Persea

Persea

Persea és un gènero d'al voltant de 100 espècies acceptades, de les casi 400 descrites, d'arbres perennifolios de la família Lauraceae. El membre més conegut és l'albocat o palto (Persea americana), molt cultivat en regions subtropicals per les seues fruts comestibles.

Descripció

Són arbusts i arbres mijans d'uns 15-30 m d'altura en la madurea. Les fulles, perennes, són simples, lanceoladas a lanceoladas amples, pubescentes en la joventut, en nervis prominents en el envés, variant entre espècies entre 5-30 cm de llongitut, i 2-12 cm d'ample, de disposició espiral o alterna en els tallos. Les flors, pedunculadas, s'organisen en cims compostes axilars; són bisexuales, en 6 tépals pubescentes vert groguencs de 3-6 mm de llongitut, casi iguals o en els 3 exteriors més chicotets, generalment persistents en el frut, 9 estams en 3 files concèntriques i un ovari globoso en estil estret, pubescente i d'estigma discoidal. El frut és una drupa globular, ovalada o aperada, en pericarpo de color vert obscur fins a casi negre, més o menys tuberculado i en un mesocarpo carnoso i una única llavor sense endospermo, rodejada per un tegumento papiráceo a sovint íntimament adherit al mesocarpo. Té un tamany molt variable segons les espècies, des d'1-1,5 cm en P. borbonia i en P. indica, fins a més de 10-20 cm en P. americana.

Distribució i hàbitat

Les espècies de Persea tenen una distribució heterogénea, en prop de 70 espècies en el Neotrópico, des de Brasil fins a Chile en Sudamérica, passant per Centroamérica i Mèxic, les Índies Occidentals, i el surest d'Estats Units. Una sola espècie, Persea indica, és endèmica de les illes de Macaronesia, incloent Madeira i les Illes Canàries. Ademés, existixen 80 espècies en l'est asiàtic i el surest asiàtic.

La majoria de les espècies no toleren fredor severes, encara que Persea borbonia, Persea ichangensis i Persea lingue poden sobreviure a temperatures per baix dels -12 °C. També requerixen sols constantment humits i no toleren la sequia.