Bosc i xara mediterrànea

Bosc i xara mediterrànea

Encinar dens en el Mont del Pardo (Espanya).

Alcornocales en la província de Càdis.

Bosc secundari de pi carrasco (Croàcia), espècie oportunista que creix allí a on el encinar mediterràneu s'ha degradat.

Romero, un arbust característic dels clars del bosc mediterràneu.

Jara blanca, un arbust característic dels clars del bosc mediterràneu.

El bosc i xara mediterrànea o durisilva és un bioma de boscs i xares que es desenrolla en regions en clima mediterràneu, caracterisat per hiverns templats, estius secs, autumnes càlits i primaveres en abundants precipitacions. Encara que és altament sensible a la desertificació, algunes espècies de vegetació estan adaptades al fòc, pot donar lloc a freqüents incendis forestals ya que és un tipo de bioma àrit, de vegetació xeròfila (adaptada al mig sec) i poca biodiversitat. Està representat per comunitats vegetals similars adaptades per a soportar l'estiu àrit i es troben en cinc regions climàtiques mediterrànees del món:

• Primàriament en la conca endorreica al voltant del mar Mediterrànea
• Garriga californiano
• Xara chilena
• Fynbos surafricà
• Mallee al suroest i sur d'Austràlia

En tots els casos estan situades en la frontera occidental dels continents, cap als 30° i els 40° (44° en el Mediterràneu). El sol dominant és el roig mediterràneu, el pardo i la terra rossa relicta.

Característiques

La vegetació típica és esclerófila i xerófila, ya que té que soportar l'aridez estival.

L'espècie dominant és la carrasca i l'alcornoque.

El sotobosque és llenyós, espinós i aromàtic, en espècies com el lentisco, l'aladierno, numeroses lianes com la zarzaparrilla i, en els clars, les jaras, el romer i el tomello. En el corteig florístico apareixen espècies com el pi carrasco i el pi piñonero, la sabina, el madroño, etc. En les zones més humides apareix el quejigo; en sols silíceos apareix l'alcornoque.

En la transició en atres biocenosis poden aparéixer espècies frondoses com xara, junt en les xerófilas, en un bosc mixt. És molt important el bosc galeria, en el que apareixen espècies frondoses com el chop o l'om, que trobem en els màrgens dels rius, llac i estanys.

El fòc juga un paper important en la dinàmica d'estos boscs i, per això, les espècies que ho componen han desenrollat numerosos mecanismes per a adaptar-se als incendis. Aixina, per eixemple, els alcornoques presenten corfes molt grosses per a protegir-se; carrasques i roures melojos presenten una gran capacitat rebrotadora; i les jaras formen llavors que germinen més fàcilment quan es veuen someses altes temperatures.

Els boscs mediterràneus són en la seua major part perennifolios, encara que també hi ha espècies marcescentes, és dir, que presenten fulls caducs pero que permaneixen en l'arbre fins a la següent primavera, per a protegir els ulls dels nous fulls. Les fulles dels arbres estan cobertes de cera per a reduir la pèrdua de humitat en els mesos càlits. En general, estos boscs presenten un número relativament poc variat d'espècies en el dosel arbòreu.

El país mediterràneu ha estat poblat des de molt antigament, i l'intervenció humana en la biocenosis ha segut decisiva per a formar el paisage i el mig. El bosc es degrada en garriga, dominada per la coscoja, maquia i estepa mediterrànea, depenent de l'importància de la degradació. En la península ibèrica existix un tipo d'aclarit del bosc mediterràneu conegut com dehesa.

Vista d'aulaga

El xara mediterràneu està compost de coscoja, ginebrera, aulaga i lavanda.

L'ecosistema de bosc mediterràneu és molt sensible a la desertificació si es destruïx la seua coberta vegetal. Les pluges torrencials arrastren el sol en facilitat i s'erosiona en gran rapidea.

Orige i evolució del bosc mediterràneu

Orige

L'orige de la regió mediterrànea es troba en els màrgens d'un antic oceà mesozoico, el Mar de Tetis, que separava els primitius continents de Laurasia i Gondwana (Àfrica d'Europa). Est va sofrir importants modificacions sobretot durant l'orogènia alpina, que s'estén des del Cretácico Mig (100 Ma) fins a finals del Mioceno (7 Ma). Ya en el Cenozoico, durant el Paleoceno-Eoceno (65-38 Ma), nos trobem davant un ambient càlit, forestal i humit en el continent europeu. A finals del Oligoceno (35-23 Ma), s'observa un descens de temperatures i precipitacions, instalant-se definitivament les condicions d'alta pressió que condicionen la disponibilitat d'aigua tan característica de la regió mediterrànea.

Evolució

Els acontenyiments més importants que han condicionat l'evolució de la vegetació mediterrànea han segut:

• Contacte entre Norteamérica i Eurasia, que es prolonga des del Mesozoico fins a finals del Paleoceno (60 Ma).

Açò explica clarament la similitut que podem trobar entre moltes espècies de Califòrnia i del Mediterràneu europeu, com per eixemple: Acer, Alnus, Arbutus, Clematis, Crataegus, Berberis, Helianthemum, Cupressus, Fraxinus, Juniperus, Lonicera, Prunus, Rhamnus, Rosa, Rubus, Smilax, Lavatera, Sàlvia, Viburnum, Vitis, Pinus i Quercus.

• El Mioceno va ser un periodo prou particular sobre configuració espacial es referix. Podíem trobar-nos en zones emergides, mars esguitades de chicotetes illes, lo que va dur a l'aïllament i formació per tant de noves espècies. cal mencionar que durant el Mesiniense (6,7-5,2 Ma) va tindre lloc un fenomen d'extrema aridez que va transformar el Mediterràneu en un àrea de marjales, invadits per xerófilos i halófilos.

Hui dia sembla haver suficients estudis que fan pensar que el paisage del Mioceno és més complex de lo que es creïa, en boscs humits i tropicals en el sur d'Europa i el Nort d'Àfrica.

• A finals del Terciario, en el Plioceno, varen tindre lloc importants crisis climàtiques de certa periodicitat, que varen assentar les condicions de aridez i refredat, tot això condicionat per l'obertura de l'Estret.

Aixina a finals del Terciario la vegetació mediterrànea es componia bàsicament de: varis tipos de Quercus (Quercus ilex, Quercus faginea, Quercus coccifera, Quercus cerris) o Castanea, Acer monspessulanum, Carpinus orientalis, Smilax, Phillyrea, Cistus, Olea, Myrica i Pistacia, palmàcees (Sabal, Chamaerops), lauràcees (Laurus, Cinnamomum, Persea, Sassafras, Oreodaphne), juglandàcees (Carya, Pterocarya, Platicaria, Engelhardia), taxodiàcees (Taxodium, Sequoia, Sciadopitys), rizoforàcees, celastràcees (Microtropis), hamamelidàcees (Liquidambar, Hamamelis, Parrotia), nisàcees (Nyssa), coníferes (Pinus, Abies, Picea, Tsuga, Cedrus, Cathaya) i caducifolios (Fagus, Corylus, Betula, Tilia, Populus, Salix, Ulmus, Alnus). Este conjunt de crisis climàtiques, culmina en l'arribada de les primeres glaciacions en l'Hemisferi Nort, que dona lloc a lo que es coneix com glaciacions cuaternarias, fet que supon la desaparició de les espècies termófilas i l'aparició de les xerófites.

Cuaternario

Els canvis climàtics que varen tindre lloc durant el Cuaternario (2-1,8 Ma) són decisius per a la configuració final del bosc mediterràneu. En esta etapa varen tindre lloc importants transformacions en la vegetació europea:

• Extinció acumulativa de tàxons típics del bosc tropical del Plioceno, com Taxodium, Sequoia, Myrica, Nyssa, Parrotia, Carya, Engelhardia, Sciadopitys, etc.

• Reducció en fases glaciars de les àrees de bosc mediterràneu (Quercus, Pinus, Cedrus i Juniperus).

• Expansió de la vegetació xerohalòfila (Artemisia, Ephedra, Chenopodiaceae, Cichorioideae, Lamiaceae, Poaceae).

En definitiva podem dir que els 2 últims Ma en el continent europeu, han estat somesos a una alternança periòdica de fases glaciars i interglaciars.

Aixina la velocitat en la que alvançava un front periglaciar des del nort d'Europa, feya impossible la migració cap al sur d'espècies arbòrees i arbustivas, fent que el manteniment de les condicions fredes durant una fase glaciar, fora incompatible en l'existència d'un ecosistema forestal com el mediterràneu, produint-se per tant un increment de la xericitat (estepas) en el nort i centre d'Europa durant cada glaciació.

Ya que el 80% del temps cuaternario va estar baix condiciones glaciars, la foresta europea solament va poder sobreviure en hàbitats favorables del sur d'Europa, constituint lo que es coneix com reservorios filogenético o forestals glaciars. Estos refugis tenen una importància extraordinària en l'arribada de les fases interglaciares, ya que supondrien els punts de partida per a la colonisació del nort i centre del continent per part de les espècies forestals típiques europees, per mig de processos de migració a nivell continental, d'ahí l'importància que supon la conservació del bosc mediterràneu.

Reservorios glaciars

Les zones que varen servir de refugi forestal per a les espècies arbòrees i arbustivas típiques del bosc mediterràneu durant l'última gran glaciació (20-18 mil anys) i que per tant varen ser decisives per a la colonisació postglaciar, sembla que es varen localisar principalment en els Balcans i la península ibèrica. Centrant-nos en la Península, els refugis glaciars més significatius durant l'última glaciació varen ser:

• Cordilleres bètiques, que varen guardar espècies leñosas mediterrànees (Quercus ilex-rotundifolia, Quercus faginea, Pinus nigra, Pinus pinaster, Arbutus unedo, Erica arborea, Pistacia lentiscus, Phillyrea angustifolia-Phillyrea mija, Olea europaea), i caducifolios (Corylus avellana, Betula celtiberica, Fraxinus angustifolia, Ulmus minor-glabra, Juglans regio).

• Regió suroccidental, a on trobem Quercus lusitanica, Quercus canariensis, Rhododendron ponticum, Lonicera periclymenum subsp. hispanica, Ruscus hypophyllum, Cistus populifolius subsp. major, Genista tridentata, Genista triacanthos, Thymelaea villosa, Halimium alyssoides, Davallia canariensis).

• Regió cantàbrica, que durant l'última glaciació va albergar Pinus sylvestris, Pinus uncinata, Betula alba, Betula pendula, Juniperus, Corylus avellana, Quercus robur, Quercus petraea, Quercus ilex, Quercus suber, Fraxinus excelsior, Alnus, Ulmus, Tilia platyphyllos, Tilia cordata, Juglans, Fagus, Arbutus unedo, Erica arborea, Crataegus monogyna, Prunus, Rhamnus, Sorbus ària, Sorbus aucuparia, Sorbus torminalis, Sorbus domestica, Castanea sativa.

Tardiglaciar i Holoceno: canvis climàtics i acció humana

Els canvis climàtics que varen tindre lloc durant el Tardiglaciar i l'Holoceno varen poder provocar forts canvis en la disponibilitat hídrica i la distribució de les espècies vegetals, encara que en l'àrea mediterrànea és molt aventurat pensar que es tracta del principal i més important determinant d'estos canvis fins a hui.

Açò nos fa pensar en atres factors com a determinants en els canvis de les espècies dominants del bosc mediterràneu o en els destorbament de la diversitat arbustiva i arbòrea durant l'Holoceno. Aixina la reducció de l'àrea original del bosc mediterràneu sobretot durant els últims 5000 anys es deuria no solament a un procés natural aridificante, sino també a la combinació del fòc, el pastoreig i l'intervenció humana.

Centrant-nos de nou en la península ibèrica, els boscs actuals són prou diferents als que originalment deurien existir. Lo més destacable és el procés d'esclerofilizaació que des de fa mils d'anys fins a hui sofrixen els nostres boscs. Açò implica la substitució de boscs de caducifolios de mija montanya, com els de roures, per boscs de esclerófilos supramediterráneos, com els de carrasques i alcornoques, més resistents als incendis i a la sequia, i també més productius.

Este canvi ha pogut donar-se no solament per un canvi climàtic que implicaria aument de la temperatura, per eixemple, sino també per l'erosió provocada per l'acció del home, que ha donat com resultat la destrucció del bosc mediterràneu original per a la plantació de cultius i pastures, l'alimentació de herbívors domèstics o per a l'obtenció de carbó i llenya a partir de boscs transformats en mont baix.

Dehesas: canvi per a l'aprofitament

Dehesa en el Parc Nacional de Monfragüe (Extremadura, Espanya).

L'intervenció del home en la transformació del bosc mediterràneu en els últims dos sigles queda palés en l'esclerofilizaació anteriorment mencionada, estant íntimament relacionada en la substitució del bosc mediterràneu per pasturages arborats d'escassa cobertura arbustiva, sobretot despuix de la Reconquista. Estos nous paisages, les deheses, varen alcançar la seua màxima extensió en el XIX, per la demanda de superfície per al pastoreig, el cultiu de frutales, l'explotació de carbó o llenya i en general per a l'abastiment humà (el desenroll de l'agricultura i ganaderia) de l'época, per a respondre a la pressió socioeconòmica que existia. Açò es va traduir en un règim paisagístic dominat per espècies arbòrees productives com l'alcornoque o la carrasca i per xares i pastures antics.

A partir del XIX la dehesa tradicional ha segut substituïda per un paisage de menor diversitat, d'una major matorralizaació i clareo d'àrees dedicades al pastoreig i el cultiu.

Durant estos últims 20 anys no obstant, hi ha un cert inclinament a la recuperació de la densitat de l'arborat a pesar de que la superfície de xara no cessa, alguna cosa que sembla estar relacionat en les mides de protecció ambiental que s'estan portant a terme.

Són per tant les dehesas de hui en dia, espais seminaturales a on tenim encara present part del dens arborat dels antics boscs mediterràneus, coexistint en pasturages d'escassa cobertura arbòrea i/o arbustiva.

Bibliografia

• Fernando Valladares, Jesús Juliol Cambrer, Fernando Polit i Eustaquio Gil-Pelegrín. El bosc mediterràneu, un sistema humanisat i dinàmic.
• Juan Riera, José S. Carrión, Arndt Hampe i Pedro Jordà. La distribució de les espècies a diferents escales espai-temporals.
• Miguel Ángel de Zavala, Regino Zamora, Fernando Polit, Juan A. Blanco, J. Bosco Imbert, Teodoro Marañón, Federico J. Castell i Fernando Valladares. Noves perspectives en la conservació, restauració i gestió sostenible del bosc mediterràneu.