Anar al contingut

Marcescente

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Marcescente

Marcescente és un terme utilisat en botànica per a descriure a aquelles fulles d'arbres i arbusts caducifolios, que, despuix de haver finalisat el periodo vegetatiu i en el canvi de color del fullage, permaneixen en l'arbre en la seua gran majoria durant tota l'estació freda (autumne i hivern) fins a pràcticament l'eixida dels nous fulls en la següent primavera. Els arbres que solen ser característics per este fenomen, són els roures[1] com el melojo (Quercus pyrenaica), el quejigo (Quercus faginea), numerosos peus de hi haja (Fagus sylvatica) i els carpes (Carpinus)

En el roure palustre americà es completa l'abscisió dels fulls marcescentes en primavera.[2] En algunes espècies el peciol es pot mantindre viu durant el hivern, mentres que en unes atres els fulls són marcescentes perque les gelades o les plagues sequen els fulls ans que es complete l'abscisió.

Beneficis

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Espeletia schultzii.

Les fulles marcescentes dissuadixen als grans herbívors, com cérvols i alces, d'alimentar-se de les branques i brots nutritius de l'arbre, ya que en els fulls són menys nutritives i tenen un sabor desagradable.[3] Algunes espècies es protegixen de l'estrés hídric i tèrmic gràcies als fulls marcescentes, com les espècies andinas Espeletia schultzii i Espeletia timotensis.[4][5] En zones alpines tropicals de diferents parts del món es troba una àmplia varietat de plantes de diferents famílies que han desenrollat una forma de creiximent coneguda com a «roseta caulescente», caracterisada per rosetes de fulls perennes que creixen sobre els fulls marcescentes.

Micología

[editar | editar còdic]

En micologia el terme marcescente s'utilisa per a uns tipos de fongo que es poden secar i despuix reviure i continuar la dispersió d'espores.[6] El gènero Marasmius és molt conegut per esta característica que va ser considerada important taxonòmicament per Elias Magnus Fries en la seua classificació dels foncs de 1838.[7]

Referències

[editar | editar còdic]