Anar al contingut

Nebelwerfer

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Diagrames del 10 cm Nebelwerfer 40.
Un Nebelwerfer 41.

Nebelwerfer («llançador de boira»,[1] en alemà) era el nom d'una série de morters i lanzacohetes múltiples alemans de la Segona Guerra Mundial. Inicialment varen ser desenrollats i assignats a les «tropes fumígenas» (Nebeltruppen) del Heer. Se'ls va donar este nom a les armes com una estratègia de desinformació per a desorientar als observadors de la Societat de les Nacions, que registraven qualsevol infracció al Tractat de Versalles, fent-los creure que solament es tractava d'un aparat per a generar una cortina de fum.cita requerida Inicialment varen ser ideats per a disparar proyectils de gas venenós i fumígenos,cita requerida encara que des de l'inici es va desenrollar un proyectil d'alt poder explosiu per al Nebelwerfer. A l'inici es varen desplegar dos morters distints, que varen ser reemplaçats per una varietat de lanzacohetes que el seu calibre dels seus tubos llançadors anava des de 150 mm a 320 mm. Les primes parets de les eixides tenien la gran ventaja de permetre'ls transportar majors cantitats de gasos venenosos, líquits o explosius que els obuses o inclús proyectils de morter del mateix pes. Llevat en el Front dels Balcans, els Nebelwerfer varen ser amprats en cada campanya de l'Eixèrcit alemà durant la Segona Guerra Mundial. La versió Werfer-Granate 21 de calibre 210 mm va ser adaptada com a eixida aire-aire per a amprar-se contra els bombardero Aliats.

Morters

10 cm Nebelwerfer 35

Artícul principal → 10 cm Nebelwerfer 35.

La baixa velocitat de boca d'un morter significava que les parets del seu proyectil podien ser més primes que les d'un obús i que podia transportar una major càrrega útil que un obús d'artilleria del mateix pes. Açò va fer que anara un atractiu sistema per a escampar gasos venenosos. El Cos Químic de l'Eixèrcit dels Estats Units va desenrollar els seus morters químics de 4.2 polzades per la mateixa raó i les Nebeltruppen compartien este pensament. La seua primera arma també va ser un morter, el 10 cm Nebelwerfer 35, que havia segut dissenyat en 1934.[2]

10 cm Nebelwerfer 40

Artícul principal → 10 cm Nebelwerfer 40.

Casi des de l'inici, l'Eixèrcit desijava un major alcanç que els 3.000 m del 10 cm NbW 35, pero les proves de camp de dos prototips no es varen portar a terme fins a maig de 1940. Cap va anar completament satisfactori, pero les millors característiques d'abdós varen ser incorporades en el 10 cm Nebelwerfer 40. Est era un morter de retrocarga molt alvançat, en un mecanisme de reculada i un afuste integral en rodes. El seu alcanç era el doble del del seu predecessor, pero pesava huit voltes més i costava dèu voltes més: 1.500 RM davant 14.000 RM.[2]

Lanzacohetes múltiples

15 cm Nebelwerfer 41

Artícul principal → 15 cm Nebelwerfer 41.
El Nebelwerfer 41 del Museu del Terreny de proves d'Aberdeen.

El desenroll d'eixides s'havia iniciat durant la década de 1920 i va mostrar els seus fruts a fins de la década de 1930. Les eixides li oferien a les Nebeltruppen el poder llançar grans cantitats de gas venenós o mescla fumígena simultàneament. Despuix de la Batalla de França en 1940, es va suministrar a les tropes el 15 cm Nebelwerfer 41, un lanzacohetes múltiple que podia llançar eixides en ogives químiques (gas venenós o fum) i d'alt poder explosiu. De la mateixa manera que tots els models d'eixides alemanes, estaven estabilisats per rotació per a incrementar la seua precisió. Una característica molt inusual de l'eixida era que la seua motora estava al front, en les toveres d'escape comprenent dos terços del seu cos des del nas, en un intent per optimisar la detonació i l'efecte de les esquirlas, ya que l'ogiva estaria damunt del sol quan detonaria. Este disseny va demostrar ser massa complex per a produir-se en temps de guerra i no va ser copiat en els posteriors models d'eixides. Les eixides eren llançades des d'un llançador de sis tubos montat sobre un afuste modificat de 3,7 cm PaK 36, tenint un alcanç màxim de 6.900 m.[3] Durant la guerra es varen produir aproximadament 5.500.000 eixides de 150 mm i 6.000 lanzacohetes múltiples.[4]

28/32 cm Nebelwerfer 41

Artícul principal → 28/32 cm Nebelwerfer 41.
Lanzacohetes múltiples 28/32 cm Nebelwerfer 41 en el Front de l'Est.
El Schweres Wurfgerät 41 del Mémorial du Souvenir, Dunkerque.

El lanzacohetes múltiple 28/32 cm Nebelwerfer 41 va entrar en servici en 1941, abans de l'Operació Barbarroja. Les seues eixides ampraven el mateix motor, pero montaven distintes ogives. L'eixida de 280 mm tenia una ogiva HE, mentres que les eixides de 320 mm eren incendiaris. L'alcanç màxim d'abdós eixides era de sol 2200 m, una greu desventaja tàctica. Abdós podien ser llançats des dels seus armassons de transport de fusta o montats sobre marcs de llançament de fusta (schwere Wurfgerät 40 – aparat d'eixida pesada) o de tubos metàlics (schwere Wurfgerät 41; sWG 41). Més tart es va desenrollar un llançador remolcat que podia carregar sis eixides. Abdós eixides ampraven els mateixos llançadors, pero es necessitaven rieles adaptadors per a l'eixida de 280 mm. També es va dissenyar un soport vehicular, el schwere Wurfrahmen 40 (sWu.R. 40), per a millorar la movilitat de les eixides pesades. Estos mormalmente anaven montats als costats de semiorugas Sd.Kfz. 251, pero també varen ser adaptats per a varis vehículs sobre orugas francesos capturats. El sWuR 40 va ser malnomenat com Stuka-zu-Fuß (Stuka a peu).[5] Durant la guerra es varen produir més de 600.000 eixides i 700 lanzacohetes múltiples, excloent els armassons de llançament sW.G. i sWu.R. En total, es varen produir 345 lanzacoehtes múltiples des de 1941.[4]

21 cm Nebelwerfer 42

Nebelwerfer 42 en Àfrica del Nort.
Artícul principal → 21 cm Nebelwerfer 42.

El lanzacohetes múltiple 21 cm Nebelwerfer 42, que va entrar en servici en 1942, tenia un major alcanç (7.850 m) i un disseny més senzill que el 15 cm Nebelwerfer 41. Solament llançava eixides en ogives d'alt poder explosiu i tenia cinc tubos llançadors, sent montat sobre el mateix afuste que el seu predecessor. Podria llançar les eixides de 150 mm quan se li instalaven rieles adaptadors dins dels seus tubos llançadors. La Luftwaffe ho va adaptar en 1943 per a dispersar les formacions de bombarders nortamericans, en la designació Werfer-Granate 21.[5] Es varen produir més de 400.000 eixides i 1.400 llançadors.[4]


30 cm Nebelwerfer 42

Artícul principal → 30 cm Nebelwerfer 42.


L'últim lanzacohetes múltiple alemà va ser el 30 cm Nebelwerfer 42, que va entrar en servici en 1943. Estava destinat a reemplaçar als lanzacohetes de 280 mm i 320 mm, que tenien un alcanç massa curt. Els alvanços químics en el desenroll de propulsors varen reduir la seua estela de fum. Les seues eixides podien ser llançats des de les mateixes plataformes que les antigues eixides, per lo que molts lanzacohetes varen ser modificats per a llançar l'eixida de 300 mm en ajuda de rieles adaptadors, encara que tenia el seu propi llançador específic, el 30 cm Raketenwerfer 56.[5] Durant la guerra es varen produir menys de 2000 eixides i 700 lanzacohetes.[4]

8 cm Raketen-Vielfachwerfer

Artícul principal → 8 cm Raketen-Vielfachwerfer.
Un 8 cm Raketen-Vielfachwerfer, montat sobre un Somua MCG.

El Waffen-SS va decidir copiar l'eixida soviètica M-8 de 82 mm amprat pel Katiusha, donant orige al 8 cm Raketen-Vielfachwerfer de 24 rieles llançadors. Les seues eixides estabilisades per aletes eren més barats i senzills de produir que les eixides alemanes estabilisades per rotació, ademés d'amprar llançadors més simples. També podia amprar les eixides soviètiques capturades. Es varen crear llínees de producció separades baix control directe del Partit nazi, ya que el Heer va refusar modificar qualsevol fàbrica en la que tenia firmats contractes, encara que no sembla haver-se produït molts.[5] Es desconeix la cantitat produïda, pero l'evidència fotogràfica mostra al llançador montat sobre versions llaugerament blindades del SdKfz 4[6] i semiorugas francesos Somua MCG capturats.[7]

Panzerwerfer

Artícul principal → Panzerwerfer.

Per a millorar la movilitat de les unitats Nebelwerfer, es va montar un lanzacohetes de 10 tubos de 150 mm sobre un semioruga llaugerament blindat Maultier i va rebre la designació 15 cm Panzerwerfer 42 auf Selbstfahrlafette Sd.Kfz. 4/1. Es varen produir 300 unitats, entre llançadors i vehículs de reamunicionamiento (que eren idèntics, llevat per la falta del lanzacohetes).[8] Estos varen ser superats en producció pel 15 cm Panzerwerfer 42 auf Schwerer Wehrmachtsschlepper (Panzerwerfer auf SWS), que tenia una millor capacitat tot-terreny i podia transportar més eixides que el "Maultier".[6] Es desconeix el número exacte d'unitats produïdes del segon vehícul, pero l'evidència sugerix que es varen produir menys de 100 abans del final de la guerra.[4]

Adaptació aire-aire

Artícul principal → Werfer-Granate 21.
Un Fw 190 sent armat en una eixida Werfergranate 21.


El Werfer-Granate 21 (Wfr. Gr. 21), també cridat 21 cm BR,[9] era la versió aire-aire de l'eixida del Nebelwerfer 42 i va ser utilisat per primera volta en la defensa de Schweinfurt el 17 d'agost de 1943.[10] El Wfr. Gr. 21 estava montat en els caces Messerschmitt Em 109 i Focke-Wulf Fw 190 (un tubo llançador baix de cada ala) i en els caces pesats Messerschmitt Em 110 (dos tubos llançadors baix cada ala) i ademés varen ser els primers missils aire-aire usats per la Luftwaffe.[10] L'evidència fotogràfica indica que els hongaresos varen instalar tres tubos llançadors baix de cada ala d'alguns de les seues caces pesats bimotores Messerschmitt Em 210 Ca-1.[11] Les eixides es varen utilisar per a trencar les formacions tancades de bombarders Aliats, en la finalitat de permetre eixecutar atacs més eficaços dels caces alemans contra els avions Aliats dispersos.[12] No obstant l'alt arrastre produït pels tubos llançadors reduïa la velocitat i maniobrabilidad de l'avió atacant, una desventaja que podia ser fatal si es trobava en caces Aliats. Ademés, el montage del tubo llançador baix l'ala, que generalment dirigia l'eixida uns 15º cap a dalt respecte del pla de vol per a contrarrestar la considerable caiguda balística del proyectil en vol despuix del llançament, incrementava el problema de l'arrastre.

Un programa experimental d'instalació de 33 eixides de 210 mm, va significar que estos serien llançats verticalment des d'un sol avió (de forma similar al afuste Schräge Musik per a canons automàtics empleat en els caces nocturns alemans) i es va propondre al Heinkel He 177A per al paper de Grosszerstörer, montant els tubos llançadors en el centre del seu fuselage i volant baix de les formacions tancades de bombarders nortamericans per a derribar-los. Pero els cinc He 177A-5 separats per al programa Grosszerstörer solament varen volar com a avions experimentals i no varen entrar en combat.

Us

Una volta que la tropa havia emplaçat, carregat i apuntat el llançador, tenien que posar-se a cobert a 10 o 15 metros de distància per a evitar el fogonazo de les eixides, llançant-los en successió en un interruptor elèctric. El seu problema era que despuix de disparar podia vore's des de molt llunt una gran columna de fum, delatant la posició del Nebelwerfer i convertint-ho en un blanc fàcil per al fòc contra-bateria enemic. Per lo tant era necessari reubicar el llançador i la seua dotació lo més ràpit possible.[13] El fort sò chirriante produït per les eixides en vol va fer que els soldats Aliats en la Campanya de Sicília ho malnomenaren Mimi la chillona i Minnie gimiente.[14]


El seu funcionament en bateria consistia en agrupar a sis d'estos en una zona no major als 200 m². L'impacte concentrat i els efectes de l'explosió de les eixides del Nebelwerfer eren extremadament efectius (físicament i psicològicament) contra l'infanteria i els vehículs llaugers. No obstant, els tancs i uns atres vehículs blindats eren relativament immunes als seus efectes llevat a algun impacte directe poc comú.

Organisació

Generalment, els morters de les Nebeltruppen estaven organisats en bateries de sis o huit morters, en tres bateries per batalló. Els lanzacohetes múltiples remolcats tenien sis lanzacohetes per bateria, en tres bateries per batalló. Usualment, tres batallons formaven un regiment. Durant la mitat de la guerra es varen formar brigades, de dos regiments cada una. A voltes, un regiment era reforçat en una bateria de 6-8 vehículs Panzerwerfer. A partir de 1942, les seues designació varen ser canviades de Nebelwerfer a Werfer.[15][16]

Com a part de la seua expansió, el Waffen-SS va escomençar a formar les seues pròpies unitats Werfer en 1943, encara que mai varen formar qualsevol unitat major a un batalló. Estes estaven organisades de la mateixa forma que les seues contraparts del Heer.[17]

Història organisativa

Els batallons 1°, 2° i 5° Nebelwerfer, cada u equipat en 24 morters 10 cm NbW 35 en tres bateries, estaven llests quan Alemània va invadir Polònia en setembre de 1939. Els batallons 1° i 2° varen participar en la campanya, mentres que el 5° es va quedar en l'occident d'Alemània.[18] Una bateria del Regiment d'Artilleria 222 va ser reequipada en morters 10 cm NbW 35 i va participar en la Campanya de Noruega.[19] Per a maig de 1940, s'havien format cinc batallons més, tots equipats en morters 10 cm NbW 35 i completant la seqüència de l'1 al 8, pero solament els cinc primers estaven llests per a entrar en combat quan va escomençar la Batalla de França el 10 de maig de 1940.[20]


Els primers lanzacohetes múltiples 15 cm NbW 41 varen ser suministrats en juliol de 1940, formant tres nous regiments, el 51°, 52° i 53° Nebelwerfer, cada u en tres batallons. El 54° Regiment va ser format a partir dels batallons 1° i 7° Nebelwefer.[21] El Nebel-Lehr Regiment (Regiment d'entrenament) va ser format en l'escola de Nebeltruppen en Celle el 29 d'abril de 1941 a partir de dos batallons, cada u en morters 10 cm NbW 35 i lanzacohetes múltiples 15 cm NbW 41. Els batallons Nebelwerfer independents varen conservar els seus morters, llevat el 8°, que va ser reequipado en lanzacohetes múltiples abans de l'Operació Barbarroja. L'única forma de distinguir aquelles unitats equipades en morters de les equipades en lanzacohetes múltiples durant este periodo, era el sujido "d." o "do." afegitó a les designació de les unitats equipades en lanzacohetes. A partir de novembre de 1941, els huit batallons de descontaminación varen ser completament equipats en lanzacohetes múltiples 28/32 cm NbW 41 (alguns ya ampraven els armassons llançadors sW.G. 40 i 41 anteriorment) i reorganisats en tres regiments de lanzacohetes pesats.[15]

A inicis de 1942, es va formar el 10° Batalló de Lanzacohetes de montanya a partir del 104° Batalló de Descontaminación i va ser enviat a Finlàndia en el 20° Eixèrcit de montanya. A fins de 1943, el 11° Batalló Werfer va ser organisat en dos bateries en Finlàndia, incloent la bateria del Regiment d'Artilleria 222 que va participar en l'invasió de Noruega. Una nova bateria de Panzerwerfer va ser enviada des d'Alemània, per a que al mateix temps siga la seua tercera bateria. Abdós batallons es varen retirar al nort de Noruega despuix del armistici finlandés de setembre de 1944, firmat despuix de l'ofensiva Vyborg-Petrozavodsk.[22]

El 9° Batalló Nebelwerfer va ser reequipado en lanzacohes múltiples, redesignado com a primer batalló del Regiment Werfer 71 i enviat al nort d'Àfrica a fins de 1942. La major parts del segon batalló va ser enviat a Tunis a inicis de 1943, a on es va rendir en maig. El remamente del regiment va lluitar en Sicília i Itàlia durant el restant de la guerra.[23]

Les bateries de Panzerwerfer varen escomençar a reforçar els regiments Werfer a partir de mediats de 1943 i els regiments varen ser units en brigades des d'inicis de 1944. A fins de 1944, les brigades varen ser redesignadas com a Brigades Volks-Werfer, encara que no es varen portar a terme canvis organisatius. Es varen formar un total de quinze brigades Werfer i Volks-Werfer, ademés d'una brigada Werfer de fortalea (Stellungs-Werfer-Brigade) durant les últimes etapes de la guerra.[24]

Galeria

  • Eixida de 30 cm Nebelwerfer 42.
    Eixida de 30 cm Nebelwerfer 42.
  • Eixida de 30 cm Nebelwerfer 42 en vol.
    Eixida de 30 cm Nebelwerfer 42 en vol.
  • Soldats alemans carregant un 15 cm NbW 41 en Itàlia.
    Soldats alemans carregant un 15 cm NbW 41 en Itàlia.
  • Soldats alemans carregant eixides de 300 mm.
    Soldats alemans carregant eixides de 300 mm.
  • Soldats alemans manipulant eixides de 28/32 cm.
    Soldats alemans manipulant eixides de 28/32 cm.
  • Eixida de 28/32 cm en vol durant l'Alçament de Varsòvia, en piles d'armassons llançadors descartats a la dreta.
    Eixida de 28/32 cm en vol durant l'Alçament de Varsòvia, en piles d'armassons llançadors descartats a la dreta.
  • Un 21 cm Nebelwerfer 42 expost junt al seu contrapart Aliada, el Land Mattress.
    Un 21 cm Nebelwerfer 42 expost junt al seu contrapart Aliada, el Land Mattress.

Vore també

Wurfrahmen 40
Katiusha
T34 Calliope

Notes

  1. ↑ LEO online dictionary
  2. ↑ 2,0 2,1 Gander and Chamberlain, p. 298
  3. ↑ Gander i Chamberlain, p. 321.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 «German Weapon and Ammunition Production 1 Sep 39-1 Apr 45». Archivat des de l'original, el 11 de setembre de 2012. Consultat el 23 de maig de 2009.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 Gander i Chamberlain, p. 322.
  6. ↑ 6,0 6,1 Chamberlain i Ellis, p. 188.
  7. ↑ Chamberlain i Ellis, p. 224–225.
  8. ↑ Chamberlain i Ellis, p. 180.
  9. ↑ Es creu que BR era l'abreujament de Bordrakete (eixida d'a bordo, en alemà) en els manuals oficials de la Luftwaffe. [1]
  10. ↑ 10,0 10,1 «Rockets of Bf 109». Archivat des de l'original, el 8 de juny de 2007. Consultat el 5 de juny de 2007.
  11. ↑ Petrick, Peter (2007). Messerschmitt Em 210/Em 410 Hornet, Hinckley, Anglaterra: Midland, p. 45. ISBN 978-1-85780-271-9.
  12. ↑ Dornberger, Walter (1952 -- US translation V-2 Viking Press:New York, 1954). V2--Der Schuss ins Weltall, Esslingan: Bechtle Verlag, p. 262. NOTA: Dornberger afirma que el Nebelwerfer va ser usat contra les incursions de bombarders sobre Schweinfurt en 1944.
  13. ↑ Gander i Chamberlain, p. 321-322.
  14. ↑ «Germany's Rocket and Recoilless Weapons». Intelligence Bulletin (març de 1945). Consultat el 24 de maig de 2009.
  15. ↑ 15,0 15,1 Jentz, Thomas L. (2009). Leichter Zugkraftwagen 1 t: (Sd.Kfz. 10) Ausf.A and B and Variants: Development and Employment from 1935 to 1945 (vol. 22-1), Boyds, MD: Panzer Tracts, p. 38–40. ISBN 0-9815382-5-8.
  16. ↑ «Army Nebelwerfer Units». Archivat des de l'original, el 6 de febrer de 2009. Consultat el 26 de maig de 2009.
  17. ↑ «Independent Nebelwerfer Units of the Waffen-SS». Archivat des de l'original, el 7 de febrer de 2009. Consultat el 26 de maig i 2009.
  18. ↑ Niehorster, Leo W. G. (2004). Higher Headquarters - GHQ - Units - Static Units (1.09.39) (vol. 1/III), Milton Keyes, Buckinghamshire: Military Press, p. 40. ISBN 0-85420-249-8.
  19. ↑ Die Nebel- und Werfertruppe, p. 366
  20. ↑ Niehorster, Leo W. G. (1990). Mechanized GHQ Units and Waffen-SS Formations (10th May 1940) (vol. 2/II), Hannover: Niehorster, p. 33.
  21. ↑ Niehorster, Leo W. G. (1992). Mechanized GHQ Units and Waffen-SS Formations (22 June 1941) (vol. 3/II), Hannover: Niehorster, p. 32–33.
  22. ↑ Die Nebel- und Werfertruppe, pp. 362-71
  23. ↑ Die Nebel- und Werfertruppe, pp. 261-312
  24. ↑ «Die Werfer-Brigaden der Wehrmacht» (en alemà). Consultat el 27 de maig de 2009.

Bibliografia

Chamberlain, Peter (1978 (1993)). Encyclopedia of German Tanks of World War Two: A Complete Illustrated Directory of German Battle Tanks, Armoured Cars, Self-propelled Guns, and Semi-tracked Vehicles, 1933–1945, Revised edició, Londres: Arms and Armour Press. ISBN 1-85409-214-6.
Englemann, Joachim (1974). Deutsche Artillerie 1934-1945: Eine Dokumentation in Text, Skizzen und Bildern: Ausrüstung, Gliderung, Ausbildung, Führung, Einsatz (en alemà), Limburg/Lahn, Alemània: C. A. Starke.
Gander, Terry (1979). Weapons of the Third Reich: An Encyclopedic Survey of All Small Arms, Artillery and Special Weapons of the German Land Forces 1939-1945, Nova York: Doubleday. ISBN 0-385-15090-3.
 (2001) Die Nebel- und Werfertruppe (Regimentsbögen) (en alemà), Kameradschaft der ABC-Abwehr, Nebel- und Werfertruppen i.V.

Enllaços externs

Commons 

Reporte nortamericà de la Segona Guerra Mundial sobre el Nebelwerfer 41 (en anglés)
Video de lanzacohetes Nebelwerfer
Manual d'instruccions de la Luftwaffe per a l'eixida Werfer-Granate 21 empleat en el Fw 190 As (en alemà)
Unitats de Nebelwerfer del Heer (en anglés)
Unitats de Nebelwerfer del Waffen-SS (en anglés)
Lexikon der Wehrmacht: Nebeltruppe (en alemà)
Àlbum fotogràfic d'un suboficial del Heer, en fotografies de 15 cm Nebelwerfer 41, 21 cm Nebelwerfer 42 i 15 cm Panzerwerfer 42 en combat en el Front de l'Est (en anglés)


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Nebelwerfer&oldid=1499044»