Contaminació de l'aigua

Erro al crear miniatura:

Contaminants sòlits en el llac de Maracaibo, en Veneçola.

Erro al crear miniatura:

Aigua contaminada en el riu Curanilahue (Chile).

Abocat d'aigües contaminades.

La contaminació hídrica o la contaminació de l'aigua és una modificació d'esta, que la torna impròpia o perillosa per al consum, l'indústria, l'agricultura, la peixca i les activitats, aixina com per als animals.

Encara que la contaminació de les aigües pot provindre de fonts naturals, com la cendra d'un volcà, la major part de la contaminació actual prové d'activitats humanes. Es dona per la lliberació de residus i contaminants que drenan a les escorrentías i després són transportats cap a rius, penetrant en aigües subterrànees o descarregat en llac o mars. Per derrames o descàrregues d'aigües residuals, eutrofización o descàrrega de fem. O per lliberació descontrolada del gas d'efecte hivernàcul CO₂ que produïx l'acidificació dels oceans. Els rebujos marins són rebujos majorment plàstics que contaminen els oceans i costes, algunes voltes s'acumulen en alta mar com en la gran taca de fem del Pacífic Nort. Els derrames de petròleu en mar oberta per l'afonament o fugues en petrolers i algunes voltes derrames des del mateix pou petroler. El desenroll i l'industrialisació suponen un major us d'aigua, una gran generació de residus, molts dels quals van a parar a l'aigua i l'us de mijos de transport fluvial i marítim que en moltes ocasions, són causa de contaminació de les aigües pel seu petròleu o combustible. Les aigües superficials són en general més vulnerables a la contaminació d'orige antrópico que les aigües subterrànees, per la seua exposició directa a l'activitat humana. Per una atra part, una font superficial pot restaurar-se més ràpidament que una font subterrànea a través de cicles d'escorrentía estacionals. Els efectes sobre la calitat - preu seran distints per a llac i embassaments que per a rius, i diferents per a aqüífers de roca o arena i grava d'arena. La presència de contaminació genera lo que es denominen “ecosistemes forçats”, és dir ecosistemes alterats per agents externs, desviats de la situació d'equilibri prèvia obligats a modificar el seu funcionament per a minimisar la tensió a la que es veuen somesos.

Principals contaminants de l'aigua

Erro al crear miniatura:

Gàbia de cultiu de salmó en Cochamó, Regió dels Lagos, Chile, indústria considerada una font important de contaminació hídrica.

Els principals contaminants de l'aigua són els següents:

• Fems, rebujos químics de les fàbriques i indústries.
• Agents patógenos, tals com a bactèries, virus, protozoarios, paràsits que entren a l'aigua provinents de rebujos orgànics, que inclouen heces i atres materials que poden ser descomposts per bactèries aerobias, com en l'indústria acuícula.
• Productes químics, incloent els pesticidas, diversos productes industrials, les substàncies tensoactives contingudes en els detergents, i els productes de la descomposició d'atres composts orgànics.
• Petròleu, especialment el procedent de les abocades accidentals.
• Minerals inorgànics i composts químics.

• Sediment formats per partícules del sol i minerals arrastrats per les tormentes i escorrentías des de les terres de cultiu, els sols sense protecció (cobertura vegetal), les explotacions mineres, les carreteres i els derribos urbans.
• Substàncies radioactivas procedents dels residus produïts per la mineria i el refinat de l'urani i el tori, les centrals nuclears i l'us industrial, mege i científic de materials radiactius.
• La calor també pot ser considerat un contaminant quan l'abocada de l'aigua amprada per a la refrigeració de les fàbriques i les centrals energètiques fa pujar la temperatura de l'aigua de la que s'abastixen.

• Vertimiento d'aigües residuals. La major part dels centres urbans aboquen directament els desaiguadors (aigües negres o servides) als rius, als llac i a el mar. Els desaiguadors contenen excrements, detergents, residus industrials, petròleu, olis i atres substàncies que són tòxiques per a les plantes i els animals aquàtics. En el vertimiento de desaiguadors, sense previ tractament, es dispersen agents productors de malties (bactèrias, virus, fongos, ous de paràsits, amebas, etc.), tenint al nitrogen com una de les principals fonts de contaminació.

• Vertimiento de fems i desmontes en les aigües. És costum generalisada en el país el vertimiento de fem i desmontes en les vores de la mar, els rius i els llac, sense cap conte i en forma absolutament desordenada. Este problema es produïx especialment prop de les ciutats i indústries. El fem conté plàstics, vidres, llandes i restants orgànics, que o no es descomponen o en descompondre's produïxen substàncies tòxiques (el ferro produïx òxit de ferro), d'impacte negatiu.
• Vertimiento de relaves miners. Esta forma de contaminació de les aigües és molt difosa i els responsables són els centres miners i les concentradoras. Els relaves miners contenen fierro, coure, zinc, mercuri, plom, arsènic i atres substàncies sumament tòxiques per a les plantes, els animals i el ser humà. Un atre cas és el dels llavadors d'or, pel vertimiento de mercuri en les aigües de rius i quebrades.

• Vertimiento de productes químics i rebujos industrials. Consistix en la deposición de productes diversos (abonaments, petròleu, olis, àcit, soda, aigües de formació o profundes, etc.) provinents de les activitats industrials.
• Soroll de construccions marítimes, barcos i pous petrolers produïxen ones sonores no naturals que afecten la forma de vida d'animals que es comuniquen per mig de l'ecolocación com la ballena i el delfí. Les mars són un sumidero. De forma constant, grans cantitats de fangos i atres materials, arrastrats des de terra, s'aboquen en els oceàs. Hui en dia, no obstant, als aportes naturals s'afigen cantitats cada volta majors de rebujos generats per les nostres societats, especialment aigües residuals carregades de contaminants químics i de productes de rebuig procedents de l'indústria, l'agricultura i l'activitat domèstica, pero també de residus radiactius i d'atres tipos. En realitat, els oceans funcionen com a grans sistemes depuradors naturals, sempre que no se supere ellindar de contaminació que poden tolerar. Quan este llímit es reglota, poden generar-se danys ambientals, afectació a la salut humana i conseqüències econòmiques. A curt determini, estos efectes poden incloure la contaminació de recursos marins i riscs per a la població. A llarc determini, les conseqüències podrien ser catastròfiques. Per eixemple, la contaminació biològica derivada de l'increment en l'us de fertilisants podria favorir la proliferació excessiva d'organismes microscòpics, reduint de manera significativa el nivell d'oxigen dissolt en l'aigua oceànica. La contaminació tendix a concentrar-se en els llocs pròxims a les zones habitades i industrialisades. Aixina, la contaminació marina d'orige atmosfèric és, en determinades zones adjacents a Europa (Bàltic, mar del Nort, Mediterràneu), per terme general, dèu voltes major que mar adins, en el propi Atlàntic nort; cent voltes superior que en el Pacífic nort i mil voltes més elevada que en el Pacífic sur. No obstant, i com a conseqüència de la circulació general dels aires i de les aigües, cada any es detecten nous contaminants en zones tan apartades com l'Antàrtida –s'ha trobat DDT en el greix dels pingüins antàrtics- o les fosses oceàniques. la contaminació del mig marí provocada pel ser humà és molt superior a l'atribuible a causes naturals. Les taxes d'aporte d'alguns elements són eloqüents: el mercuri aplega a l'oceà a un ritme dos voltes i mija superior al que seria degut únicament a factors naturals; el manganeso multiplica per quatre dit ritme natural; el coure, el plom i el cinc per dotze; l'antimoni per trenta i el fòsfor per huitanta. Alguns dels metals pesats, com el mercuri i el plom, junt en el cadmi i l'arsènic, són contaminants greus, puix penetren en les cadenes alimentàries marines, i, a través d'elles, es concentren per mig de processos de bioacumulación i biomagnificació; lo que genera un increment de les seues concentracions en la cadena alimentícia. Aixina, per eixemple, la maltia de Minamata –descoberta en els anys 20 en la baïa japonesa de mateix nom- ha provocat, en Japó i en Indonèsia, mils de morts i un número molt major de malts en lesions cerebrals. La causa que la va produir va ser el consum de tonyina i atres peixos en continguts elevats de mercuri procedent de les abocades industrials d'aquella zona costera. Igualment, productes químics com el DDT i els PCB són uns atres contaminants químics molt perillosos. El creiximent de la contaminació en l'aigua solament ha fet que cada dia més nos vejam afectats, ya que esta afectació fa que cada u de nosatres estiga desaprofitant este valiós recurs com lo és l'aigua, i si no deixem de botar fem o rebujos i si no fem alguna cosa suficientment important que canvie la mentalitat de la nostra gent, mai es va a conseguir aplegar a l'objectiu pel que molts de nosatres hem tractat de lluitar d'alguna manera, aixina siga en una miqueta de lo que hem deprés sobre el conte ambiental. I açò, sense una miqueta de consciència cap a les indústries que són la principal causa de contaminació en els nostres oceans, va a continuar igual i en pocs anys no anem a poder contar en estes grans i maravellosos fulls blaus que recorren tot el nostre planeta i que pel descuit de tots nosatres hem deixat arrere. Açò solament és una de les coses per les quals es deu cuidar lo que tenim al nostre entorn, incloent este ecosistema que cobrix el 71 % de la nostra corfa terrestre i que estem deixant anar. L'aigua és l'únic líquit vital, és dir, sense ella no podríem viure. A dia d'hui, més de 2.200 millons de persones en el món no tenen accés a l'aigua potable. En els últims anys s'ha vist una gran deterioració del planeta. El ser humà ha alvançat sobre Ciència i Tecnologia, pero, com a conseqüència, molts ecosistemes s'han vist afectats per l'alvanç del desenroll humà. Els principals contaminants de l'aigua són rebujos tòxics, estos són tirats pel ser humà; pot anar des d'una persona que embruta l'aigua en grans cantitats de detergent o be i el més perjudicial, empreses i fàbriques que aboquen tonellades de verí a rius, llac, valls i oceans. Una manera molt efectiva per a disminuir la contaminació hídrica podria ser no utilisar cantitats immenses de detergents i que les fàbriques buscaren implementar tècniques per a no tirar els seus rebujos tòxics a zones vitals per al planeta, pero gastarien més diners del que ells tenen previst i segurament no ho farien per la seua pròpia voluntat ya que lo que desigen és tindre molta més guany econòmic.

Fonts de contaminació naturals

Algunes fonts de contaminació de l'aigua són naturals. Per eixemple: el mercuri que es troba naturalment en la corfa de la Terra i en els oceans, genera contaminació de forma natural. un poc similar passa en els hidrocarburs i en molts atres productes. Normalment, les fonts de contaminació natural són molt disperses i no provoquen concentracions altes de polució, llevat en alguns llocs molt concrets. La contaminació d'orige humà, en canvi, es concentra en zones concretes i, per a la major part dels contaminants, és molt més perillosa que la natural. Els factors naturals no poden controlar-se fàcilment i poden tindre un impacte significatiu sobre la calitat d'una font d'aigua. Els factors que es deuen considerar són els següents: el clima, les característiques de la conca, la geologia, el creiximent microbiològic i dels nutrients, els incendis, l'intrusió salina i l'estratificació tèrmica. Pero això no significa que el ser humà siga menys contaminant, al contrari.

Efectes de la contaminació de l'aigua

L'aigua que nos proporciona, en les seues distintes formes, la naturalea, no reunix els requisits per a ser consumida de forma directa pel ser humà, per la contaminació que conté. Per a conseguir la calitat satisfactòria en l'aigua, i que esta siga potable, es realisen destilacions o atres processos de purificació.

Erro al crear miniatura:

Fem flotant junt a un barco en Vietnam.

L'aigua pot contaminar-se de diferents formes, encara que la més comuna en l'actualitat, és per mig de descàrregues d'aigües servides o cloaques d'àrees urbanes en rius i rieres. Atres focs de contaminació de les aigües són els rebujos orgànics provinents de matadors de ganado o d'aus. El processament de frutes i vegetals requerix grans cantitats d'aigua per allavat, pelat i blanquejat, lo que produïx gran cantitat d'aigua servida en alt contingut orgànic. Estes concentracions de matèria orgànica originen un alt percentage de fosfat en l'aigua dels rius o rieres en que es descarreguen. Estos fosfat ocasionen un ràpit creiximent en la població d'algues. Les algues utilisen l'oxigen en gran cantitat, lo que fa que disminuïxca en l'aigua la concentració necessària d'est per a permetre la respiració dels animals aquàtics, causant la seua mort.

Clima

L'efecte principal causat per efectes climàtics que afecta a la calitat de l'aigua és la precipitació. Els climes humits o en periodos de precipitació de règim considerable poden donar lloc a velocitats d'escorrentía elevades, o favorir condicions d'inundació que poden causar la resuspensión dels sediment, incrementant els nivells de turbiedad, color, metals o un atre tipo de contaminants. En condicions de sequia prolongada, els nivells baixos de drenage poden generar estancament, incrementant en conseqüència la possibilitat d'activitat microbiològica i creiximent d'algues. De la mateixa manera, s'incrementa l'impacte de descàrregues de fonts puntuals per la reducció en l'efecte de dilució i en la capacitat asimilativa del cos d'aigua. La temperatura també és un factor climàtic important que afecta la velocitat de l'activitat biològica, la concentració d'oxigen i els coeficients de transferència de massa.

Característiques de la conca

Les diferents característiques naturals d'una conca de drenage poden tindre un efecte significatiu en la calitat de l'aigua. Aixina, per eixemple, la topografia afecta la velocitat de fluix. Les pendents pronunciades poden erosionar la capa superficial de sol o les màrgens de rius o rieres, introduint residus, sediment i nutrients que poden incrementar el contingut d'algues, color i turbidez. El temps de residència en llac i reservorios també és funció de la topografia i afecta la calitat de l'aigua, influint en la sedimentación i l'activitat biològica. Un atre aspecte d'importància és la descomposició de la coberta vegetal que produïx color i és una font de composts húmics i fúlvicos, freqüentment associats en la formació de subproductes de desinfecció. La coberta vegetal, no obstant, actua com a filtre natural front a l'acció de la escorrentía de contaminants provinents de fonts no puntuals, eixercint un mecanisme de protecció a l'activitat humana. Contaminació tèrmica: L'aigua calenta que és lliberada per centrals d'energia o processos industrials eleva, en ocasions, la temperatura de rius o embassaments en lo que disminuïx la seua capacitat de contindre oxigen i afecta a la vida dels organismes.

Geologia

la geologia local impacta en forma directa sobre la calitat de fonts superficials i subterrànees. Un aigua subterrànea que, per eixemple, presenta durea elevada, deriva d'una formació geològica subterrànea en un contingut de calcio i magnesi considerable. Els sols juguen un rol important per la seua capacitat amortiguadora en la escorrentía de la precipitació àcida. La presència de radionucleidos en aigües subterrànees, tals com el radón, o la presència de cendres generades en erupció volcàniques, constituïxen eixemples de l'efecte significatiu que eixercix la geologia sobre la calitat de l'aigua.

Creiximent microbiològic i dels nutrients

L'estat d'un cos d'aigua depén dels nivells de nutrients i activitat microbiològica. El cicle de vida natural d'un cos d'aigua involucra tres estats coneguts com a nivells tróficos: oligotrófico (concentració de nutrients i activitat microbiològica baixes), mesotrófico (concentració de nutrients i activitat microbiològica moderades) i eutròfic (concentració de nutrients i activitat microbiològica altes). En la majoria de llac, rius i corrents d'aigua, la producció de plantes està principalment regulada per la disponibilitat de fòsfor. Es verifica que els llac que presenten un contingut de fòsfor elevat sofrixen un gran creiximent d'algas generant turbiedad en l'aigua i produint-se acumulacions d'algues sobre les seues costes. D'igual forma, a llarc determini, també es favorix el creiximent de vegetació en raïls. Per estos motius l'estat trófico dels llac i cursos d'aigua generalment s'expressa en funció de la seua concentració de fòsfor. No obstant, en alguns casos particulars, com per eixemple cossos d'aigua que es troben molt eutrofizados, els nivells de fòsfor poden ser tan alts que el suministrament de nitrogen pot aplegar a ser elimitante de la producció vegetal. L'indicador d'eutrofización més comuna és la presència d'algues, en especials del tipo cianobacterias. Solen produir-se creiximents desmesurats de la població d'algues, causant problemes antiestéticos i sobre la calitat del cos d'aigua. És molt comú que durant els mesos d'hivern, en que la temperatura de l'aigua és baixa i es tenen periodos de llum més curts, es produïxca una disminució de l'activitat fotosintética. Durant este temps els nutrients permaneixen disponibles i es van acumulant. Quan els dies s'allarguen i la temperatura aumenta, es produïx un increment de l'activitat microbiològica en un creiximent desmesurat de la població d'algues. Este increment continua fins que s'agoten els nutrients del mig, produint-se llavors la disminució de la població de microorganismes. La deficiència d'oxigen causada per l'activitat microbiològica, desenrolla un ambient reductor que produïx la solubilización de minerals i nutrients que es troben presents en els sediment.

Incendis

Encara que els incendis forestals poden ocórrer com a resultat de l'activitat humana, el fòc es considera com un factor natural posat que este tipo de desastres sol produir-se per la combinació de sequia i llum. La destrucció de boscs pot produir efectes adversos sobre la calitat de l'aigua, ya que en eliminar-se la seua funció de filtre natural, aumenta la velocitat de drenage superficial, incrementant-se la provabilitat d'erosió. Per una atra part les cendres poden lixiviar nitrat, mentres que la fusta carbonizada contribuïx a incrementar el contingut de fenol que en combinar-se en el clor produïx problemes d'olor i sabor. No obstant, els incendis forestals tenen també un efecte positiu, ya que són un mig natural de rejuvenecimiento dels boscs.

Intrusió salina

Artícul principal → Intrusió salina.

És una font de contaminació deguda al moviment permanent o temporal de l'aigua salada que desplaça a l'aigua dolça. L'intrusió salina pot ocórrer tant en fonts superficials com a subterrànees que es troben ubicades en regions costeres. En el cas d'aigües subterrànees, l'explotació de l'aqüífer pot produir un abatimiento del nivell estàtic tal que genere un moviment de la interfase salina, en lo que ingressarà l'aigua salada. En un aqüífer coster sense explotació l'aigua dolça s'aboca a la mar, ya siga a través de cursos d'aigües superficials o ben subterrànees. Esta fuga d'aigua subterrànea manté una certa posició de l'interfaç aigua dolça-salada. Si s'ubiquen bombejos per a recuperar esta aigua, és en detriment d'este fluix i, per lo tant, deu establir-se un nou equilibri en l'aigua d'el mar. Si es vol mantindre llimitada l'intrusió marina deu deixar-se un cert fluix d'aigua de mar, que és el tribut que cal pagar per a mantindre un cert equilibri. Si, com a conseqüència d'una reducció de fluix d'aigua a la mar, existix una recirculación de l'aigua dolça que deixe les sals en el terreny, com en els regadius en aigua subterrànea, es té un cert increment de la salinitat de l'aigua dolça d'orige diferent a la contaminació per l'aigua d'el mar. Els aqüífers captius i els aqüífers lliures en un nivell impermeable superior estan protegits naturalment contra la contaminació, la qual en principi solament pot produir-se a on l'aqüífer captiu passa a ser lliure o falta el nivell impermeable superior. En la realitat, un aqüífer captiu pot contaminar-se a través de pous mal construïts o en corrosió.

Estratificació tèrmica

La majoria dels llac i reservorios en una profunditat de més de 5 metros es estratifican durant gran part de l'any. Este fenomen es desenrolla durant la primavera degut a que la superfície es calfa per la radiació atmosfèrica i solar. Com la densitat de l'aigua disminuïx en l'aument de la temperatura es produïx una situació d'equilibri hidrodinàmic, en a on la capa més llaugera sobrenada a la més pesada. Com a conseqüència, es desenrolla una estructura tèrmica vertical en una capa superior ben mesclada cridada epilimnio, seguida per una regió de ràpit descens de temperatura anomenada termoclina, i una tercera capa d'aigua més densa i freda cridada hipolimnio.

Fonts de contaminació antrópica

Les fonts de contaminació antrópica que afecten a la calitat de l'aigua solen categorizarse en dos tipos: puntuals i no puntuals.

• Fonts de contaminació puntuals: són aquelles caracterisades per descàrregues úniques o discretes, en les que els contaminants es bolquen des d'una única àrea geogràfica aïllada o confinada. Entre estes es poden mencionar: descàrregues d'efluents domèstics, descàrregues d'efluents industrials, operacions en residus perillosos, drenage en mines, derrames i descàrregues accidentals.

• Fonts de contaminació no puntuals: involucren fonts de contaminació difusas i comprenen activitats que comprenen grans àrees, podent causar la contaminació general de l'aigua subterrànea. Es poden classificar segons la procedència: agricultura i ganaderia, drenage urbà, explotació del sol, farcidures sanitàries, deposición atmosfèrica i activitats recreatives. Són més difícils de controlar que les fonts puntuals. A continuació es mencionen algunes característiques d'aigües residuals de les distintes activitats humanes.

Orige domèstic

Les aigües domèstiques són les que provenen de núcleus urbans. Contenen substàncies procedents de l'activitat humana (aliments, dejecció, fem, productes de neteja, sabons, etc.). La contaminació d'un aigua usada urbana s'estima en funció del seu cabal, de la seua concentració en matèries en suspensió i de la seua demanda biològica. S'admet que un habitant d'una comunitat concreta, en un país o regió determinats, i segons les condicions d'abastiment d'aigua, nivell de vida i sistemes d'aigüeral disponible, aboca una cantitat mija de contaminació fixa, ben determinada, base de l'equivalent-habitant. En general, s'ha fixat un valor de 60 mg/dia de DBO i 70 mg/dia de sòlits en suspensió per habitant-equivalent. La dotació d'aigua se situa entorn als 100-300 l/Hb/dia. En les grans ciutats s'incrementa pel seu us en jardins i neteja pública diària. El cabal d'aigües residuals domèstiques presenta una variació diària de tipo sinusoidal. El màxim es presenta al migdia, els valors mijos a les 9 del matí i a la 7 de la vesprada i el valor mínim cap a les 6 del matí. Físicament presenten color gris i diverses matèries flotants. Químicament contenen gran cantitat de matèria orgànica. Biològicament contenen gran cantitat de microorganismes, alguns dels quals poden transmetre malties. Una de les característiques principals d'un aigua residual urbana és la seua biodegradabilidad, és dir, la possibilitat de depuració per mig de tractaments biològics, sempre que puga donar-se una alimentació equilibrada de les bactèries en nitrogen i fòsfor. És convenient que les aigües residuals apleguen a l'estació de tractament en un estat suficientment fresc, ya que un aigua nauseabunda és tòxica per al tractament, per lo que, si es volguera conseguir una bona depuració, hauria de sometre's a una preaereación o a una precoloración abans del decantament.

Orige agrícola – ganader

Són el resultat del rec i d'atres llabors com les activitats de neteja ganadera, que poden aportar a l'aigua grans cantitats de femta i orines, és dir, molta matèria orgànica, nutrients i microorganismes. Potser un dels majors problemes que origina l'agricultura siga la contaminació difusa, sent la més important la provocada per nitrat. Es tracten d'activitats esteses en grans àrees, per lo que resulta pràcticament impossible la seua depuració. Es deuen prendre les mides precises per a atallar i reduir en la mida de lo possible la contaminació per nitrat, tant en aigües subterrànees, perque el seu efecte és acumulatiu, com en les superfícies en les que favorixen el procés d'eutrofización.

Orige pluvial

En ploure, l'aigua arrastra tota la brutea que troba al seu pas, presentant-se més térbola que la que es deriva del consum domèstic. En les ciutats esta aigua arrastra olis, matèria orgànica i diferents contaminants de l'atmòsfera, en el camp arrastren pesticidas, abonaments, etc. En l'indústria les aigües pluvials arrastren les substàncies que han caigut sobre el terreny, podent presentar un gran problema si són substàncies tòxiques. Ademés, si existix acumulació de residus en zones no preparades per a això, els lixiviados dels residus seran arrastrats. En un estudi publicat per Environmental Science & Technology, Schmidt et al (2017) varen calcular que els rius Yangtsé, Indus, Groc, Hai, Nilo, Ganges, de les Perles, Amur, Níger, i el Mekong "transporten 88–95% de la càrrega global de [plàstics] a el mar." Dits rius corresponen en els països que més polució marítima emeten, segons un estudi publicat per Science, a on Jambeck et al (2015) varen estimar que els 10 majors emissors de polució marítima són, de major a menor, China, Indonèsia, Les Filipines, Vietnam, Ceilan, Tailàndia, Egipte, Malaysia, Nigèria, i Bangladés.

Orige en la navegació

Les zones més contaminades en mar oberta, corresponen a les rutes de navegació, principalment de barcos petrolers. Les abocades de petròleu, accidentals o no, provoquen importants danys ecològics. Segons l'estudi realisat pel Consell Nacional d'Investigació dels Estats Units, en 1985 es varen abocar a la mar unes 3 200 000 tonellades d'hidrocarburs. Els oceans varen ser considerats, fins a fa algunes décades, un jagantesc depòsit de rebujos que podia rebre, sense dany algun, tot tipo de rebuig. Esta situació produïx plages insalubres i un aument d'algues. En un efecte similar al de la eutrofización de les aigües continentals. Els efectes en l'ambient marí, especialment els propencs a les costes, s'observen tant en la destrucció de corals, en mars tropicals, com en els danys a la salut dels sers humans. A lo llarc de la década dels huitanta es varen prendre diverses mides per a disminuir la contaminació de les mars i l'Acadèmia de les Ciències d'Estats Units estimava que s'havien reduït en un 60 % les abocades durant estos anys. Es pot calcular que en 1989 es varen abocar a l'oceà una miqueta més de 2 000 000 de tonelladas. D'esta sifra, el major percentage correspon a les aigües residuals urbanes i a les descàrregues industrials (en total més del 35 %). Un atre terç correspondria a abocades procedents de bucs (més per operacions de neteja i similars, encara que el seu valor va disminuint en els últims anys, que per accidents) i el restant a filtracions naturals i hidrocarburs que apleguen a través de l'atmòsfera. Convenis com el Marpol (Disminució de la polució marina procedent de terra) de 1974 i actualisat en 1986 i uns atres, han impulsat una série de mides per a frenar este tipo de contaminació.

Orige industrial

Els processos industrials generen una gran varietat d'aigües residuals, que poden tindre orígens molt distints, en funció dels usos més freqüents als que es destine:

• Producció d'energia per vaporisació, en centrals clàssiques o nuclears.
• Transport de calories per a condensació de vapor, refrigeració de decorreguts d'aparats.
• Transport de matèries primeres o de rebujos com en l'indústria conservera, carbó en els llavadors, fibres en papereres, etc.
• Fabricació de productes en papereres, indústries textils i alimentàries.
• Transport d'ions en galvanoplàstia.
• Aclarit de peces o llavat de productes en tractaments de superfícies, semiconductors, indústries agrícoles, etc.
• Llavat de gasos utilisat en l'indústria metalúrgica i en les indústries químiques.
• Preparació de banys en electroforesis, olis solubles, etc. Per lo tant, els tipos d'aigües residuals obtingudes seran les utilisades com a mig de transport de substàncies i calor en llavat i enjuague, en les transformacions químiques, com a dissolvent i subproducte de processos físics de filtració o destilació, etc. En independència del possible contingut de substàncies similars a les abocades d'orige domèstic, poden aparéixer elements propis de cada activitat industrial, entre els que cal citar: tòxics, ions metàlics, productes químics, hidrocarburs, detergents, pesticidas, etc. Els residus orgànics d'algunes indústries, per eixemple les de pasta de paper, poden ser iguals o més importants que els d'una comunitat mija d'habitants. Els contaminants poden trobar-se en forma dissolta o en suspensió, i ser orgànics i inorgànics per la seua naturalea química.

Tipos de contaminants de l'aigua

Els contaminants de l'aigua es poden classificar de diferents maneres. Una possibilitat prou usada és agrupar-els en els següents huit grups:

• Microorganismes patógenos: són els diferents tipos de microorganismes (bactèries, virus, protozoos i atres organismes microscòpics) que transmeten malties com el còlera, tifus, gastroenteritis diverses, hepatitis, etc. En els països en vies de desenrolles malties produïdes per estos patógenos són un dels motius més importants de mort prematura, sobretot de chiquets. Normalment estos microbis apleguen a l'aigua en les heces i atres restants orgànics que produïxen les persones infectades. Per açò, un bon índex per a medir la salubritat de les aigües, pel que fa a estos microorganismes, és el número de bactèries coliformes presents en l'aigua. L'OMS (Organisació Mundial de la Salut) recomana que en l'aigua per a beure hi haja 0 colónies de coliformes per 100 ml d'aigua.

• Rebujos orgànics: són el conjunt de residus orgànics produïts pels sers humans, ganado, etc. Inclouen heces i atres materials que poden ser descomposts per bactèries aeròbiques, és dir en processos en consum d'oxigen. Quan este tipo de rebujos es troben en excés, la proliferació de bactèries agota l'oxigen, i ya no poden viure en esta aigua peixos i atres sers vius que necessiten oxigen. Bons índexs per a medir la contaminació per rebujos orgànics són la cantitat d'oxigen dissolt, OD, en aigua, o la DBO (Demanda biològica d'oxigen).
• Substàncies químiques inorgàniques: en este grup estan inclosos àcits, sals i metals tòxics com el mercuri i el plom. Si estan en cantitats altes poden causar greus danys als sers vius, disminuir els rendiments agrícoles i corroer els equips que s'usen per a treballar en l'aigua.

• Nutrients vegetals inorgànics: Nitrats i fosfats són substàncies solubles en aigua que les plantes necessiten per al seu desenroll, pero si es troben en cantitat excessiva induïxen el creiximent desmesurat d'algas i atres organismes provocant l'eutrofización de les aigües. Quan estes algues i atres vegetals moren, en ser descomposts pels microorganismes, s'agota l'oxigen i es fa impossible la vida d'atres sers vius. El resultat és un aigua en mala olor i inutilisable.
• Composts inorgànics: Moltes molècules inorgàniques com a petròleu, gasolina, plàstics, plaguicidas, dissolvents, detergents, etc. acaben en l'aigua i permaneixen, en alguns casos, llarcs periodos de temps, en ser productes fabricats per l'home, tenen estructures moleculars complexes difícils de degradar pels microorganismes.

• Sediment i materials suspesos: Moltes partícules despreses del sol i arrastrades a les aigües, junt en atres materials que hi ha en suspensió en les aigües, són, en térmens de massa total, la major font de contaminació de l'aigua. la turbidez que provoquen en l'aigua dificulta la vida d'alguns organismes, i els sediment que es van acumulant destruïxen llocs d'alimentació o desove dels peixos, reblixen llac o pantans i obstruïxen canals, rius i ports.
• Substàncies radiactives: Hi ha isotopos radiactius solubles que poden estar presents en l'aigua i, a voltes, es poden anar acumulant a lo llarc de les cadenes tróficas, alcançant concentracions considerablement més altes en alguns teixits vius que les que tenien en l'aigua.
• Contaminació tèrmica: L'aigua calenta lliberada per centrals d'energia o processos industrials eleva, en ocasions, la temperatura de rius o embassaments en lo que disminuïx la seua capacitat de contindre oxigen i afecta a la vida dels organismes

Concepte d'eutrofización

Artícul principal → Eutrofización.

Un riu, un llac o un embassament sofrixen eutrofización quan les seues aigües s'enriquixen en nutrients. Podria semblar, a primera vista, que és bo que les aigües estiguen ben repletes de nutrients, perque aixina podrien viure més fàcil els sers vius. Pero la situació no és tan senzilla. El problema està en que, si hi ha excés de nutrients, creixen en abundància les plantes i atres organismes. Més vesprada, quan moren, es podrixen i omplin l'aigua de mals olors i li donen un aspecte nauseabundo, disminuint dràsticament la seua calitat. El procés de putrefacció consumix una gran cantitat de l'oxigen dissolt i les aigües deixen de ser aptes per a la major part dels sers vius. El resultat final és un ecosistema casi destruït.

Aigua eutròfica i oligotrófica

Quan un llac o embassament és pobre en nutrients (oligotrófico) té les aigües clares, la llum penetra be, el creiximent de les algues és chicotet i manté a pocs animals. Les plantes i animals que es troben són els característics d'aigües ben oxigenades com les truches. En anar carregant-se de nutrients ellac es convertix en eutròfic. Creixen les algues en gran cantitat en lo que l'aigua s'enterbolix. Les algues i atres organismes, quan moren, són descomposts per l'activitat de les bactèries en lo que es gasta l'oxigen. No poden viure peixos que necessiten aigües riques en oxigen, per això en un llac d'estes característiques trobarem barps, percas i atres organismes d'aigües poc ventilades. En alguns casos es produiran putrefacció anaeròbiques acompanyades de mals olors. Les aigües són térboles i de poca calitat des del punt de vista del consum humà o del seu us per a activitats deportives. El fondo dellac es va reblint de sediment i la seua profunditat va disminuint.

Nutrients que eutrofizan les aigües

Erro al crear miniatura:

Els detergents entre 1960 i 1970 estaven composts per més del 50 % el seu contingut en tripolifosfato de sodi, un dels principals causants de la eutrofización.

Els nutrients que més influïxen en este procés són els fosfats i els Nitrats. En alguns ecosistemes el factor limitante és el fosfat, com succeïx en la majoria dels llac d'aigua dolça, pero en molts mars el factor limitante és el nitrogen per a la majoria de les espècies de plantes.

En els últims 20 o 30 anys les concentracions de nitrogen i fòsfor en molts mars i llac casi s'han duplicat. La major part els aplega pels rius. En el cas del nitrogen, una elevada proporció (al voltant del 30 %) aplega a través de la contaminació atmosfèrica. El nitrogen és més mòvil que el fòsfor i pot ser llavat a través del sol o botar a l'aire per evaporament de l'amoníac o per desnitrificació. El fòsfor és absorbit en més facilitat per les partícules del sol i és arrastrat per l'erosió o dissolt per les aigües d'escorrentía superficials.

En condicions naturals entra a un sistema aquàtic menys de 1 kg de fosfat per hectàrea i any. En les abocades humanes esta cantitat puja molt. Durant molts anys els sabons i detergents varen ser els principals causants d'este problema. En les décades de 1960 i 1970 el 65 % del pes dels detergents era un compost de fòsfor, el tripolifosfato de sodi, que s'usava per a "subjectar" (quelar) als ions Ca, Mg, Fe i Mn. D'esta forma es conseguia que estos ions no impediren el treball de les molècules surfactantes que són les que fan ellavat. Estos detergents tenien al voltant d'un 16 % en pes de fòsfor. El resultat era que les abocades domèstiques i de lavandería contenien una gran proporció d'ion fosfat. A partir de 1973, Canadà primer i després atres països, varen prohibir l'us de detergents que tingueren més d'un 2,2 % de fòsfor, obligant aixina a usar atres quelantes en menor contingut d'este element. Algunes llegislacions han aplegat a prohibir els detergents en més de 0,5 % de fòsfor.

Fonts d'eutrofización

• Eutrofización natural. La eutrofización és un procés que es va produint llentament de forma natural en tots els llac del món, perque tots van rebent nutrients.
• Eutrofización d'orige humà. Les abocades humanes acceleren el procés fins a convertir-ho, moltes voltes, en un greu problema de contaminació. Les principals fonts d'eutrofización són:
  • Les abocades urbanes, que duen detergents i rebujos orgànics.
  • Les abocades ganaderes i agrícoles, que aporten fertilisants, rebujos orgànics i atres residus rics en fosfat i nitrat.

Mida del grau d'eutrofización

Per a conéixer el nivell d'eutrofización d'un aigua determinada se sol medir el contingut de clorofila d'algues en la columna d'aigua, i este valor es combina en atres paràmetros, com el contingut de fòsfor i de nitrogen i el valor de penetració de la llum.

Mides per a evitar la eutrofización

Lo més eficaç per a lluitar contra este tipo de contaminació és disminuir la cantitat de fosfats i Nitrats en les abocades, usant detergents en baixa proporció de fosfat, amprant menor cantitat de detergents, no abonant en excés els camps, usant els rebujos agrícoles i ganaders com a fertilisants, en lloc d'abocar-els, etc. En concret:

• Tractar les aigües residuals en estacions depuradores d'aigües residuals que incloguen tractaments biològics i químics que eliminen el fòsfor i el nitrogen.
• Almagasenar adequadament la femta que s'usa en agricultura.
• Usar els fertilisants més eficientemente.
• Canviar les pràctiques de cultiu a atres menys contaminants. Aixina, per eixemple, retardar ellaurat i la preparació dels camps per al cultiu fins a la primavera i plantar els cultius de cereal en autumne, assegura tindre cobertes les terres en vegetació durant l'hivern en lo que es reduïx l'erosió.
• Reduir les emissions d'òxits de nitrogen i amoníac.

Efectes de la contaminació de les aigües

Els contaminants de l'aigua, ya siguen introduïts per via domèstica, industrial o agrícola, poden produir, en general, numerosos tipos d'efectes que hauran d'estudiar-se en funció de l'us que es vullga donar a l'aigua, o be, dins de la perspectiva de tindre unes aigües de millor calitat, en la finalitat de preservar la vida aquàtica i poder-la dedicar a fins recreatius o purament estètics. A continuació, es mencionen els principals efectes que produïxen cada u dels elements contaminants, ya siga sobre l'home, els ecosistemes o els materials. Cal destacar, ademés, els efectes que l'aigua contaminada pot produir pel seu consum directe, com són els que s'originen indirectament; tal és el cas de la producció d'aliments en aigua contaminada o la transmissió de malties (hostes intermijos).

Efectes provocats per sòlits en suspensió

Els sòlits en suspensió absorbixen la radiació solar, de modo que disminuïxen l'activitat fotosintética de la vegetació aquàtica. Al mateix temps obstruïxen els caixers, embassaments i llac. També intervenen en els processos de producció industrial i poden corroer els materials i encarir el cost de depuració de l'aigua.

Efectes provocats pels fenol

Plantilla:Vore Els peixos, especialment les espècies grasses com la trucha, el salmó i les anguiles, els acumulen. Pero el major problema residix que, quan apleguen a les plantes de cloración convencionals, donen lloc als clorofenoles, conferint a l'aigua un sabor molt desagradable, inclús en unitats de ppm (parts per milló).

Efectes provocats pels greixos i olis

El fet de que siguen menys densos que l'aigua i inmiscibles en ella, fa que es difonguen per la superfície, de modo que chicotetes cantitats de greixos i olis poden cobrir grans superfícies d'aigua. Ademés de produir un impacte estètic, reduïxen la reoxigenación a través de la interfase aire-aigua, disminuint l'oxigen dissolt i absorbint la radiació solar, afectant a l'activitat fotosintética i, en conseqüència, a la producció interna d'oxigen dissolt. Encarixen els tractaments de depuració, i alguns olis, especialment els minerals, solen ser tòxics.

Efectes provocats per la calor

El principal efecte és la disminució de l'oxigen dissolt. De la mateixa manera, pot actuar directament sobre el metabolisme dels animals aquàtics. L'aument de temperatura incrementa les velocitats de reacció biològiques i la solubilidad d'alguns composts.

Efectes provocats pels detergents

No és solament la bioconcentración el problema migambiental, també els detergents, una volta diluïts en l'aigua, no permeten l'accés de l'oxigen a la massa d'aigua, a causa de la bromera generada en la superfície i el fet d'aumentar la toxicitat del 3,4-benzopireno, un atre microcontaminante d'enorme acció cancerígena. El verdader problema migambiental causat pels detergents residix en els polifosfatos, inclosos en la seua formulació per a ablanir l'aigua.

Efectes provocats pels hidrocarburs

Els més destacables per la seua perillositat són els hidrocarburs aromàtics policíclics (PAHs), (núcleus aromàtics condensados), no sol presents en menudíssima cantitat en el petròleu sino també en els boscs d'avets i hages. Són cancerígenos i, en particular el benzopireno –que és el millor estudiat-, en el que s'ha observat un curt periodo de latencia. A pesar del seu enorme liposolubilidad, a penes s'acumulen en el teixit gras ya que es metabolizan pronte, sent un dels seus metabòlits l'agent cancerígeno. Constituïxen un gran número, i per això se sollimitar el seu anàlisis als sis més freqüents: fluoranteno; 3,4-benzofluoranthene; 11,12-benzofluoranthene; 3,4-benzopireno; 1,12-benzo pireno; indeno-1,2,3-pireno. En el procés de potabilización, una part sol ser eliminada en la floculació-filtració i l'atra en l'oxidació, quedant molt poca cantitat en l'aigua tractada. Sembla ser que els detergents potencien la seua toxicitat, com abans s'ha dit. A pesar de la seua inèrcia química s'ha comprovat la seua biodegradación, encara que llenta. Els efectes de la contaminació del petròleu poden considerar-se a curt i a llarc determini. Els efectes a curt determini s'engloben en dos categories:

1. Els causats per revestiment i asfíxia. Entre els efectes es troben: la reducció de la transmissió de llum, disminució de l'oxigen dissolt, danys en les aus aquàtiques, ya que les buceadoras i nadadores sofrixen la impregnación de les plomes, lo que les incapacita per al vol i la flotació.
2. Els procedents de la toxicitat del petròleu. Entre els efectes deguts al caràcter tòxic del petròleu poden subrallar-se els següents: Narcosis: els hidrocarburs saturats en baixos punts d'ebullició produïxen, en baixa concentració, narcosis en els invertebrats marins, i, en majors concentracions, la seua mort. Letalidad: els hidrocarburs aromàtics de baix punt d'ebullició (xileno, tolueno, benceno) són venenosos per als sers vius, podent provocar la mort per contacte directe en la taca de petròleu. Entre els efectes a llarc determini podem destacar:

• Acumulació i amplificament en la cadena trófica: una volta que un hidrocarbur penetra en la cadena trófica permaneixerà totalment inalterable independentment de la seua estructura, lo que conduïx a la seua acumulació i ulterior concentració fins a alcançar cantitats tòxiques.
• Vehiculación de certs composts: certs composts, com els plaguicidas, dissolts en la película de petròleu poden alcançar concentracions més elevades de les que normalment alcancen en aigua contaminada, aplegant aixina més fàcilment fins als organismes susceptibles de contaminar-se.

Efectes provocats per les substàncies húmiques

No presenten un problema migambiental per sí soles, sino perque en ser degradades llentament, apleguen, entre tant, a les plantes urbanes de cloración, a on produïxen composts orgànics (generalment clorados) d'un o dos àtoms de carbono, substàncies, com sabem, cancerígenas (el més abundant és el cloroform). Açò no seria problema si s'afegira major cantitat de clor, de forma tal que es completara la seua oxidació, pero al no ser possible, solament es oxidan parcialment i els restants orgànics que queden produïxen els cridats trihalometanos o composts haloformos. Com en tants tòxics cancerígenos, resulta molt difícil establir la relació causa-efecte entre cloración i carcinogenicidad, pellarc periodo de latencia (de 20 a 30 anys) entre exposició i suposta aparició del càncer.

Vore també: Humus

Efectes provocats per la matèria orgànica

Els seus efectes són diferents segons es tracte de matèria orgànica biodegradable o no biodegradable. La primera provoca una disminució de l'oxigen dissolt per consum d'est en els processos de degradació, reduint la capacitat d'autodepuración d'un riu. Quan s'ha consumit tot l'oxigen dissolt, la degradació es torna anaeròbica, desapareixent la vida animal i apareixent composts típics de la putrefacció, generalment mala olor, com el sulfhídrico, la putrescina, etc. La segona pot presentar efectes diferents com són l'acumulació en els teixits animals i la toxicitat.

Efectes provocats per la matèria inorgànica

Els efectes deguts a la presència de matèria inorgànica poden ser de característiques molt diverses. Poden ser tòxics, com els efectes produïts per les sals dels metals pesats, inductius, com els produïts per l'acidea i l'alcalinidad, que varien la toxicitat d'algunes substàncies, dissolen precipitats, etc. la salinitat, en general, disminuïx la concentració d'oxigen dissolt, favorix la formació de bromera i aumenta la pressió osmótica. Per una atra part, la presència de sals inorgàniques en grans cantitats pot inutilisar processos industrials i produir incrustaciones. Un problema perillós és el que presenten els Nitrats que entren a formar part del mig hídric per via agrícola. Encara no està totalment aclarit l'efecte que pot tindre sobre la salut humana el consum d'aigua en alt contingut de nitrat. El principal efecte patógeno que podria atribuir-se als nitrat és la metahemoglobinemia, originada per la reacció dels nitrit en l'hemoglobina de la sanc, en formació de ferro ferroso i generació de metahemoglobina. Esta maltia es caracterisa per una dificultat respiratòria que en ocasions acaba en asfíxia. Els més propensos a sofrir esta intoxicació són els chiquets i els animals de granja. Quan la concentració normal de meta hemoglobina, que està compresa entre l'1 i 2 % s'eleva al 10 %, es presenta com a primera manifestació clínica un procés de cianosis. Concentracions entre el 30 i el 40 % produïxen signes d'anoxia, podent presentar-se estats de menge en concentracions superiors. Per lo que es referix a una possible relació dels nitrat en el càncer, deguda a la formació de nitrosaminas, no existix fins al moment evidencia directa. Els metals pesats són tòxics per ser biorefractarios i bioacumulatius. Quan s'arranca des dels nivells tróficos més baixos i alcança als superiors o l'home, el metal ha pogut concentrar-se inclús varis mils de voltes. L'eixemple més espectacular, en relació en l'activitat biològica, és el tràgic episodi ocorregut en la ciutat de Minamata (Japó) en 1960. En efecte, en la baïa del mateix nom eren abocades aigües residuals que contenien composts orgànics i inorgànics de mercuri. Els microorganismes presents en l'aigua transformen estos composts de mercuri en metilmercurio, compost extraordinàriament tòxic que és fàcilment assimilat i concentrat per la cadena alimentària fins a aplegar a la població humana a través dels peixos. L'exposició a concentracions elevades del mercuri pot provocar danys permanents en el cervell, els renyons i en els fetos en desenroll, com va ocórrer en els habitants de Minamata que varen ingerir peix contaminat en mercuri, o en la població de Guatemala que va ingerir llavors tractades en mercuri. En particular, el sistema nerviós és molt sensible a els efectos d'el mercuri, els quals es manifesten per distints tipos de desórdens que són més severs conforme l'exposició aumenta (irritabilitat, nerviosisme, tremolació, canvis en la visió i oïment, problemes de memòria). Aünat a lo anterior, exposicions de curta duració a vapors contenint concentracions elevades de mercuri metàlic, aixina com exposicions contínues per llarcs periodos a concentracions menors, poden danyar els pulmons, causar nàusea, bossada o diarrea, elevar la pressió sanguínea i causar irritament de la pell i dels ulls. L'absorció del mercuri depén de la seua forma química, per eixemple, el metilmercurio s'absorbix en un 90 % i el clorur de mercuri només en un 2 %. Els chiquets són especialment vulnerables a els efectos d'el mercuri ya que passa més al seu cervell que en l'adult i interferix en el seu desenroll.

Efectes provocats pels composts orgànics sintètics

En les últimes décades s'ha produït una intensa proliferació de composts orgànics de síntesis. Entre ells, els PCB i els pesticidas són els que major preocupació ambiental han suscitat. Açò es deu a que són composts relativament estables, difícils o llentament degradables, capaços de bioacumularse i d'amplificar-se a lo llarc de les cadenes tróficas dels ecosistemes, i en efectes tòxics per a distints nivells d'organismes, manifestant la seua toxicitat de forma aguda i, sobretot, crònica: alteracions en la conducta, en el desenroll embrionari, en la viabilitat dels individus.

Efectes provocats pels organismes patógenos

Segons l'Organisació Mundial de la Salut (OMS), els efectes que els diferents tipos d'organismes poden produir sobre l'home són els següents:

• Virus: infeccions víriques, inflamacions cutànees i oculars.
• Bactèries: infeccions gastrointestinals, endèmiques o epidémicas, com el còlera, febra tifoidea, salmonelosis, etc.
• Protozoos i metazoos: malties parasitarias com l'hidatidosis, esquistosomiasis, etc. Sistemes de sanejament en l'ambient, com fosses sèptiques i latrines de clot, o descàrregues de residus que falten de tractament suficient, poden causar nivells alts de patógenos.

Efectes provocats per contaminació acústica

En grans masses d'aigua el sò viaja a una gran velocitat i les ones poden viajar quilómetros sense perdre intensitat i a lo llarc dels últims dos sigles ha aumentat considerablement la cantitat de soroll submarí ocasionat per centres comercials, militars i científics; el tràfic marí, les exploracions petrolíferes i sonares de baixa freqüència. Tot açò ha generat danys severs de la vida marina principalment als cetáceos. la contaminació acústica per part de les embarcacions afecta a estos animals. Per eixemple, es va trobar una correlació entre el trànsit de belugas per la desembocadura del riu Saguenay (disminuït en el 60 %) i les activitats recreatives en pots a motor en l'àrea. També es va trobar una reducció dràstica de cridats (de 3,4 a 10,5 cridats/min a 0 o <1) entre els animals, despuix de l'exposició al soroll produït pels bucs, sent més persistent i intensa en embarcacions grans com els transbordadors que en navío més chicotets. Poden detectar a gran distància, inclús a 50 km, la presència de bucs grans (per eixemple rompehielos) i els eviten movent-se ràpidament en contra direcció o perpendicular seguint les vores del gèl, desplaçant-se, inclús, fins a 80 km per a eludir-els. La presència de navío produïx reaccions d'estalvi induint grans immersions per a alimentar-se, disgregació dels grups i asincronía en el bucege.

Contaminació per consumisme

Pero, potser el major problema estiga unit al consumisme, cada volta hi ha més objectes que estan fabricats per a durar uns anys i despuix ser substituïts per uns atres, lo que es denomina obsolescència programada. Molts productes, com els ordenadors, electrodomèstics, etc., estan dissenyats per a ser usats i després rebujats, i el cas és que tampoc hi ha una consciència clara, en molts casos, de qué fer en ells. Esta economia basada en la màxima producció, el consum, l'explotació illimitada de recursos i el benefici com a únic criteri de la bona marcha econòmica, és insostenible, imponent-se cada volta més en la societat l'idea, o per lo manco eixa és la percepció actual, de que cal anar a un desenroll real, que permeta la millora de les condicions de vida, pero compatible en una explotació racional del planeta que cuide i respecte el mig ambient i aixina protegir el valiós recurs.

Contaminació per fitosanitarios

Erro al crear miniatura:

L'us de plaguicidas des de mijos aéreus pot aplegar a contaminar les aigües de la zona en ser arrastrats pel vent.

En principi, estos productes són substàncies poc solubles, fàcilment degradables i s'absorbixen fortament pel sol, lo que llimita la seua afecció als aqüífers. Pero si es dona la circumstància de que alcancen a les aigües subterrànees, els processos de degradació i retenció dels contaminants es ralentisen notablement, i els efectes poden ser molt greus. La presència de plaguicidas s'ha constatat en els aqüífers de tots els països desenrollats. Les tècniques analítiques actuals no permeten detectar alguns fitosanitarios o els seus productes de degradació a concentracions molt baixes, és possible que els estudis realisats siguen poc realistes, puix el mostreig representatiu de pesticidas és prou complex, i els elevats costs de les analítiques han llimitat a unes poques les substàncies rastrejades. En definitiva, no es coneix exactament la contaminació per fitosanitarios de les aigües subterrànees, pero sí se sap en certea que estos productes estan presents en els aqüífers de totes les regions en agricultura intensiva.

També se sap que els productes més problemàtics són els insecticida organoclorados i organofosforados i els herbicidas del grup de les triazinas (atrazina, desmetrina, simazina, terbutrina). Alguns dels metabòlits, o productes resultants de la descomposició, dels fitosanitarios són tant o més tòxics que la substància original. El paraoxon és un metabòlit de l'insecticida paratión que aumenta l'inhibició del enzima colinesterasa (sistema nerviós), el diazoxon es produïx a partir de l'insecticida diazinon i té els mateixos efectes que el paraoxon, diversos metabòlits del herbicida atrazina tenen efectes cancerígenos, el etilen-tio-urea (ETU) format a partir d'EBDC i diversos fungicidas (maneb, mancoceb, zineb) té igualment efecte cancerígeno i el DDE és un disruptor hormonal tan potent o més que el DDT del que procedix.

Mides per a evitar la contaminació per fitosanitarios

• Practicar l'agricultura ecològica

L'agricultura ecològica basa el control de les plagas i malties en conseguir un equilibri en la parcela que impedixca la proliferació dels patógenos a nivells que causen danys. Es procura la major diversitat possible, es potencia la presència d'enemics naturals de les plagues, es realisen associacions i rotacions de cultius i se selecciona les varietats més rústiques i adaptades a la zona. Quan és necessari realisar algun tractament s'ampren productes naturals, que resulten inocuo tant per al mig ambient com per a la salut de les persones, i que es degraden ràpidament en substàncies que no presenten cap risc.

• Amprar métodos de control biològics físics i culturals:

Actualment existixen en el mercat diversos tipos de trampas en les que capturar les plagues, mida que en alguns casos pot ser suficient. En atres casos el control d'una plaga pot realisar-se a través de llabors culturals com elaboreo, el rec o la poda.

• Mantindre els equips de tractament nets i en bon estat, ser prudents durant el transport, llenaje i neteja dels equips i extremar les precaucions en tractar prop de rius i llac, puix si fa vent este pot arrastrar part del producte duent-ho fins als caixers d'aigua.

Contaminació per petròleu

Anualment més de 3 millons i mig de grams de petròleu (casi el 100 % de la producció mundial) contaminen el mig marí. En realitat, solament al voltant del 50 % d'este cru procedix de petrolers, a sovint barcos chicotets i antiquats. El restant, prové de terra ferma. Esta última mitat aplega a la mar a través de les aigües i abocades residuals (un 20 % d'orige urbà, un atre 20 % industrial i a través de l'atmòsfera el 10 % restant). Abocades accidentals aparte, els petrolers tiren anualment i de forma delliberada més d'un milló de tonellades de cru en les operacions de llavat dels seus tancs. Tradicionalment, dita pràctica consistia en bombejar aigua i tirar-la –mesclada en les impurees dels tancs- de nou a la mar, abans de tornar a carregar cru. En l'actualitat pot realisar-se una neteja menys agressiva: ellavat a chorrada en petròleu cru a alta pressió procedent de la càrrega del propi barco. Esta nova tècnica pot efectuar-se durant el procés de descàrrega, a fi d'evitar aquella important font de contaminació. Les pèrdues accidentals de petròleu aporten un volum global d'unes 100 000 tonellades de dit material als oceans a lo llarc de l'any. Per una atra part, les abocades de petròleu, provocats per accidents, com l'explosió en 1979 del Campeche en la costa mexicana, a conseqüència de la qual es varen abocar prop de 400 000 tonellades de petròleu, o l'anterior (1978) afonament del Amoco Càdis en el canal de la Taca, aixina com l'accident ocorregut en 1989, del Exxon Valdez front a les costes d'Alaska, són fenomens de gran espectacularitat. La contaminació en l'aigua també afecta activitats com la peixca. Per eixemple, el desenroll de la peixca en Estats Units ha disminuït principalment per factors de contaminació, provocats pel derrame de petròleu en el Golf de Mèxic, el qual va afectar a la zona de l'Atlàntic en la producció de llagostins i carrancs.

Vore també: Amoco Càdis i Desastre del Exxon Valdez

Aigües residuals

Artícul principal → Aigües residuals.

Erro al crear miniatura:

Planta per a tractament d'aigües residuals

Moltes persones de pocs recursos es veuen obligades a viure en condicions precàries i inadequades a la vora de rius i/o cañades; a on finalment tenen servicis d'aigua potable, pero molt freqüentment no tenen servicis d'aigüerals d'aigües negres. Eixes aigües residuals, que contenen detergents, aigua calenta, grasses, materials espumosas, substàncies fecals, etc. són descarregades directament als rius i/o cañades. Al voltant d'un 74 % de les aigües residuals domèstiques, com també dels establiments comercials, van al riu o barrancas, sense abans ser tractades, situació que origina una gama important de malties.

Contaminants de l'aigua subterrànea en les zones de recarrega

Les zones de recarrega d'aqüífers són particularment delicades des del punt de vista de la contaminació hídrica, ya que les substàncies contaminants una volta que entren en els aqüífers permaneixen allí durant periodos molt llarcs. Particularment, algunes activitats humanes duen implícits determinats perills de contaminació. La taula següent menciona algunes activitats perilloses si són desenrollades en zones de recarrega.

Font de Contaminació	Tipo de contaminant
Activitat agrícola	Nitrats; amoniaco; pesticidas; microorganismes fecals
Sanejament in situ	Nitrat; microorganismes fecals; traces d'hidrocarburs sintètics
Gasolineres i Tallers automotrices	benceno; uns atres hidrocarburs aromàtics; fenols; alguns hidrocarburs halogenados
Depòsit final de residus sòlits	Amoni; salinitat; alguns hidrocarburs halogenados; metals pesats
Indústries metalúrgiques	Tricloroetileno; tetracloroetileno; atres hidrocarburs halogenados; metals pesats; fenol; cianur
Tallers de pintura i esmalt	Alcalobencenos; tetracloroetileno; atres hidrocarburs halogenados; metals; alguns hidrocarburs aromàtics
Indústria maderera	Pentaclorofenol; alguns hidrocarburs aromàtics
Tintoreries	Tricloroetileno; tetracloroetileno
Manufactura de pesticidas	Alguns hidrocarburs halogenados; fenol; arsènic; metals pesats
Depòsit final de fancs residuals domèstics	Nitrat; plom; cinc; varis hidrocarburs halogenados
Curtidurías	Cromo; salinitat; alguns hidrocarburs halogenados; fenol
Explotació i extracció de petròleu/gas	Salinitat (clorur de sodi); hidrocarburs aromàtics
Mines de carbó i de metals	Acidea; diversos metals pesats; ferro; sulfat

Danys a la salut

És sabut que la contaminació hídrica és una de les principals fonts de maltia gastrointestinals en chiquets menors d'un any; padecimientos causats per bactèries, virus i protozoarios patógenos que es dispersen a través de la ruta fecal-oral i que potencialment poden ser transmesos per l'aigua de consum, utilisada per a diverses activitats en la llar (higiene personal, i recreació). L'aigua contaminada i el sanejament deficient es relacionen directament en la transmissió de diverses malties; per eixemple, el còlera, diarrea, disenteria, hepatitis A, febra tifoidea i poliomielitis, entre unes atres. Els servicis d'aigua i sanejament inexistents o insuficients exponen a la població a riscs prevenibles per a la seua salut.

Segons l'Organisació Mundial de la Salut (OMS), el 80 % de les malties infeccioses i parasitarias gastrointestinals i una tercera part de les defunció causades per estes, es deuen a l'us i consum d'aigua contaminada; este organisme internacional també reconeix que solament un 41 % de la població mundial consumix aigua tractada i desinfectada com per a ser considerada “segura”.

També existixen les anomenades “malties químiques”, associades principalment en l'ingestió de substàncies tòxiques naturals o artificials en concentracions amoladores, caracterisades per la seua localisació específica: hidroarsenisisme i fluorosis.

Alternatives per a la prevenció i control

• Desenroll i adaptació de metodologia d'anàlisis per a la determinació de microorganismes patógenos que no poden ser aïllats per mig de métodos convencionals.
• Seguiment de calitat bacteriològica de fonts d'abastiment i aigües de suministrament en comunitats rurals o marginals.
• Us d'energia solar per a la desinfecció de l'aigua en chicotetes comunitats.
• Disseny i evaluació d'un sistema de tractament basat en alúmina activada per a abatre l'exposició a arsènic en colónies d'escassos recursos econòmics.
• Tractament adequat de les descàrregues d'aigües residuals, recolzant-se en sistemes de vigilància de la calitat físic, química i microbiològica, que proporcionen informació per a previndre problemes ambientals.

Vore també

• Contaminació marina
• Rebujos marins
• Malties d'orige hídric
• Illa de fem
• Taca de fem de l'Atlàntic Nort
• Ministeri de Mig ambient d'Espanya
• Zona de recarrega

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Contaminació de l'aigua.
• Fundació Ambientis Natura - El més irremplazable dels recursos.
• [5]
• Confederació Hidrogràfica del Guadalquivir.
• Conselleria d'Innovació, Ciència i Empresa.
• Mig ambient.
• Mina Cobre les Creus.
• [6]