Anar al contingut

Palau Real del Pardo

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Palau Real del Pardo
Per a atres usos d'este terme vore El Pardo.


El Palau Real del Pardo és una de les residències de la família real espanyola. En el seu orige va ser un pabelló de caça dels Austrias, per a després convertir-se en la principal residència hivernal del sobirà baix els Borbones. Durant la dictadura franquista va ser la residència oficial de Francisco Franco, i el seu principal us en l'actualitat és el d'estajar als caps d'Estat estrangers quan es troben de visita oficial en Espanya.

Es troba en el Real Lloc d'El Pardo, pertanyent al municipi de Madrit, en l'entorn del Mont del Pardo. La seua gestió correspon a Patrimoni Nacional, organisme estatal que administra els bens al servici de la Corona espanyola. Es va construir en el XVI a partir d'un edifici primitiu de el XV dissenyat per Luis de Vega. El seu aspecte actual correspon a les reformes i ampliacions mampreses en el XVIII, a instàncies del rei Carlos III, en les que va participar l'arquitecte Francesco Sabatini.

Ademés de per els seus valors arquitectònics, el palau destaca per la seua decoració interior, representativa de diferents époques i estils. Destaquen les fresca, que comprenen des de la renaixença tardana de Felipe II fins al neoclassicisme de Fernando VII passant pel tardobarroco d'época de Carlos III. Aixina mateix, és especialment rellevant la seua colecció de tapissos, de el XVIII, en la que figuren cinc de les séries més conegudes de Francisco de Goya.

Tant el palau com el seu menut jardí varen ser declarats be d'interés cultural en 1931 i 1934, respectivament. Des de 1983, és la residència oficial de caps d'Estat estrangers.

Història

Els orígens d'este palau es remonten a 1405, quan Enrique III de Castella va ordenar la construcció d'una casa real en el Mont del Pardo, lloc que el monarca freqüentava, donada la seua riquea cinegética. Enrique IV, per la seua banda, va edificar sobre la mateixa un chicotet castell.

Pabelló de caça dels Austrias

El Pardo en época dels Austrias.
Frontera lateral del palau, que dona accés al pati dels Austrias.
El palau conserva el fos del castell tarde-migeval sobre el que s'alça.


L'emperador Carlos I, per impuls del jove príncip d'Astúries, Felipe, va determinar la conversió d'este castell en palau. A partir de 1544, varen començar les obres seguint un primer disseny de Luis de Vega, autor també del palau de Valsaín. El nou edifici seguia l'esquema d'un alcasser quadrat, en quatre torres en els ànguls i un pati porticado en el centre. Les fronteres de rajola s'articulaven a través de finestres en chicotets balcons, l'únic element escultòric remarcable era el gran portal d'entrada en l'escut de Carlos I. A partir de 1563, sent ya rei Felipe II, Juan Batiste de Toledo va escomençar a retejar l'edifici en una puntaguda techumbre de pissarra emulant l'arquitectura flamenca que tant agradava al sobirà.[1] Anex al palau es va edificar la Casa dels Oficis, destinada a estajar als sirvientes i membres subalternos de la cort.[2][3]

Felipe II va ser també el responsable d'ultimar la decoració del palau seguint les tendències tardorrenacentistas que venien d'Itàlia. Es varen realisar elaborats estuc i pintures murals i varis retrats obra de Tiziano o Sánchez Coello. De tota esta decoració solament es conserva el cridat «aposento de la Cambrera Major de la Reina», en pintures en el sostre de la Història de Perseo, obra de Gaspar Becerra.[4]

El 13 de març de 1604 va sobrevindre un gran incendi que va destruir bona part del palau i la majoria de les obres pictòriques allí depositades, si be es va salvar la cridada Venus del Pardo, de Tiziano (actualment en el Museu del Louvre). Es conta que quan varen notificar a Felipe III el sinistre, va preguntar per dit quadro i va terminar dient: «Si eixe quadro es va salvar, lo demés no importa».

El monarca va decretar la reconstrucció de l'edifici en un presupost de 80 000 ducados, concedint la direcció de l'obra a Francisco de Mora, el mateix que havia succeït a Juan de Herrera en l'eixecució del Monasteri de Sant Lorenzo de l'Escorial. En 1607 varen poder escomençar les obres de decoració dirigides per Bartolomé Carducho i Pantoja de la Creu, i a la seua mort per Pedro de Valéncia; esta campanya va constituir una de les empreses artístiques més importants del regnat de Felipe III. Alguns dels pintors implicats en esta redecoraació varen ser Jerónimo de Cabrera o els germans Patricio i Eugenio Cajés.[5]

En el periodo dels Àustria el palau del Pardo sempre va estar lligat a l'activitat cinegética, no en va el Mont del Pardo era un dels vedats de caça més importants de les afores de Madrit. Baix el regnat dels últims Habsburgo, la cort visitava breument El Pardo el dia de Sant Andrés (30 de novembre), després, passades les festivitats nadalenques la cort tornava per a passar al voltant d'un més (des de la primera semana de giner fins a inicis de febrer). Aixina mateix, els sobirans també solien visitar El Pardo sense preaviso per a anar a menjar o gojar de la caça un o dos dies.[6]

El Pardo dels primers Borbones

Felipe V, primer sobirà de la casa de Borbón, va visitar per primera volta El Pardo en 1701 i el lloc li va semblar profundament antiquat i inhòspit. El palau albergava en eixa época doscentes vintidós pintures, entre les que s'incloïen pintura de gènero i paisages flamencs, retrats dels Habsburgo i vàries còpies d'obres de Tiziano. Felipe V va decidir canviar radicalment la decoració, les pintures varen ser enviades a atres reals llocs i les parets es varen recobrir en tapissos de la recent fundada Real Fàbrica.[4]

Durant el seu regnat, Felipe V, seduït pel caràcter agrest del Pardo ho va convertir en la principal residència hivernal de la cort en detriment de Madrit. No en va el sobirà passava a penes dos mesos en la capital durant tot l'any. No obstant, per a la majoria dels membres de la família real, el palau va seguir sent un lloc inhòspit i solitari, en mig del bosc i sense jardins. Aparte de la caça, poc més calia fer i en freqüència el curt camí cap a Madrit es convertia en impracticable a causa de les pluges torrencials. Algunes de les poques diversions de les que gojava la família real eren els natalicis dels Infants Carlos i Felipe, ademés del carnestoltes que concentrava els seus jolgorios en els aposentos dels príncips d'Astúries mentres el rei i la reina permaneixien enclaustrados en els seus.[7]

Per això, per a albergar a tota la família real, l'arquitecte François Carlier, fill de René Carlier, va transformar el palau de 1739 a 1743, tabicó dos de les tres galeries que tenia el palau: la Galeria de la Reina i el Saló de Retrats; va afegir miradors ochavados en els ànguls del Pati dels Austrias per a facilitar les comunicacions; i va substituir els chapiteles flamencs de les torres per mansardas.[8]

De 1738 a 1739, ademés, va construir la nova capella de planta octogonal i va ampliar la Casa d'Oficis (llavors cridada Casa d'Oficials, Cavallers i Criats del Rei) de 1741 a 1745.[3][9]

Fernando VI, per la seua banda, va anar el responsable d'escomençar l'adquisició del Mont del Pardo en nom de la Corona (finalisada baix Carlos III) i decretar la construcció, en 1749, d'una prop de cent quilómetros de llongitut al voltant de la propietat.[10]

Reformes de Carlos III

Carlos III gojava especialment de l'estància en El Pardo que, una volta més, es va convertir en la principal residència hivernal, allí la cort passava casi tres mesos a l'any, des de Epifanía fins a Semana Santa. El rei va encarregar importants treballs de redecoraació per als seus aposentos i els de la reina (habitats per l'infanta María Josefa), com la confecció de nous tapissos de temàtica campestre basats en els cartons de David Teniers o la realisació de nous sostres en estuc dorats obra de Roberto Michel.[4][11]


No obstant, el palau va continuar sent exigu per a estajar a tota la família real, per lo que entre 1772-1773, Carlos III va encomanar a Francesco Sabatini, l'ampliació del Pardo. Es va edificar, a l'est, un nou edifici idèntic al vell palau i Sabatini els coaligó abdós a través d'un pabelló central que albergaria el vestíbul en la planta baixa i les antecámara i menjador del Rei en el primer pis. El pati central del nou edifici va rebre el nom de Pati dels Borbones, en oposició al Pati dels Austrias del vell palau. El Pardo va adquirir llavors un aspecte més semblat al d'un château tarde-barroc francés articulat a través de pabellons i en teulades à la Mansard.[12]

Per a decorar el Quarto dels Príncips d'Astúries en la nova ala del palau (1773-1776), es varen encarregar vàries séries de tapissos a la Real Fàbrica. Mengs i Francisco Bayeu varen supervisar la temàtica de les séries, que encara que mantenien un to «jocós i campestre» representaven escenes més contemporànees i madrilenyes. Ramón Bayeu, José del Castell i Francisco de Goya varen ser els responsables de pintar els cartons. Cinc de les sèt célebres séries de cartons de Goya varen tindre com a destí el palau del Pardo.[4][13]

Despuix de la mort de Carlos III en 1788, el seu fill i successor, Carlos IV, va abandonar El Pardo en 1792, ya que en eixe palau sempre s'hi havia sentit aïllat durant els llarcs mesos de hivern. Els aposentos varen ser desamueblados i la majoria d'objectes traslladats al Palau dels Borbones de L'Escorial.[14] El rei va passar a allargar la jornada en Aranjuez i allí residia durant els sis primers mesos de l'any.

El Pardo fernandino i isabelino

Isabel II i Francisco d'Assís (1867), per Charles Porion (Museu del Romanticisme, Madrit).

Encara que Carlos IV a penes va tornar a utilisar el palau del Pardo, sí que va ser el responsable d'encarregar a Juan de Villanueva la restauració, de 1806 a 1809, de la Capella Real i la Casa d'Oficis, danyats per un incendi.[15]

Fernando VII va tornar a reamueblar el palau, en este cas en mobles ya de clara inspiració Imperi. Va ser l'últim monarca que ho va habitar regularment i a ell també es deu la sistematisació del jardí i la construcció del chicotet pont que unix els aposentos reals al voltant del Pati dels Austrias en la Capella Real.

Durant el regnat d'Isabel II, donat el poc interés de la reina per la caça, El Pardo va ser poc freqüentat per la cort. No obstant, va ser un dels llocs protagonistes de la primera, i més important, crisis matrimonial de la parella real.


En abril de 1847, mentres la regna mare María Cristina i el seu espós es trobaven en Itàlia, la cort es va dispondre a partir cap a Aranjuez per a passar la primavera, tal i com era costum des de temps dels Austrias.[16] Per a sorpresa de molts, el rei consorte Francisco d'Assís no va viajar a Aranjuez, pel contrari va decidir instalar-se en El Pardo. En Aranjuez, la reina duya una vida caprichosa i desenfrenada de balls, jocs i teatre, permaneixia desperta casi tota la nit i dormia de dia. Pel contrari, la rutina de Francisco d'Assís era molt més calmada, s'alçava enjorn per a anar a caçar i gojava escoltant música i llegint.[17]

Els caràcters profundament diferents de la reina i del rei consorte havien dut a un progressiu distanciament de la parella, que ara amenaçava en una autèntica separació. Profundament alarmada davant un possible desprestigie de la corona i un rellançament de la causa carlista, la regna mare María Cristina va tindre que mediar entre la seua filla i el seu gendre. En el conflicte matrimonial també es mesclaven intrigues polítiques entre els moderats i els progressistes, ademés de les maquinació de la regna mare, que desijava tornar del seu exili parisenc. No va ser fins al més d'octubre, despuix de casi mig any de separació, quan es va produir l'ansiada reconciliació de la parella.[17]

Francisco d'Assís va seguir freqüentant El Pardo, pero, per lo general, va preferir residir en la més íntima i aïllada Quinta del Duc de l'Arc.[18]

El Pardo alfonsino

El Palau del Pardo en 1885, gravat de Juan Comba para L'Ilustració Espanyola i Americana.

Durant el regnat d'Alfonso XII, El Pardo, que agradava molt al sobirà, va tornar a convertir-se en un lloc freqüentat, especialment com a retir, donada la seua tranquilitat i la seua rodalia a Madrit. El monarca va passar, en el palau, la lluna de mel en la seua primera esposa María de les Mercés, en 1878.[19] Aixina mateix, també en este palau es varen firmar les capitulacions de boda entre el rei i la seua segona esposa, l'archiduquesa María Cristina de Habsburgo, el 28 de novembre de 1879.[20]

Decés d'Alfonso XII. Gravat de Juan Comba per a L'Ilustració Espanyola i Americana.

Despuix de més de dèu anys de regnat, Alfonso XII, afligit de tuberculosis, es va retirar al Pardo a finals de 1885, esperant una millora de la seua salut. Falliria, no obstant, el 25 de novembre del mateix any, en la mateixa habitació que havia servit de dormitori a Carlos IV i María Luisa de Parma. Dos dies despuix, els seus restants varen ser traslladats al Palau Real de Madrit i després al Panteó dels Reis de l'Escorial.[21] En 1898, la seua viuda, la reina regente María Cristina, va ordenar convertir el habitació mortuoria en oratorio.

La capella ardent d'Alfonso XII. Gravat de Juan Comba per a L'Ilustració Espanyola i Americana.

A finals de el XIX i en les albors de el XX, el Pardo, ademés d'atres Reals Llocs, podia ser visitat quan la cort no es trobava en el palau i prèvia solicitut a l'administració del Patrimoni de la Corona.[22]

En 1906, de la mateixa manera que havia fet la seua antecessora, la futura reina Victoria Eugenia de Battenberg es va estajar en el palau just abans de la seua boda en Alfonso XIII. Va aplegar el 25 de maig a l'estació d'El Plantío i, dos dies despuix, un rali de 200 automòvils va partir des de la Castellana rumbo al Pardo per a homenajar als futurs esposos.[23][24][25]

Despuix de la caiguda del Imperi austrohúngaro i el repentí decés de l'emperador Carlos I en Madeira en abril de 1922, el rei Alfonso XIII va oferir el palau del Pardo com a residència a la seua viuda, l'emperatriu Zita, i als seus huit fills. L'emperatriu i la seua família varen habitar en el palau poques semanes, abans de traslladar-se, en agost, a la localitat vasca de Lequeitio.[26][27][28]

República i Guerra Civil

Naya real en el Teatre de Carlos III, transformat en sala de cine durant el franquisme.


Despuix de la proclamació de la República en abril de 1931, El Pardo, com els atres Reals Llocs, va ser precintat. Poc despuix va ser incorporat al novament creat Patrimoni de la República i destinat a ser una de les residències del president de la República i de caps d'Estat estrangers de visita.[29] Manuel Azaña, segon president de la República, va gojar especialment de les estàncies en El Pardo, encara que no en el palau sino en la propenca Quinta del Duc de l'Arc. Allí precisament li va sorprendre el Colp d'Estat de juliol de 1936.[30] Despuix de l'esclat de la guerra civil espanyola, el palau va albergar instalacions militars, sent el quarter general de la 5.ª Divisió del Eixèrcit republicà.[31]

Residència de Franco

Una volta acabada la guerra, l'edifici va ser objecte d'una série d'obres per a habilitar-ho com a residència del nou cap de l'Estat, el general Francisco Franco. Franco es va instalar en les antigues antecámara del Príncip d'Astúries (Carlos IV) al voltant del Pati dels Borbones; aixina mateix, el menjador de Carlos III es va convertir en despaig oficial i la capella mortuoria d'Alfonso XII en capella familiar. Entre atres obres realisades, va destacar el habilitació d'un aquarterament per a la Guàrdia mora que feya les funcions d'escolta.[32] En l'antic teatre de tall de Carlos III, transformat en sala de cine, Franco es feya proyectar les películes del moment.

Paralelament, el chicotet núcleu urbà que s'havia articulat al voltant del palau des de temps de Felipe II va ser incorporat, en 1949, a la ciutat de Madrit, constituint un dels huit barris del districte Fuencarral-El Pardo.

Durant este periodo (1939-1975), el palau va ser el centre de la majoria de les grans decisions polítiques espanyoles, i per metonímia El Pardo va passar a designar la Jefatura de l'Estat. En El Pardo, Franco treballava, celebrava els consells de ministres i les audiències, i rebia als caps d'Estat i autoritats. També allí, en la capella del Pardo, es va casar la seua filla Carmen i varen nàixer tots els seus nets.

Finalment, el 2 de febrer de 1976, despuix de la mort de Franco, un corteig de coches va traslladar a la família del general a la seua nova residència.[33] Des d'esta data cap membre de la família Franco ha tornat al Palau del Pardo.

Transició i actualitat

El pati dels Austrias, d'estil renaixentista, cobert per una volta acristalada des de 2001.


En agost de 1976, despuix de la mort de Franco, el palau va ser obert al públic com un testimoni de la vida quotidiana del difunt dictador.[34][35] No obstant, a mida que passaven els anys i alvançava la Transició espanyola, al palau se li varen donar nous usos. En 1980, es varen iniciar les obres per a transformar-ho en residència oficial dels caps d'Estat estrangers que realisen visites d'Estat o oficials a Espanya. Les obres varen terminar dos anys despuix i en novembre de 1982 el palau va ser obert novament als visitants.[36] Els primers inquilins del palau varen ser els reis Carlos XVI Gustavo i Silvia de Suècia en març de 1983.[37] Durant dita intervenció, el Pati dels Borbones va ser cobert en un sostre de ferro i cristal, els atres dos patis del palau, el Pati Central i el Pati dels Austrias, varen ser coberts en 2001-2002.[38]

Ademés de la seua funció museística i protocolària, la celebració d'actes oficials i socials per part de la família real espanyola és un atre dels seus usos actuals. En 2004, seguint l'estela dels seus predecessors, el palau va servir d'escenari per a vàries cerimònies prèvies a la boda del príncip Felipe i Letizia Ortiz, com varen ser la petició de mà (novembre de 2003) o el sopar de gala anterior a l'enllaç (abril de 2004).[39][40] Aixina mateix, en juny de 2014, el rei Felipe VI i la reina Letizia varen celebrar en El Pardo la seua primera recepció despuix del seu ascens al tro. Com a símbol de l'aperturisme del nou regnat, en la recepció, dedicada a les ONG, varen ser invitats per primera volta representants de diverses associacions LGBT.[41]

Descripció

Exterior

El palau presenta, en la seua apariència exterior i estructura global, una doble herència, en primer lloc del vell alcasser dels Austrias i, en segon lloc, de les àmplies reformes portades a terme durant el regnat dels primers Borbones.

La primera influència queda palesa en la seua planta quadrangular, rodejada per un fos, en torreones en els cantons, portes i finestres emmarcades en pedra llaurada i grans patis interiors porticados. Tampoc cal oblidar les cobertes de pissarra, aixina com els emplomados, para les obres dels quals es varen fer vindre oficials flamencs i plomeros anglesos per orde de Felipe II. El Pardo va ser un dels primers edificis d'Espanya en coberta de pissarra, una tendència que en el temps es va convertir en emblema de l'estil constructiu espanyol. Tots estos elements són típics dels alcassers espanyols.


Les reformes efectuades baix els Borbones, en especial Felipe V i Carlos III, va canviar radicalment l'apariència del vell alcasser. Prova d'ells són les torres achatadas, les mansardas que varen substituir a les puntagudes teulades flamenques i l'enfoscado color crema (com en Ludwigsburg o Solitude) que va ocultar la rajola rojosa. Aixina mateix, la frontera resultant despuix de l'ampliació de Sabatini seguix el típic esquema tripartit dels palau barrocs francesos: un pabelló central o ___protected_title_0___ equilibrat per dos pabellons laterals (com en Maisons-Laffitte o Würzburg).[42]

Sales

La planta principal del palau va ser completament re-sistematisada baix el regnat de Carlos III, encara que, per un atre costat, el sobirà va aportar poques modificacions als aposentos de el XVII situats al voltant del Pati dels Austrias. Despuix de la mort del rei en 1788, la distribució dels aposentos o appartements del palau solament va sofrir chicotetes modificacions. La distribució del palau en 1788 seria la següent:[43]

Al voltant del Pati dels Austrias:

  • Aposento del Rei: habitat pel sobirà des de temps de Felipe III fins a Isabel II, baix el regnat d'Alfonso XII es va convertir en estàncies de recepció. Actualment forma part del museu.
  • Aposento de la Reina: utilisat per les consortes reals fins a María Amalia de Sajonia, després ocupat per l'infanta María Josefa (filla de Carlos III) i, en el XIX, per l'infantes Isabel i Eulalia (germanes d'Alfonso XII). Actualment forma part del museu.
  • Aposentos dels infants don Gabriel i dò Antonio: situats, en part, en l'espai de l'antiga Galeria de la Reina, reoberta durant les reformes dels anys 80. Actualment estan parcialment tancats al públic.

Al voltant del Pati Central:

  • Menjador del Rei: l'estància més gran del palau es va convertir en Saló d'Embaixadors en el XIX i després en despaig oficial de Franco, al seu al voltant d'ubicaven estàncies com el oratorio, la sala del café i la sala d'aparadors. Actualment forma part del museu.
  • Teatre o Coliseu de Palau: és l'únic teatre de tall conservat en Espanya, va ser redecorado en el XIX per Isidro González Velázquez. Baix en franquisme es va convertir en sala de cine i es varen ocultar els elaborats trampantojos neoclàssics baix entelados. Actualment forma part del museu.

Al voltant del Pati dels Borbones:

  • Aposento del príncip d'Astúries: destinat al príncip Carlos, més vesprada va ser ocupat per Alfonso XII i durant el franquisme es va destinar a vivenda privada del general Franco. Actualment forma part del museu.
  • Aposento de la princesa d'Astúries: va albergar a la princesa María Luisa de Parma, a finals de el XIX es va destinar a la reina María Cristina de Habsburgo (esposa d'Alfonso XII) i des de 1982 és la suite privada del cap d'Estat estranger. Actualment es troba parcialment obert al públic.
  • Aposento de les Infantes chiquetes: va ser habitat per les filles dels príncips d'Astúries, les infantes Carlota Joaquina, María Amalia i María Luisa. En 1982 es va convertir en les estàncies del sèquit del cap d'Estat estranger. Actualment es troba tancat al públic.

Decoració i obres d'art

Les obres d'art que conté l'interior del palau poden dividir-se en tres grans categories: fresca i pintures, mobiliari i tapissos. La majoria poden datar-se de la segona mitat de el XVIII i la primera de el XIX.

Fresca i pintures

Retrate d'Isabel la Catòlica (cap a 1500 o 1504), de Juan de Flandes, una de les obres pictòriques més importants del Palau Real del Pardo.

De la decoració existent en el palau abans de l'incendi de 1604 solament va sobreviure una menudíssima porció, concretament les fresca la Història de Perseo pintats per Gaspar Becerra en els aposentos de la Cambrera Major de la Reina o «Torreón de Becerra».[44]

Despuix de l'incendi, Felipe III va encarregar importants obres de restauració i decoració, com la série dels Ardits de Carlos V obra de Bartolomé Carducho en la Galeria del Rei, que jamai es va aplegar a terminar.[45] D'eixa época s'han preservat vàries fresca situades en els aposentos del Rei i de la Reina:[5]

Del regnat de Carlos III daten elaborats fresca barroques de Francisco Bayeu rodejats de estuc de Roberto Michel:

  • Apolo protegix a l'Arts (1769-1770) en la Peça de conversació del Rei.[46]
  • La Monarquia espanyola rodejada per les arts i en els vicis als seus peus (1774) en el Menjador del Rei.[47]

Per últim, baix el regnat de Fernando VII es va realisar una important llabor de redecoraació del palau, d'esta época són especialment sobreixents vàries fresca en els aposentos del sobirà:[48]

  • Espanya rodejada del Poder, la Riquea, la Justícia, la Bellea i les regions espanyoles (1825) de Juan Gálvez en la Galeria del Rei.
  • Espanya rodejada de poetes, escritors i conquistadors (1825) de Juan Antonio de Ribera en el Despaig del Rei.
  • Victoria rodejada de virtuts i vencent als vicis (1825) de Zacarías González Velázquez en el Dormitori del Rei.

En els sigles XVI i XVII, El Pardo va contar ademés en una important colecció de pintura, que va ser destruïda, en la seua major part, durant l'incendi de 1604. De les poques obres salvades va ser la ___protected_title_0___ de Tiziano Vecellio. A partir de el XVIII, el palau va ser decorat solament en tapissos, en ser residència de hivern.[49] Actualment, no obstant, varis quadros s'exhibixen en el palau com el Retrat d'Isabel la Catòlica___protected_title_1___Retrat de Don Juan José d'Àustria a cavall de José de Ribera, ademés d'obres atribuïdes a Antonio More, Hieronymus Bosch, Sánchez Coello, Lucas de Heere i Sofonisba Anguissola.

Mobiliari

Sillería neobarroca en una de les antecámara.

La majoria del mobiliari del palau, d'estil Imperi, correspon a l'àmplia renovació interior efectuada baix el regnat de Fernando VII. També cal destacar atres peces d'un gust més neobarroco incorporades durant el franquisme. No obstant, a pesar de la calitat dels mobles i rellonges, els objectes de decoració més notables són les grans llànties d'aranya. La majoria d'elles, en elaborades talles de bronze, són d'importació francesa i corresponen també el periodo fernandino. La més notable és la cridada "L'Avet", actualment situada en el Saló del piano de la suite del cap d'Estat estranger.[50]

Tapissos

En el XVIII, per a abrigar-se de la fredor, les sales del palau varen ser dotades d'una rellevant colecció de tapissos. Inspirades en les obres de David Teniers i seguint una temàtica "jocosa i campestre", els tapissos varen ser elaborats en la Real Fàbrica de Tapissos, a partir d'esbossos de Francisco Bayeu, José del Castell i Francisco de Goya. Precisament, cinc de les sèt séries de cartons per a tapissos de Goya varen tindre com a destí el palau del Pardo.[4][13]

  • diversions en el camp i les afores de Madrit per al Menjador dels Príncips d'Astúries (1776-1778).
  • escenes de La fira de Madrit per al Dormitori dels Príncips d'Astúries (1778-1779).
  • diversions aldeanes per al Antedormitorio dels Príncips d'Astúries (1779-1780).

Despuix de l'èxit d'estes tres primeres séries, Carlos III va encarregar atres dos:[4][13]

  • les quatre estacions per a la Peça de conversació del Rei (1786-1787).
  • diversions vàries per al Dormitori de les Infantes (1788), que mai es va aplegar a terminar.

En l'actualitat, cap d'estes séries es troba en el seu lloc original. No obstant, en el cridat Saló Francisco Goya (antiga Primera Antecámara del Rei) es conserven varis tapissos dissenyats per Goya, com La nevada, Els zancos o La berena a la vora del Manzanares.[51] El restant dels aposentos presenten tapissos varis, també d'altíssima calitat, de Castell i Bayeu.

La Casita del Príncip.
Crist yacente o Crist del Pardo (1605), de Gregorio Fernández, en el Convent dels Pares Capuchinos.

Vore també

Referències

  1. ↑ Sancho Gaspar, 1995, pp. 211-212
  2. ↑ «Casa d'Oficis – El Pardo». Consultat el 22 de juny de 2017.
  3. ↑ 3,0 3,1 «La Casa d'Oficis (casa de cavallers, d'oficials i criats) en el Real Lloc del Pardo».Anals de Història de l'Art.3ISSN 1988-2491.doi:10.5209/rev_ANHA.1991.v3.33112.Consultat el 22 de juny de 2017.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 «Pardo, Palau de El». Museodelprado.és. Consultat el 21 de febrer de 2017.
  5. ↑ 5,0 5,1 Martínez Costa, 1995
  6. ↑ Sancho Gaspar y Martínez Leiva, 2003, p. 89
  7. ↑ Sancho Gaspar, 2014, pp. 352-357
  8. ↑ Sancho Gaspar, 1995, p. 215
  9. ↑ «L'art de cour dans l'Espagne de Philippe V 1700-1746 mise au point 1962-1982».Mélanges de la Casa de Velázquez.18(1)doi:10.3406/casa.1982.2379.Consultat el 22 de juny de 2017.
  10. ↑ Gómez Mendoza (2003). vore%22&source=bl&ots=8k-Kdhttui&sig=NgEADYCwEyph42jSt-CwvD1qkKo&hl=és&sa=X&vore=0ahUKEwiqw-XJudTUAhUCbRQKHZsOAR8Q6AEIWDAI#v=onepage&q=%22el%20pardo%22%20%22fernando%20vaig vore%22&f=false El govern de la naturalea en la ciutat: ornato i ambientalismo en el Madrit decimonónico, Real Acadèmia de l'Història, pp. 32-33. ISBN 9788496849075.
  11. ↑ Tárraga Va baldar, 1989
  12. ↑ Sancho Gaspar, 1995, pp. 216-217
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 Museu Nacional del Prat (ed.): «a-tapissos-goya/3057199f-4c46-491b-b0fe-c854679685c7?searchid=ca528796-fdab-d642-d702-1d1341c2i964 Cartons per a tapissos [Goya]». Museodelprado.és. Consultat el 22 de juny de 2017.
  14. ↑ «Pardo, Palau del. - Museu Nacional del Prat». www.museodelprado.es. Consultat el 21 de juny de 2016.
  15. ↑ Moleón Gavilans (13 de giner de 1998). Juan de Villanueva, Edicions AKAL, p. 256. ISBN 9788446007326.
  16. ↑ Sancho Gaspar y Martínez Leiva, 2003, p. 90
  17. ↑ 17,0 17,1 Obtułowicz, Barbara. «L’activité en coulisses de Marie-Christine de Bourbon envers la crise conjugale de sa fille Isabelle II en 1847». Consultat el 22 de juny de 2017.
  18. ↑ «[1]». Consultat el 30 de novembre de 2017.
  19. ↑ López Marsá, págs. 11-12.
  20. ↑ «Hemeroteca Digital. Biblioteca Nacional d'Espanya». Hemerotecadigital.bne.és. Consultat el 30 de novembre de 2017.
  21. ↑ «Hemeroteca Digital. Biblioteca Nacional d'Espanya». Hemerotecadigital.bne.és. Consultat el 30 de novembre de 2017.
  22. ↑ Ayala i Ralla (1893). Real Lloc del Pardo, Madrit: Biblioteca de la Província de Madrit, p. 40.
  23. ↑ «Hemeroteca de ABC (Madrit), 25/05/1906, p. 25». Hemeroteca.abc.és. Consultat el 2 de decembre de 2017.
  24. ↑ «Hemeroteca de ABC (Madrit), 26/05/1906, p. 12». Hemeroteca.abc.és. Consultat el 2 de decembre de 2017.
  25. ↑ «Hemeroteca de ABC (Madrit), 28/05/1906, p. 3». Hemeroteca.abc.és. Consultat el 2 de decembre de 2017.
  26. ↑ Debris, Cyrille (26 de decembre de 2014). Zita: Retrat íntim d'una emperatriu, Paraula. ISBN 9788490611609.
  27. ↑ «[2]». Consultat el 1 de decembre de 2017.
  28. ↑ «a-acollir-a-els-habsburgo-1276239239.html ». Consultat el 1 de decembre de 2017.
  29. ↑ «[3]». Consultat el 13 de febrer de 2018.
  30. ↑ «[4]». Consultat el 2 de decembre de 2017.
  31. ↑ José Manuel Martínez Bande (1981). La batalla de Pozoblanco i el tancament de la bossa de Mèrida, Ed. Sant Martín, pág. 78.
  32. ↑ Gabriel Cardona (2012). El jagant descalce: l'eixèrcit de Franco, Aguilar, pág. 389.
  33. ↑ «Donya Carmen Pol va abandonar El Pardo - Archive Linz de la Transició espanyola | Fundació Juan March». www.march.es. Consultat el 2022-10-03.
  34. ↑ «[5]». Consultat el 3 de decembre de 2017.
  35. ↑ López Serrano, pág. 13.
  36. ↑ López Marsá, pág. 12.
  37. ↑ «[6]». Consultat el 17 de decembre de 2017.
  38. ↑ Bovis. «Intervenció i reforma del Palau real del Pardo». Bovis.és. Consultat el 4 de decembre de 2017.
  39. ↑ Agències. «[7]». Consultat el 5 de decembre de 2017.
  40. ↑ «El Pardo es vares vore de festa per a la primera gran celebració en motiu de l'enllaç del príncip Felipe i donya Letizia Ortiz». Hola.com. Consultat el 5 de decembre de 2017.
  41. ↑ «[8]». Consultat el 5 de decembre de 2017.
  42. ↑ Moffett, Marian; Fazio, {{{nom2}}}; Wodehouse, {{{nom3}}} (2003). A World History of Architecture (en en), Laurence King Publishing. ISBN 9781856693714.
  43. ↑ Sancho Gaspar, 2003
  44. ↑ López Marsá, pág. 26.
  45. ↑ Angulo Íñiguez, Diego, i Pérez Sánchez, Alfonso E. Pintura madrilenya del primer terç de el XVII, 1969, Madrit: Institut Diego Velázquez, CSIC, pág. 45.
  46. ↑ «a-la-figura-de-la-monarquia/6333cd98-cf9b-4c97-86d9-i2i163838072 Cap per a la figura de la Monarquia». Museodelprado.és. Consultat el 7 de decembre de 2017.
  47. ↑ José Luis Barri Moya. «La biblioteca de donya Felipa Ibáñez Bayeu». Consultat el 7 de decembre de 2017.
  48. ↑ López Marsá, págs. 26-30.
  49. ↑ Sazatornil Ruiz; Jiméno, {{{nom2}}} (24 de juliol de 2014). L'art espanyol entre Roma i París (sigles XVIII i XIX): intercanvis artístics i circulació de models, Casa de Velázquez, pp. 352-356. ISBN 9788415636694.
  50. ↑ López Marsá, págs 14 i 38.
  51. ↑ López Marsá, págs. 14-16.

Bibliografia

  • López Marsá (2010). Guia del Palau Real del Pardo (en espanyol), Madrit: Patrimoni Nacional.
  • López Serrano (1976). «Palau Museu del Pardo», Revista Reals Llocs (en espanyol), Madrit: Patrimoni Nacional.
  • Martínez Costa, Juan (1995). «Consideracions iconográficas sobre decoració fixes anteriors a el XVIII del Palau Real del Pardo.», Espai, Temps i Forma, Série VII, Hª de l'Art (en espanyol), Madrit: UNED.
  • Del Riu (1983). «Palau Real del Pardo: residència de caps d'estat estrangers», Revista Reals Llocs (en espanyol), Madrit: Patrimoni Nacional.
  • Sancho Gaspar (1995). «Capítul II: El Real Lloc del Pardo», L'arquitectura dels Llocs Reals: catàlec històric dels palaus, jardins i patronats reals del Patrimoni Nacional (en espanyol), Madrit: Patrimoni Nacional, pp. 189-274.
  • Sancho Gaspar (2001). El Palau Real del Pardo (en espanyol), Barcelona: Lundwerg Editors.
  • Sancho Gaspar (2003). El Palau de Carlos III en El Pardo (en espanyol), Madrit: Fundació Recolze Història de l'Art Hispànic.
  • Sancho Gaspar (2014). «Entre Madrit i Versalles. Els Llocs Reals espanyols en la correspondència de la família de Felipe V (1744-1746)», L'Art espanyol entre Roma i París (sigles XVIII i XIX). Intercanvis artístics i circulació de models (en espanyol), Madrit: Casa de Velázquez.
  • Sancho Gaspar; Martínez Leiva, {{{nom2}}} (2003). «¿On està el Rei? El ritme estacional de la cort espanyola i la decoració dels Llocs Reals (1650-1700)», Talles del Barroc. De Bernini i Velázquez a Giordano (en espanyol), Madrit.
  • Tárraga Va baldar, María Luisa (1989). «Els estuc de Roberto Michel per al palau del Pardo», Archive espanyol d'art (en espanyol), Madrit: CSIC.


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Palau_Real_del_Pardo&oldid=1576212»