L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Venus del Pardo

Júpiter i Antíope () o Antíope sorpresa per Júpiter, més conegut com Venus del Pardo (), és un quadro realisat pel pintor Tiziano Vecellio. Medix 196 cm d'alt i 385 cm d'ample, i està pintat al oli sobre llenç. Pintat cap a 1535-1540, es troba en el Museu del Louvre, en París, en el número d'inventari INV 752.

Venus del Pardo

Història

 
Tiziano Vecellio

Tiziano va ser un dels millors exponents de l'Escola veneciano renaixentista de pintura. Va ser discípul de Giorgione, en qui va colaborar en la decoració del Fondaco dei Tedeschi. Des de jove va mostrar algunes de les seues principals característiques: us de marcades perspectives espacials, composició enèrgica, intens cromatisme, evocació lírica dels temes, narració dinàmica, aprofundiment sicològica dels personages —en certa tendència al dramatisme—, visió naturalista del paisage i realisme del detall. Més tart, per influència de Miguel Ángel i Rafael, va mostrar tendència cap al monumentalisme, en el que va poder desenrollar el seu temperament dramàtic i grandilocuente. Va destacar especialment en els retrats —va ser el principal retratiste de Carlos I d'Espanya—, representats generalment de mija figura en les mans visibles, sempre en chicotetes variants per a crear retrats únics. En els anys 1540 va ser evolucionant cap al manierisme i va escomençar a basar les seues composicions més en el dibuix que en el color, en tendència al claroscuro i a l'us del escorzo en les composicions, interessant-se cada volta més pels efectes lumínicos i l'esfumat dels contorns.[1]

Esta obra va ser realisada per a Felipe II d'Espanya, qui la va destinar al palauet de caça del Pardo. En 1574, Tiziano la citava com a Nueta en paisage i sàtir () i enviada a Felipe II en 1567. Giovanni Paolo Lomazzo va afirmar haver vist en el taller del pintor poc despuix de la seua mort «una Venus que dorm, en uns sàtirs que li descobrixen les parts més amagades i atres sàtirs entorn que mengen raïms, i a lo llunt, en un paisage, Adonis perseguint la caça».[2]

Va ser una de les obres que es varen salvar de l'incendi que va sofrir el palau el 13 de març de 1604. Es conta que quan el rei Felipe III va ser informat del sinistre, va preguntar pel quadro de Tiziano i va afirmar: «___protected_title_6___»; lo que demostra l'alta estima que era tingut. No obstant, en 1623, el seu fill Felipe IV ho va regalar a Carlos Estuardo, futur Carlos I d'Anglaterra. Despuix de l'eixecució del monarca en 1649, el quadro va ser subastat i adquirit pel coronel John Hutchinson per 600 lliures. Pocs anys despuix, en 1653, va ser comprat pel moradura Mazarino per 1200 lliures. Va ser adquirit als hereus de Mazarino en 1661 per Luis XIV de França. Va sofrir alguns danys en l'incendi del Vieux Louvre. Posteriorment va estar en els palaus de Versalles i de Luxemburc, fins que va passar al Museu del Louvre.[3]


La cronologia de la seua realisació és difícil de precisar: la majoria d'experts la situen entorn a 1535-1540, pero uns atres la retarden fins als anys 1560. Giovanni Battista Cavalcaselle la relaciona estilísticament en les Bacanales realisades per a Alfonso I d'Este. Per a Georg Gronau seria una obra jovenil inconclusa del pintor que hauria finalisat despuix de l'encàrrec de Felipe II. Hans Tietze la situa en 1535-1540 en la seua realisació general, encara que insinua que va poder ser terminada més vesprada. Paul Hofer l'emmarca en el primer lustre dels anys 1530 per a la seua concepció general i en 1567 la seua conclusió, ya que en eixa data es creu que es varen afegir 60 cm en el costat esquerre. Rodolfo Pallucchini l'encasilla en 1540 en relació en atres quadros, afirmant que la grandea del paisage no pot precedir a la Presentació en el temple de la Galeria de l'Acadèmia de Venècia (c. 1534-1538) i que algunes de les seues solucions formals antecedixen a la Alocució del Marqués del Vast (Museu del Prat, Madrit, 1540-1541).[3]

El quadro va ser restaurat en el XVII per Nöel-Nicolas Coypel. Va ser novament restaurat en 1749 i, més recentment, en 2010.

Descripció

 
Venus dormida (1510), de Giorgione, Gemäldegalerie Alte Meister, Dresde

Existixen discrepàncies sobre el significat iconográfico del quadro: segons unes versions, seria la deesa Venus despullada mentres dorm per un sàtir; segons unes atres, seria la nimfa Antíope, mentres que el sàtir seria Júpiter disfrassat. En la mitologia grega, Antíope era filla del deu-ric Asopo, una nimfa de gran bellea que va ser seduïda per Zeus (Júpiter en la mitologia romana) en forma de sàtir, en el que va tindre als bessons Zeto i Anfión, els fundadors de Tebas.[4] Siga com siga, la figura femenina apareix recostada en la part inferior del quadro, dormida al peu d'un arbre, mentres el sàtir li retira el corfoll blanc que la tapava, que ya solament li cobrix l'engonal i les cames. En la part superior de l'arbre apareix Cupido en el moment de disparar una flecha en l'arc, mentres que un carcaj de fleches penja de la part central de l'arbre. En el costat esquerre apareixen uns caçadors en gossos, un d'ells tocant una banya de caça, i assentats junt a la nimfa hi ha un atre sàtir i una dòna vestida de roig i blanc. En segon pla, a la dreta, hi ha un atre caçador en gossos, varis d'ells devorant un cérvol, i al fondo s'obri el paisage i es divisa alguna construcció en lontananza.[2]

Encara que el tema sembla apuntar al mit de Júpiter i Antíope, és discordante la presència dels caçadors en l'escena. Alguns estudiosos de l'obra han apuntat a que podria tractar-se d'una bacanal pintada per Tiziano en la seua joventut i reconvertida despuix de l'encàrrec de Felipe II per al seu pabelló de caça, per lo que s'haurien afegit els demés personages en consonancia con la seua ubicació.[5]

 
La Venus del Pardo (1856), d'Édouard Manet, Museu Marmottan Monet, París

Erwin Panofsky va donar una interpretació diferent en 1969, recolzada en tres moments distints d'eixecució, el primer dels quals retrotraería a 1515: per a este historiador, el tema seria una alegoria de Les tres edats de la vida, en la que el caçador seria la vida activa, la dòna del seu costat la vida contemplatica i el sàtir la vida voluptuosa.[6]

Una última interpretació és la realisada per Louis Hourticq (1919) i Philipp Fehl (1957), per la que el caçador representaria a Acteón, i l'escena simbolisaria l'injustícia de la mort del caçador com una conseqüència de l'inconstancia de la Fortuna.[7]


Per al motiu central del quadro és prou provable que el pintor s'inspirara en el relleu de la vora del gran got de marbre del jardí Cesi, en Roma, que es recorda gràcies a un gravat realisat a partir d'un dibuix de Francisco de Holanda.[3] La figura de Venus recorda la Venus dormida de Giorgione, el mestre de Tiziano, una obra que va deixar inacabada a la seua mort i va terminar el seu discípul en 1510. Una figura pareguda va retratar Tiziano en la seua Venus de Urbino (Galeria Uffizi, Florencia, 1538).[8]

El pintor veneciano va realisar múltiples obres inspirades en la figura de Venus, com Venus Anadiomene (1520), Venus de Urbino (1538), Venus recreant-se en la música (1547), Venus en organista, amorcillo i perrito (1550), Venus tractant de detindre a Adonis (1553), Venus i Adonis (1554), Venus de l'espill (1555), Venus i Adonis (1560), Venus embenant a l'Amor (1565), La toilette de Venus (1565) i Venus nueta (1567).[9]

L'obra no està firmada ni datada.[3]

Esta pintura va ser versionada per Édouard Manet en el títul de La Venus del Pardo (1856, Museu Marmottan Monet, París), en estil impressioniste.

Vore també

Referències

  1. ↑ 1991,, pp. 942-944.
  2. ↑ 2,0 2,1 Morán Turina, 1993, p. 138.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Cagli y Valcanover, 1971, p. 111.
  4. ↑ Grimal, 1989, p. 34.
  5. ↑ Morán Turina, 1993, pp. 66-67.
  6. ↑ Morán Turina, 1993, p. 67.
  7. ↑ Morán Turina, 1993, pp. 67-68.
  8. ↑ Morán Turina, 1993, pp. 64-65.
  9. ↑ Morán Turina, 1993, p. 116.

Bibliografia

  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCagliValcanover1971">Cagli, Corrado; Valcanover, Francesco (1971). L'obra pictòrica completa de Tiziano, Barcelona: Noguer.
  • (1991) Enciclopèdia de l'Art Garzanti, Madrit: Edicions B. ISBN 84-406-2261-9.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGrimal1989">Grimal (1989). Diccionari de mitologia grega i romana, Barcelona: Paidos. ISBN 84-7509-166-0.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMorán Turina1993">Morán Turina (1993). Tiziano, Madrit: Història 16. ISBN 84-89780-62-5.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFZuffiBussagli2001">Zuffi, Stefano; Bussagli, Marque (2001). Art i erotisme, Milà: Electa. ISBN 84-8156-324-2.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Venus_del_Pardo&oldid=1253516»