Graf Zeppelin (1938)

Graf Zeppelin (1938)

El Graf Zeppelin va ser un portaavions (Flugzeugträger «A») de la Kriegsmarine, nomenat en honor del Graf (comte) Ferdinand von Zeppelin. Va ser l'únic portaavions alemà durant la Segona Guerra Mundial. La seua construcció va ser ordenada el 16 de novembre de 1935 i el seu quilla va ser posada el 28 de decembre de 1936 en les drassanes Deutsche Werke de Kiel. Va ser botat el 8 de decembre de 1938, pero mai va ser completat ni lloc en servici i, per lo tant, mai va entrar en combat.

En finalisar la Primera Guerra Mundial i despuix de la firma del Tractat de Versalles (1919), Alemània no podia accedir a la construcció de portaavions. Aixina i tot, en 1933 Wilhelm Hacelar va dissenyar un en dotacions per a 50 avions —28 bombarders i 22 caces—. La falta de coneiximents en este terreny va provocar que la construcció sofrira importants retarts. Per una atra part, la construcció massiva de submarins va ser un atre dels factors que va impedir la terminació d'este buc. Uns mesos ans que conclogueren les hostilitats, i sense que haguera finalisat la seua construcció, el portaavions va ser afonat. l'Unió Soviètica ho va aplegar a reflotar, pero va ser afonat de nou com barco objectiu.

Planificació i construcció

Diagrama d'identificació nortamericana del Graf Zeppelin, encara que presenta errors en el disseny i armament per l'escassa informació disponible llavors

Una comissió alemana va ser enviada a Japó a examinar cuidadosadament el portaavions Akagi. La classe Graf Zeppelin era una idea de la Kriegsmarine a mitan de la década de 1930. A partir de 1933, la Kriegsmarine va començar a examinar la possibilitat d'adquirir portaavions. L'Acort naval anglo-alemà de 1935 permetia a Alemània construir portaavions fins a un desplaçament total de 38.500 tonellades. En 1935, Adolf Hitler va anunciar que Alemània construiria portaavions per a reforçar a la Kriegsmarine. Les quillas de dos varen ser posades al següent any. Dos anys més vesprada, el gran almirant Erich Raeder va presentar un ambiciós programa naval cridat Pla Z, segons el qual, entre atres bucs es devien construir quatre portaavions de 20 000 t fins a 1945. En 1939 es va revisar el pla, reduint-se a dos.

L'idea era que la Kriegsmarine contarà en un portaavions i que este protegira a l'esquadra alemana que patrullarà la Mar del Nort i Atlàntic en la missió d'interceptar els combois de suministraments britànics. Es contemplava un portaviones que donara a la flota la capacitat d'exploració que els avions basats en terra no contaven llavors.

Molta gent en l'Armada alemana vea un portaviones com un buc molt vulnerable, i basant-se en els dissenys anglesos i americans varen solicitar que estigueren ben armats i protegits. Dins de la marina va tindre lloc un debat sobre la construcció de portaviones purs contra portaviones-travessia híbrits basats en el disseny suec de la travessia HSwMS Gotland. Est era una travessia de 5500 tonellades en una coberta de vol equipada en una catapulta d'aire comprimit i que podia dur huit avions, més tres en un hangar baix el pont. En capacitat de carregar 100 mines, era un desenroll interessant per a la Kriegsmarine en cas de guerra contra les rutes mercants.

La marina alemana havia mantingut una política de no assignar noms als barcos fins al seu botadura. El primer portaavions alemà, construït com «Flugzeugträger A» («portaavions A»), va ser cridat «Graf Zeppelin» en ser botat en 1938. El segon portaavions va dur únicament el títul de «Flugzeugträger B», ya que mai va ser botat, encara que es varen barallar varis noms, entre ells el de «Peter Strasser».

L'interés de Hitler pels portaavions era escàs, i despuix de la caiguda en desgràcia de la Kriegsmarine, la construcció de navío va quedar detinguda. Ademés, el mariscal Hermann Göring, comandant en cap de la Luftwaffe, es negava a admetre cap disminució de la seua autoritat com a cap de la potència aérea alemana, i va frustrar els plans de Raeder sempre que va poder. Dins del seu propi servici, Raeder va trobar oposició en l'almirant Karl Dönitz. El portaavions va ser malograt per l'escassea de recursos, el poc interés de l'alt mando, el rebuig que el proyecte generava dins de la pròpia Kriegsmarine i a l'oposició frontal de Hermann Göring. El proyecte adolia d'errors de disseny deguts a l'inexperiencia, que varen dur a un aument de pes que va obligar a modificar els plans per a reforçar l'estructura del buc. Ademés tampoc estava clar si utilisar el portaviones per a atacar a l'enemic, donar cobertura aérea a atres unitats navals o si tindria que combatre en atres bucs i per això devia dotar-se d'abundant armament.

Ala aérea

La Luftwaffe gestionava tot lo relacionat en el component aéreu, i pronte va decidir que l'ala embarcada devia compondre's de tres tipos bàsics: avió de reconeiximent-torpedero, avió de bombardeig en picat i avió de caça. Inicialment es varen provar com a avions l'Heinkel He-50 com a bombarder en picat , el Llaurat Ar-195 com torpedero i el Llaurat Ar-197 com a caça. Es va decidir en 1937 que s'equiparia al portaviones en avions moderns Messerschmitt Bf-109 i Junkers Ju-87 Stuka, en concret versions navalisades T (Träger portaavions en alemà). El Bf-109T es basava en el Bf-109E-3 i el Ju-87T en el Ju-87C. Uns 60 Bf-109T-2 i 120 Ju-87T (en realitat Ju-87C/I segons la denominació oficial) varen aplegar a construir-se, pero es varen destinar a atres unitats. Adaptar models de la Luftwaffe implicava pagar un preu, per eixemple la seua autonomia no igualava la d'avions navals equivalents. Un atre inconvenient d'adoptar avions terrestres era les seues llargues carreres d'envolament, en cas de haver entrat en operacions s'hi haguera vist si eren un problema. Es contemplaven modificacions en els Ju-87T per a que pogueren amprar torpedos. Encara que el portaavions no va estar operatiu es varen aplegar a realisar proves, tant d'envolament com d'aterrisage per a operar sobre la coberta d'un portaavions en les instalacions de proves experimentals de la Luftwaffe en Travemünde. El resultat va ser bo per al Ju-87T , pero el Bf-109T va mostrar problemes tant en envolaments com en aterrisage. Les proves varen mostrar els defectes ya coneguts sobre la mala visibilitat frontal del Bf-109 i Ju-87, pero açò no es va considerar alguna cosa insalvable, i sobretot varen valdre per a desenrollar tècniques adequades per a les operacions d'aterrisage en portaviones en ganchos i cables de frenada.

representació d'un Junkers Ju-87C .

En agost de 1939 ya estaven formades les escuadrillas navals de la Luftwaffe, englobades en el Trägergruppe II/186. S'esperava rebre els Bf-109T, Ju-87T i Fi-167 de manera imminent per a estar en estiu de 1940 fent proves en el portaviones. La guerra va canviar eixos plans. En 1942 es va decidir completar el portaavions, pero el Bf-109T i Ju-88T estaven ya superats. Messerschmitt va presentar el nou Em-155, basat en l'Em-109G. Els alemans varen dissenyar un avió específic per a portaavions, el biplano Fi-167. Era un avió d'observació i torpedero que es va comportar excelentement en les proves d'aterrisage i envolament. Solament es varen construir una dotzena d'unitats en considerar-ho obsolet en 1942. Els Ju-87 varen prendre llavors el rol d'avió d'exploració i es va abandonar l'intenció de contar en torpederos.

En teoria el portaavions hauria embarcat entre 40 i 60 avions. El grup aéreu embarcat aparentment no era el més apte i el sistema de catapultes d'aire comprimit podia haver creat problemes en l'us en combat. Tampoc se sap cóm s'haguera comportat el sistema de frenat. Curiosament la cooperació japonesa no va semblar haver-se estés al detall d'estos aspectes operacionals, tampoc al d'avions navals.

Un dels Fieseler Fi-167A-0 construïts

S'estima que a bordo haguera dut 20 Messerschmitt Bf-109T, 20 bombarders en picat Junkers Ju 87 i 10 Fieseler Fi 167. La composició exacta del grup aéreu embarcat mai va quedar clara. En el primer proyecte s'indicaven 12 Ju 87T i 30 caces Em 109T; pero en el proyecte final es va canviar a 30 Ju 87T i solament 12 Em 109T. Segons algunes fonts inicialment s'havia pensat en dur 18 Fi 167, 13 Ju 87 i 10 Bf 109, transportant-se els Fi 167 en el hangar inferior i els demés avions en cada mitat del hangar superior. La composició de l'ala aérea estava condicionada pel paper esperat inicialment del Graf Zeppelin de realisar exploració marítima pero la doctrina de portaavions en atres països va passar a missions ofensives forçant canvis en l'ala aérea.

Per a fer desapegar als avions es va instalar un sistema de catapulta. Cada catapulta d'aire comprimit era capaç de llançar fins a 9 avions abans de recarregar-se, pero el periodo de recarrega posterior podia aplegar a ser de fins a 50 minuts. En cas de haver entrat en combat no està clar com estava previst l'envolament en cas de necessitat entre eixos periodos de recarrega. EE. UU. i Gran Bretanya ampraven catapultes de vapor, sense problema de temps entre recarregues. En estos països les catapultes s'ampraven quan els avions dugueren càrregues molt pesades o en condicions meteorològiques molt adverses.

Dissenye

Els documents del Proyecte Ausonia de la Primera Guerra Mundial no es varen poder utilisar perque no es varen poder trobar. Davant la falta d'experiència en portaavions els ingeniers es varen basar en el portaavions HMS Courageous. En 1935 varen tindre accés a el ' despuix d'una visita a les drassanes de Japó. Els japonesos no varen ocultar res referent al disseny del Akagi, pero varen ocultar que ho consideraven ya obsolet i es disponien a la seua reconstrucció per a poder operar avions més moderns. Com a conseqüència de la visita a Japó es va incloure un ascensor central en la coberta i atres modificacions menors. En el Graf Zeppelin els hangars i la coberta de vol formaven part integral del caixco. Curiosament en la mateixa época els anglesos dissenyaven el HMS Ark Royal, primer portaavions dissenyat des de l'inici com a tal i en el que els hangars i la torre de mando formaven també partix integral del caixco. Molts de lo defectes de disseny del portaviones semblen haver vingut dels defectes de disseny dels portaviones anglesos en que es va basar el seu disseny.

El portaavions es va dissenyar equipat en 4 turbines a vapor que s'estimava li donarien una potència total de 200 000 HP. Les seues dimensions eren de 262,5 m d'eslora i 31,5 m de mànega. La coberta de vol media 244 m de llarc i haguera estat equipada en dos catapultes d'aire comprimit de fabricació alemana. Baixe la coberta de vol es trobaven dos hangars, un damunt de l'atre. El hangar superior media 185 m de llarc i 16 m d'ample mentres que l'inferior tenia 172 m de llarc per 16 m d'ample. Els hangars es comunicaven en la coberta de vol a través d'ascensors elèctrics capaços d'elevar entre 5 i 6 tonellades. El disseny final tenia tres ascensors: un prop de la proa, un atre en mig del barco i un a popa. La seua forma era octogonal, d'unes dimensions de 13 metros per catorze.

Image del portaviones en juny de 1939.

El disseny del Graf Zeppelin contemplava una bona protecció, igual a la d'una travessia llaugera. El buc contava en un blindage de 100 mm de gruixa en les bandes, 150 mm en la proa, 80 mm en la popa, 20 mm en la coberta de vol i 400 baix la llínea de flotació. L'armament defensiu es componia de dos canons dobles SK C/28 de 150 mm. (un a proa i un atre a popa), sis montages dobles de canons SK C/33 de 103 mm., onze bateries antiaèrees en montages dobles de 37 mm. i huit canons de 20 mm. En el redisseny de 1942 els canons de 20 mm. es varen canviar a montages cuádruples. L'armament defensiu mostra la falta d'experiència en operació de portaviones i la confusió existent en aquells anys en tot lo món sobre el paper dels portaviones. En la primavera de 1940 es varen desmontar les seues peces d'artilleria ya que es necessitaven en atres llocs. La tripulació haguera requerit 1760 persones.

Per les llimitacions del tractat en el Regne Unit es va declarar un tonellage de 19 250 tonellades estàndar, encara que el proyecte calculava 23 450. Solament el pes total del blindage es va estimar en unes 5000 tonellades. El pes dels canons de 150 i 103 mm. i tot el seu equip associat es va estimar en unes 700-800 tonellades. El seu desplaçament en combat es calcula que haguera estat al voltant de 31 400 tonellades. Quan en maig de 1942 es va decidir recomençar la construcció es varen incloure modificacions estructurals per a posar-ho al dia que hagueren aumentat el pes.

Context general

Alemània va construir el seu portaavions sense tindre cap experiència en la seua operació. El cas més paregut era França i el seu portaavions Bearn . Per a entendre el disseny del Graf Zeppelin i els reptes als que s'enfrontava cal vore l'evolució del portaviones.

• Com a conseqüència de la Primera Guerra Mundial va sorgir la primera generació. Estos portaavions, per l'inexperiencia, eren realment mediocres. Anglaterra va liderar el canvi i EE. UU. i Japó els varen imitar. El USS només va ser bo com a banc de proves de l'aviació naval de EE. UU. El ' era massa chicotet per a operar en avions més moderns. Els britànics (Argus, Eagle i Hermes) eren alguna cosa millors, pero de la mateixa manera que els seus companyers de generació eren llents i de capacitat llimitada.

• La segona generació es va compondre de travessies i acorazar convertits en portaavions pel Tractat Naval de Washington. Ampraven caixcos de dissenys grans i ràpits, i per això el seu rendiment va millorar. No obstant la seua capacitat de dur avions era chicoteta sobre el seu desplaçament. Per les inèrcia en pensament naval montaven bateries d'artilleria que es varen mostrar inútils quan va aplegar el hora de la veritat. El Graf Zeppelin va prendre com a model als bucs d'esta generació.

• La tercera va ser la dissenyada immediatament anterior a la guerra. Lo canvis tecnològics se succeïen molt ràpit i açò afectava també als portaavions. Eren barcos contemporàneus del Graf Zeppelin pero construïts en base en 20 anys de proves. De tamany menor o igual a l'anterior generació duyen més avions. Quan va aplegar la guerra estos barcos serien els que varen donar bon resultat. Els japonesos i nortamericans havien experimentat en portaavions menuts i varen tornar a grans bucs. En el moment en que es va dissenyar el Graf Zeppelin estos dissenys no eren coneguts.

En aquella época les idea i conceptes sobre l'aviació naval no estaven molt clars, com a mostra el concepte de la travessia-portaviones llavors de moda i que es va mostrar un fiasco. Els alemans varen aplegar a les mateixes conclusions sobre el disseny d'un portaavions que atres països, basant-se en experimentació en túnels de vent i tancs d'aigua. No obstant les peculiaritats del clima de la mar del Nort es notarien en el disseny final. El disseny en doble hangar tancat i blindat protegia als avions pero llimitava molt el número d'avions que podia embarcar i afegia sobrepés a l'estructura. Açò havia segut ya solucionat en els seus contemporàneus de tercera generació. Seguint el model anglés els depòsits contenien combustible d'aviació insuficient per a que la seua dotació estimada de 42 avions poguera realisar periodos d'activitat intensa sense recórrer al reaprovisionamiento en alta mar. Conceptualment els dissenyadors alemanes varen confiar en la velocitat i armament antiaèreu com a millor defensa d'un portaavions quan per a atres països no estava tan clar.

Per últim no deu oblidar-se que la Kriegsmarine va dissenyar al Graf Zeppelin com a barco experimental. Es tractava de guanyar experiència en portaavions que poguera aplicar-se als que devien seguir-li. Si haguera entrat en servici segurament hagueren aparegut tot tipo de problemes que hagueren desaconsellat la seua entrada en combat. Solament resoldre les incidències normals en un nou portaviones duya mesos a les marines que operaven portaavions abans de 1939. Ademés traure-ho a la mar en operacions de combat haguera requerit que Alemània disponguera dels barcos d'escolta suficients per a compondre un grup de combat. La Kriegsmarine va deure cobrir molts fronts i fer front a moltes perdudes, sembla dubtós que en cas de haver entrat en servici s'haguera aplegat a plantejar-se un grup de combat entorn a un portaavions. Ademés en cas de haver entrat en servici haguera segut blanc prioritari per a la Royal Navy. Les llimitacions de la Kriegsmarine varen demostrar que era més realista seguir l'estratègia de Dönitz d'ofegar i aïllar al Regne Unit afonant mercants que la de Raeder de buscar un domini naval, en la que encaixava el Graf Zeppelin.

1941-1945

Construcció en Kiel, 1938.

En maig de 1941, Raeder encara era optimiste sobre el proyecte i va informar a Hitler que el Graf Zeppelin, que para llavors estava construït aproximadament en un 85%, es completaria aproximadament en un any i seria necessari un atre any per a les proves de mar i els ensajos de vol. Raeder va seguir pressionant a Hitler per a assegurar que els portaavions es construïren, pero les trifulques en Göring es varen tornar cada volta més amargues. Göring va mostrar el seu despreci per la branca naval aérea informant a Hitler i Raeder, mentres ordenava que les aeronaus per al Graf Zeppelin pogueren estar disponibles només a finals de 1944. Les tàctiques dilatorias de Göring varen funcionar. Els treballs en els portaavions es varen fer en irregularitat des del principi. El Flugzeugträger B es va abandonar en 1940. L'escassea de treballadors i materials varen minar al Graf Zeppelin.

Abans de la botadura, l'émfasis del grup aéreu del portaavions en el reconeiximent va ser similar al concepte contemporàneu de la Royal Navy. L'ala aérea anava a ser originalment de 20 biplanos Fieseler Fi 167 per a exploració i atac en torpedos, dèu caces Messerschmitt Bf 109T i tretze bombarders en picat Junkers Ju 87G. L'émfasis va canviar cap a la capacitat ofensiva despuix d'observar les operacions dels portaavions japonesos contra China en 1937. El baix rendiment dels Fi 167 va motivar el canvi del proyecte a 30 Messerschmitt Bf 109T i dotze bombarders Junkers en picat.

Pressionat per Raeder, Hitler va ordenar a Göring produir avions de série i, baix esta pressió, el mariscal de l'aire oferix versions redissenyades dels Junkers Ju 87b Stuka i del Messerschmitt Bf 109I, que en eixe moment s'està eliminant gradualment dels esquadrons de primera llínea de la Luftwaffe. Raeder no estava satisfet, pero va tindre que acceptar o no rebria cap (inclosa l'insistència de Göring de que el personal de vol deuria seguir baix el mando de la Luftwaffe). Tot açò va donar lloc a un atre retart en la construcció dels avions: les instalacions en la cabina de vol devien modificar-se.

Més tart, en 1942 els proyectes dels avions navals incloïen l'Em 155 V2 i el Ju 87I (una versió D) navalizado. Cap dels Ju 87I es varen completar.

En 1943, Hitler estava desencantat en la marina. Raeder va ser rellevat a petició pròpia, i Karl Dönitz, l'almirant de submarins, va ocupar el màxim lloc naval. Els treballs es varen detindre en el 95% del portaavions completat; tot l'armament va ser desmontat i traslladat a bateries costeres en Noruega. El caixco va ser utilisat per a almagasenar fusta per a la Kriegsmarine.

En la guerra donant les seues últimes coades, en abril de 1945 i en el portaavions fondejat en Stettin (en l'actual Polònia), el capità Wolfgang Kähler va donar l'orde de volar el buc per a evitar que caiguera en mans soviètiques.

Vore també

• Anex:Portaavions per país
• Flugzeugträger B - Navío germà del Graf Zeppelin
• Zeppelin

Bibliografia

• Israel, Ullrich H. J., Graf Zeppelin - Einziger Deutscher Flugzeugträger (Verlag Koehler/Mittler, Hamburg 1994)
• Breyer, Siegfried, The German Aircraft Carrier Graf Zeppelin (Schiffer Publ. Co., West Chester, Pa. 1989)
• Burke, Stephen, 'Without wings, the story of Hitler's aircraft carrier' (Trafford publishing ISBN 1-4251-2216-7, Sept 07)
• Reynolds, Clark G.«Hitler's Flattop -- The End of the Beginning».United States Naval Institute Proceedings.