Au marina
Les aus marines són un tipo d'aus adaptades per a la vida en hàbitats marins. Si be són molt distintes entre sí sobre el seu estil de vida, comportament i fisiologia, solen manifestar casos d'evolució convergent, ya que varen desenrollar adaptacions similars davant problemes idèntics, relacionats en l'ambient i els casetes d'alimentació.[1] Les primeres aus marines varen evolucionar en el periodo Cretácico, encara que les famílies modernes varen sorgir en el Paleógeno.[2]
Per lo general, les aus marines viuen molt temps, es reproduïxen més vesprada i en les seues poblacions hi ha menys individus jóvens, als que els adults dediquen molt temps.[3] Numeroses espècies anidan en colónies, que poden variar de tamany entre una dotzena d'aus i millons.[4] Unes atres són conegudes per realisar llargues migracions anuals, que les duen a creuar l'equador o en molts casos rodejar la Terra. Poden alimentar-se en la superfície de l'oceà o en les seues profunditats, i inclús entre sí. Algunes són pelágiques o costeres, mentres que unes atres passen part de l'any alluntades completament del mar.
La morfologia de les aus marines depén de molts factors. Per eixemple, la simetria del cos de les aus es determina pel tipo i les funcions del seu vol, que s'agrupen en les categories de caça, desplaçament a llocs d'anidación o reproducció i migració. Un au marina té, en promig, una massa corporal d'al voltant de 700 g, una envergadura d'1,09 m i un àrea total d'ales de 0,103 m². No obstant, estes variables depenen del mecanisme de vol i de l'etiologia de l'espècie.[5]
Les aus marines posseïxen una llarga història de convivència en l'home: han proporcionat menjar per als caçadors, han orientat als peixcadors cap als bancs de peixca i han guiat als mariners a les costes. Degut a que vàries espècies estan amenaçades per activitats humanes, els moviments a favor de la conservació ambiental les han tingut en conte.
Classificació
[editar | editar còdic]No existix una definició única que determine quins grups, famílies i espècies són aus marines i la majoria són, d'alguna manera, arbitràries.[6] La denominació «au marina» no té cap valor taxonòmic; és solament una agrupació en cert modo artificial que no és usada pels científics en la classificació. Es pot considerar que es tracta d'un sistema de classificació taxonòmica popular lloc que engloba diversos grups taxonòmics pero exclou algunes espècies. En paraules de dos científiques especialistes, I. A. Schreiber i J. Burger: «L'única característica comuna de totes les aus marines és que s'alimenten en l'aigua de mar, pero, de la mateixa manera que succeïx en la majoria de les afirmacions en Biologia, algunes no ho fan».[7]
De forma convencional, es classifiquen com a aus marines tots els esfenisciformes[8] i procelariformes, junt en tots els pelecaniformes llevat els aníngidos i alguns caradriformes —els estercoráridos, láridos, estéridos, álcidos i rincópidos—. Se sol incloure també als falaropos, ya que encara que siguen aus limícolas, dos de les seues tres espècies són oceàniques durant nou mesos a l'any, en els que creuen l'equador i s'alimenten en la mar oberta.[9] Els gaviformes i podicipediformes, que anidan en els llacs pero passen l'hivern en la mar, es categorizan com aus aquàtiques. A pesar de que existixen alguns merginos dins de la família Anatidae que són verdaderament marins en hivern, li'ls exclou per convenció d'este grup. Moltes aus limícolas i ardeidas poden ser considerades marines, ya que habiten en la costa, pero no li les classifica d'esta manera.[10]
Evolució i registre fòssil
[editar | editar còdic]
Les aus marines, degut a que passen la seua vida en mijos sedimentarios, és dir, ambients en els que existix una sedimentación casi permanent, estan ben representades en el registre fòssil.[2] Se sap que varen sorgir en el periodo Cretácico. Per eixemple, d'este periodo daten els Hesperornithiformes, un grup d'aus no voladoras semblades als somorgujos, que podien bucejar en forma similar a estos i als colimbos —utilisant les seues pates per a desplaçar-se baix de l'aigua—,[11] si be esta família posseïa un pic en dents esmolades.[12]
Pese a que Hesperornis no sembla haver deixat descendents, les primeres aus marines modernes també varen sorgir en el Cretácico, en una espècie denominada Tytthostonyx glauconiticus, aparentment relacionada en els procelariformes o en els pelecaniformes. En el Paleógeno, els oceans estaven dominats pels primers proceláridos, pingüins jagants i dos famílies extintes, Pelagornithidae i Plotopteridae, un grup d'aus de gran tamany i similars als pingüins.[13] Els gèneros moderns varen començar la seua gran expansió en el Mioceno, encara que Puffinus, que inclou a les actuals pardela pichoneta i pardela ombrosa, data del Oligoceno.[14] La major diversitat d'aus marines sembla que es va donar en el Mioceno tardà i el Plioceno. Al final d'este últim, la cadena trófica oceànica es va trastornar per l'extinció d'una considerable cantitat d'espècies; l'expansió del número de mamífers en la mar va impedir que les aus marines recuperaren la seua antiga diversitat.[15]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Boaden y Seed, 2012, p. 164.
- ↑ 2,0 2,1 Schreiber y Burger, 2001, p. 18.
- ↑ Schreiber y Burger, 2001, pp. 4-9.
- ↑ Schreiber y Burger, 2001, p. 9.
- ↑ Croaxall, 1987, p. 43.
- ↑ Croaxall, 1987, p. 2.
- ↑ Schreiber y Burger, 2001, p. 1.
- ↑ (1960).«The Salt-Secreting Gland of Marine Birds».Circulation.American Heart Association.Nova York:21
- 955-967.ISSN 0009-7322.Consultat el 25 de novembre de 2015.
- ↑ Schreiber y Burger, 2001, p. 59.
- ↑ Croaxall, 1987, pp. 1-2.
- ↑ Johansson, L. C. (2001). “Lift-based paddling in diving grebe”. Journal of Experimental Biology 204 (10): 1687-1696. ISSN 0022-0949. PMID 11316488. OCLC 119093550.
- ↑ Gregory, J. (1952). “The Jaws of the Cretaceous Toothed Birds, Ichthyornis and Hesperornis”. Condor 54 (2): 73-88. doi:. ISSN 0010-5422. OCLC 4907610578.
- ↑ Goedert, J. (1989). “Giant Clapix Eocene Marine Birds (Pelecaniformes: Pelagornithidae) from Northwestern Oregon”. Journal of Paleontology 63 (6): 939-944. ISSN 0022-3360. OCLC 5866534041.
- ↑ Schreiber y Burger, 2001, pp. 18-26.
- ↑ Olson, S. i Hasegawa, I. (1979). “Fossil Counterparts of Giant Penguins from the North Pacific”. Science 206 (4419): 688-689. doi:. ISSN 0036-8075. OCLC 674161287.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (2012) An Introduction to Coastal Ecology (en anglés), Springer Science & Business Media. OCLC 865723. ISBN 9401171009.
- (1987) Seabirds: Feeding Ecology and Role in Marine Ecosystems (en anglés), Cambridge University Press. OCLC 836628945. ISBN 0521301785.
- (2001) Biology of Marine Birds (en anglés), Boca Raton: CRC Press. OCLC 46640826. ISBN 1420036300.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ave marina» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.