Anar al contingut

Virginitat perpètua de María

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
icon]] de la Verge de Vladimir eleúsa de la Sempre Verge María. El títul Aeiparthenos (Sempre Verge) s'usa àmpliament en la llitúrgia de l'iglésia ortodoxa oriental, i els íconos la mostren en tres estreles, en els muscles i la front, que simbolisen la seua triple virginitat.[1]

La Virginitat perpètua de María és la doctrina de que María, la mare de Jesucristo, va ser verge davant partum, in partu, et post partum, abans, durant i despuix del naiximent de Crist.[2] És un dels quatre dogmes marianos de l'Iglésia catòlica,[3] i és sostingut també per les Iglésies Ortodoxes Orientals en el cristianisme oriental i per alguns luteranos[4][5][6][7][8] i anglicans en el cristianisme occidental.[8]

La virginitat davant-partum de María es basa en versículs del Evangeli de Mateo i del Evangeli de Lucas. Segons alguns exegetas, cap passage del Nou Testament menciona la seua virginitat durant i despuix del naiximent.[9] Les epístoles paulinas, els quatre evangelios canònics i els Fets dels Apòstols mencionen als germans de Jesús (adelphoi).[10] L'Iglésia catòlica, seguint a Jerónimo, explica que els germans de Jesús eren en realitat els seus cosins i fills de María de Cleofás, germana de la verge María; mentres que l'Iglésia Ortodoxa Oriental, seguint a Eusebio i Epifanio, argumenta que eren fills de José d'un matrimoni anterior i per tant germanastres de Jesús. Anglicans, luteranos i metodistes estan d'acort en este punt de vista.[11][12]


La doctrina de la virginitat de María va ser establida en el Concilie de Éfeso en 431[13] i el Concilie de Letrán de 649 va emfatisar el seu triple caràcter abans, durant i despuix del naiximent de Crist.[14] La tradició escrita existent sobre la virginitat perpètua de María apareix per primera volta en un text de finals de el II cridat Protoevangeli de Santiago.[15] El Segon Concilie de Constantinopla de 553 li va otorgar el títul de «Aeiparthenos», que significa Verge Perpètua, i en el Sínodo de Letrán de 649, el Papa Martín I va emfatisar el triple caràcter de la virginitat perpètua, «abans, durant i despuix» del naiximent de Crist.[14] Els Artículs de Esmalcalda luteranos (1537) i la Segona Confessió Helvètica reformada (1562) també varen codificar la doctrina de la virginitat perpètua de María.[16][4]

Els primers líders protestants, inclós el reformador Martín Lutero,[17] el teòlec reformat Huldrych Zwingli,[18] i John Wesley , un dels fundadors del metodisme, creïen en la virginitat perpètua de María.[19]

Doctrina

Image de María que la representa alletant a Jesús. III, Catacumbes de Priscila, Roma.

Tant l'Iglésia catòlica occidental com l'ortodox oriental reconeixen a María com «Aeiparthenos», que significa «sempre verge».[20]L'iglésia, des de l'Antiguetat, afirma en el Credo dels Apòstols que Jesús va ser «concebut pel Esperit Sant, naixcut de la Verge María».

El papa Martín I va precisar i va estendre el dogma en el concilie de Letrán (649), afirmant que el part de Jesús no va causar cap lesió física al himen de María i que María va continuar sent verge fins al final de la seua vida terrenal, sense tindre relacions sexuals en el seu marit ni donar a llum a més fills.[21]

La beneïda sempre virginal i inmaculada María va concebre, sense llavor, per l'Esperit Sant, i sense pèrdua d'integritat li va donar a llum, i despuix del seu naiximent va conservar la seua virginitat inviolada.

En l'Edat Mija, Tomás d'Aquino va reconéixer que la raó no podia provar la virginitat perpètua, pero que devia ser acceptat perque era «adequat»,[22] ya que com Jesús era el fill unigénito de Deu, també deuria ser el fill unigénito de María, ya que una segona i pura concepció humana no respectaria l'estat sagrat de la seua santa pancha.[23]


Hui dia, la virginitat perpètua de María abans, durant i despuix del naiximent de Jesús és un dels quatre dogmes marianos de l'Iglésia catòlica,[24] lo que significa que es considera una veritat divinament revelada, la negació de la qual és una herejía,[25] —els atres tres són el seu paper com Theotokos (mare de Deu), la seua Inmaculada Concepció i la seua Asunción corporal al cel.[26]

Simbòlicament, la virginitat perpètua de María ha segut interpretada com una nova creació i un nou començ en el història de la salvació,[27] per eixemple pel Concilie Vaticà II:

Esta unió de la mare en el Fill en l'obra de la salvació, es manifesta des del moment de la concepció virginal de Crist... després també en el naiximent del nostre Senyor, que no va disminuir l'integritat virginal de la seua mare sino que la santificó...
Lumen Gentium, n.º 57.

El Segon Concilie de Constantinopla va reconéixer a María com «Aeiparthenos», que significa «sempre verge».[20] Per a l'Iglésia ortodoxa oriental seguix sent axiomàtic que ella va permanéixer verge durant tota la seua vida terrenal i, per lo tant, l'ortodòxia entén que les referències del Nou Testament als germans i germanes de Jesús es referixen als seus parents, pero no als fills biològics de la seua mare.[28]

L'Iglésia llatina, coneguda hui en dia més comunament com l'Iglésia catòlica, va compartir el Concilie de Constantinopla en els teòlecs de la comunió grega o ortodoxa i, per lo tant, compartix en ells el títul de «Aeiparthenos» otorgat a María. l'Iglésia catòlica ha anat més allà que l'ortodox en convertir la virginitat perpètua en un dels quatre dogmes marianos, lo que significa que es considera una veritat revelada divinament, la negació de la qual és una herejía.[25] Declara la seua virginitat abans, durant i despuix del naiximent de Jesús,[24] o en la definició formulada pel papa Martín I en el Concilie de Letrán de 649:[29]

La beneïda María, sempre verge i inmaculada, va concebre, sense llavor, per obra de l'Esperit Sant, i sense perdre la seua integritat ho va donar a llum, i despuix del seu naiximent va conservar la seua virginitat intacta.

Tomás d'Aquino va admetre que la raó no podia demostrar-ho, pero va argumentar que devia acceptar-se perque era «convenient»,[22] ya que, en ser Jesús el fill únic de Deu, també devia ser el fill únic de María, ya que una segona concepció purament humana seria una falta de respecte a l'estat sagrat de la seua pancha. [23] Simbòlicament, la virginitat perpètua de María significa una nova creació i un nou començ en l'història de la salvació.[27] Açò s'ha afirmat i argumentat repetidament, més recentment pel Concilie Vaticà II:[30]

“Esta unió de la mare en el Fill en l'obra de la salvació es manifesta des del moment de la concepció virginal de Crist [...] i també en el naiximent del nostre Senyor, que no va disminuir l'integritat virginal de la seua mare, sino que la santificó...”

— Lumen Gentium, n.º 57

Història

La partera prova la virginitat de María despuix del naiximent de Crist, com es relata en el Protoevangeli de Santiago.

Virginitas in partu: I

Les Odes de Salomón s'han interpretat com una insinuació de que María era verge inclús durant el part, ademés d'afirmar que María no va sentir dolor durant el part.[31][32] Existixen afirmacions similars en L'Ascensió de Isaías,[33] per eixemple, el passage «I en acabant de que la seua sorpresa es va dissipar, la seua pancha va quedar com estava al principi, ans que concebera», que els estudiosos descriuen com un «procés extraordinari».[34]

En el II

Clemente d'Aleixandria (150-215 d. C.) va ser un dels primers defensors de la virginitat perpètua de María.[35]

El naiximent virginal de Jesús es troba en l'Evangeli de Mateo i possiblement en l'Evangeli de Lucas, pero sembla tindre poca importància teològica abans de mitan de el II.[36] Els pares de l'Iglésia de el II, Ireneo i Justino Màrtir, encara que mencionen el naiximent virginal, en cap moment afirmen explícitament l'idea de que María fora verge perpètua.[37] No obstant, esta idea apareix en a lo manco tres obres de el II: el Protoevangeli de Santiago, [15] l'Evangeli de Pedro[38][39] i l'Evangeli de l'infància de Tomás.[40] Totes estes fonts primerenques afirmen de forma independent que els cridats «germans del Senyor» eren fills del primer matrimoni de José. [40] Segons l'erudit anglicà Richard Bauckham, estes obres «no mostren signes de relació lliterària» [40] i provablement «evidencien una tradició ben establida en el cristianisme siri (provablement a principis) del sigle II de que els germans i germanes de Jesús eren fills de José d'un matrimoni anterior». [40] Segons Richard Bauckham, Ignacio de Antioquía també creïa en la doctrina de la virginitat de María «in partu».[40]

El Protoevangeli de Santiago afirma que María va permanéixer verge tota la seua vida, perque José era un vell que es va casar en ella sense desig físic, i els germans de Jesús mencionats en els evangelios canònics s'expliquen com a fills de José d'un matrimoni anterior. El Protoevangeli sembla haver segut utilisat per a crear les històries de María que es troben en el Corán,[41] pero, encara que els musulmans coincidixen en els cristians en que María era verge en el moment de la concepció de Jesús, l'idea de la seua virginitat perpètua a partir de llavors és contrària a l'ideal islàmic de la dòna com a esposa i mare.[42] El Segon Apocalipsis de Santiago retrata a Santiago, el germà del Senyor, no com a fill de José, sino d'un tal «Teudas», parent de Jesús. [43]


L'octau llibre dels Oràculs sibilinos cristians, que va poder haver segut compost a finals de el II o principis de el III, descriu a María com «sempre verge» (αἰεὶ κούρῃ) i que va rebre a Deu en el seu «sen intacte» (ἀχράντοισι ... κόλποις). [44] Es desconeix l'orige exacte de la tradició de la virginitat perpètua de María.[45] La virginitat de María, pre o posnatal, sembla haver atret poca atenció teològica abans de finals de el II; Ignacio de Antioquía (c. 35-108 d. C.), per eixemple, la discutix solament per a argumentar la realitat del naiximent humà de Jesús en contra dels docetistas que li negaven tota humanitat.[36]

La doctrina de la virginitat davant partum es basa en un versícul del Evangeli de Mateo (Mt 1:23) que es referix a una profecia d'Isaías:[46]

Vore que la verge [en el grec original parthenos] concebrà i donarà a llum un fill...

No obstant, el text original de Isaías (Isaías 7:14) en hebreu no diu "verge" sino "dòna jove":[46]

El Senyor, puix, els donarà esta senyal: La jove [en el hebreu original ànima] està embarassada i dona a llum un varó...

L'idea de la virginitat in partu de María apareix per primera volta en un text cristià no canònic de finals de el II anomenat el Protoevangeli de Santiago,[15] que és «la font última de casi tota la doctrina mariana posterior».[47] En este relat María seguix sent verge de per vida, José és un vell que es casa en ella sense desig físic, i els germans de Jesús s'expliquen com els fills de José per un matrimoni anterior.[48] El naiximent de Jesús té lloc en una cova prop de Belén, i el recent naixcut Jesús simplement apareix d'un núvol i una llum cegadora i pren el pit de la seua mare.[49] Dos parteras estan presents fòra de la cova, una sense nom que creu i l'atra, Salomé, que es va atrevir a verificar en el seu dit la vagina de la mare de Jesús:

La partera va eixir de la cova [en la que va tindre lloc el naiximent], i Salomé la va trobar. I ella li va dir: «Salomé, Salomé, tinc una nova visió que dir-te: una verge ha donat a llum, alguna cosa que la seua naturalea no li permet». I Salomé va dir: «Com viu el Senyor el meu Deu, si no pose el meu dit i comprove el seu estat, no creuré que una verge ha donat a llum». I Salomé va entrar i es va preparar per a provar el seu estat. I va cridar dient: «He tentat al Deu viu...» (Protoevangelio de Santiago, 19:3-20, citat en Brown, 1978).[50]

La mà de Salomé es va secar, segons el Protoevangeli, pero li prega a Deu que la perdone i apareix un àngel i li diu que torne a tocar al Chiquet Jesús, en lo que la seua mà va ser restaurada.[51] Este episodi complix la mateixa funció de catequesis que «el dubte de Tomás» en l'Evangeli de Juan.[52]


El Protoevangeli deriva dels escrits de la comunitat protoortodoxa.[53] Açò treball va tindre una àmplia difusió, gràcies al creiximent del ascetisme i el seu émfasis en el celibat.[54] Es va distribuir àmpliament i sembla haver format la base de les històries de María en l'islam.[41]Segons el teòlec protestant Richard Bauckham, no obstant, la mateixa creència es encontra de forma independent en atres obres de el II com l'Evangeli de Pedro i l'Evangeli de l'Infància de Tomás.[55]L'autor del Segon Apocalipsis de Santiago afirma que Santiago, "el germà del Senyor", era fill d'un home cridat "Teudas", també descrit com "germà" de Jesús.[56]

Incertitut primerenca: III

En el III, Hipólito de Roma sostenia que María era «sempre verge»,[57] mentres que Clemente d'Aleixandria, escrivint poc despuix de l'aparició del Protoevangeli, va apelar a l'incident d'una partera que va examinar a María immediatament despuix del part («despuix de donar a llum, va ser examinada per una partera, que va descobrir que era verge») i va afirmar que açò es trobava en els Evangelis (« Estes coses estan atestades per les Escritures del Senyor»), encara que es referia a un evangeli apócrifo com un fet. L'erudit de el III Orígens va utilisar l'explicació del Protoevangeli sobre els germans per a defendre la virginitat perpètua de María («No hi ha cap fill de María llevat Jesús, segons aquells que pensen correctament sobre ella»).[35] Orígens també va mencionar que l'evangeli de Pedro afirmava la virginitat perpètua de María, dient que els «germans» de Jesús eren d'un matrimoni anterior de José.[38][39]

Tertuliano, que es va interpondre entre Clemente i Orígens, va negar la virginitat de María «in partu» per a refutar l'idea docetista de que el Fill de Deu no podia haver assumit un cos humà («encara que era verge quan va concebre, era esposa quan va donar a llum al seu fill»).[58] No obstant, Tertuliano no és del tot clar sobre la qüestió de la virginitat de María «post partum», i alguns estudiosos neguen la seua associació tradicional en la posició helvidiana. [59][60][61]


Helvidio també va argumentar que Victorino creïa que María havia tingut atres fills;[62] Jerónimo va afirmar més vesprada que Helvidio estava malinterpretando a Victorino.[63] Epifanio va inventar el nom «antidicomarianitas» per a un grup de persones que negaven la virginitat perpètua de María, a les que Epifanio atacava.[64] Les seues mateixes opinions també varen ser mencionades anteriorment per Orígens, encara que ell també les va rebujar per considerar-les heréticas.[65] Varen estar actius entre els sigles III i V. [66]

Segons Epifanio, els antidicomarianitas afirmaven que Apolinario de Laodicea o els seus discípuls negaven la virginitat perpètua de María, encara que Epifanio dubtava d'esta afirmació.[67]

Els primers teòlecs cristians, com Hipólito[68] (170-235), Eusebio (260/265-339/340) i Epifanio (c. 310/320-403) varen defendre la virginitat perpètua de María.

Establiment de l'ortodòxia en els sigles III i IV

Cap al IV la difusió del monacato havia promogut el celibat com l'estat cristià ideal, i es va establir una jerarquia moral en el matrimoni ocupant el tercer ranc per baix de la virginitat i la viudez de tota la vida.[69] Al voltant de l'any 380 Helvidio va objectar la devaluación del matrimoni inherent a este punt de vista i va argumentar que els dos estats, el de la virginitat i el del matrimoni, eren iguals;[70] pero el seu contemporàneu Jerónimo, en donar-se conte de que açò duria a que la Mare de Deu ocupara un lloc en el cel més baix que les vérgens i les viudes, va defendre la seua virginitat perpètua en les seues immenses obres La Perpètua Virginitat de María i Contra Joviniano emesa c. 383.[71]


L'únic intelectual cristià important que va defendre la virginitat de María in partu va ser Ambrosio, arquebisbe de Milà, qui va anar el principal blanc de l'acusació de maniqueísmo.[72] Per a Ambrosio, tant el naiximent físic de Jesús per María com el naiximent bautismal de cristians per l'Iglésia tenien que ser totalment virginals, inclús in partu, per a anular la taca del pecat original, del que els dolors de part són el signe físic.[73] Es deu a Ambrosio que la virginitas in partu s'afiançara en el pensament dels teòlecs posteriors.[74] Bonosus de Sardica també va negar la virginitat perpètua de María, per lo que va ser declarat hereje. Els seus seguidors sobreviurien durant molts sigles, especialment entre els godos.[75][76][77] Ademés, alguns arianos negaven la virginitat perpètua de María.[78]

Jerónimo va defendre la virginitat perpètua de María front a Helvidio. [79]

En els anys 380 i 390, el monge Joviniano va negar la virginitat de María «in partu» (verge durant el part), escrivint que si Jesús no havia tingut un naiximent humà normal, llavors el seu cos era alguna cosa distint a un verdaderament humà.[80] Segons va informar Agustín, Joviniano «va negar que la virginitat de María, que existia quan va concebre, es mantinguera mentres donava a llum». Agustín continua dient que la raó per la que Joviniano negava la virginitat de María «in partu» era que la doctrina s'acostava massa a la visió maniquea de que Crist era simplement un fantasma.[72] Segons Ambrosio, Joviniano sostenia que María havia concebut sent verge, pero que no havia donat a llum sent verge.[80] Jerónimo va escriure contra Joviniano, pero no va mencionar este aspecte de la seua ensenyança, i la majoria dels comentaristes creuen que no ho va considerar ofensiu.[80] Joviniano també va trobar en Milà a dos monges, Sarmatio i Barbatian, que tenien opinions similars a les seues. [81]


El punt de vista de Joviniano va ser rebujat en un Sínodo de Milà celebrat baix la presidència de Ambrosio en 390, despuix de lo que es va establir la virginitat perpètua de María com l'únic punt de vista ortodox.[14] El Concilie de Éfeso en el 431 va establir un consens general complet sobre el tema,[13] en l'any 553 el Concilie de Constantinopla II li va donar a María el títul de «Aeiparthenones», que significa Verge Perpètua, i en el Concilie de Letrán de 649 el papa Martín I va emfatisar el seu triple caràcter, abans, durant i despuix del naiximent de Crist.[14]

En l'Islam

Artícul principal → María en l'islamNaiximent virginal.

El Corán afirma que María va concebre a Jesús per intercesió divina, sense tindre relacions sexuals en cap home. Pel contrari, no diu res sobre la virginitat durant el part ni despuix del part.

Reforma protestant

Erro al crear miniatura:
Els Artículs de Esmalcalda, Schmalkaldische Artikel, UB Heidelberg, Cod. Pal. germ. 423.

La Reforma Protestant va dur l'idea de la Bíblia com a font fonamental d'autoritat sobre la paraula de Deu (sola scriptura),[82] i els reformadors varen senyalar que, si be les sagrades escritures requerien explícitament la creència en el naiximent virginal, solament permetien l'acceptació de la virginitat perpètua.[83] La doctrina va ser recolzada per Martín Lutero —que la va incloure en els Artículs de Esmalcalda, una confessió luterana de fe escrita en 1537—,[16] aixina com per Ulrico Zuinglio, Juan Calvino i més vesprada John Wesley, el cofundador del metodisme.[84][85] Estos reformadors moderats estaven baix la pressió d'uns atres més radicals que ells, que consideraven que Jesús no era més que un profeta. La virginitat perpètua de María es va convertir aixina en una garantia de l'Encarnación, a pesar dels seus inestables fonaments bíblics.[86]

Vore també

Referències

  1. ↑ Hesemann, 2016, p. unpaginated.
  2. ↑ Bromiley, 1995, p. 269.
  3. ↑ Miravalle, 2006, p. 51.
  4. ↑ 4,0 4,1 «THE SECOND HELVETIC CONFESSION».
  5. ↑ Alexander, Joseph Addison (1863). The Gospel According to Mark (en en), C. Scribner.
  6. ↑ The American Lutheran, Volume 49 (en anglés), American Lutheran Publicity Bureau, p. 16. «While the perpetual virginity of Mary is held as a pious opinion by many Lutheran confessors, it is not regarded as binding teaching of the Scriptures.»
  7. ↑ The New Encyclopaedia Britannica, Volume 11 (en anglés), Encyclopaedia Britannica, p. 562. ISBN 978-0-85229-400-0. «En part per estos problemes bíblics, la doctrina de la virginitat perpètua de María no ha segut recolzada de forma tan unànim com la doctrina de la concepció virginal o el títul de mare de Deu. No obstant, va alcançar l'estatus dogmàtic en el Concilie de Calcedonia en 451 i, per lo tant, és vinculant per als creents ortodoxos orientals i catòlics romans; ademés, és defesa per molts anglicans, alguns luteranos i atres teòlecs protestants..»
  8. ↑ 8,0 8,1 Losch, 2008, p. 283.
  9. ↑ Boisclair, 2007, p. 1465.
  10. ↑ Bauckham, 2015, pp. 6-8.
  11. ↑ (2003) Mary (en en), Gracewing Publishing, p. 64. ISBN 9780852445822.
  12. ↑ Erasmus, Desiderius (1998). Disputatiuncula de Taedio, Pavore, Tristicia Iesu (en en), University of Toronto Press, p. 187. ISBN 9780802043092. «The Lutherans accepted the perpetual virginity of Mary, while rejecting the invocation of the saints.»
  13. ↑ 13,0 13,1 Rahner, 1975, p. 896.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 Polcar, 2016, p. 186.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 Lohse, 1966, p. 200.
  16. ↑ 16,0 16,1 Gill, 2004, p. 1254.
  17. ↑ «Martin Luther on Mary's Perpetual Virginity»..
  18. ↑ (1905).«Huldreich Zwinglis sämtliche Werke».C. A. Schwetschke & Sohn.1
  19. ↑ (1812).«The Works of the Rev. John Wesley»..
  20. ↑ 20,0 20,1 Fairbairn, 2002, p. 100.
  21. ↑ Miravalle, 2006, p. 56-60.
  22. ↑ 22,0 22,1 Dodds, 2004, p. 94.
  23. ↑ 23,0 23,1 Miravalle, 2006, p. 61-62.
  24. ↑ 24,0 24,1 Greene-McCreight, 2005, p. 485.
  25. ↑ 25,0 25,1 Collinge, 2012, p. 133.
  26. ↑ Rausch, 2016, p. 173.
  27. ↑ 27,0 27,1 Fahlbusch, 1999, p. 404.
  28. ↑ McGuckin, 2010, p. sense paginar.
  29. ↑ Miravalle, 2006, p. 56.
  30. ↑ Miravalle, 2006, p. 59.
  31. ↑ Shoemaker, 2016, p. 44.
  32. ↑ Caruana, Salvino. «1/Born_of_the_Virgin_Mary.pdf "naixcut de la Verge María ... » Segons Sant Ignacio de Antioquía, Sant Justino Màrtir i Sant Ireneo de Lió.». «Les dos inferència de l'Oda 19, a saber, la relativa a l'aspecte del no sofriment i la relativa a l'absència d'una partera, semblen haver segut també una nota comuna en atres obres lliteràries apócrifas. També es troben en L'ascensió de Isaías i en Els fets de Pedro. També podria ser una referència al fet de que, durant els seus anys d'exili en Egipte, les dònes judeues eren conegudes per ser molt ràpides i fortes en el part. Es diu que ho feyen en molt poc temps. Les parteres egipcíaques es queixaven contínuament al faraó de que no conseguien fer-ho lo suficientment ràpit com per a comprovar si el recent naixcut judeu era chiquet o chiqueta, vore: Èxodo 1,19.»
  33. ↑ Shoemaker, 2016, p. 43.
  34. ↑ Norelli, Enrico. Ascensio Isaiae: Commentarius (vol. 8) (en it), Brepols, p. 546-551. ISBN 978-0-19-153553-6.
  35. ↑ 35,0 35,1 Wirth, 2016, p. 167-168.
  36. ↑ 36,0 36,1 Hunter, 1993, p. 61.
  37. ↑ Hunter, David G.. Marriage, Celibacy, and Heresy in Ancient Christianity: La controvèrsia jovinianista (en en), OUP Oxford. ISBN 978-0-19-153553-6.
  38. ↑ 38,0 38,1 pg=RA1-PA310 Homiletic Review: An International Magazine of Religion, Theology and Philosophy (en en), Religious Newspaper Agency..
  39. ↑ 39,0 39,1 «xvi.ii.iii.xvii.htmlfna_xvi.ii.iii.xvii-p6.2 Philip Schaff: ANF09. El Evangelio de Pedro, El Diatessaron de Taciano, El Apocalipsis de Pedro, La visió de Pablo, El Apocalipsis de la Verge i Sedrach, El Testament de Abraham, Els Fets de Xanthippe i Polyxena, La Narrativa de Zósimo, L'Apologia de Aristides - Biblioteca Etérea de Clàssics Cristians». Consultat el 2022-06-16.
  40. ↑ 40,0 40,1 40,2 40,3 40,4 «Els germans i germanes de Jesús: una resposta epifánica a John P. Meier».56(4)
    686 –700.ISSN 0008-7912.
  41. ↑ 41,0 41,1 Bell, 2012, p. 110.
  42. ↑ George-Tvrtkovic, 2018, p. sense paginar.
  43. ↑ «2.º Apocalipsis de Santiago».
  44. ↑ Die Oracula sibyllina (en de), J. C. Hinrichs'sche Buchhandlung, p. 171.
  45. ↑ Brown, 1978, p. 275.
  46. ↑ 46,0 46,1 Mordillat, Gérard; Prieur, Jérôme (2004). Jésus après Jésus: l'origine du christianisme (en fr), Éd. du Seuil, pp. 54-55. ISBN 978-2-02-051249-7.
  47. ↑ Hunter, 1993, p. 63.
  48. ↑ Hurtado, 2005, p. 448.
  49. ↑ Burkett, 2019, p. 242.
  50. ↑ Brown, 1978, p. 276.
  51. ↑ Booton, 2004, p. 55.
  52. ↑ Zervos, 2019, p. unpaginated.
  53. ↑ «Protoevangelho de Tiago: Um estudo sobre crenças alternatives nos primeiros séculos dona era cristã» (en br). repositori.ufpb.br. Consultat el 2024-01-29.
  54. ↑ Bromiley, 1995, p. 271.
  55. ↑ «The Brothers and Sisters of Jesus: An Epiphanian Response to John P. Meier».The Catholic Biblical Quarterly.56(4)
    686–700.ISSN 0008-7912.Consultat el 2024-01-29.
  56. ↑ «2nd Apocalypse of James». www.earlychristianwritings.com. Consultat el 2024-01-29.
  57. ↑ Марчев, Радостин. La creència en la virginitat perpètua de María en els primers quatre sigles i les seues implicacions per al diàlec ortodox-protestant.
  58. ↑ Wirth, 2016, p. 167.
  59. ↑ Pedrozo, José M.. “Els germans de Jesús i la virginitat de la seua mare”. The Thomist: A Speculative Quarterly Review 63 (1): 83 –104. doi:10.1353/tho.1999.0044. ISSN 2473-3725.
  60. ↑ McHugh, John. La mare de Jesús en el Nou Testament, Internet Archive, Garden City, N.Y. : Doubleday. ISBN 978-0-385-04748-7.
  61. ↑ Blinzler, Josef. Die Brüder und Schwestern Jesu, Internet Archive, Stuttgart, Verlag Katholisches Bibelwerk.
  62. ↑ «Philip Schaff: Història de l'Iglésia cristiana, volum III: Cristianisme niceno i postniceno. 311-600 d. C. - Biblioteca Etérea de Clàssics Cristians». Consultat el 10-02-2022.
  63. ↑ Tenney, Merrill C.. The Zondervan Encyclopedia of the Bible, Volume 1: Revised Full-Color Edition (en en), Zondervan Academic. ISBN 978-0-310-87696-0.
  64. ↑ Stephen J. Shoemaker, «Epifanio de Salamina, els coliridianos i les primeres narracions de la Dormición: el cult a la Verge en el sigle IV», “'Journal of Early Christian Studies”', vol. 16, n.º 3 (2008), pp. 371-401. doi:10.1353/earl.0.0185
  65. ↑ Orígens (1996). seuCQS0X1BLMC Homilies sobre Lucas (vol. 94), Catholic University of America Press, pp. 29–30. ISBN 9780813200941.
  66. ↑ William H. Brackney, “'Historical Dictionary of Radical Christianity”' (Scarecrow Press, 2012 [[[ISBN]] 978-0-8108-7179-3]), p. 31.
  67. ↑ Williams, Frank. El Panarion de Epifanio de Salamina: Llibres II i III, p. 616. «Com si tingueren rencor contra la Verge i desijaren menysprear la seua reputació, certs antidicomarianitas, inspirats per certa enveja o error i en l'intenció de mancillar la ment dels hòmens, s'han atrevit a dir que Santa María va tindre relacions en un home despuix del naiximent de Crist, em referixc al propi José. I, com ya he mencionat, es diu que l'afirmació ha segut feta pel venerable Apolinario mateix, o per alguns dels seus discípuls. De fet, ho dubte, pero tinc que parlar d'els qui diuen açò.»
  68. ↑ Contra Berón i Helix: Fragment VIII.
  69. ↑ Hunter, 2008, p. 412-413.
  70. ↑ Hunter, 1999, p. 423-424.
  71. ↑ Polcar, 2016, p. 185.
  72. ↑ 72,0 72,1 Hunter, 1993, p. 57.
  73. ↑ Hunter, 1993, p. 59.
  74. ↑ Rosenberg, 2018, p. unpaginated.
  75. ↑ Nelson, Thomas. Nelson's Dictionary of Christianity: La font autorisada sobre el món cristià (en en), Thomas Nelson. ISBN 978-1-4185-3981-8.
  76. ↑ «Bonosus i els bonosianos».
  77. ↑ ENCICLOPEDIA CATÓLICA: Bonosus
  78. ↑ Miravalle, 2006, p. 61.
  79. ↑ «PADRES DE LA IGLESIA: La virginitat perpètua de María (Jerónimo)».
  80. ↑ 80,0 80,1 80,2 Hunter, 1993, p. 56-57.
  81. ↑ «Philip Schaff: Història de l'Iglésia cristiana, volum III: Cristianisme niceno i postniceno. 311-600 d. C. - Biblioteca Etérea de Clàssics Cristians». Consultat el 2022-06-18. «. A continuació, es va traslladar a Milà, a on els dos monges Sarmatio i Barbatian defenien opinions similars a les seues; pero allí va rebre el mateix tracte per part del bisbe Ambrosio, que va convocar un concilie en contra seua. A partir d'eixe moment, ell i els seus seguidors desapareixen de l'història, i abans de l'any 406 va morir en l'exili.394»
  82. ↑ Miller-McLemore, 2002, p. 100.
  83. ↑ Pelikan, 1971, p. 339.
  84. ↑ Campbell, 1996, p. 150.
  85. ↑ Wright, 1992, p. 237.
  86. ↑ MacCulloch, 2016, p. 51-52,64.

Bibliografia

78-97.ISSN 1063-8512.doi:10.1177/1063851219829935.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Virginitat_perpètua_de_María&oldid=1446348»