Bioacumulación

Archiu:Bioakkumulation von schadstoffen.png

Bioacumulación

Archiu:Mercury (Hg) Biomagnification Graphic (ba40f463-9f49-4a28-bcd9-a1e65a0d1dee).jpg

Image representativa del procés de bioacumulación de Mercurio en una chicoteta cadena trófica.

En toxicologia, la bioacumulación és el procés d'acumulació de substàncies químiques en organismes vius de manera que estos alcancen concentracions més elevades que les concentracions en la seua mig o en els aliments. Les substàncies propenses a la bioacumulación alcancen concentracions creixents a mida que s'alvança en el nivell trófico en la cadena alimentícia. En funció de cada substància, esta acumulació pot produir-se a partir de fonts abióticas (sol, aire, aigua), o biòtiques (atres organismes vius). Les principals vies d'introducció d'una substància química en un organisme viu són la respiratòria, la digestiva i l'integumentaria.

El terme bioacumulación es va descobrir entre les décades de 1950 i 1960 per un grup de naturalistes nortamericans que varen trobar altes concentracions de DDT en l'organisme d'algunes espècies d'aus. Com a conseqüència d'este descobriment, el DDT va ser prohibit per a us indiscriminat en molts països. Ademés, en els anys 1950 es varen descobrir varis casos d'intoxicació massiva per composts orgànics de mercuri, com el desastre ecològic de la baïa de Minamata, en Japó, a on es va donar a conéixer la malaltia de Minamata.

Entre les substàncies potencialment bioacumulables podem citar els insecticida Aldrina, Captafol, Clordano, Dicofol, DDT, Dieldrina, Dinoseb, Endrin, Fenacetina, HCH, Heptacloro, Lindano, Paratión, Piretroides, Organofosforados, Òxit de Tributilestaño, i Toxafeno, els composts retardantes de flama com PBB i PBDE, els bifenilos policlorados (policloruro de bifenilo o PCBs), els composts de mercuri, el trióxido d'antimoni i els metals pesats.

l'Agència de Protecció Ambiental dels Estats Units definix al factor de bioconcentración com la relació de concentracions de productes químics entre un organisme i l'aigua de les seues afores

Bioacumulacion

Els bioacumuladores són organismes vius dotats de la capacitat d'absorbir de l'ambient determinades substàncies i almagasenar-les en l'interior dels seus propis teixits sense eliminar-les per mig de processos metabòlics.

L'utilitat principal d'este tipo d'organismes és la de bioindicadorés: monitoreando els cultius de bioacumuladores és possible evaluar el grau de contaminació dels ecosistemes, analisant factors com la presència de metals pesats (plom, vanadi, cadmi, cromo, zinc, níquel, manganeso), hidrocarburs, atres substàncies tòxiques i elements radioactivos com el cesi 137.

Diversos tipos de plantes poden ser utilisats com bioindicadores. Els més comunament utilisats són els líquenés i els verdets, pero existixen també diversos tipos de coleòpters terrestres i microorganismes aquàtics que s'utilisen per a este fi, com és el cas del programa Mussel Watch.

Les conseqüències sobre els animals inclouen canvis hormonals i de comportament: Per eixemple la atrazina, un herbicida usat àmpliament en Estats Units, feminiza a les granotes i ha causat un gran decliu en la població d'estes.

Biomagnificación

La biomagnificación és un fenomen en el que la bioacumulación es transmet a través de la ret trófica. Quan un organisme és depredado, els contaminants permaneixen en l'organisme depredador. D'esta forma, la concentració de contaminants aumenta en ascendir en la cadena trófica.

Pero, ¿cóm afecta açò a l'humà realment? Primer s'analisarà les conseqüències d'estos contaminants en animals i despuix cóm es relaciona a l'humà.

L'introducció de contaminants prové en la seua majoria de les indústries mineres i de refineria de petròleu. Les descàrregues d'estes indústries als sistemes hídrics alteren l'ecosistema ya que els organismes aquàtics comencen a bioacumular metals pesats i mercuri, entre atres contaminants. Açò es deu a que estos contaminants són hidrofòbics i per lo tant, s'acumulen en teixits grassos dels animals

Quan este organisme que ha acumulat contaminants és depredado, el seu predador ingerix els contaminants que hi havia en el seu assut i per lo tant es concentra encara més en ell. És aixina com a mida que es puja en la ret trófica, els predadores en l'últim nivell són els que presenten majors concentracions de metals pesats i/o mercuri.

Estos contaminants també es denominen contaminants orgànics persistents (Persistent Organic Pollutant en anglés) perque com el seu nom indica, són persistents, és dir, la seua degradació no és fàcil, i els seus recorreguts en el sistema hídric són extensos, tant aixina que en molts casos poden apleguen a costes des de llocs lluntans a el mar.

Ara, la relació en l'humà comença a aparéixer i ser llògica.

En la dieta humana és saludable ingerir aliments que continguen ferro, zinc, magnesi i atres metals essencials. Pero ingerir aliments que continguen una concentració d'estos metals molt altes deixen de ser beneficiosos per a la salut i comencen a tindre efectes disruptivos.

Ya que estos contaminants són capaços de transportar-se fins a la mar, la presència de mercuri en peixos marins és alarmant. Estos peixos després són els que es consumixen en restaurants de menjar de mar. Com l'humà és l'últim predador de la ret trófica, la concentració de mercuri és alarmant. Concentracions elevades de mercuri en humans té com un dels seus efectes alterar la capacitat mental (para més informació revisar enverinament per mercuri). En següent enllaç es troba una llista de peixos que tenen concentracions de mercuri altes i quins peixos són recomanats per al seu consum: Llista de peixos recomanats per a consumir.

Per lo tant, és important que estos contaminants siguen tractats per plantes de tractament d'aigües residuals per a que es llimite l'introducció d'estos. També és important profundisar l'estudi de com es deuen remoure els contaminants que ya estan immersos, i primordialment, adaptar les indústries responsables per a que en els seus processos es replantege l'us de certs químics que perjudiquen els ecosistemes.