Ephedra

Ephedra és un gènero d'arbusts, l'únic de la família de les efedràcees (Ephedraceae). Estes plantes es distribuïxen per climes secs i templats llevat Austràlia, principalment del hemisferi nort i en l'hemisferi sur en la cordillera dels Vages. Són gimnosperma gnetales compostes per 60 espècies, les quals són en la seua majoria arbusts molt ramificats en branques fotosintéticas de fulls escassos i en forma de escama.

Etimologia

Ephedra és un nom genèric que prové del grec antic: éphedra = "assentada sobre" // segons Dioscórides, sinònim de híppuris = equiseto // en Plinio el Vell, una planta trepadora esmola.

Descripció

Les efedras són un grup molt antic de gimnospermes, inclós en un grup arcaic en tres famílies de gnetofitos, cada una d'elles en un sol gènero. Han sobrevixcut fins al present per estar adaptades a hàbitats extrems, a on la competència és més reduïda per la sequia. Les gnetales són de particular interés en l'evolució de les plantes perque posseïxen caràcters tant de coníferes, com que les llavors no estan tancades en un ovari, com en les angiospermes, ya que posseïxen gots en la fusta i estructures paregudes a flors i doble fertilisació.

Les efedras són plantes molt resistents a la sequia distribuïdes especialment en les regions àrides i semiáridas, en ecologia diversa i aspecte similar, lo que dificulta la seua diferenciació. Algunes espècies creixen en torrenteras beneficiant-se de les pluges tormentosas esporàdiques. La majoria de efedràcees són espècies dioicas que s'estenen per rizomes. Tenen forma de arbusts i menys usualment de lianes trepadoras o rarament arbres chicotets. Les espècies més característiques són arbusts molt ramificats, similars a la retama, pero més rastreros i habitualment dioicos. Les branques són numeroses i de disposició verticilada o agrupada, en una regata en tota la seua llongitut. Usualment les branques són verdes i fotosintéticas i en xilema en gots. Els gots del xilema presenten cèlules allargades i huecas en parets engrossades per acumulació de lignina. Els gots se situen en la part més interna del cilindre central dels tallos, rizomes, raïls i en la part superior de les nervaduras. Els gots del xilema s'encarreguen de traslladar la llacor bruta des de la raïl cap a la part proximal de la planta, que es compon en la seua major part d'aigua i ions inorgànics, encara que també composts orgànics. Els gots del xilema són els encarregats de la conducció de l'aigua i les sales des de la raïl fins als fulls.

Són plantes perennes de brot ramificat i rastrero en fulls que són escamosas quan estan madures, el brot és subterràneu (rizoma), les flors són insignificants generalment de color groc pàlit i els "fruts" són "bayas" compostes per vàries capes (Recordar que en ser gimnosperma no poden formar un verdader frut).

Les fulles oposts o verticiladas, com escates, estan fusionades basalment en una baïna, moltes voltes desprenent-se pronte despuix de desenrollar-se, sense canals de resina. Les fulles poden ser molt escasses, tenint la planta un aspecte acintado com les retamas. Els estróbilos de polen estan en verticilos d'1-10, cada u consistint en 2-8 séries de bràctees opostes o verticiladas, les apicales estan cada una sostenint un brot en 2-10 (fins a 15 rarament) microsporangios. El polen està solcat, sense "sacca". Els estróbilos d'òvuls tenen de 2-10 séries de bràctees opostes o verticiladas, aquelles cap a l'àpiç sostenint un parell de bràctees fusionades i formant una coberta com una caixa al voltant de l'únic òvul. Són una o dos llavors (rarament 3) per estróbilo, de color groc a marró obscur i en 2 cotiledones.

Recentment, l'ocurrència d'un tipo de doble fertilisació ha segut verificada en les efedras. La doble fertilisació en Ephedra supon la fusió de dos cèlules d'esperma des d'un gametófito masculí en núcleus en el arquegonio del gametófito femení. Una esperma es fusiona en el núcleu de l'ou i l'atre es fusiona en el núcleu del canal ventral. El producte de la fusió de l'esperma en la cèlula del canal ventral pot dividir-se algunes voltes mitóticament, semblant-se a l'endosperma de les angiosperma, pero esta divisió no persistix. Llavors, la doble fertilisació, que durant molt temps es va vore com a exclusiva de les angiosperma, va anar recentment interpretada com una possible apomorfía de les gnétidas i les angiosperma en el tàxon "Antophyta", pero lo més provable que es considera hui en dia és que les gnétidas s'alineen en les coníferes. Per lo tant, la doble fertilisació en gnétidas i angiosperma deu haver ocorregut independentment.

Erro al crear miniatura:

Efedras de l'espècie Ephedra fragilis, de Mallorca en Pollensa, en la Cap de Formentor.

Erro al crear miniatura:

Ephedra distachya: bayas

Les espècies solen ser dioicas, en plantes mascle i plantes femella com a individus separats, en estróbilos productors de polen (en els mascles) i productors d'òvuls, en les femelles.

És difícil determinar l'edat de les plantes, encara que poden ser molt longeves. El seu aspecte depén del biòtop, en a penes creiximent i eixemplars molt achaparrados en àrees de condicions difícils i estenent-se més ràpidament a on troben més humitat i no són destruïdes periòdicament pel fòc, els herbívors i atres fenomens. Solen passar inadvertides en ser confoses en arbusts en els que no guarden relació. El brot fotosintético i els fulls chicotets fan que estes plantes semblen superficialment equisetofitas, retamas, pins, etc. no obstant, les efedras soporten condicions més difícils i es troben a on estes no poden sobreviure. Estan esteses per les zones templades de tot lo món llevat Austràlia.

Les poblacions naturals sofrixen una gran extracció, sobretot en Àsia, per al comerç illegal i llegal en herboristerías. Varis països, com Estats Units, han restringit les importacions de planta seca natural.

La sobreexplotació de les efedràcees posa en risc a moltes de les seues espècies. Les efedràcees brinden diversos productes farmacèutics i són molt importants en els ecosistemes àrits. Creixen en sols àrits i de poca humitat. Són capaços de viure en terrenys secs: calcáreos, yesosos o arenes salines. Els mantenen compactes i vius gràcies a una ret construïda en les seues raïls. Tarden en créixer entre 150 i 300 anys, per lo que quan s'extrauen eixemplars sense control, resulta difícil repondre les seues funcions biològiques. Servixen d'aliment i protecció a un gran número de fauna.

Les efedràcees són una de les poques gimnosperma adaptades a regions extremadament àrides, moltes voltes creixen en hàbitats secs i solejats, com a deserts i estepas, i poden presentar-se en altures de fins a 4000 m en els Vages i els Himalayas. Soporten la calor tórrido, fortes gelades i fenomens d'inversió tèrmica.

La polinisació és per vent, menys usualment per insectes que són atrets pel néctar produït pel estróbilo d'òvuls. La dispersió és per vent, promoguda per les ales aquilladas de les bràctees del estróbilo d'òvuls, o per pardals, que són atrets per les bràctees externes lluentes grogues, taronges o roges, i sucoses.

Són perennes en rizomes de creiximent llent que poden perdre les seues parts aérees conservant tan sol l'orgue subterràneu que almagasena els nutrients. Els sols desérticos i semidesérticos a on solen viure, són esquelètics i carregats de sals, estant les sales i carbonat tant més prop de la superfície quant major és l'aridez. Estes plantes són xares de llargues raïls capaces d'esperar anys en repòs vegetatiu en les seues parts més delicades amagades baix terra, en forma de raïls, o rizomes. Suplixen pel creiximent dels rizomes, una forma de multiplicació asexuada, una reproducció sexuada molt difícil per la sequetat. És un sistema de reproducció vegetativa.

El rizoma és un brot subterràneu en varis ulls que creix de forma horisontal emetent raïls i brots herbáceos dels seus nucs. Els rizomes creixen indefinidament, en el curs dels anys moren les parts més velles pero cada any produïxen nous brots, podent d'eixe modo sobreviure i aplegar a cobrir grans àrees de terreny.

Molts insectes fitòfecs associats a Ephedra solen ser especialistes, especialment heterópteros.