Pistacia

Pistacia

Pistacia és un gènero de dèu espècies de la família Anacardiaceae, de l'orde de les sapindales, natiu de les Illes Canàries, nort d'Àfrica incloent el Sahara, zones càlides i esteparias d'Eurasia: sur d'Europa, Àsia central i oriental, i zones càlides de Norteamérica: Mèxic, Texas.

Són chicotets arbres i arbusts, de fins a 25 m d'altura, encara que la majoria d'espècies no passen 1 m d'altura i unes atres que requerixen un major grau de humitat, van de 5 a 15 m d'altura. Les fulles són alternes, compostes i pinnadas. Hi ha espècies siempreverdes i caduques.

Generalitats

És un gènero de plantes fanerógamas pertanyent a la família Anacardiaceae. Són plantes dioicas, en flors masculines i femenines separades que apareixen en peus distints. Per a que una població siga viable deu contar en eixemplars d'abdós sexes. Són arbres o arbusts de full perenne o caduca. S'estima que el gènero va aparéixer fa al voltant de 80 millons d'anys, al final del periodo Cretácico. Els seus fulles són alternes, coriàcees i pinnadas. Les flors són apétalas i s'agrupen en arracades, el seu color és variable, del púrpura al vert. El frut és una drupa, generalment de sabor desagradable, encara que algunes són comestibles, de tamany variable des de 0,5 a 3 cm . Les llavors no tenen endospermo. Les llavors són consumides i dispersades pels pardals, per als que són un recurs molt valiós per lo escàs de l'aliment en algunes époques de l'any, com l'época de cria, la de migració o l'estació freda.

Moltes espècies d'este gènero són plantes desérticas o adaptades a la sequia estival pròpia del clima mediterràneu i per això tenen una alta tolerància al sol salino , com a eixemple, el pistachero (Pistacia vora) tolera aigües que continguen fins a 3-4 ppm de sales solubles.[1] Són prou resistents baix els seus requeriments ecològics, i poden sobreviure a temperatures que van des de -10 °C en hivern, fins a 40 °C en estiu. El seu desenroll és llent i només comencen a fructificar despuix d'uns sèt o dèu anys des del naiximent.

Encara que algunes espècies preferixen una humitat major, cap es desenrolla be en condicions d'alta humitat. Les seues raïls són susceptibles a la pudrició i als atacs de foncs paràsits si reben massa aigua i el sol no té suficient drenage. Requerixen un periodo anual de sequia per al seu adequat desenroll.

Les plantes emeten una olor resinoso o medicamentoso, que en algunes espècies és molt intens i aromàtic. En algunes espècies es desenrollen "agallas" en els fulls despuix de la picadura d'insectes. Una espècie de pulgón és específica del gènero. A pesar de deslucir per la presència de les agallas, són plantes molt vigorosas i resistents que perduren en zones degradades a on atres espècies han segut eliminades. Es multipliquen per llavors, esqueixos i refillols de la raïl. Algunes de les espècies arbòrees poden existir en forma de arbusts i chicotetes mates per lo extrem del seu hàbitat, a les condicions adverses o al seu excessiu consum per part de herbívors, que impedixen el seu desenroll.

El lentisco Pistacia lentiscus i la cornicabra Pistacia terebinthus són plantes comunes en la península ibèrica, que poden hibridarse a on les seues àrees es solapan. La cornicabra és més abundant en les montanyes i l'interior mentres que el lentisco preferix en zones a on l'influència de la mar impedix o modera les gelades. Hi ha espècies en àrees molt reduïdes que comprenen solament una, o un grup d'illes del Mediterràneu. En la costa oriental, Síria, Líban i Palestina, Pistacia palaestina ocupa la mateixa caseta ecològica d'estes espècies i també es coneix com terebinto. En la costa occidental del Mediterràneu, Canàries i Oriente Pròxim, es poden confondre en Pistacia atlantica. Les distintes espècies es hibridan fàcilment entre elles i llavors són difícils d'identificar.

Cultiu i usos

Totes les espècies posseïxen un gran valor ecològic per lo auster de les condicions climàtiques que soporten, i algunes estan protegides per la seua extrema rarea per lo reduït de la seua àrea de distribució o el seu excessiu aprofitament. Són espècies molt amprades des d'antic en els processos de curtido, i l'elaboració de carbó vegetal que han anat causant la seua desaparició. Algunes espècies de Pistacia s'usen com a aliment per a les larvas d'algunes palometes incloent la Pavonia pavonia. L'espècie més important econòmicament és el alfóncigo o pistachero (Pistacia vora), per les seues llavors comestibles, cridades pistaches. Atres espècies es consumixen pel seu frut des de l'antiguetat, pero la seua producció és massa chicoteta per a ser comercialisada.

Pistacia atlantica és amprada també pels seus fruts que es mengen com a fruts secs o com a ingredient en dolços locals. S'ampra ademés com portainjertos de l'alfóncigo, i és important el seu valor contra l'erosió del sol. Enfortix el sol, s'ampra per a la forestaació de les terres àrides i ales empinades i contra les esmonyides de terres. És una planta ornamental típica de l'arborat urbà dels carrers en les ciutats de la Mar Negra. Ademés, les comunitats de P atlantica són un gran refugi d'espècies rares, incloent les endèmiques del Mediterràneu, moltes d'elles escasses.

Pistacia lentiscus o lentisco és un arbusto o chicotet arbre de la regió mediterrànea en fulls siempreverdes. La resina que s'obté d'este arbust és comunament utilisada com a chicle en Turquia. El destilat d'esta resina, o trementina, s'usa en barnizado i en medicina com estimulant.

Pistacia terebinthus, nativa de l'est del Mediterràneu, s'usa pel seu trementina. Utilisada també com portainjertos (coneguda com Cornicabra).

El pistachero chinenc Pistacia chinensis s'ampra com a arbre ornamental, valorat pels seus fulls otoñales rojoses; ademés és la més tolerant a la fredor de les espècies del gènero.

En Àsia oriental Coreja i Japó, algunes espècies d'este gènero s'aprofiten per a elaborar incens a partir de la seua resina.

Taxonomia

El gènero va ser descrit per Carlos Linneo i publicat en Species Plantarum 2: 1025–1026. 1753. l'espècie tipo és: Pistacia vora

Etimologia

Pistacia: nom genèric que segons Umberto Quattrocchi diu que deriva del nom llatío pistacia per a un arbre de pistacho i del grec pistake per a la núcula del pistacho. Abdós paraules aparentment deriven a la seua volta d'un nom persa o àrap antic.

Bibliografia

1. Molina Rosito, A. 1975. Enumeració de les plantes de Hondures. Ceiba 19(1): 1–118.
2. Nasir, E. & S. I. Ali (eds). 1980-2005. Fl. Pakistan Univ. of Karachi, Karachi.
3. Standley, P. C. & J. A. Steyermark. 1949. Anacardiaceae. In Standley, P.C. & Steyermark, J.A. (Eds), Flora of Guatemala - Part VI. Fieldiana, Bot. 24(6): 177–195.