Consonant sonora
La sonoritat és una propietat articulatòria i acústica dels sons determinada per la vibració dels plecs vocals. Segons la Nova gramàtica de la llengua espanyola: "Durant l'articulació dels sons sonors, els plecs vocals vibren, mentres que no ho fan en la realisació dels sons sorts".[1] Esta propietat, inicialment articulatòria, produïx una série d'efectes acústics i perceptius com són l'aparició d'una banda de freqüències baixes en l'espectrograma i l'adició d'una remor glotal al sò en qüestió provocat pel citat moviment dels plecs vocals. Des del punt de vista fonètic i fonològic, esta propietat és una traça contrastiu dels sons del parla humana que és un dels 2 modos de fonació bàsics, el modo sonor, que s'opon al modo sort, sense vibració dels plecs vocals.
La sonoritat com a procés fisiològic
[editar | editar còdic]
La sonoritat està íntimament relacionada en la fonació i en la producció del sò. Per a fonar, necessitem fluix d'aire continu, lo que conseguim per mig de l'inspiració i posterior espiración d'aire en els pulmons. Per a que eixe fluix d'aire espirado es convertixca en un sò consistent sense necessitar cap mecanisme posterior, és necessària l'acció dels plecs vocals. És un procés mecànic de l'aparat respiratori: en el moment en el que va a iniciar-se la fonació, els plecs vocals es junten i impedixen que l'aire passe a través de la glotis, per lo que la pressió de l'aire subglotal comença a aumentar de forma considerable. Quan eixa pressió venç la resistència que els plecs vocals estan oponent, estos se separen bruscament deixant passar una gran corrent d'eixe aire, que, al seu pas, genera un efecte de succió (efecte Bernoulli). Esta succió tanca immediatament els plecs reiniciant el cicle de resistència.[2] Este procés es repetix periòdicament i és el que modula l'aire per a produir l'ona sonora.
L'efecte Bernoulli és involuntari. La succió de tancament i l'obertura pel venciment de resistència es produïxen per forces físiques. Lo que sí és voluntari en la fonació és el primer tancament de músculs.
La fonologia de la sonoritat
[editar | editar còdic]En el camp de la fonologia, la sonoritat opon els fonema i alòfons que es comporten com a sorts dels que es comporten com a sonors. Encara que en el parla humana existixen sons tant sorts (sense vibració dels plecs vocals) com a sonors per a qualsevol punt d'articulació i per a qualsevol modo d'articulació, hi ha certs tipos de sons que en la pràctica són casi sempre sonors, són els sonorantes. És especialment rara la falta de sonoritat en el cas de les vocals, no obstant són relativament comunes les llengües en vocals sordes com alòfons, és dir, sense que la falta de sonoritat afecte al significat, i existixen també, encara que són molt poques, llengües en que algunes vocals sordes contrasten en atres sonores com fonema distints, és dir, que distinguixen paraules de distint significat, i per tant la sonoritat de les vocals en estes llengües és informació llingüísticament distintiva. Per un atre costat, hi ha oposicions fonémicas entre distints modos de fonació (p. eix. modal, bufada i crepitante), que també tenen que vore en l'acció de la laringe i les cordes vocals.
Claus fonètiques de la sonoritat
[editar | editar còdic]Claus articulatòries
[editar | editar còdic]La sonoritat, com a procés articulatori, està marcada per l'acció dels plecs vocals, que modulen el fluix d'aire espirado des dels pulmons. Una de les formes més senzilles d'apreciar-ho és a través d'una resonància magnètica dinàmica. Si comparem les resonàncies d'un sò sort i d'un sonor, observarem cóm, en l'últim, a l'altura de l'anou hi ha una obstrucció en la zona de la tráquea. Es tracta dels cartílecs aritenoides aproximant els plecs vocals. Aparte d'esta clau fonamental, tenim una atra que podem considerar indirecta. Per lo general, en espanyol, els sons sonors són també laxos i, per lo tant, els sorts són tensos.[3][4][5] Açò provoca que les claus de la tensió també siguen rellevants a l'hora d'evaluar la sonoritat d'un sò. Els sons tensos (i, per lo tant, també els sorts) tenen una pressió intraoral més elevada, per provocar major proporció d'eixida d'aire. Esta major espiración d'aire ve acompanyada d'una major força en la musculatura de l'aparte articulatori. En el cas dels sons labials, es registra una major força muscular en els llavis; en els sons llinguals, la major tensió llingual es reflectix ademés en un major temps de contacte en el punt d'articulació passiu corresponent front als sons laxos (i, per lo tant, sonors).[6]
És important aclarir que, encara que en espanyol, la sonoritat siga correlativa en la tensió articulatòria; en atres llengües, els sons sorts poden ser laxos (no tensos), trencant aixina la correspondència entre abdós paràmetros fonètics. En estos casos, els sons tensos es manifesten com a consonante sordes aspirades.[6]
Claus acústiques
[editar | editar còdic]
Des dels inicis dels estudis fònics, es va percebre una diferència clara en els sons sonors: “l'espectrograma de les consonante sonores inclou formantes que són deguts a la font harmònica. La manifestació més cridanera de la ‘sonoritat’ és l'aparició d'un fort component greu que està representat per la barra de sonoritat a lo llarc de la llínea de base del espectrograma”.[7] En esta barra de sonoritat, ademés, trobem unes estrías constants en l'eix temporal: el rastre de l'obertura i tancament dels plecs vocals.[6] Les estrías més obscures corresponen a la fase de tancament glotal, que és el moment en que s'injecta més energia en el tracto vocal; els buits entre les estrías, l'obertura. Existix una relació directa en espanyol entre la sonoritat i la tensió dels sons. Açò nos proporciona, de nou, una atra clau acústica per a reconéixer sons sonors. Les realisacions de fonema tensos (i, per tant, sorts) manifesten una duració més llarga i major energia que els fonema laxos (i, per tant, sonors).[2][7] Com comenta Gil Fernández en Els sons dellenguage, evaluar la tensió d'un sò en un espectrograma és una llabor impossible, ya que encara es desconeixen més claus acústiques que la mera duració del sò en qüestió. No obstant, la duració i la presència de la barra de sonoritat són les dos pistes infalibles per a detectar la presència de fonació en un sò. Existix un atre indicador, un poc menys intuïtiu, de la sonoritat.[6] Es tracta del voice onset clave (VOT) o temps d'inici de la sonoritat[1], un índex de medició de l'interval comprés entre l'inici de la barra d'explosió i l'inici de la sonoritat (els formantes del segment sonor següent, en el cas de que els haver). Com es desprén de la definició aportada per la RAER i la ASALE,[1] es tracta d'un indicador que solament podrem aplicar en les oclusivas, ya que estàs són les úniques que provoquen una barra d'explosió en el espectrograma. Ya que el VOT medix la distància entre la barra d'explosió de la oclusiva i el començ de la sonoritat del sò que la seguix, quan el valor de VOT siga negatiu, estarem sense dubte davant una consonante sonora, perque la sonoritat precedix a la barra d'explosió (en forma de barra sonoritat perpendicular a la barra d'explosió). Sempre que el valor del VOT siga major que 0, estarem davant un sò sort. Abramson i Whalen reconeixen que es pot aplicar també a fricatives o africades, prenent la distensió com el fi del soroll (en lloc de la barra d'explosió).[8]
Aparte de les claus acústiques senyalades fins a ací, que són les més representatives, existixen atres menys evidents, pero també molt destacades:[9]
- menor intensitat i menor duració de la barra d'explosió de les oclusivas
- menor duració de la fase de soroll de les fricatives i les africades
- major duració de la vocal precedent
- major llentitut en les transicions a la vocal següent
- major intensitat de les vocals precedent i següent
Claus perceptives
[editar | editar còdic]En el camp de la percepció fònica, la sonoritat, per sí mateixa, proporciona com a única clau notòria una lleu remor de fondo que sona de forma parala a les característiques articulatòries de la consonante en qüestió (Teoria de la font i el filtre). Eixa remor és el resultat de la presència de fonació, modulació de l'aire en la laringe. Seguint la llínea de les relacions entre tensió i sonoritat, una atra clau en el nivell de la percepció és la duració dels sons, que, si ben no nos resulta evident i no podem donar conte voluntàriament de les diferències explícites de duració entre sons sorts i sonors, en treballs experimentals s'ha comprovat com a pista realment efectiva per a l'identificació de paraules que es diferencien únicament per una consonante sorda en un cas i sonora en un atre. En estos experiments,[3][10] es feya escoltar estímuls manipulats als informantes. Paraules que únicament es distinguixen per la sonoritat d'una consonante (p. eix.: capa i cava). Els estímuls es gravaven prèviament i es manipulava la seua duració per a comprovar fins a quin punt és rellevant per a identificar la paraula. Tots els experiments varen ser exitosos, provant que, si s'acurtava la duració de la p de capa, els informantes escoltaven de forma natural cava.
La sonoritat en una llengua
[editar | editar còdic]
Per a la majoria de les llengües del món, la traça de sonoritat solament és operatiu per a les consonante (no per a les vocals). No obstant, encara en poca freqüència, existixen llengües com el japonés en vocals sordes. Dit açò, cada llengua activa la distinció de sonoritat en les consonante de forma diferent. l'Alfabet Fonètic Internacional (AFI) és un sistema de transcripció fonètic-fonològica de llengües universal i constituïx una bona forma d'observar els diferents sons sorts i sonors de les llengües del món. En el AFI, observem que els fonema es presenten per caselles de parells. El símbol de la dreta, en estos casos, correspon al sonor; el de l'esquerra, a la seua correlato sort. En els casos en els que solament hi ha un símbol en la casella, lo que succeïx és que no es registra cap llengua en la que la traça de sonoritat siga operatiu en eixos punt i modo d'articulació concrets, a lo manco a nivell fonémico. Sobre les variacions alofónicas, existixen sengles diacrítics per a marcar la sonorización d'un segment inherentemente sort o l'ensordecimiento d'un sonor. El primer símbol consistix en una v subscrita. El segon, en un círcul subscrit encara que, quan el símbol principal té un traç cap a avall, el círcul es pot posar damunt per a assegurar la legibilidad.
La traça sonora en espanyol. Perspectiva clàssica
[editar | editar còdic]En la tradició fonològica de l'espanyol, la traça sonora era de gran importància. En qualsevol tractat de fonètica i fonologia d'el XX que consultem, trobarem esta traça, sense anar més llunt, com a vertebrador d'una série de consonante fonamentals, com són les obstruents. Aixina ho comprovem en els clàssics,[11][4][12] els manuals del qual sempre proponen una classificació de les consonante similar a la que es reproduïx a continuació:
| Oclusivas | Sordes | p, t, k |
| Sonores | b, d, ɡ | |
| Fricatives | Sordes | f, s, θ, x |
| sonores | β, ð, ɣ, ʝ | |
| Nassals | m, n, ɲ | |
| Laterals | l, ʎ | |
| Vibrants | ɾ, r | |
Esta classificació tradicional ha segut desmentida en els últims vint anys en varis aspectes. En primer lloc, cal destacar, despuix dels estudis d'Eugenio Martínez Celdrán,[6] que els sons que en la tradició espanyola es consideraven fricatius sonors, no són realment fricatius, ya que no tenen cap característica articulatòria o acústica que permeta incloure'ls en esta classe. Per un atre costat, el mateix investigador, despuix dels seus estudis sobre l'articulació i la tensió, ha demostrat científicament que la traça determinant a l'hora de distinguir les oposicions d'obstruents labials, alveolars i velares (i. i. capa/cava, donato/donado, toca/toga) no és la sonoritat sino la tensió. En 1985,[10] va posar a prova a les seues informantes en estímuls sonors manipulats. Va prendre parells mínims com els mencionats fa un moment i, en primer lloc, Borró d'ells qualsevol rastre acústic de la sonoritat (i. i. la barra de sonoritat i la barra d'explosió per a borrar el VOT). Fet açò, va realisar l'enquesta, que va tirar resultats molt interessants: més de la mitat dels informantes eren capaços de reconéixer perfectament cada paraula del parell mínim encara sense rastre de la sonoritat.[6] Evidentment, si els parlants són capaços de reconéixer perfectament els sons en absència de la sonoritat, devem concloure que esta traça no és rellevant en la fonologia de la llengua.
La tensió. Noves perspectives sobre la sonoritat
[editar | editar còdic]Les interessants troballes d'Eugenio Martínez Celdrán sobre la sonoritat ho varen posar en la busca de la traça rellevant per a la distinció de les obstruents en castellà. Una pista per a aplegar a la verdadera traça distintiva va ser la correlació que ya s'ha mencionat en vàries ocasions entra la sonoritat i la tensió. Despuix d'un estudi exhaustiu de les seues relacions, es va trobar una correspondència entre la duració dels sons i el seu estatut fonològic. En un atre experiment posterior,[3] a banda d'eliminar les claus de la sonoritat, va manipular també la duració dels sons. Finalment va obtindre els resultats esperats: els sons obstruents no fricatius de l'espanyol s'oponen per la seua tensió (que el seu correlato acústic és la duració). Els sons més breus es perceben com aproximantes, mentres que els més llarcs es perceben com oclusivas.
Sons de l'espanyol segons la seua sonoritat
[editar | editar còdic]| Bilabial | Labiodental | Interdental | Dentoalveolar | Alveolar | Alveolopalatal | Velar | Glotal | |
| Oclusivas | p | t | ʧ | k | ||||
| Fricatives | f | θ | s | x | h |
| Bilabial | Interdental | Dentoalveolar | Alveolar | Palatal | Velar | |
| Oclusivas | b | d | ɡ | |||
| Fricatives | ||||||
| Aproximantes | β̞ | ð̞ | ʝ̞ | ɣ̞ | ||
| Nassals | m | n | ɲ | |||
| Laterals | l | ʎ | ||||
| Róticas | r |
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Espanyola., Real Acadèmia; Espanyola., Associació d'Acadèmies de la Llengua (2009-2011). Nova gramàtica de la llengua espanyola, Espasa Llibres. OCLC 464744208. ISBN 9788467032079.
- ↑ 2,0 2,1 Juana., Gil Fernández, ([1988]). Els sons dellenguage, Editorial Síntesis. OCLC 27655675. ISBN 8477380058.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 (Eugenio), Martínez Celdrán, I. ([1991]). Fonètica experimental : teoria i pràctica, Editorial Síntesis. OCLC 25104044. ISBN 8477381062.
- ↑ 4,0 4,1 1884-1979., Navarro Tomás, Tomás, (1990). Manual de pronunciació espanyola, 24 ed edició, Consell Superior d'Investigacions Científiques. OCLC 26409640. ISBN 8400070968.
- ↑ Antonio., Quilis, (1981). Fonètica acústica de la llengua espanyola, Gredos. OCLC 9153579. ISBN 8424901312.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 Eugenio., Martínez Celdrán, (2013). Manual de fonètica espanyola : articulacions i sons de l'espanyol, 2a. ed edició, Ariel. OCLC 861663920. ISBN 9788434409743.
- ↑ 7,0 7,1 1896-1982., Jakobson, Roman,; Morris,, Trobe, ([1967]). Preliminaries to speech analysis; the distinctive features and their correlates, M. I. T. Press. OCLC 335071. ISBN 0262600013.
- ↑ «Voice Onset Clave (VOT) at 50: Theoretical and practical issues in measuring voicing distinctions».Journal of Phonetics.63
- 75–86.ISSN 0095-4470.doi:10.1016/j. wocn.2017.05.002.Consultat el 10 de maig de 2018.
- ↑ «On the complex regulating the voiced-voiceless distinction. I».Language and Speech.12(2)
- 80–102.ISSN 0023-8309.doi:10.1177/002383096901200202.Consultat el 10 de maig de 2018.
- ↑ 10,0 10,1 Martínez Celdrán, I. (1985). ¿Fins a quin punt és important la sonoritat en la discriminació auditiva de les obstruents mates del castellà? Estudis de Fonètica Experimental, 1, 245-291.
- ↑ Emilio., Alarcos Llorach, ([©1965]). Fonologia espanyola., 4. ed. aumentada i rev edició, Gredos. OCLC 316475. ISBN 8424911016.
- ↑ Antonio., Quilis, (1999). Tractat de fonologia i fonètica espanyoles, 2. ed edició, Gredos. OCLC 43113913. ISBN 8424922476.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Sonoridad (fonética)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.