Anar al contingut

Ak Koyunlu

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià


Els Ak Koyunlu o Aq Qoyunlu (turcomano: آق قویونلو [Akgoýunly], Plantilla:Lang-az o آغ قویونلو [Ağqoyunlu], Plantilla:Lang-tr, Plantilla:Lang-ota, en persa: آغ قویونلو‎ o آق قوینلو), també cridats turcomanos de l'Ovella Blanca, va ser una federació tribal oğuz que va governar parts de lo que hui és Turquia oriental, Armènia, Azerbaiyan, nort d'Iraq i Iran occidental des de 1378 a 1508.

Segons les cròniques bizantines, els Ak Koyunlu estaven presents en Anatolia oriental des d'a lo manco 1340. El primer cap Ak Koyunlu del que es té notícies va ser el bey Tur Ali bin Pehlwan (1340-1360), el qual va ser succeït pel seu fill Qutlugh bin Tur Ali (1360-1378/79). Encara eren líders d'agrupacions tribals nómades, les quals merodeaban en les zones d'Erzincan i en l'Imperi de Trebisonda.

La major part dels líders Ak Koyunlu, incloent el més destacat de la dinastia, Uzun Hasan,[1] es varen casar en princesas bizantines del Imperi de Trebisonda.[2]

Els turcomanos Ak Koyunlu varen adquirir terres per volta primera en 1402, quan l'emir Tamerlán els va entregar tot Diyarbakır, en lo que hui és Turquia, al bey Kara Yülük Osman (fill de Qutlugh bin Tur Ali), pel respal que li va brindar en invadir Anatolia i durant la batalla d'Ankara, en la qual Tamerlán va aniquilar a les forces del sultà otomà Bayezid I. Durant llarc temps, els Ak Koyunlu varen ser incapaços d'expandir el seu territori, puix els rivals Kara Koyunlu els mantenien a ralla. No obstant, açò va canviar en el govern de Uzún Hasán que va derrotar i va matar al líder dels turcomanos Kara Koyunlu, Yahán Shah en la decisiva batalla de Çapakçur, en 1467. La seua capital va passar a ser la ciutat de Tabriz despuix de 1471-1472.

Despuix de la derrota en la batalla de Karabaj del líder timúrida, Abu-Saïd, Uzún Hasán va ser capaç de prendre Bagdad, junt en territoris al voltant del golf Pèrsic. Es va expandir cap a Iran aplegant fins a Jorasán. No obstant, al voltant d'esta época, l'Imperi otomà buscava expandir-se cap a l'Est, una séria amenaça que va forçar als Ak Koyunlu a una aliança en els karamánidas de Anatolia central. Esta aliança seria ampliada en l'adheriment dels enemics cristians dels otomans en l'oest: la República de Venècia i l'Orde dels Cavallers de Rodas. Finalment Uzún Hasán va perdre davant el poderós sultà otomà Mehmed II en la batalla de Otlukbeli (1473) debilitant el seu regne, que finalment va ser absorbit pel Iran Safaví.

Història

[editar | editar còdic]

Etimologia

[editar | editar còdic]

El nom Aq Qoyunlu, significa lliteralment "els de les ovelles blanques",[3] es menciona per primera volta en fonts de finals de el XIV. S'ha sugerit que este nom fa referència a antics símbols totémicos, pero segons Rashid al-Din Hamadani, els turcs tenien prohibit menjar la carn dels seus animals totémicos, per lo que és poc provable donada l'importància del corder en la dieta dels nómades pastors. Una atra hipòtesis és que el nom fa referència al color predominant de les seues raberes.

Orígens

[editar | editar còdic]

Segons les cròniques del Imperi Bizantí, els Aq Qoyunlu apareixen per primera volta en el districte de Bayburt al sur de les Montanyes Pónticas des d'a lo manco la década de 1340.[4]

En estes cròniques, Tur Ali Beg era mencionat com a senyor dels "turcs de Amid [Diyarbakir]", que ya havia alcançat el ranc d'emir baix l'Ilkhan Ghazan. Ghazan. Baixe el seu liderage, varen sitiar Trebizond, pero no varen conseguir prendre la ciutat.[5] Varis dels seus líders, inclós el fundador de la dinastia, Qara Yuluk Uthman Beg,[6] es varen casar en princesas bizantines.[7]

A finals del periodo Iljánidas, a mitan de el XIV, els Oghuz que formaven la confederació Aq Qoyunlu recorrien les pastures d'estiu d'Armènia, en particular, el curs superior del riu Tigris i les pastures d'hivern entre les ciutats de Diyarbakır i Sivas. Des de finals de el XIV, els Aq Qoyunlu varen lliurar constants guerres en una atra confederació tribal de les tribus oghuz, els Qara Qoyunlu. La principal tribu Aq Qoyunlu era la tribu Bayandur.[3]

Uzun Hasan solia afirmar que era un "honorable descendent d'Oghuz Khan i el seu net, Bayandur Khan". En una carta que data de l'any 1470, que va ser enviada a Şehzade Bayezid, el llavors governador d'Amasya, Uzun Hasan va escriure que els de les tribus Bayandur i Bayat, aixina com d'atres tribus que pertanyien a el "Oghuz il", i que antigament habitaven Mangyshlak, Khwarazm i Turkestán, venien i servien en la seua cort. També va fer del tamga (sagell) de la tribu Bayandur el símbol del seu estat. Per esta raó, el tamga de Bayandur es troba en les monedes de Aq Qoyunlu, els seus documents oficials, inscripcions i banderes.[8]

Mit

Els sultans Aq Qoyunlu afirmaven descendir de Bayindir Khan, que era net de Oghuz Khan, el llegendari antepassat dels turcs oghuz.[9]

Segons el professor G. L. Lewis:[10]

"Els sultans ak-koyunlu afirmaven descendir de Bayindir Khan i és provable, a primera vista, que el Llibre de Dede Korkut fora compost baix el seu patrocini. El problema és que en la genealogia ak-koyunlu es nomena al pare de Bayindir com Gok ("Cel") Khan, fill del epónimo Oghuz Khan, mentres que en el nostre llibre se li nomena com Kam Ghan, un nom per lo demés desconegut. A falta d'una explicació millor, m'incline per creure que el llibre es va compondre ans que els governants ak-koyunlu hagueren decidit quí eren els seus antepassats. Va ser en 1403 quan varen deixar de ser caps tribals i es varen convertir en sultans, per lo que podem supondre que la seua genealogia oficial es va formular al voltant d'eixa data."

Segons el Kitab-i Diyarbakriyya, els antepassats d'Uzun Hasan que es remonten al profeta Adam en la 68.ª generació s'enumeren pel seu nom i es dona informació sobre ells. Entre ells figura Tur Ali Bey, yayo del yayo de Uzun Hasan, que també es menciona en atres fonts. No obstant, és difícil saber si Pehlivan Bey, Ezdi Bey i Idris Bey, que apareixen en periodos anteriors, varen existir realment. La majoria de les persones que figuren com a antepassats de Uzun Hasan són noms relacionats en la llegenda oghuz i en governants oghuz.[11]

Uzun Hasan

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Uzun Hasan.


Els turcomanos Aq Qoyunlu varen adquirir terres per primera volta en 1402, quan Timur els va concedir tot Diyar Bakr en l'actual Turquia. Durant molt temps, els Aq Qoyunlu no varen poder ampliar el seu territori, ya que els rivals Qara Qoyunlu o "turcomanos de les ovelles negres" els mantenien a ralla. No obstant, açò va canviar en el govern de Uzun Hasan, que va derrotar al líder turcomano de les Ovelles Negres Jahān Shāh en 1467. Despuix de la mort de Jahan Shah, el seu fill Hasan Ali, en l'ajuda del timúrida Abu Sa'aneu Mirza, va marchar cap a Azerbaiyan per a enfrontar-se a Uzun Hasan. Decidint passar l'hivern en Karabaj, Abu Sa'aneu va ser capturat i rebujat per Uzun Hasan quan el primer alvançava cap al Riu Llaures.[12]Plantilla:Page needed[13]

Despuix de la derrota del líder timúrida, Abu Sa'aneu Mirza, Uzun Hasan va poder prendre Bagdad junt en territoris al voltant del Golf Pèrsic. Es va expandir per Iran fins a l'est de Jorasán. No obstant, per esta época, l'Imperi Otomà va intentar expandir-se cap a l'est, una séria amenaça que va obligar als Aq Qoyunlu a una aliança en els Karamaníes de Anatolia central.

Ya en 1464, Uzun Hasan havia solicitat ajuda militar a un dels enemics més acérrimos de l'Imperi Otomà, Venècia. A pesar de les promeses veneciano, esta ajuda mai va aplegar i, com a resultat, Uzun Hassan va ser derrotat pels otomans en la Batalla de Otlukbeli en 1473,[14] encara que açò no va destruir el Aq Qoyunlu.

En 1470, Uzun va seleccionar a Abu Bakr Tihrani per a recopilar una història de la confederació Aq Qoyunlu.[15] El Kitab-i Diyarbakriyya, com es dia, es referia a Uzun Hasan com sahib-qiran i va ser la primera obra històrica en assignar este títul a un governant no timúrida.[15]

Uzun Hasan va preservar les relacions en els membres de l'orde popular dels derviches, els principals inclinaments dels quals eren cap al chiismo, a l'hora que promovia l'estament religiós urbà en donacions i confirmacions de concessions fiscals o dotacions, i ordenava la persecució de sectes extremistes chiïtes i antinomistas. Va casar a una de les seues filles en el seu nebot Haydar, nou cap de la secta Safavid en Ardabil.[16]

Sultà Ya'qub

[editar | editar còdic]

Quan Uzun Hasan va morir a principis de 1478, li va succeir el seu fill Khalil Mirza, pero este va ser derrotat per una confederació al mando del seu germà menor Ya'qub en la batalla de Khoy en juliol.[17]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where 


Ya'qub, que va regnar de 1478 a 1490, va mantindre la dinastia durant un temps més. No obstant, durant els quatre primers anys del seu regnat va haver sèt pretenents al tro que varen tindre que ser sofocats.[17]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where  A diferència del seu pare, Ya'qub Beg no es va interessar pels ritos religiosos populars i va alienar a gran part del poble, especialment als turcs. Per això, la gran majoria dels turcs es varen involucrar en l'orde Safawiya, que es va convertir en una organisació militant d'ideologia chiïta extrema dirigida per Sheikh Haydar. En un principi, Ya'qub va enviar al xeic Haydar i als seus seguidors a una guerra santa contra els circasianos, pero pronte va decidir trencar l'aliança perque temia el poder militar del xeic Haydar i la seua orde. Durant la seua marcha cap a Geòrgia, el xeic Haydar va atacar a un dels vassalls de Ya'qub, els Shirvanshahs, en venjança pel seu pare, Junayd (assessinat en 1460), i Ya'qub va enviar tropes als Shirvanshahs, que varen derrotar i varen matar a Haydar i varen capturar als seus tres fills. Este acontenyiment va reforçar encara més el sentiment pro-safávida entre els turcomanos d'Azerbaiyan i Anatolia.[18][19]

Despuix de la mort de Ya'qub, va esclatar de nou la guerra civil, els Aq Qoyunlus es varen destruir a sí mateixos des de dins i varen deixar de ser una amenaça per als seus veïns. La dinastia safávida, seguidora de l'orde religiosa safaviyya, va començar a socavar la llealtat dels qoyunlu. Els safávidas i els Aq Qoyunlu es varen enfrontar en la ciutat de Najicheván en 1501 i el líder safávida Ismail I va obligar als Aq Qoyunlu a retirar-se.[20]

En la seua retirada dels safávidas, el líder dels Aq Qoyunlu Alwand va destruir un estat autònom dels Aq Qoyunlu en Mardin. L'últim líder Aq Qoyunlu, Sultà Murad, germà de Alwand, també va ser derrotat pel mateix líder safávida. Encara que Murād es va establir breument en Bagdad en 1501, pronte es va retirar de nou a Diyar Bakr, senyalant el fi del domini dels Aq Qoyunlu.

Ahmad Beg

[editar | editar còdic]

En mig de la lluita pel poder entre els nets de Uzun Hasan, Baysungur (fill de Yaqub) i Rustam (fill de Maqsud), va aparéixer en escena el seu primer Ahmed Bey. Ahmed Bey era fill del fill major de Uzun Hasan, Ughurlu Muhammad, qui, en 1475, va escapar a l'Imperi Otomà, a on el sultà, Mehmed el Conquistador, va rebre a Oğurlu Muhammad en amabilitat i li va donar a la seua filla en matrimoni, de la que va nàixer Ahmed Bey.[21]

Baysungur va ser destronat en 1491 i expulsat de Tabriz. Va realisar varis intents infructuosos de retornar abans de ser assessinat en 1493. Rustam (1478-1490), desijós de reconciliar el seu sistema religiós i la famosa orde sufí, va permetre immediatament als fills del xeic Haydar Safavi retornar a Ardabil en 1492. Dos anys més vesprada, el sultà Ayba va ordenar que tornaren a ser detinguts, ya que el seu ascens amenaçava de nou als Ak Koyunlu, pero el seu fill menor, Ismail, que llavors tenia sèt anys, va fugir i va ser amagat per partidaris en Lahijan.[18][22]

Segons l'obra de Hasan Rumlu Ahsan al-tavarikh, en 1496-97, Hasan Ali Tarkhani va ser a l'Imperi Otomà per a dir al sultà Bayezid II que Azerbaiyan i Iraq persa estaven indefensos i va sugerir que Ahmed Bey, hereu d'eixe regne, fòra enviat allí en tropes otomanes. Bayezid va acceptar l'idea, i en maig de 1497 Ahmad Bey es va enfrontar a Rustam prop d'Araxes i ho va derrotar.[21]


Despuix de la mort de Ahmad, el Aq Qoyunlu es va fragmentar encara més. L'estat estava governat per tres sultans: Alvand Mirza en l'oest, Qasim, nebot de Uzun Hasan, en un enclavament en Diyarbakir, i Mohammad, germà de Alvand, en Fars i Iraq-Ajam (assessinat per la violència en l'estiu de 1500 i substituït per Moreu Mirza). El colapse de l'estat de Aq Qoyunlu en Iran va començar en l'autumne de 1501 en la derrota a mans de Ismail Safavi, que havia abandonat Lahija dos anys abans i reunit a un numerós grup de guerrers turcomanos. Va conquistar Iraq-Ajami, Fars i Kerman en l'estiu de 1503, Diyarbakir en 1507-1508 i Mesopotamia en l'autumne de 1508. L'últim sultà Aq Qoyunlu, Moreu, que esperava recuperar el tro en l'ajuda de les tropes otomanes, va ser derrotat i assessinat pels guerrers Qizilbash de Ismail en l'última fortalea de Rohada, posant fi al domini polític de la dinastia Aq Qoyunlu.[13][18]

Administració

[editar | editar còdic]

L'administració de Ak Koyunlu va comprendre de dos seccions; la casta militar, que en la seua majoria consistia en turcomanos, pero també tenia membres de tribus iranís. L'atra secció era el personal civil, que estava format per funcionaris de famílies perses establides.[23]

Llista de sobirans (Bey) de Ak Koyunlu

[editar | editar còdic]

Divisió de l'estat Ak Koyunlu

Ak Koyonlu occidental

Ak Koyunlu Oriental

Dissolució de Ak Koyunlu en 1508. Absorbit en l'Imperi safávida d'Iran.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ (1955).17(3)
  2. ↑ Robert MacHenry. The New Encyclopedia Britannica, Encyclopaedia Britannica, 1993, ISBN 0-85229-571-5, pag. 184.
  3. ↑ 3,0 3,1 Noves dinasties islàmiques: A Chronological and Genealogical Manual (en en), Edinburgh University Press, pp. 275-276. ISBN 978-1-4744-6462-8.
  4. ↑ Eastern Turkey: An Architectural & Archaeological Survey, Volume I, Pindar Press, p. 111. ISBN 978-0907132325.
  5. ↑ L'Història de Cambridge d'Iran. Volume 6, The Timurid and Safavid Periods (en anglés), Cambridge University Press, p. 154.
  6. ↑ Minorsky, Vladimir (1955). “El Aq-qoyunlu i les reformes agràries (Turkmenica, 11)”. Bulletin of the School of Oriental and African Studies, University of London 17 (3). doi:10.1017/S0041977X00112376.
  7. ↑ Robert MacHenry. The New Encyclopædia Britannica, Encyclopædia Britannica, 1993, ISBN 0-85229-571-5, p. 184.
  8. ↑ Faruk Sümer. TDV İslâm Ansiklopedisi. UZUN HASAN (ö. 882/1478) Akkoyunlu hükümdarı (1452–1478). [1]
  9. ↑ Cornell H. Fleischer (1986). Burócrata i intelectual en l'Imperi Otomà, p. 287.
  10. ↑ H. B. Paksoy (1989). Alpamysh: Central Asian Identity Under Russian Rule, p. 84.
  11. ↑ İsmail Aka (2005). Makaleler (vol. 2) (en tr), Berikan Kitabevi, p. 291.
  12. ↑ Àguiles, 2014.
  13. ↑ 13,0 13,1 Tihranî, Ebu Bekr-i (2014). Kitab-ı Diyarbekriyye. ISBN 978-9751627520.
  14. ↑ Eagles, 2014, p. 46.
  15. ↑ 15,0 15,1 Markiewicz, 2019, p. 184.
  16. ↑ «AKKOYUNLULAR - TDV İslâm Ansiklopedisi».
  17. ↑ 17,0 17,1 Woods, John I. (1999). El Aqquyunlu: Clan, Confederació, Imperi, University of Utah Press, Salt Lake City. ISBN 0-87480-565-1.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 Foundation, Encyclopaedia Iranica. «org/ AQ QOYUNLŪ» (en en-us).
  19. ↑ Woods, John I (1999). The Aqquyunlu: Clan, Confederació, Imperi, University of Utah Press. ISBN 0-87480-565-1.
  20. ↑ Thomas y Chesworth, 2015, p. 585.
  21. ↑ 21,0 21,1 Vladimir Minorsky. "Els Aq-qoyunlu i les reformes agràries (Turkmenica, 11)", Bolletí de l'Escola d'Estudis Orientals i Africans de l'Universitat de Londres, 17/3 (1955): 458.
  22. ↑ Sarı, Arif. “İran Türk Devletleri Karakoyunlular Akkoyunlular Safeviler”. İnsanlığın Serüveni. İstek Yayınları.
  23. ↑ V. Minorsky, "A Civil and Military Review in Fars" 881/1476, p. 172

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Morby, John. Oxford Dynasties of the World, 2002.
  • Bosworth, Clifford (1996) The New Islamic Dynasties: A Chronological and Genealogical Manual (2nd ed.) Columbia University Press, New York, ISBN 0-231-10714-5
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Donaʿadli, Tawfiq (2019). Esoteric Images: Decoding the Clapix Herat School of Painting, Brill.
  • (2014) Stephen the Great and Balkan Nationalism: Moldova and Eastern European History, I.B. Tauris. ISBN 978-1780763538.
  • (2015).Cahiers d'Asie centrale.24
47-79.
  • Lane, George (2016). Turkoman confederations, the (Aqqoyunlu and Qaraqoyunlu), The Encyclopedia of Empire, pp. 1-5. doi:10.1002/9781118455074.wbeoe193. ISBN 978-1118455074.
  • (2015) Āq-qūiūnlū, Encyclopaedia Islamica.
  • (2011).«The qebla of Jāla meua is None Other than Tabriz": ʿAbd al-Rahmān Jāla meua and Naqshbandi Sufism at the Aq Qoyunlu Royal Court».Journal of Persianate Studies.4(2)
233-245.doi:10.1163/187471611X600404.
  • Lingwood (2014). Politics, Poetry, and Sufism in Medieval Iran, Brill.
  • (2019) The Crisis of Kingship in Clapix Medieval Islam: Persian Emigres and the Making of Ottoman Sovereignty, Cambridge University Press.
  • Morby, John (2002) Dynasties of the World: A Chronological and Genealogical Handbook (2nd ed.) Oxford University Press, Oxford, England, ISBN 0198604734
  • (2015) Christian-Muslim Relations. A Bibliographical History:Central and Eastern Europe, Àsia, Africa and South America, Brill.
  • Woods, John I. (1999) The Aqquyunlu: Clan, Confederation, Empire (2nd ed.) University of Utah Press, Salt Lake City, ISBN 0874805651


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Ak_Koyunlu&oldid=661832»