Garriga

Garriga

Garriga, montanyes de Santa Inés, prop de Santa Bàrbara, Califòrnia.

Garriga és el nom que reben vàries comunitats ecològiques d'espècies llenyoses de chicotet porte, caracterisades per espècies pertanyents a les quercíneas, els brezalés, juniperus, ramnáceas, proteáceas, bulbosas, arecáceas i unes atres. Comunitats vegetals similars es troben en cinc regions climàtiques mediterrànees del món, incloent la conca mediterrànea (xara mediterrànea) del sur d'Europa i el nort d'Àfrica, oest de Norteamérica, Chile central (xara chilena), Oriente pròxim, regió de la Veta en Suràfrica (coneguda com fynbos), àrees de Nueva Caledonia, i l'oest i sur d'Austràlia.

Generalitats

Degut a que Califòrnia conta en un clima mediterràneu mig, hiverns humits i estius càlits i secs. El fòc és un factor en la formació de totes les regions de chaparral del planeta.

El terme chaparral és un terme castellà; provinent de chaparro: de la mata del roure, coscoja o carrasca per eixemple, de moltes branques i poca altura, que a la seua volta ve del vasc txaparro, en el mateix significat.

Una comunitat vegetal típica de chaparral consistix en sempre verda dens de Quercus, espinos leñosos i uns atres arbustos resistents a la sequia. Creixen densament i es fan impenetrables a grans animals i humans. Açò, més la seua condició generalment xerófila, les fa freqüents per als incendis. Tal és aixina, que vàries espècies del chaparral prenen ventaja per a germinar despuix d'un incendi, encara que les plantes del chaparral no estan adaptades al fòc. El chaparral és un bioma que podem trobar en àrees de tots els continents, no obstant, moltes persones no es donen conte d'este fet degut a que existixen en varis tipos diferents de terreny. En algunes zones este bioma es troba en planures pero en atres regions poden ser tossals, unes atres consistixen en àrees de terreny montanyós.

Ecorregiones de chaparral en el planeta

Fynbos costera, en Suràfrica, en el Veta de Bona Esperança.

La seua presència és deguda al clima, no al fòc, pero el factor fòc pot determinar la seua transició d'un paisage de praderia a un de bosc i la seua expansió a regions més forestals. Més o menys equival a la garriga de l'oest del Mediterràneu: espinals, xara, xara laurifolio, encinar, maquis, maquia, shrubland, fynbos... pero les espècies i la biodiversitat són diferents. Les comunitats arbustivas de clima mediterràneu contenen més del 20% de la diversitat de plantes mundial. Moltes de les espècies pertanyen a les mateixes famílies i inclús als mateixos gèneros d'espècies tant vegetals com a animals o són espècies vicariants que reproduïxen el mateix rol ecològic. Per eixemple els gèneros Rhamnus i Ephedra, apareixen en Europa, i les Américas, Prunus, Erica, les palmeras, els gladiolos, les leguminosas, Juniperus i les labiadas estan presents en les comunitats de chaparral de tots els continents i Quercus apareix en Europa, Àsia i Amèrica del Nort.

La ecorregión està sempre baix clima templat mediterràneu present en estes zones, que es caracterisa per hiverns plujosos i estius secs. Es forma en plantes tolerants a la sequia estival d'espècies perennes formada principalment per arbustos i arbres termófilos, d'altura mija de 50 cm a 4 m. Fàcilment s'incendia pero es recupera en rapidea en cas que els incendis no siguen massa seguits. Les plantes del chaparral tenen els fulls de tipo esclerófilo, freqüentment perennes, endurides i menudes, en una capa coriácea, al contrari del bioma caducifolio llitoral, que sol aparéixer territorialment propenc i que té fulls blans i que cauen durant l'estació seca.

El chaparral està caracterisat pels incendis que són molt freqüents i les plantes que ho componen són altament inflamables. Els intervals entre incendis varien des de cada pocs anys a un centenar d'anys.

Quan aumenta la aridez el chaparral es convertix en una atra comunitat de plantes, cridada per eixemple en U.S.A. "Garriga Desert". Presenta una estructura la composició de la qual varia conforme a la latitut i es troba en zones semiáridas i àrides caracterisades per hiverns suaus i estius en poques precipitacions, en ocasions en zones interiors i més freqüentment en ales de cerros rocosos que finalisen en la mar; en poca profunditat de sol i bon drenage del sol, en les que este tipo de formació vegetal juga un important paper per a evitar l'erosió del terreny. Paralelament, constituïx un caseta ecològica, que oferix aliment i refugi a insectes, amfibis, reptils, aus i mamífers.

És una de les cinc regions climàtiques mediterrànees del món, totes les quals s'ubiquen en les latitut miges en les costes occidentals dels continents. Chile en Amèrica del Sur, la Conca del Mediterràneu, la costa oest d'Amèrica del nort, ecorregión de Califòrnia i Baixa Califòrnia, Nueva Caledonia, la Província de la Veta en Suràfrica, i el cantó sudoccidental d'Austràlia totes elles regions climàtiques mediterrànees.

És una formació vegetal en espècies de clima mediterràneu o semiárido, presents en la zona mediterrànea d'Europa, nort d'Àfrica i Oriente pròxim. Constituïx un paisage forestal a on hi ha molt chaparro (quercus coccifera) o espècies vicariants: Quercus cerris, Quercus ilex... que formen comunitats monoespecíficas o integrats a comunitats en roures, xara, o roderales de alcornocales Quercus suber, rouredes Quercus faginea, Quercus pubescens, encinares Quercus ilex i pinades Pinus halepensis, Pinus pinaster... Junt a la coscoja proliferen espècies llenyoses com espino negre, mirto, margallonera, sabina, ginebrera, lentisco, acebuche, etc. i de talla menuda, com la jara, l'espliego, el romer o la petorra, mesclades en arbustos i plantes herbáceas, i espècies bulbosas de vàries famílies, com les orquídees, els tulipán, les cebes...

La vegetació natural estava formada per comunitats vegetals capaces de soportar les condiciones climatologia mediterrànees i les diferents litologia, tals com la presència de litosuelos, calcita, algeps i sal, ademés de comunitats esteparias i de transició en les zones més àrides. La degradació en l'àrea mediterrànea dels chaparrales per l'acció directa de l'home, el sobrepastoreo i el fòc, donen com resultat les formacions de garriga.