Anar al contingut

Paleàrtic

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
La Regió Paleàrtica.

El Paleàrtic o regió paleàrtica o paleoártica és una de les huit ecozones que dividixen la superfície terrestre, sent la de major tamany. La regió paleàrtica inclou Europa, Àsia al nort del Himalaya, Àfrica septentrional i les zones nort i central de la península aràbiga.[1] Esta denominació s'ampra àmpliament en ecologia, botànica i zoologia i biogeografia; la seua superfície és aproximadament de 54 100 000 km quadrats.

Els biomes presents en esta regió, aproximadament de nort a sur, són: tundra, taiga, bosc templat de coníferes, bosc templat de frondoses, chaparral i bosc mediterràneu, praderia, estepa i desert.

Principals regions ecològiques

La ecozona paleàrtica comprén fonamentalment ecosistemes boreals i templats.

Regió eurosiberiana

La regió eurosiberiana és la major regió biogeográfica del paleàrtic. De nort a sur, presenta els biomas de tundra, en l'extrem nort de Rússia i Escandinàvia, taiga i bosc templat de coníferes i de frondoses. Esta vasta regió té moltes afinitats en les regions boreals i templades de l'ecozona neártica, en Amèrica del Nort. Eurasia i Norteamérica han estat conectades a sovint a través de l'estret de Bering, i la seua fauna és similar, en moltes espècies que han passat d'una regió a una atra, sobretot d'Eurasia a Norteamérica. D'ahí que molts zoòlecs consideren que les dos regions deurien unir-se en una sola, l'holártica. Les dos regions compartixen també moltes espècies vegetals, que formen la geoflora arcto-terciaria.

Conca mediterrànea

Les terres ribereñas del mar Mediterrànea en el sur d'Europa, nort d'Àfrica i oest d'Àsia constituïxen la regió de clima mediterràneu més extensa i diversa del món. El seu clima es caracterisa per hiverns suaus i plujosos i estius calorosos i secs. Els boscs mediterràneus de la regió alberguen 13 000 espècies endèmiques.

La conca mediterrànea és també una de les regions biogeográficas més amenaçades del món: Solament es conserva el 4 % de la vegetació original; i les activitats humanes, com el pastoreig intensiu, la deforestació, l'agricultura i l'urbanisació, han degradat gran part de la regió. Originalment, la regió estava coberta en la seua major part de boscs i deveses, pero l'influència humana ha convertit gran part d'ella en una xara esclerófilo, cridat maquis o garriga.

Deserts d'Aràbia i del Sahara

Una franja de deserts, entre els que es troben el desert del Sàhara i l'aràbic, separa les ecozonas paleàrtica i afrotropical.

Àsia central i occidental

Les montanyes del Caucas, entre la mar Negra i el Caspio, estan cobertes per una mescla particularment rica de boscs de coníferes, caducifolis i mixts.

Àsia Central i la replanell d'Iran alberguen estepes seques i conques desèrtiques, en boscs i praderies montanos en els replanells i cordilleres. El piedemonte del Himàlaya, entre els 2000 i els 2500 m s. n. m., constituïx la frontera en l'ecozona indomalaya.

China i Japó

China i Japó són més humits i templats que les regions adjacents de Siberia i Àsia Central, i alberguen rics boscs de coníferes, caducifolis i mixts, encara que en l'actualitat es troben restringits a les zones montanyoses degut a que les planures i les conques fluvials, densament poblades, s'han convertit en terreny agrícola i urbà.

A diferència d'Europa, Àsia oriental no es va vore molt afectada per les glaciacions del Pleistocé, i reté el 96 % dels gèneros d'arbres del Pliocé; Europa només conserva el 27 %.

En les regions subtropicals del sur de China i de Japó, la transició dels boscs templats paleàrtics a les selves indomalayas subtropicals i tropicals alberguen una rica i diversa mescla de plantes i animals. En el Surest Asiàtic, vàries cordilleres formen llengües de flora i fauna paleàrticas en el nort de Birmània i el sur de China. Més al sur es ancuentran alguns enclavaments paleàrtics aïllats, com el mont Victoria, en el centre de Birmània, el Fan Si Pa, en el nort de Vietnam, i les montanyes de Taiwan.

Ecorregiones d'aigua dolça

La ecozona conté vàries ecorregiones d'aigua dolça importants, com els rius d'Europa i Rússia, el llac Baikal en Siberia, i el llac Biwa en Japó.

Fauna

Una família d'aus, els acentores (Prunellidae) és endèmica de la regió paleàrtica. Atres quatre famílies són endèmiques de la regió holártica:

Tres famílies de mamífers són també endèmiques:

Referències

  1. ↑ (1 de giner de 2005) Diccionari Didàctic d'Ecologia, Editorial Universitat de Costa Rica. ISBN 9789977679587. Consultat el 30 d'abril de 2017.

Vore també