Marques
Les Marques (Plantilla:Lang-it) és una regió d'Itàlia. Té una població estimada, a fins d'agost de 2023, d'1 478 766 habitants.[1]
La seua capital i ciutat més poblada és Ancona. Està ubicada en Itàlia central, llimitant al nort en Emilia-Romaña i Sant Marino; a l'est en el mar Adriático; al sur en Abruços; al suroest en Lacio; a l'oest en els monts Apenins, que la separen d'Umbría, i al noroest en Toscana.
Geografia
[editar | editar còdic]
Les Marques s'estén per una superfície de 9344.79 km²[2] ubicada sobre la costa central del Adriático, des del riu Conca, al nort, fins al Tronto, al sur. A l'oest la regió està llimitada pels Apenins. Presenta una forma característica de pentàgon irregular i es desenrolla per lo general perpendicularment de noroest a surest.[3] La major part de la regió és montanyosa o en tossals, sent les seues principals característiques la cadena dels Apenins a lo llarc del llímit intern i un sistema extens de tossals que van descendint poc a poc cap al Adriático. En la sola excepció del Mont Vettore (2476 m s. n. m.), les montanyes no superen els 2400 metros d'altitut. El restant del territori (31%) és montanyós.[3]
És una de les regions en més tossals d'Itàlia: comprenen el 69% del territori[3] i es veuen interrompudes per amplis barrancs en rius numerosos i curts, i per planures aluvials perpendicular a la principal cadena. Les cadenes montanyoses paraleles contenen fondes goles de riu, sent les millor conegudes les del Furlo, el della Rossa i el Frasassi.
Relleu
[editar | editar còdic]Els Apenins que travessen les Marques es diuen Appennino umbro-marchigiano (Apenins umbros), i comprenen quatre plecs o cadenes, curvades i paraleles, en la convexidad dirigida cap a la costa. La primera cadena que dona als llímits en l'Umbría; en ella es troba el Mont Catria (1701 m s. n. m.). La segona cadena és la del Sant Vicino i comprén el mont homònim i els monts Sibilinos, en el màxim relleu regional, el Mont Vettore. En estos primers dos plecs es troben importants complexos càrstics, entre les que es troben les notabilísimas coves de Frasassi. Del tercer plec sorgix Cingoli, no per casualitat cridat "el balcó de les Marques". L'últim plec aplega a invadir la mar: és aquella constituïda pel Mont Conero o Mont d'Ancona, que va donar orige a un promontori posat en la mitat de la costa de les Marques.[3]
Al nort del pas de Bocca Trabaria hi ha un sector llimitat, pero important, que pertany als Apenins tosco-emilianos. El grup montanyós més elevat és la pintoresca cadena dels Sibilinos, a cavall entre les províncies de Fermo, Ascoli Piceno i Macerata, en els que està el ya mencionat Vettore. Atres monts de la regió que superen els 2000 metros d'altitut són: Monte Rotondo (2103 m), Mont Priora (2334 m), Mont Bove (2143 m), Mont Sibilla (2175 m), Mont Vallelunga (2221 m), Monte Porche (2335 m) i Mont Argentella (2201 m).
Les planures, no significatives percentualment, es veuen llimitades una estreta franja costera i a la part de les valls més propenques a la desembocadura dels rius.[4][5]
La zona de costa té una llongitut de 173 km,[6] i és relativament plana i recta en plages llargues arenenques o de grava. La costa baixa es veu interrompuda per la zona ondulada entre Gabicce i Pésaro en el nort, i les ales orientals del Mont Conero prop d'Ancona: allí està el Mont Sant Bartolo, en les afores de Pésaro i del promontori del Conero, que dona orige a alts i espectaculars penya-segats calizos i representa el punt més alt de la costa. Este mont protegix al nort el golf d'Ancona, en la part del qual més interna està situat el port d'Ancona. Mirant el mapa regional resulta evident que el promontori del Conero dividix la costa de les Marques en dos trams en diverses orientacions: el sector septentrional està orientat de noroest a surest, el meridional de nornoroeste a sursureste. Una atra breu zona de la costa alta està en les afores de Grottammare; el tossal de Ardizio, en canvi, al sur de Pésaro, encara estant molt pròxim a la mar, no ho toca. Segons el Ministeri de Treball i de Polítiques Socials d'Itàlia, el 98,2% de la costa és balnearia.[7]
Els confines administratius coincidixen en general en els geogràfics, pero existixen algunes excepcions.
- En la província de Pésaro i Urbino les Marques s'estenen al nort dels confines naturals de la conca el riu Foglia. Esta rellevant excepció és no obstant menys vistosa que en el passat, despuix de la segregació de sèt municipis de l'Alta Valmarecchia (anexionados a Emilia-Romaña en l'any 2009).
- En la mateixa província es troba l'enclavament de Mont Ruperto del municipi de Città vaig donar Castello.
- En la província de Macerata pertanyen els municipis de l'Alta Valnerina, en la conca del Tíber i per lo tant de l'alvertent del Tirreno (Castelsantangelo sul Nera, Ussita, Visso).
- Després situada sobre l'alvertent adriática, no pertanyent a la província de Ascoli Piceno, la conca altotruentina d'Amatrice i Accumoli.
El territori està somés a terremots: de fet, el 97,3% de la regió[8] s'ha classificat de risc mig i alt.
Hidrografia
[editar | editar còdic]Els rius, de caràcter torrencial, tenen un típic desenroll paralel i formen l'estructura de les valls que a sovint es diu "a pettine". Característica dels rius de les Marques és el fet de que naixen casi tots en la cadena dels Apenins que fa de llímit en Umbría i que per lo tant per a aplegar a la mar deuen travessar la cadena de Sant Vicino en pintoresques goles com la del Furlo, de Frasassi, de la Rossa, de Pioraco, d'Arquata. El riu més llarc és el Metauro. El centre d'algunes ciutats està travessat pel curs dels rius. En les afores de la desembocadura del riu Foglia sorgix Pésaro; el ric Missa, abans de desembocar en la mar, travessa Senigallia; el centre d'Ascoli Piceno està rodejat per dos cursos d'aigua: el Tronto i el Castellà, que confluïxen allí. Algunes desembocadures dels rius s'han usat per als ports (porti-canale): Pésaro, Fano i Senigallia.
Clima
[editar | editar còdic]En la zona del llitoral el clima és subcontinental al nort d'Ancona en variacions de temperatura segons l'estació: estius càlits, pero refrescat per la benévola oraget marí, hiverns frets (en Pésaro la temperatura mija de giner és de 3,8 °C) en pluges regulars d'estació. Al sur d'Ancona la subcontinentalidad s'atenua per a deixar lloc a un clima sub-llitoral que assumix caràcters més distintivamente mediterràneus en la Riviera delle Palme (en Grottammare la temperatura mija de giner és de 7,6 °C).[9] En la zona de montanya els estius són frescs i els hiverns rígits en àmplia possibilitat de neu; l'hivern resulta més sever en les zones de tossals interns a on es poden registrar baixes temperatures.
Història
[editar | editar còdic]Les Marques naixen com a unitat ètnica i cultural en l'Edat del Ferro, quan varen ser habitades pels picenos, en els importants centres de Novilara (en les afores de Pésaro), Ancona i Belmonte Piceno, entre uns atres. En el IV el Piceno septentrional va ser invadit pels gals senones, mentres que els grecs de Siracusa varen fundar la colónia d'Ancona, en el punt més septentrional de l'influència grega en la península italiana. Els llatins ho varen cridar Piceno, açò és, el Picenum o territori dels picenos (piceni en llatí).
El seu territori va ser anexat a la República romana despuix de la batalla de Sentino, en 295 a. C., en la que una coalició de romans i picenos varen derrotar als gals. Posteriorment, despuix de la guerra Social,[10] els picenos, de la mateixa manera que tots els demés itálicos, varen conseguir obtindre la plena ciutadania romana a través de la Lex Plautia Papiria,[11] tornant-se definitivament partix de la Regio V Picenum, dins de l'Itàlia romana. La regió va ser conectada en Roma per mig de dos importants calçades: la via Flaminia (que aplegava a Fano) i la via Salaria (que aplegava a Porte d'Ascoli). Ademés, durant el periodo imperial, Ancona va ser elegida per Trajano com a port de Roma cap a l'Orient, com a prova també l'inscripció del arc de Trajano d'Ancona, en la qual la capital de les Marques rep el nom de accessum Italiae, açò és, "entrada d'Itàlia".
Despuix de la caiguda del Imperi romà d'Occident, les Marques, despuix d'haver format part del regne d'Odoacro, com el restant d'Itàlia, varen entrar en l'òrbita del Imperi Romà d'Orient, mentres que el vell nom, "Piceno", es va perdre. La regió va ser invadida pels godos. Despuix de la guerra gòtica, va entrar a formar part del bizantino Exarcado de Rávena (Ancona, Fano, Pésaro, Rímini, i Senigallia varen formar la cridada Pentápolis). Despuix de la caiguda del Exarcado va estar breument en possessió dels lombardos, pero va ser conquistada per Carlomagno a finals de el VIII. El seu nom, Marques, deriva del fet de que va ser territori fronteriç del Imperi: en els sigles IX a XI es varen crear les marques de Camerino, Fermo i Ancona. És, per lo tant, en l'Alta Edat Mija quan el territori regional adquirix el nom de Marca d'Ancona, naixcuda de l'unificació de vàries marques, és dir, "territoris dels confines" del Sacre Imperi Romà Germànic.
Les Marques eren nominalmente part dels Estats Pontificis, pero la major part del territori estava dominat per senyors locals, mentres que les principals ciutats es governaven com comunas lliures. Varen florir els municipis de Pésaro, Fano, Ancona, Iesi, Fermo i Ascoli Piceno. En el XII, la comuna d'Ancona es va resistir tant a l'autoritat imperial de Federico Barbarroja com a la República de Venècia, i va ser una república marítima per sí mateixa. Un intent de restaurar Les Marques com Estat vassall del Papa va ser realisat per Gil de Albornoz en el XIV, pero va tindre curta duració.
En particular, Ancona va tindre moments d'esplendor artístic i cultural gràcies a les seues relacions marítimes en l'Orient; i de fet una de les repúbliques marítimes que no mostren en el seu escut l'Armada. En el Renaixença célebre en tota Europa va ser la senyoria d'Urbino, que va anar un verdader i autèntic far de l'art italià baix la direcció de Federico de Montefeltro. Atres ciutats importants econòmica i culturalment en el periodo de les senyories varen ser les de Camerino, Fano, Pésaro, Senigallia, Fabriano, Sant Severino. Ancona, en canvi, junt en atres ciutats marítimes italianes, va mantindre el seu règim republicà.
Durant el Renaixença, famílies rivals varen lluitar pel control d'este territori, tals com els Malatesta de Rímini, Pésaro, Fano i la casa de Montefeltro d'Urbino. Entre mediats de el XVI i primeres décades de el XVII les ciutats de les Marques varen entrar en els Estats Pontificis, que, com tots els estats regionals italians, va anular les entitats polítiques més menudes. L'última entitat independent, el ducado de Urbino, es va dissoldre en 1631, i de llavors en avant, les Marques varen quedar definitivament dins dels Estats Pontificis.
Entre mediats del sigle XVI i les primeres décades del sigle XVII, les ciutats de les Marche, ya formalment integrades en l'Estat de l'Iglésia, varen quedar someses a un control administratiu més o menys directe per part del poder pontifici, que, de la mateixa manera que els demés estats regionals italians, va absorbir progressivament les entitats polítiques de menor tamany.
En molts centres urbans, no obstant, l'administració municipal va seguir estant fortament condicionada pels patriciados urbans (o noblea cívica), que entre l'Edat Moderna i començos del sigle XIX varen conservar un paper central en els consells i magistratura locals.[12] Va seguir un periodo de recessió, compartit per gran part d'Itàlia, aliviat solament pel pontificat de Clemente XII que en el XVIII va traçar la carretera hui anomenada Vallesina i va donar respir a l'economia regional declarant a Ancona port franc.
En l'arribada de les tropes franceses, les Marques es varen donar un ordenament republicà constituint-se en la República Anconitana en 1797, després absorbida per la República Romana. Va pertànyer també al Regne d'Itàlia de 1808 a 1813, i després va patir una breu ocupació per Joaquín Murat. Despuix de la derrota de Napoleón, les Marques varen tornar els Estats Pontificis. Durant el periodo del Risorgimento, les Marques varen participar en la lluita per l'unificació en els alçament de Macerata i en l'heròica resistència d'Ancona a les tropes austríaques en l'any 1849, junt en Roma i Venècia. La batalla final de l'unificació italiana es va combatre en les Marques: va ser la célebre batalla de Castelfidardo, que permet l'unió dels territoris conquistats per Garibaldi al sur en aquelles redimidas per Víctor Manuel II al nort. El 4 de novembre de 1860, les Marques varen ser anexionadas al regne unificat d'Itàlia per mig d'un plebiscit. En l'anexió a Itàlia, la Marca vaig donar Ancona va canviar de nom i va anar oficialment cridada Marche (és dir, Marques). En l'història més recent es recorda la Semana Roja, la tumult dels Bersaglieri, i la participació en la Resistència, participació massiva i popular entre les més fortes d'Itàlia.
En l'Itàlia unida, la regió inclosa originàriament el territori de l'alt entanque del riu Marecchia, ya partix del Ducado de Urbino i anexionada a la delegació de Urbino i Pésaro en motu proprio de Pío VII el 6 de juliol de 1816. En l'any 2009 varen ser, no obstant, separades de les Marques i agregats a l'Emilia-Romaña. Les Marques varen propondre recurs davant el Tribunal Constitucional, considerant que el parlament havia ignorat indegudament l'parecer negatiu de la regió; en juliol de l'any 2010 el Tribunal va resoldre que el recurs estava infundat.[13]
Geografia humana
[editar | editar còdic]Demografia
[editar | editar còdic]En 2010 tenia una població d'1.560.785 habitants, en una densitat de 166,64 hab./km², lo que és una densitat per davall a la mija nacional, que en l'any 2008 se situava en 198,8. És més alta en la província d'Ancona (244,6 hab./km² en 2008), i la menor en la província de Macerata (116,1). Entre 1952 i 1967 la població de la regió va disminuir un 1,7% com a resultat d'un balanç migratori negatiu, be per damunt de la mija nacional, en una proporció que variava entre 4,9 i 10,0 cada 1000 habitants. En el mateix periodo l'equilibri natural de la població va ser positiu, pero inferior a la mija nacional i insuficient per a contrarrestar l'emigració neta. La població va seguir decaent fins a l'any 1971, pero en 1968 va escomençar a créixer de nou.[14] En 2008, l'Institut Nacional d'Estadística (ISTAT) va calcular que vivien en les Marques 115.299 emigrants naixcuts en l'estranger, un 7,4% de la població regional total.
La capital regional és Ancona (102.669 hab.); atres ciutats principals són Pésaro (94.859 hab.), Fano (63.929 hab.) i Ascoli Piceno (51.265 hab.)
Divisions administratives
[editar | editar còdic]La regió es dividix en 5 províncies i 239 ajuntaments: Ancona, Ascoli Piceno, Fermo, Macerata, (part de l'antic territori de Picenum), i Pésaro i Urbino composta per les províncies tradicionalment separades de Pésaro i d'Urbino, (part de l'antiga Umbría).
| Província | Superfície (km²) | Habitants | Densitat (hab./km²) |
|---|---|---|---|
| Província d'Ancona | 1.940 | 474.630 | 244,6 |
| Província de Ascoli Piceno | 1.228 | 212.846 | 101,95 |
| Província de Fermo | 860 | 176.488 | 205,2 |
| Província de Macerata | 2.774 | 321.973 | 116,1 |
| Província de Pésaro i Urbino | 2.564 | 364.896 | 141,9 |
Política
[editar | editar còdic]Les Marques formen, junt en Emilia-Romaña, Toscana i Umbría, el "Quadrilàter Rojo" italià, una zona intensament d'esquerra políticament. En l'eleccions d'abril de 2006, els votants de les Marques varen optar en un 55% per Romà Prodi.
Economia
[editar | editar còdic]Esta regió montanyosa va eixir una miqueta del seu aïllament en el XIX, gràcies a que una llínea de ferrocarril que anava des de Bolonya fins a Brindisi va unir a les Marques a lo llarc de la costa de tot el territori. L'interior, no obstant, de naturalea montanyós, inclús hui en dia permet viajar poc cap al nort i el sur, llevat a través d'abruptes carreteres pels passos.
Fins a fa trenta anys les Marques varen ser considerades una regió prou pobra, encara que econòmicament estable en alguns sectors, gràcies en particular a la seua producció agrícola i a la contribució de les artesania tradicionals.[15]
Actualment la contribució de l'agricultura a l'economia de la regió és menys significativa, encara que el valor brut generat per este sector seguix estant llaugerament per damunt de la mija nacional. Les Marques mai han patit que una propietat de la terra excessivament fragmentada. Els principals productes són els cereals, les hortalices, els productes animals i els raïms. L'explotació vitivinícola se centra en els Castelli d'Iesi, pàtria del vi Verdicchio.
A pesar de l'empobriment de la costa, la mar sempre ha proporcionat una àmplia cantitat de peixos, sent els principals centres de peixca Ancona, Sant Benedetto del Tronto, Fano i Civitanova Marche.[15] És important també la peixca: les Marques són la tercera marina italiana per captures, despuix de Sicília i Apulia, regions que per un atre costat tenen un llitoral molt major. En relació puix a la seua costa són la primera regió italiana. Cada any este sector proporciona més de 30 000 tonellades de peix en un valor d'al voltant de 115 millons d'euros.
En els últims 30 anys l'economia de les Marques s'ha transformat radicalment, sense renunciar no obstant al seu passat rural. Molts dels menuts tallers disseminats per tots els assentaments rurals s'han modernisat i s'han convertit en menuts negocis, alguns dels quals s'han convertit en grans marques conegudes per tot lo món (Indesit, Tod's, Guzzini, Teuco). Aixina, l'economia de les Marques està constituïda principalment per una floreciente indústria chicoteta i mijana en alta especialisació distribuïda igualitariamente en tot el seu territori, pero concentrada sobretot en el llitoral i en les valls. Han sorgit àrees industrials "especialisades", que encara són beneficioses: calcer i objectes de pell en una gran zona que està a cavall entre les províncies de Macerata i Ascoli Piceno; indústria pellicera i tapisseria en Tolentino; l'indústria mobiliaria i mecànica en les zones de Pésaro en particular; aplicacions per a la llar i indústria textil en la província d'Ancona, en la que es poden trobar també les principals empreses d'ingenieria, incloent la gran indústria naval de Fano i Ancona; petroquímica i paper, aixina com bens de consum.
La regió seguix atraent turistes d'Itàlia i d'Europa, sent cada any el turisme més floreciente gràcies al ric patrimoni de la regió i els seus monuments, aixina com pels tradicionals centres turístics junt a l'mar.[15] Les Marques no tenen una gran vocació turística, pero les senyes indiquen un aument constant any rere any. En el 2007 es varen registrar més de dos millons d'arribades i 12 millons i mig de presències.[16] L'eslògan emés per la regió de les Marques per a la promoció turística és Li Marche: l'Itàlia in una regione, pres del llibre de Guido Piovene Viaggio in Itàlia (1957).[17] En l'any 2007 es va encarregar al músic ascolano Giovanni Allevi l'Himne de les Marques.[18] En giner de l'any 2010 s'ha produït un anunci televisiu i cinematogràfic de la regió en el títul Marche: li scoprirai all'Infinit, en el que Dustin Hoffman llig L'infinit del poeta recanatés Giacomo Leopardi.[19]
A continuació, una taula registra el PIB i el PIB per càpita,[20] produït en les Marques de 2000 a 2008:
| 2000 | 2001 | 2002 | 2003 | 2004 | 2005 | 2006 | 2007 | 2008 | |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Producte interior brut (Millons d'euros) |
30.527,8 | 32.291,3 | 33.912,9 | 34.794,0 | 36.170,9 | 36.994,1 | 38.542,6 | 40.929,7 | 41.612,2 |
| PIB als preus de mercat per habitant (Euros) |
20.898,0 | 22.002,8 | 22.946,7 | 23.278,2 | 23.925,7 | 24.277,5 | 25.150,1 | 26.166 | 26.652 |
En la següent taula es reflectix el PIB,[20] produït en les Marques als preus corrents del mercat en el 2006, expressat en millons d'euros, subdividido entre les principals activitats econòmiques; es veu que l'indústria i el sector servicis són les activitats que més percentage aporten a el PIB.
| Activitat econòmica | PIB produït | % sector en el PIB regional | % sector sobre el PIB italià |
| Agricultura, silvicultura, peixca | € 598,0 | 1,55% | 1,84% |
| Indústria en sentit estricte | € 8.967,9 | 23,27% | 18,30% |
| Construcció | € 2.006,3 | 5,21% | 5,41% |
| Comerç, reparacions, hotels i restaurants, transports i comunicacions | € 7.166,9 | 18,59% | 20,54% |
| Intermediació monetària i financera; activitat immobiliària i mamprenedora | € 8.711,1 | 22,60% | 24,17% |
| Atres activitats de servici | € 6.753,5 | 17,52% | 18,97% |
| Iva, imposts indirectes nets sobre els productes i imposts sobre les importacions | € 4.338,9 | 11,26%% | 10,76% |
| PIB de les Marques als preus de mercat | € 38.542,6 |
Gastronomia
[editar | editar còdic]
Són renombradas les olivas d'Ascoli (olive ascolane). Un plat difòs és el brodetto. Sobre els vis, s'elabora un vi blanc i sec característic, el Verdicchio. També és famós el Bianchello del Metauro.
Deport
[editar | editar còdic]Dos equips de fútbol de Marques han disputat la Série A de Itàlia: Ascoli, quint en 1979/80, i Ancona, que va descendir en les seues dos participacions. La regió ha tingut quatre equips en la Série A de bàsquet, més recentment Pesaro i Montegranaro. En tant, Lube va guanyar el campeonat italià de vóleibol tres voltes.
Els futbolistes Massimo Ambrosini i Roberto Mancini, el motocicliste Valentino Rossi i el cicliste Michele Scarponi són oriunts de Marques.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Població resident al 31 d'agost de 2023». Institut Nacional d'Estadística (ISTAT). Consultat el 1 de decembre de 2023.
- ↑ «13° Workshop Temàtic de Telerrelevamiento». Agència Nacional per a les Noves Tecnologies, l'Energia i el Desenroll Econòmic Sostenible (ENEA). Consultat el 1 de decembre de 2023.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 «Marques - Perfil territorial». Consell d'Investigació Agrícola i Anàlisis de l'Economia Agrària (CREA). Consultat el 1 de decembre de 2023.
- ↑ Dels municipis de l'Alta Valmarecchia destacats en l'any 2009 Casteldelci i Pennabilli són considerats montanyosos, els demés, de tossals.
- ↑ donar%20decodifica/zone%20altimetriche.xls Zones altimétricas ISTAT de la província de Pésaro i Urbino
- ↑ Franco Bertini (a càrrec de). Storia delle Marche. Bolonya, Poligrafici editoriale, 1995. pàgines 12-13
- ↑ [enllaç trencat]
- ↑ Classificazione sismica 2003 dei comuni italiani
- ↑ I.S.T.A.T., Statistiche Meteorologiche, Roma, 1967-1977 (11 anni rilevati). Senyes extretes dels 11 anuaris meteorològics relatius als anys 1967-1977 i posteriorment reelaborados.
- ↑ «Dr. Christopher J. Dart:The Social War, 91 to 88 BCE.A History of the Italian Insurgency against the Roman Republic».
- ↑ «Gall Anna Rosa, Università degli Studi vaig donar Bari: lex Plautia Papiria». Archivat des d'el original, el 29 de novembre de 2020. Consultat el 5 de setembre de 2021.
- ↑ B. G. Zenobi. Li ben regolate città. Modelli politici nel governo delle perifèria pontifícia in età moderna. Bulzoni editore, 1994. Giorgio Chittolini. Città, comunità i feudi negli Stati dell'Itàlia centre-settentrionale (XIV-XVI secolo). Edizioni Unicopli, 2004.
- ↑ «La Valmarecchia rimane in Romagna». Archivat des d'el original, el 19 d'abril de 2016. Consultat el 2 de novembre de 2010.
- ↑ «Eurostat». Circa.europa.eu. Archivat des d'el original, el 21 de juliol de 2011. Consultat el 23 d'abril de 2010.
- ↑ 15,0 15,1 15,2 «Eurostat». Circa.europa.eu. Archivat des d'el original, el 21 de juliol de 2011. Consultat el 23 d'abril de 2010.
- ↑ http://statistica.regione.marche.it/home/datieprodotti/argomenti/turismo/pubblicazioni/tabid/170/default.aspx [1] archivat en Wayback Machine. fornito dal Sistema Statistico Regionale
- ↑ L'Itàlia in una regione
- ↑ L'Inno delle Marche
- ↑ Elsa Muschella. Correguera della Sera (ed.): «Dustin i li Marche, flop el seu Leopardi.». Consultat el 12 gennaio 2010.
- ↑ 20,0 20,1 Dati Istat - Tavole regionali
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Marques.- Regione Marche
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Marcas» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.