21 cm Nebelwerfer 42
El 21 cm Nebelwerfer 42 (21 cm NbW 42) era un lanzacohetes múltiple alemà amprat en la Segona Guerra Mundial. Va ser amprat per les unitats Nebeltruppen del Heer, l'equivalent alemà al Cos Químic de l'Eixèrcit dels Estats Units. El Cos Químic estava a càrrec del desplegament d'armes químiques i fumígenas, pero va amprar les seues peces d'artilleria per a disparar proyectils d'alt poder explosiu durant la guerra, de la mateixa manera que les Nebeltruppen. El seu nom es traduïx com a llançador de boira. Va estar en servici entre 1942 i 1945 en tots els fronts, llevat en Noruega. Va ser adaptat per a combat aéreu per la Luftwaffe en 1943.
Descripció
[editar | editar còdic]El 21 cm NbW 42 era un lanzacohetes múltiple en cinc tubos, montat sobre un afuste modificat del canó antitanque 3,7 cm PaK 36. Es va afegir una pata estabilizadora al front del afuste per a equilibrar el llançador quan llançava les seues eixides.
L'eixida 21 cm Wurfgranate 42 era estabilisat per rotació, llançat per mig d'una descàrrega elèctrica i solament montava ogives d'alt poder explosiu. La tovera de l'eixida contenia 22 orificis espayats uniformemente al voltant de la seua vora, en un àngul de 16° respecte a l'eix de l'eixida per a poder proporcionar-li una rotació en sentit horari.[1] Les eixides tenien una cridanera estela de fum que alçava molta terra al moment del seu llançament, per lo que l'equip devia posar-se a cobert abans del llançament. Açò significava que podien ser fàcilment localisats i devien reubicar-se ràpidament per a evitar el fòc contra-bateria. Les eixides eren llançades un despuix d'un atre, en una andanada cronometrada, pero el lanzacohetes no podia llançar eixides de forma individual.[2] A les eixides se'ls podia montar espoletas d'impacte o d'acció retardada, segons fora necessari. Es podien instalar rieles adaptadors dins dels tubos llançadors per a poder amprar les eixides 15 cm Wurfgranate 41 en ogives d'alt poder explosiu, fumígenas o químiques.
A pesar de les característiques aerodinàmiques millorades de l'eixida Wgr. 42 respecte al 15 cm Wgr. 41, va demostrar tindre problemes de dispersió similars; principalment dins d'un àrea de 500 m de llarc i 130 m d'ample a causa de la combustió desigual del seu motor de combustible sòlit.[3]
Us pel Heer
[editar | editar còdic]Els lanzacohetes múltiples 21 cm Nebelwerfer 42 varen ser organisats en bateries de sis llançadors, en tres bateries per batalló. Estos batallons estaven concentrats en regiments (Werfer-Regimenter) i brigades (Brigaden) independents.[4] Varen ser amprats en el Front de l'Est, el nort d'Àfrica, la Campanya d'Itàlia i la defensa de França i Alemània en 1944-1945.[5]
Us per la Luftwaffe com el lanzacohetes Wfr. Gr. 21 (BR 21)
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Werfer-Granate 21.

L'eixida va ser adaptada per a us aire-aire per la Luftwaffe en 1943, en una espoleta cronométrica i una ogiva més gran que pesava 40,8 kg, rebent la designació Wfr. Gr. 21, o BR 21 (abreujament de Bordrakete (eixida d'a bordo, en alemà).[6] Les eixides es varen utilisar per a trencar les formacions tancades de bombardero Aliats, principalment els de l'Octava Força Aérea, per a dispersar-los i fer-ho més vulnerables als atacs dels caces alemans mentres es trobaven fòra de l'alcanç de les ametralladores dels bombarders. El Wfr. Gr. 21 era montat en els caces Messerschmitt Em 109 i Focke-Wulf Fw 190 (un tubo llançador baix de cada ala) i en els caces pesats Messerschmitt Em 110 (dos tubos llançadors baix cada ala). El primer atac en eixides contra bombarders nortamericans del que es té notícia va tindre lloc el 29 de juliol de 1943, sent portat a terme per avions de les ales de caça JG 1 i JG 11, durant el bombardeig estratègic de Kiel i Warnemünde. L'evidència fotogràfica indica que els hongaresos varen instalar tres tubos llançadors baix de cada ala d'alguns de les seues caces pesats bimotores Messerschmitt Em 210 Ca-1.[7] No obstant, l'alt arrastre produït pels tubos llançadors reduïa la velocitat i la maniobrabilidad de l'avió atacant, una desventaja que podia ser fatal si es trobava en caces Aliats. Ademés, el montage del tubo llançador baix l'ala, que generalment dirigia l'eixida uns 15º cap a dalt respecte del pla de vol per a contrarrestar la considerable caiguda balística del proyectil en vol despuix del llançament, incrementava el problema de l'arrastre.[8] Els nortamericans varen malnomenar "pilotes de béisbol llameantes" a les eixides de 210 mm, a causa de la seua semblança en una esfera de fòc quan volaven.
Se sap que a voltes el caça pesat Messerschmitt Em 410 Hornisse era equipat en els quatre tubos llançadors de l'Em 110.[9] Pero en un es va provar una instalació experimental de sis tubos llançadors, semblada al 15 cm Nebelwerfer 41, montada en el celler d'armes baix del morro de l'Em 410. El conjunt de tubos llançadors, inclinats 15° cap a dalt (com en els montages subalares), va ser ideat per a rotar com el tambor d'un revòlver, en cada eixida sent llançat des del tubo expost baix del morro de l'avió.[10][11] Es va realisar un vol de prova el 3 de febrer de 1944, pero l'idea va demostrar ser un fracàs perque el fogonazo de les eixides va causar importants danys a l'avió.[12]
Una adaptació similar dels components del 21 cm Nebelwrfer 42 també va ser amprada en una versió antibombardero experimental del bombarder pesat Heinkel He 177, coneguda com Grosszerstörer, que proponia l'instalació de 33 tubos llançadors que dispararien cap a dalt en un àngul de 60° dins el seu celler de bombes (de forma similar al afuste Schräge Musik per a canons automàtics empleat en els caces nocturns alemans) i disparant llaugerament a estribor, mentres volava a 2 km baix de les formacions tancades de bombarders de la USAAF - es varen intentar unes quantes intercepciones de prova, sense contacte en els bombarders nortamericans, pero hauria caigut víctima dels numerosos caces que escoltaven als bombarders.cita requerida
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ «Catalog of Enemy Ordnance». Archivat des d'el original, el 9 de setembre de 2010. Consultat el 1 de setembre de 2010.
- ↑ Gander i Chamberlain, pp. 321-322.
- ↑ «Raketenwerfer». Consultat el 5 de maig de 2009.
- ↑ Niehorster, Leo W. G. German World War II Organizational Séries, Vol. 5/II: Mechanized GHQ units and Waffen-SS Formations (4 July 1943), 2005, pp. 52-3
- ↑ Kameradschaft, vols. 1 and 2
- ↑ Manual per a usar el Wfr. Gr. en el Fw 190
- ↑ Petrick, Peter (2007). Messerschmitt Em 210/Em 410 Hornet, Hinckley, Anglaterra: Midland, p. 45. ISBN 978-1-85780-271-9.
- ↑ Caldwell, Donald (2007). The Luftwaffe Over Germany: Defense of the Reich, Londres i St. Paul, MN: Greenhill Books & MBI Publishing, p. 101–102. ISBN 978-1-85367-712-0.
- ↑ Fotografia dels dos tubos llançadors instalats.
- ↑ Fotografia de l'instalació.
- ↑ Acostament de l'instalació.
- ↑ Petrick, Peter (2007). Messerschmitt Em 210/Em 410 Hornet, Hinckley, Anglaterra: Midland, p. 29. ISBN 978-1-85780-271-9.
Bibliografia
[editar | editar còdic]Englemann, Joachim i Scheibert, Horst. Deutsche Artillerie 1934-1945: Eine Dokumentation in Text, Skizzen und Bildern: Ausrüstung, Gliderung, Ausbildung, Führung, Einsatz. Limburg/Lahn, Germany: C. A. Starke, 1974 Gander, Terry i Chamberlain, Peter. Weapons of the Third Reich: An Encyclopedic Survey of All Small Arms, Artillery and Special Weapons of the German Land Forces 1939-1945. New York: Doubleday, 1979 ISBN 0-385-15090-3 Engelmann, Joachim. German Rocket Launchers in WWII. Schiffer Publishing, 1990 ISBN 0-88740-240-2 Kameradschaft der ABC-Abwehr, Nebel- und Werfertruppen i.V. Die Nebel- und Werfertruppe (Regimentsbögen). 2001
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre 21 cm Nebelwerfer 42.
Lexikon der Wehrmacht: Nebelwerfer (en alemà) Diversos models de Nebelwerfer en acció (video) Lanzacohetes i canons sense reculada alemans (en anglés) Manual de la Luftwaffe per a amprar l'eixida Werfer-Granate 21 en el Fw 190 As (en alemà)
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «21 cm Nebelwerfer 42» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.