Dicloro difenil tricloroetano
El dicloro difenil tricloroetano (DDT), o més exactament 1,1,1-tricloro-2,2-bis(4-clorofenil)-etano, de fòrmula (ClC6H4)2CH(CCl3), és un compost organoclorado, principal component dels insecticidas de mitan de el XX i des de finals prohibida la seua producció, us o almagasenament i comerç en tot lo món. És incoloro. És molt soluble en les grassas i en dissolvents orgànics, i pràcticament insoluble en aigua. La seua massa molecular és de 354 g/mol.
Paul Hermann Müller va ser un químic suís i guanyador en 1948 del premie Nobel de Fisiologia o Medicina pel seu descobriment de el DDT com a insecticida usat en el control de la malaria, la febra groga, el tifus i moltes atres infeccions causades per insectes vectores.
En el XX va ser utilisat en intensitat com insecticida pero, despuix de comprovar que este compost s'acumulava en les cadenes tróficas i davant el perill de contaminació dels aliments, es va prohibir el seu us.
Obtenció
[editar | editar còdic]El DDT va ser sintetisat pel científic austríac Othmar Zeidler, durant la seua tesis doctoral en Viena (1874). Va ser redescubierto i produït en els laboratoris de la Companyia Geigy en Suïssa. El DDT es pot sintetisar fàcilment a partir de substàncies de baixos costs que es conseguixen sense cap dificultat. S'obté per condensació del cloral, o tricloroacetaldehido, de fòrmula CCl3CHO, en el clorobenceno, C6H5Cl, en excés este últim, en presència de clorur d'alumini, AlCl3 o àcit sulfúric fumante (oleum), H2S2O7, com catalisador, obtenint-se en açò el DDT brut, es purifica llavant-ho en grans cantitats d'aigua, fent que el DDT se separe de les impurees junt en l'aigua, ya que de la mateixa manera que uns atres hidrocarburs clorados, el DDT és pràcticament insoluble en aigua. També podem llavar el DDT brut per neutralisació en Na2CO3 despuix de drenar l'àcit agotat.
Prohibició
[editar | editar còdic]En l'best seller Primavera Silenciosa, de 1962, Rachel Carson exponia tots els perills ecològics derivats de l'utilisació de el DDT, aplegant a alegar inclús que acabarien desapareixent tots els pardals del món si se seguia usant eixe insecticida. Açò va motivar que l'Agència de Protecció Ambiental dels Estats Units (EPA) prohibira el DDT en 1972.
El DDT va ser exclós de la llista de substàncies actives autorisades per a l'us en productes de protecció de plantes en 1969 baix la Llei, en molts països, per a protecció de plantes contra plagues i pesta. Actualment està prohibida la producció, us i comercialisació de tots els productes de protecció de plantes que continguen DDT. El DDT està designat com un producte químic CFP.
En Espanya es varen seleccionar vegetals i animals per a medir concentracions de DDT en cada u dels esclavons de la cadena, i es va comprovar que en cada nivell trófico la cantitat de mg/Kg d'animals va aumentar d'un nivell a un atre.
Polèmica
[editar | editar còdic]El mateix any de la prohibició, 1972, el juge administratiu nomenat per la EPA Edmund Sweeney conclouria despuix de sèt mesos d'audiències en el seu informe d'opinió que:
A pesar d'això, l'administrador de la EPA, William Ruckelshaus, va desestimar l'opinió del juge i va prohibir pràcticament tots els usos de el DDT per considerar-ho un «cancerígeno potencial per a l'home».
La polèmica va semblar revivar-se, potser en virtut d'una campanya de pressió que el 24 de maig de 2006 va ser denunciada per científics de l'EPA en una carta que després va fer pública una associació de funcionaris ecologistes PEER.
El 15 de setembre de 2006 l'Organisació Mundial de la Salut (OMS) va anunciar que l'insecticida tornarà a ser part del seu programa per a erradicar la malaria fumigando l'interior de residències i matar aixina als mosquits que transmeten la malaria. Estudis científics[2] mostren que l'utilisació de el DDT en interiors associat a mosquiteras sí és efectiu en la prevenció de la malaria i no presenta els perills per a la vida salvage i la inefectivitat a mig determini que el seu us indiscriminat com biocida sí té en cultius, etc.[3]
No obstant, el Programa de Nacions Unides per al Mig ambient (PNUMA) va plantejar en maig de 2005 en la primera reunió del Conveni d'Estocolm sobre Contaminants Orgànics Persistents l'eliminació de dotze composts considerats:
Entre els quals es trobava el DDT, que les seues característiques entrabar en la classificació de:
Malaria
[editar | editar còdic]Els defensors de l'us de el DDT, entre els que s'inclouen científics, estadístics i ecologistes escèptics com Bjørn Lomborg, argumenten que este és un método eficaç contra la malaria sent el principal responsable de la destrucció del mosquit Anopheles; afirmen que gràcies a ella la malaria va desaparéixer d'Europa, a on era endèmica en Grècia o Itàlia. En Sri Lanka, els casos d'malaria varen descendir des de 2.8 millons de casos en 1948 a 17 en 1963; en l'Índia, de cent millons de casos en 1935, la sifra va baixar a 300 000 en 1969. Bangladés va ser declarada zona lliure d'malaria. Inclús circula la sifra que afirma que la prohibició de el DDT ha causat cinquanta millons de morts.[4] Defenen la seua idoneïtat basant-se en l'eficàcia que li atribuïxen, junt en el baix cost de la seua aplicació i el fet de que no tinga problemes de palesos. Precisament alguns argumenten que els motius últims de la prohibició estan en la pròpia indústria, la qual, en acabar les paleses de el DDT, varen voler impondre nous pesticidas en palés.
No obstant, la comunitat ecologista i part de la comunitat científica dubte d'esta benignidad, i existix consens per a atribuir potencial nociu i en molts casos cancerígeno a el DDT.[5] Tractant-se d'una qüestió en la que intervenen interessos econòmics i grups de pressió, els estudis d'abdós parts no han segut acceptats de manera concloent i definitiva, encara que de forma generalisada s'accepta que el DDT no és un compost inocuo per a la cadena trófica. En qualsevol cas, el DDT es va començar a abandonar una década abans de la seua prohibició per l'aparició de nous insecticida segons algunes fonts, i segons unes atres, pels ceps resistents d'insectes, per lo que la seua potencial utilitat de no haver segut prohibit resulta sumament dubtosa, com ha passat en l'Índia, a on no ha segut prohibit en tots estos anys.[6]
En Colòmbia, s'ha documentat en treballadors del programa de control de la malaria la presència de síntomes neurològics i psiquiàtrics, associats a l'exposició crònica a DDT i atres organoclorados.[7]
Perills i riscs coneguts respecte a la salut humana
[editar | editar còdic]Classificació OMS: ingredient actiu: Classe II-moderadament perillós. Formulació: si són per baix de 200 g/kg para sòlits i 500 g/L per a líquits són Classe III, si sobrepassen és Classe II.
Toxicitat a curt determini: el DDT afecta principalment el sistema nerviós perifèric i central i el fege. Sembla ser embriotóxico per a rates (2.5 mg/kg/dia). El NOEL és 0.25 mg/kg/dia.
Toxicitat Crònica: el IARC[8] conclou que el DDT és un carcinógeno per al fege no-genotóxico per a rates. El NOEL[9] és 0.3 mg/kg/dia; es propon la pren diària tolerada de 0.02 mg/kg/dia. No hi ha evidència de carcinogenicidad per als humans.[10]
Sent una substància en baixa solubilidad en aigua pero en una bona solubilidad en greixos, solen acumular-se en els teixits adiposos i apareixen en facilitat en els greixos de la llet materna.
Perills i riscs coneguts respecte al mig ambient
[editar | editar còdic]Els efectes adversos per a la salut dels animals exposts a el DDT inclouen fallos en la reproducció i en el desenroll, possibles efectes en el sistema inmunitario i morts difoses d'aus salvages despuix de rosar el DDT.
Com succeïx en molts insecticida organoclorados, el major objectiu de l'exposició aguda a el DDT és el sistema nerviós. L'administració a llarc determini de el DDT ha donat lloc en els animals a efectes hepàtics, renals i inmunitario. El DDT impedix al andrógeno d'unir-se en el seu receptor, bloquejant, per tant, el andrógeno per a conduir un normal desenroll sexual en les rates mascle i donant lloc a anormalitats.
En cultius de laboratori del fitoplàncton íntegre des del mar Caspio al Mediterràneu, el DDT a una concentració d'una partícula per cada mil millons va reduir la producció primària fins a un 50 %. Els peixos marins varen semblar ser molt sensibles a el DDT: el seu LC50[11] a 96 hores varia de 0.4 a 0.89 micrograms/l per a molts teleósteos. Els moluscs bivalvats, en la seua habilitat per a concentrar plaguicidas organoclorados, sense aplegar a ser un perill per a ells tenen un LC50 a noventa y seis hores major de 10 mg/l.
Este pesticida afecta a les aus rapaces els qui es contaminen en incorporar-ho per mig dels organismes que consumixen. Es tracta de que s'acumula en la cadena trófica i aplega a les rapaces, normalment predadores top de la cadena trófica, en grans cantitats. Per un atre costat, el seu insolubilidad en aigua fa que puga ser arrastrat pel vent o les aigües corrents.
El transport atmosfèric a llarc alcanç de el DDT en els països del nort, incloent l'Àrtic, està ben documentat; el DDT ha segut detectat en l'aire de l'Àrtic, terreny, gèl i neu i virtualment en tots els nivells de la cadena alimentària de l'Àrtic. Molts estudis indiquen que els sediment del fondo en llac i rius actuen com a reserves per a el DDT i els seus metabòlits.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Sweeney, EM. 1972. «Recomanacions de l'Examinador de les Audiències de la EPA, i troballes concernents a les audiències sobre el DDT», 25 d'abril de 1972 (40 CFR 164.32, 113 pàgines)
- ↑ Breman, Joel G. et a el. The American Journal of Tropical Medicie and Hygiene 71 (Supplement 2), pp. 1-15 (ed.): «Conquering the intolerable burden of malaria: What's new, what's needed: a summary» (en anglés). Archivat des d'el original, el 5 de febrer de 2009. Consultat el 4 de giner de 2007.
- ↑ Begon, Michael (1996). Ecology. Individuals, populations and communities, 3ª ed edició, pp. 631 i ss. Blackwell, Londres.
- ↑ Sarah Boseley. «Malaria fears over planned DDT ban». The Guardian. Consultat el 27 de juliol de 2008.
- ↑ Beard, John. Science of The Total Environment 355 (1-3), pp. 78-89 (ed.): «DDT and human health» (en anglés). Consultat el 4 de setembre de 2006.
- ↑ Sharma, V.P.. Current Science 85 (11): 1532-1537 (ed.): «DDT: The fallen angel» (en anglés). Archivat des d'el original, el 3 de setembre de 2006. Consultat el 4 de setembre de 2006.
- ↑ MALAGÓN-ROJAS, Jeadran N.; GARROTE-WILCHES, Carolina Fernanda; VARONA, Marcela. Un deute del passat: efectes dels organoclorados en treballadors del programa de control de vectores - Colòmbia. REVISTA SALUD UIS, [S.l.], v. 46, n. 3, dic. 2014. ISSN 2145-8464. Disponible en: <https://web.archive.org/web/20150402093622/http://revistas.uis.edu.co/index.php/revistasaluduis/article/view/4496>. Data d'accés: 24 mar. 2015
- ↑ IARC - INTERNATIONAL AGENCY FOR RESEARCH ON CANCER
- ↑ NOEL - No observed affec lever
- ↑ Secretaria per al Conveni de Róterdam sobre el procediment de consentiment fonamentat previ aplicable a certs plaguicidas i productes químics perillosos objecte de comerç internacional - Apèndix IV - Parts CIRCULAR CFP XXII - Decembre de 2005.
- ↑ LC50 - Lethal Concentration - Concentració letal en el 50% dels casos
- Este artícul conté una traducció derivada de «Dicloro difenil tricloroetano» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.