Anar al contingut

Spheniscidae

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Spheniscidae
«Pingüí» redirigix ací. Per a atres acepcions, vore Pingüí (desambiguació).

Els pingüins (Spheniscidae) són una família d'aus, l'única del orde Sphenisciformes. Són aus marines, no voladoras, que es distribuïxen casi exclusivament en el hemisferi sur, exceptuant el pingüí de les illes Galápagos (Spheniscus mendiculus). El nom de l'orde prové del vocablo spheniscus, el qual prové del grec σφήν (sphen, 'falca'), i el sufix diminutiu -iscus, lliteralment «cuñita», fent referència a la seua forma hidrodinàmica en nadar.[1] Es reconeixen a lo manco díhuit espècies vives agrupades en sis gèneros, que es distribuïxen des de les àrees polars fins als tropicals en l'hemisferi sur.[2]

Etimologia

Els primers europeus en observar a estes aus varen ser membres de la primera expedició de Vasc dona Gama.[3] Anys més vesprada, quan els primers britànics varen vore estos animals, els varen cridar penguins (del galés pen gwyn, «cap blanc»), que era el nom que donaven a algunes espècies de la família Alcidae, com al alca jagant del Atlàntic nort (Pinguinus impennis),[3] i al alca comú (Alca torda).[4] No obstant i pese a les aparents similituts resultat de la convergència evolutiva, les alcas del hemisferi nort no estan relacionades en els Spheniscidae. En el pas del temps, ha anat imponent-se aplicar l'apelatiu «pingüí» sol als membres de la família Spheniscidae.


Adaptacions

Pingüí barbijo (Pygoscelis antarcticus) en crío.

Els pingüins són les úniques aus vivents no voladoras adaptades al bucege propulsado per les ales. Per això, les seues ales s'han convertit en aletes en ossos fortament comprimits i articulacions rígides que impedixen el moviment independent dels ossos de l'ala. Els ossos són més densos que els d'atres aus, aumentant la seua resistència als impactes i aumentant també el pes de l'au, reduint la seua flotabilitat. Les pates estan situades molt arrere en el cos, dificultant el desplaçament en terra, pero actuant com timons baix l'aigua. Els pingüins són capaços de nadar a velocitats de fins a 60 km/h, encara que la seua velocitat normal oscila entre 5 i 10 km/h. El temps d'immersió aumenta en base al tamany de l'espècie, sent l'emperador (Aptenodytes forsteri) el que conté més temps la respiració: uns díhuit minuts. Les principals reserves d'oxigen durant estos periodos es troben no en forma d'oxigen pulmonar, sino que es troba captat en la musculatura, que conté altes cantitats de mioglobina.cita requerida

Els pingüins són capaços de retindre la major part de la seua calor corporal i esta adaptació els permet habitar les regions més fredes. El seu plomall consta de tres capes, posseïxen una capa de greix baix la pell, i un sistema de gots sanguíneus en les aletes i pates especialisat per a estes regions expostes del cos. Estes adaptacions són tan efectives en la conservació de la calor que les espècies que viuen en regions templades solen sobrecalentarse, per ad açò posseïxen les seues pròpies adaptacions, tals com l'existència d'àrees de pell nueta en el rostre, aletes més llargues i pates que actuen com radiadors. Igualment passen la major part del seu temps en l'aigua freda. Una atra adaptació tèrmica es relaciona en el tamany, ya que les espècies templades són en general chicotetes (el pingüí de les Galápagos és el més chicotet del gènero Spheniscus), lo que els ajuda a dissipar la calor més veloçment que a les espècies de major tamany.cita requerida

Erro al crear miniatura:
Pingüí d'Humboldt (Spheniscus humboldti) acicalándose


Comportament

Erro al crear miniatura:
Pingüí d'ull groc (Megadyptes antipodes) cridant.

Els ritos de corteig són variats, pero no existix dimorfisme sexual marcat. Moltes espècies de pingüins nidifican en colónies denses i poden ser molt territorials. Els seus nius són senzills i algunes espècies anidan en galeries subterrànees. El pingüí emperador no ampra niu i en el seu lloc manté el ou entre les seues pates durant tota l'incubació. El periodo d'incubació oscila entre trentatrés i sesenta y dos dies segons l'espècie. Els ous són en general de color clar (blanc o verdoso) i totes les espècies solen posar dos, a excepció de l'emperador, que posa solament un. Pese a lo anterior, en general solament un dels ous eclosiona, i de fer-ho els dos, normalment solament un dels pollets sobreviu. El desenroll de les crío és accelerat, de modo que solen estar ben desenrollades en dos o tres semanes i despuix de la primera muda de plomall s'independisen totalment. Els pingüins es comuniquen a través del seu graznido, lo que els permet reconéixer-se despuix de les llargues jornades en busca d'aliment.cita requerida

Alimentació

Els pingüins dels gèneros Aptenodytes, Megadyptes, Eudyptula i Spheniscus s'alimenten fonamentalment de peixos. El gènero Pygoscelis s'alimenta fonamentalment de plàncton. La dieta del gènero Eudyptes és poc coneguda pero es creu que moltes espècies s'alimenten fonamentalment de plàncton. En tots els casos la dieta es complementa en cefalòpodes o plàncton.cita requerida

Tots els pingüins, de la mateixa manera que atres aus marines, posseïxen una glándula que els permet eliminar l'excés de sal en ingerir aigua de mar, la glándula supraorbital, que fa innecessària l'ingestió d'aigua dolça.[5]


Distribució

Els pingüins viuen en la mar oberta del hemisferi sur; solament una espècie viu sobre la llínea de l'Equador en les illes Galápagos, pero dit archipèlec és inclós en la seua totalitat en el oceà Pacífic Sur. Nidifican en les costes de la Antàrtida, Nova Zelanda, el sur d'Austràlia, Suràfrica, totes les illes subantárticas, illes Galápagos (Equador), Perú, Chile i la Patagonia argentina. Fòra de l'época de reproducció poden ser trobats molt més al nort, aplegant regularment al surest de Brasil pel Atlàntic, i com vagantes a Colòmbia i Panamà pel Pacífic. En les regions inter-tropicals es troben solament en determinades zones de corrents d'aigua freda, com en la costa oest d'Amèrica del Sur en la corrent d'Humboldt, en les illes Galápagos en la corrent de Cromwell o en Suràfrica en la corrent de Benguela. La majoria de les espècies habiten entre els 45 i els 60° de latitut sur; la major població es troba al voltant de l'Antàrtida i en les illes propenques,[6] mentres que la població més gran després d'estos llocs es troba en Chile, en un clima propici per a múltiples espècies de pingüins a lo llarc de tota la seua costa, sent el país en més cantitat de pingüins per km² al mateix temps que el país en més espècies de pingüins a nivell mundial baix el mateix territori, des de l'extrem sur propenc als pols, fins al desértico nort en les seues aigües sobre els 25.º

Evolució

Gràcies a l'estudi dels gens dels pingüins per biologia molecular i bioinformática, s'han fet reconstrucció filogenético que mostren que els grans pingüins emperador i rei són germans de tots els demés pingüins existents.[2]


Per a això es secuenciaron els genomes de díhuit espècies de pingüins existents (vintidós individus). Açò es va realisar prenent una mostra de sanc baix el permís dels comités d'ètica i benestar dels llocs a on estan els colaboradors d'esta investigació.[2]

Es va aïllar el ADN per mig d'un protocol d'extracció de sal i a continuació es va fragmentar el ADN genómico usant un ultrasonicador enfocat (per a que totes les seqüències d'ADN de tots els pingüins tinguen la mateixa llongitut); es va utilisar el kit Illumina TruSeq Nano per a construir biblioteques d'extrems emparellats en este ADN. I a continuació es varen reparar els extrems en una mescla de coa A i una enzima de ligación que unia un adaptador d'Illumina per a poder detectar be l'ADN. Es va amplificar i va enriquir la mostra per mig de PCR, es va purificar, i gràcies a la plataforma Illumina HiSeq es secuenciaron les mostres d'ADN lligades als adaptadors Illumina.[2]

Despuix de mapear les senyes de cada individu, es va analisar el conjunt dels genomes ensamblados per mig de programes estadístics. Ademés es va usar ellenguage Python per a crear un script que permetia la paralisació dels valors per a poder realisar els arbres filogenético. Gràcies a estos arbres, varen conseguir respondre a les problemàtiques que es varen propondre.[2]  

Els pingüins passen la major part de la seua vida en la mar, a sovint realisant immersions prolongades mentres busquen aliment. Almagasenen oxigen en els seus pulmons, sanc i músculs, i les seues taxes de consum d'oxigen poden ser molt baixes. Les dos espècies de pingüins més grans, els pingüins emperador i rei, poden alcançar profunditats de més de 300 m i duració màximes d'immersió de vintidós i huit minuts, respectivament. Les espècies de pingüins més chicotets, en l'excepció dels pingüins de barbijo, tendixen a bucejar en aigües poc profundes (menys de 50 m) durant un a dos minuts. En este sentit, les diferències de nucleòtits en la mioglobina entre els grups d'espècies podrien associar-se en diferències en la capacitat de bucege.[2]

Es troben vàries substitucions no sinònimes que eren comunes en els pingüins Pygoscelis, Eudyptes i Aptenodytes pero que diferien entre els gèneros. És possible que estes mutacions codifiquen una major capacitat de fixació d'oxigen, lo que facilitaria les immersions profundes i prolongades realisades pels Aptenoditas i algunes espècies de pingüins Pygoscelis en comparació als Eudyptes.[2]


Els resultats dels estudis sugerixen que l'adaptació a través dels gens implicats en múltiples vies genètiques interconectades ha aumentat l'èxit de la busca d'aliment i la supervivència de les espècies de pingüins a través de diversos gradient de temperatura i salinitat. L'èxit en la busca d'aliment s'associa en el rendiment reproductiu i també en la supervivència durant llarcs periodos de dejuni mentres es cuiden els ous i els pollets. En conjunt, estes adaptacions haurien promogut la radiació de les espècies de pingüins en tot el hemisferi sur.[2]

Els pingüins tenen una història evolutiva notable.Plantilla:Per qué La seua radiació des de les costes de Nova Zelanda i Austràlia cap a atres parts de l'hemisferi sur es va vore facilitada pels canvis en els patrons de circulació mundial durant els últims vint millons d'anys. Els anàlisis varen detectar una selecció positiva a través de vàries rets genètiques, lo que sugerix que l'adaptació molecular va promoure l'establiment de poblacions de pingüins en la Antàrtida i en les Regions tropicals, i va millorar la capacitat d'algunes espècies per a bucejar en profunditat.[2]

Les reconstrucció demogràfiques dels últims millons d'anys mostren que la majoria de les espècies de pingüins han disminuït durant les severes condicions de gèl del últim màxim glacial en el oceà Antàrtic, un resultat d'acort en el recuperat per a vàries atres espècies d'aus. Açò sugerix que els pingüins es varen originar en àrees en una temperatura de la superfície de la mar màxima de 9 °C i es diversificaron a lo llarc de millons d'anys per a ocupar les fredes aigües antàrtiques i les càlides aigües tropicals.[2]

Per lo tant, sembla poc provable que les espècies adaptades localment puguen seguir el ritme del ràpit canvi climàtic actual, un ritme molt superior a l'observat a lo llarc del temps geològic, especialment perque les espècies marines poden ser més vulnerables al calfament global que les espècies terrestres de prova.[2]

Esta vulnerabilitat és especialment pertinent en el cas dels pingüins, com ho demostra la recent mortalitat massiva de pollets de pingüí Adelia i la reubicació de pingüins emperador en resposta a les condicions subóptimas del gèl marí.[2]

A mida que es dispon cada volta més d'estudis genómicos a gran escala i de models climàtics mundials sofisticats, l'aplicació d'enfocaments com els que es presenten és molt prometedora per a proporcionar nous coneiximents sobre les històries evolutives i la vulnerabilitat climàtica de moltes de les espècies més enigmàtiques del món.[2]

Taxonomia

Erro al crear miniatura:
Pingüins de penacho groc (Eudyptes chrysocome)
Pingüí blau (Eudyptula minor)
Icadyptes (espècie extinta)

Existix controvèrsia respecte a la cantitat d'espècies que existixen actualment, variant entre setze i dèneu segons el criteri utilisat, encara que el número que conta en major consens és el de dèsset espècies. Estes espècies es dividixen en sis gèneros ben definits, alguns dels quals també inclouen espècies extintes.[3]

Família Spheniscidae (sensus stricto)


Indicadors de l'ecosistema en l'Antàrtida

Els pingüins antàrtics constituïxen el 80 % de la biomassa de vertebrats del ecosistema antàrtic, lo que junt a la seua posició en la part alta de la cadena trófica els conferix el paper d'indicadors de l'ecosistema en reflectir en la seua biologia molts dels canvis que es produïxen en l'ambient. El canvi global és un dels factors ambientals més notables en la península Antàrtica. Entre els distints components que ho determinen es troben el canvi climàtic, la contaminació i l'introducció d'espècies invasoras. En les últimes décades la variació de les temperatures ha produït profunts canvis ambientals tant en el mig físic com en la biota d'esta regió.

Vore també

Referències

  1. ↑ «avesdechile. cl/0lat/lat025. htm Etimologia - www. avesdechile. cl». www. avesdechile. cl. Consultat el 25 de febrer de 2017.
  2. ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 doi. org/10.1073/pnas.2006659117 «Genome-wide analyses reveal drivers of penguin diversification».Proceedings of the National Academy of Sciences.117(36)
    22303–22310.ISSN 0027-8424.doi:10.1073/pnas.2006659117.Consultat el 2020-12-25.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 (2009).polar. pan. pl/ppr30/PPR30-003.pdf «Penguin past: The current state of knowledge».Polish Polar Research.30(1)
    3-28.Consultat el 5 de maig de 2011.
  4. ↑ aranzadi-zientziak. org/fileadmin/docs/Munibe/1953040041.pdf Informació d'aus anellades. Sèptima llista.
  5. ↑ (1960).ahajournals. org/cgi/reprint/21/5/955.pdf «The Salt-Secreting Gland of Marine Birds».Circulation.21
    955-67.
  6. ↑ Acosta Hospitaleche (2004). «1», UNLP (ed.). unlp. edu. ar/handle/10915/4286 Els pingüins (Aus: Sphenisciformes) fòssils de Patagonia, pp. 2.
  7. ↑ Acosta Hospitaleche, C.; Tambussi, C.; Donato, M. i Cozzuol, M. (2007). «pan. pl/archive/published/app52/app52-299.pdf A new Miocene penguin from Patagonia and its phylogenetic relationships». Acta Palaeontologica Polonica, 52(2): 299–314

Enllaços externs

Commons


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Spheniscidae&oldid=1402265»