el 1 d'agost de 2018.
  126. ↑ Giraldo, A., Diazgranados, M. C., Gutiérrez-Landázuri, C. F.(2014).«Illa Gorgona, enclavament estratègic per als esforços de conservació en el Pacífic Oriental Tropical».Revista de Biologia Tropical.Universitat de Costa Rica.Sant Josep:62ISSN 0034-7744.Consultat el 1 d'agost de 2018.
  127. ↑ «Base Científic Naval "Simón Bolívar" (BCNASBO)». www. shn. mil. ve. Archivat des d'el original, el 8 d'agost de 2022. Consultat el 2022-08-11.
  128. ↑ Brothers, N. P., Cooper, J. i Løkkeborg, S.. «The incidental catch of seabirds by longline fisheries: worldwide review and technical guidelines for mitigation» (en anglés). FAO, ONU. Archivat des d'el original, el 29 de juny de 2006. Consultat el 31 de juliol de 2018.
  129. ↑ FAO. «Ghost nets hurting marine environment» (en anglés). Archivat des d'el original, el 1 d'agost de 2018. Consultat el 1 d'agost de 2018.
  130. ↑ (2008) [4], 16.ª edició (en en), Belmont: Cengage Learning, pp. [5]-195. OCLC 646069208. ISBN 978-0-495-55671-8.
  131. ↑ de Klemm, Cyrille (1997). Comparative analysis of the effectiveness of legislation for the protection of wild Flora in Europe (en en), Estrasburc: Concilie d'Europa, pp. 65-70. OCLC 466547422. ISBN 978-9-287-13429-5.
  132. ↑ «Acorde per a la Conservació d'Albatros i Petreles - ACAP». Subsecretaria de Peixca i Acuicultura de Chile. Consultat el 21 de juliol de 2018.
  133. ↑ ACAP. «Partixes del ACAP». Archivat des d'el original, el 15 de febrer de 2021. Consultat el 31 de juliol de 2018.
  134. ↑ «Atles per a la planificació espacial marítima». MARINEPLAN. Universitat de Sevilla. Archivat des d'el original, el 12 de juny de 2013. Consultat el 21 de juliol de 2018.
  135. ↑ «Arctic Seabirds Breeding in the African-Eurasian Waterbird Agreement (AEWA) area: status and trends» (en en). Arctic Council Secretariat. Consultat el 21 de juliol de 2018.
  136. ↑ Carboneras (1992). «Family Diomedeidae (Albatrosses)», Ostrich to ducks (en en), Barcelona, p. [6]. OCLC 990658128. ISBN 8-487-33410-5.
  137. ↑ Gotch, A. F. (1995). «Albatrosses, Fulmars, Shearwaters, and Petrels», [7] (en anglés), Nova York: Facts on File, p. [8]. OCLC 302018365. ISBN 0-8160-3377-3.
  138. ↑ Grimal, Pierre (2014). Diomedes, Paidós. OCLC 1026033800. ISBN 978-8-449-32457-4.
  139. ↑ (2005) Birds Britannica (en en), Londres: Chatto and Windus. OCLC 60512849. ISBN 0-701-16907-9.
  140. ↑ Carboneras (1992). «Family Hydrobatidae (Storm-petrels)», Ostrich to ducks (en en), Barcelona, p. [9]. OCLC 990658128. ISBN 8-487-33410-5.
  141. ↑ Baudelaire, Charles (2015). Américo Cristófalo (ed.). Les flors del mal, Colihue Clàssica. OCLC 947840176. ISBN 978-8-892-52028-8.
  142. ↑ «AronChupa: "He escoltat 'I'm An Albatraoz' 100,000 voltes"». Archivat des d'el original, el 22 de juliol de 2018. Consultat el 22 de juliol de 2018.
  143. ↑ Chevalier, J. i Gheerbrant, A. (2015). Diccionari dels símbols, Herder. OCLC 971746407. ISBN 978-8-425-42642-1.
  144. ↑ (1972).«Humanities and Literary Imagination: Hemingway's The Old Mand and the Siga (1952) and Richard Bach's Jonathon Livingston Seagull A Story».International Journal of English and Literature (IJEL).Departament de Filogia Anglesa, Universitat de Múrcia.Múrcia:3(3)ISSN 1578-7044.Consultat el 31 de juliol de 2018.
  145. ↑ El camp de Cormallen, Minotaure.
  146. ↑ Chéjov, Antón (2015). Omar Llops (ed.). , Colihue Clàssica. OCLC 1019820159. ISBN 978-9-505-63083-7.
  147. ↑ «Sentits d'elexema "gavina" en la traducció espanyola de l'obra de Chéjov». Universitat dels Andes. Consultat el 22 de juliol de 2018.
  148. ↑ Cirlot, Juan Eduardo (2011). Diccionari de símbols, Siruela. OCLC 1026115998. ISBN 978-8-478-44798-5.
  149. ↑ «Aus marines en crisis».National Geographic.Consultat el 9 de febrer de 2020.

Bibliografia

Enllaços externs


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Aus_marines&oldid=1544679»