Llorona

Llorona

La Llorona és un fantasma del folclore hispanoamericà que, segons la tradició oral, és l'ànima en pena d'una dòna que va ofegar als seus fills, que despuix, arrepenedida i maldida, els busca per les nits per rius, pobles i ciutats, esglayant en la seua sobrecogedor plany a els qui la veuen o senten en la nit. La seua llegenda posseïx gran diversitat de versions, en generalitats i particularisme propis de moltes regions geogràfiques. A pesar d'això, el seu relat màgic i sobrenatural, emergit de múltiples orígens, és constant i reconeixible, en afegitons, texturizaciones i hibridacions de molt diversos manejos.

La llegenda de la llorona és antiga, i té orígens prehispánicos mexicas i mayas, en la forma de diversos personages en característiques similars, presents en les cosmogonia i creències ancestrals dels pobles autòctons d'Amèrica, transmesos de forma oral de generació en generació, trobant-se relats comuns pero en diverses imàgens, emblemes i símbols, lo que li dona a la llegenda una rica diversitat cultural. Durant l'época Virreinal, les generalitats de la llegenda varen prendre forma, i a través del temps, la llegenda de la Llorona s'ha convertit en part de l'imaginari colectiu d'Hispanoamèrica, transcendint fronteres i tornant-se part de l'identitat cultural, el folclor i l'imagineria popular de molts països. En l'actualitat, la llegenda continua sent molt popular des del seu orige, de Mèxic fins a Argentina, aixina com en els estats del sur dels Estats Units en major població d'hispans, com Arizona, Texas i Nou Mèxic. En el cas particular de Mèxic, el personage de la Llorona és signe d'identitat nacional i Patrimoni Cultural Intangible de la Ciutat de Mèxic.

Orige

La presència de sers fantasmals que ploren en els rius per motius diversos és una característica recurrent de la mitologia dels pobles mesoamericàs. És aixina com poden trobar-se traces d'estos espectres en vàries de les cultures precolombinas, que finalment, en l'arribada dels conquistadors espanyols, varen ser assumint traces comunes per l'expansió del domini hispànic sobre el continent. La llegenda és una història que posseïx referents mítics en l'univers prehispánico, pero que instaura el seu drama i el seu corteig imaginari i angustiante en l'orde colonial.

Per a explicar l'orige de la llegenda de la Llorona, s'han propost tres alvertents principals: un enfocament literalista, és dir, els fets varen ocórrer realment: una dòna va matar als seus propis fills i a partir d'allí, l'història es va ser contant una i una atra volta fins a convertir a la dòna en fantasma i a l'història en llegenda; un abordage evemerista, és dir, a on un mit se superpon sobre una història real en referents concrets (és el cas, per eixemple, en el que el mit de la deesa Cihuacóatl se superpon en l'història de la Malinche); i finalment, un enfocament parabòlic, que té una llectura apologètica i simbòlica, en un sentit amagat, en el que l'història sorgix com una forma de donar veu a sectors silenciats, és este cas, els indígenes durant la conquista i la colonisació.

Llegendes precolombinas

Per a les cultures ancestrals d'Amèrica, els mits responen a les interrogants sobre l'orige de l'home i l'Univers. Estos mits varen ser duts per les societats autòctones d'Amèrica en les seues migracions, sent transmesos de forma oral per mig de moltes generacions. Els mits tradicionalment estan lligats a la religió i el cult. Els seus personages són sers divins, al mateix temps adorats i temuts, els poders dels quals transcendixen l'intelecte humà. Ya siga que el mit siga inspiració quechua, náhuatl, guaraní o aimara, la seua essència radica en la necessitat de l'esperit humà de desentranyar les maravelles i misteris que li rodegen i espanten. La llegenda de la Llorona és, davant tot, una història creada per a donar avís i terror.

Mits mesoamericàs

En Mèxic a on té orige en Xochimilco i la selva Lacandona, varis investigadors estimen que la Llorona, com a personage de mitologia i de llegendes, té el seu orige en alguns sers o deïtats prehispánicas com Auicanime, entre els purépechas; Xonaxi Queculla, entre els zapotecos; la Cihuacóatl, entre els nahuas; i la Xtabay, entre els mayas lacandones. Sempre li l'identifica en el inframón, la fam, la mort, el pecat i la luxúria. En el cas de Xtabay (o Xtabal), esta deesa lacandona s'identifica com un esperit mal en la forma d'una bella dòna l'esquena de la qual té forma d'arbre buit. En induir als hòmens a abraçar-la, els torna locos i els mata. La deesa zapoteca Xonaxi Queculla, en tant, és una deïtat de la mort, del inframón i de la luxúria que apareix en algunes representacions en els braços descarnats. Atractiva a primera vista, s'apareix als hòmens, els enamora i els seduïx per a despuix transformar-se en esquelet i dur-se l'esperit de les seues víctimes al inframón. Auicanime era considerada entre els purépechas com la deesa de la fam (el seu nom es pot traduir com la Sedienta o la Necessitada). També era la deesa de les dònes que morien en donar a llum en el seu primer part, les quals, segons la creència, es tornaven guerreres (mocihuaquetzaque), lo que les convertia en divinitats i, per això, en objectes d'adoració i ofrena. Esta abundància de deeses conectades en cults fàlics i de la vida sexual va ser inici no solament de la Llorona, sino també d'atres fantasmes femenins que castiguen als hòmens, com la Siguanaba, la Cegua o la Bruta.

Cihuacóatl i atres deeses mexicas

Erro al crear miniatura:

Erro al crear miniatura:

La Catrina (dreta) és l'emblema del tradicional Dia de Morts mexicà. La seua figura huesuda i cara de calavera recorda les formes de les cihuateteo (esquerra) azteca, esperits femenins de les dònes que moren durant els parts, dels quals la Chocacíhuatl (la Llorona) és la primera de totes.

En el cas particular de mexicas, la llegenda prehispánica de la Llorona sorgix d'una multitut de narracions orals híbrides. A la Llorona se li ha relacionat en la deesa prehispánica Tenpecutli, que porgava una pena per haver ofegat els seus fills en un riu. Esta deesa, que era molt bella, tenia la capacitat de canviar el seu rostre pel d'un animal si era mirada als ulls, com els nahuals. Un atre personage en el que se li ha relacionat era la deesa de l'inframón Mictlancíhuatl, que seduïa i perdia als hòmens. També s'ha propost que la Llorona és una hibridació de tres deeses mexicas: Cihuacóatl (la deesa mare i dòna serp), Teoyaominqui (la vigilant dels morts) i Quilaztli (deesa dels parts i els bessons). Per als mexicas, este trio de deeses vagava en la figura d'una dòna vestida de blanc que plorava pels seus fills extraviats, i escoltar-la era un mal presagie.

Un dels antecedents prehispánicos més coneguts de la llegenda de la Llorona és el que l'identifica en la deesa mexica Cihuacóatl. Esta deesa posseïx diferents atributs: deesa de la terra (Coatlicue), de la fertilitat i dels parts (Quilaztli), dòna guerrera (Yaocíhuatl) i mare (Tonantzin), tant dels mexicas com dels seus mateixos deus (era la mare d'Huitzilopochtli, el major deu mexica). Cihuacóatl era també la patrona de les cihuateteo, esperits de dònes mortes en part que de nit vocean i braman en l'aire, que baixen a la terra en certs dies dedicats a elles en el calendari, en la finalitat d'espantar en els encreuaments dels camins i que són fatals per als chiquets. A una d'estes cihuateteo se li podia escoltar en les nits, llançant grans planyences per la mort del seu fill i la pèrdua de la seua pròpia vida. La cridaven Chocacíhuatl —del náhuatl choka, 'plorar', i cihuatl, 'dòna'—. Era la primera de totes les mares que va morir en donar a llum. Allí suraven en l'aire les calaveres descarnades i separades dels seus cossos (Chocacíhuatl i el seu fill), caçant a qualsevol viager que haguera segut atrapat per l'obscuritat de la nit. Si algun mortal vea estes coses, era un presagie segur d'infortuni o inclús mort. Era esta entitat una de les més temudes del món nahua des d'abans de l'arribada dels espanyols.

Primera documentació sobre la llegenda: el sext presagie

«... apareixia moltes voltes com una senyora composta en uns atavíos com s'usen en Palau; dien també que de nit voceaba i bramaba en l'aire... Els atavíos en que esta dòna apareixia eren blancs, i els cabells els tocava de manera, que tenia com uns cornezuelos creuats sobre la front.»
Bernardino de Sahagún.
Història (llibre I, cap. VI).

La deesa mexica Cihuacóatl

La llegenda de la Llorona va començar a documentar-se cap a 1550, quan Fra Bernardino de Sahagún va arreplegar la llegenda de Chocacíhuatl en la seua obra monumental Història general de les coses de Nova Espanya (1540-1585) i va identificar a este personage en la deesa Cihuacóatl. Segons el Còdex Aubin, Cihuacóatl va ser una de les dos deïtats que varen acompanyar als mexicas durant el seu pelegrinage en busca d'Aztlán. D'acort a la concepció dual de les divinitats mesoamericanes, Cihuacóatl és al mateix temps la deesa dadora de la vida i de la mort, capaç de crear i de destruir als seus fills. És al mateix temps una mare nutricia i destructora. Segons la llegenda, abans de l'arribada dels conquistadors espanyols a Mèxic, es varen donar una série de presagios que auguraven la caiguda del Imperi mexica a mans d'hòmens procedents de l'orient. Un d'estos presagios va ser l'aparició de la deesa Cihuacóatl en la forma d'una dòna vestida en un vaporós vestit blanc, i solts els negres i llarcs cabells, es materialisava sobre les aigües del llac de Texcoco, i vagant entre els llac i els temples del Anáhuac, plorava i es llamentava cridant «Ai els meus fills, ¿on els duré per a que escapen de tan funesto destí?», aterrorizando als habitants de Tenochtitlan, Despuix de la conquista de Mèxic, durant l'Época Colonial, els pobladors reportaven l'aparició del fantasma errante d'una dòna vestida de blanc que recorria els carrers de la Ciutat de Mèxic llançant tristes alaridos, passant per la Plaça Major (antiga sèu del destruït temple d'Huitzilopochtli, el major deu asteca i fill de Cihuacóatl), a on mirava cap a l'orient, i despuix seguint fins al llac de Texcoco, a on es desvania entre les ombres.

Fra Bernardino atribuïx la llegenda com a originària del poble mexica, actualment en la regió de Mèxic.

Genis, esperits i lloronas de l'Àrea Cultural Intermija

En la mitologia talamanqueña, la lechuza, senyora de la nit, està relacionada en el mit de la Wíkela, la Tulevieja, la llorona de les llegendes bribris

La mitologia dels pobles de llengües chibchenses del Àrea Cultural Intermija és rica en narrativa oral sobre genis i sers màgics aquàtics que viuen en els rius, les catarates, les pozas, les montanyes i les selves. Estos sers generalment es presenten en forma d'ogres en algunes característiques comunes: aspecte monstruoso, traces sexuals exagerades (falos i sens mamaris enormes, per eixemple), velludos, libidinosos, seqüestradors de chiquets o de dònes, que es manifesten llançant alaridos en les montanyes i boscs. Poden ser tant masculins com a femenins. Entre ells es poden mencionar als yohó dels branques, els muérra dels maléku, els ushidó dels dorasques, les túlu dels bocotaes, els nia dels breçols, els itsö dels bribris i els míkó dels cabécares.

La mitologia talamanqueña dels pobles bribri i cabécar, ubicats en la frontera entre Costa Rica i Panamà, les història d'estos esperits són transmeses per mig del Suwoh, la tradició oral d'estos pobles. En els seus mits, estos esperits, cridats «itsö», són sers associats als monts obscurs i enmarañados, els abismes de les montanyes, les pluges, els vents forts i les catarates dels rius, en una forta vinculació en les forces de la naturalea i la vida rural. Són criatures en aspecte de dòna i cos d'au que habiten en les grutas i en els caixers dels rius, i que llancen lastimeros crits quan un chiquet està a punt de morir, o be que perden als chiquets en els boscs quan estos s'allunten dels seus pares. Eixemple d'estos mits són les històries de Sakabiali i la Wíkela. En l'idioma bribri, la paraula 'itsö' significa tant 'llorona' com 'tulevieja'. D'ahí que hi haja similituts entre les llegendes que es conten en Costa Rica i Panamà per a estos dos fantasmes (bàsicament una dòna que mata al seu fill frut d'un embaràs no desijat i que per això queda condenada a vagar com un fantasma).

Els pobles indígenes de Colòmbia i Veneçuela també posseïxen molts mits sobre divinitats femenines associades als rius i la naturalea, tal és el cas de la Madremonte en Colòmbia i María Lionza en Veneçuela. Estes són deïtats protectores dels boscs, els animals i les fonts d'aigua, en poders sobre els fenomens naturals. En les llegendes colombianes, per eixemple, la Madremonte apareix durant les nits de borrasca i les tempestats, llançant bramidos i crits infernals que estremixen la montanya. En el cas de María Lionza, molts dels seus mits d'orige tenen que vore en l'aigua, i igual que la Madremonte, és protectora dels peixos i de la naturalea. Molts espantos del folclor colombià i veneçolà són dònes monstruosas que ploren o assalten i castiguen als hòmens libidinosos i parranderos, com la Tunda, la Patasola, la Tarumama, la Muelona, la Sayona i la mateixa Llorona.

Llegendes amazónicas i andinas

En Sudamérica existixen algunes llegendes precolombinas que varen ser associades en la de la Llorona una volta establit el domini hispà sobre el continent, pero que no tenen un orige comú en esta, a pesar de que existixquen aspectes molt similars. Poden trobar-se traços similars en la llegenda del Ayaymama de la mitologia amazónica peruana. En esta llegenda, una mare abandona als seus dos fills en un riu perque sent que ella va a morir d'una malaltia i vol evitar que ells muiguen per la seua causa. Els chiquets terminen transformant-se en pardals que emeten un sò lastimero. En les llegendes guaraníes de Paraguai, Uruguai i Argentina, el mit de la Llorona està relacionat en el urutaú (Nyctibius griseus), també cridat güemí-cué, un au nocturna que emet sons semblants a una dòna que plora.

La Pucullén

En Chiloé, la Pucullén és una dòna alta i prima, vestida de negre, el plany del qual anuncia la mort d'alguna persona

Destaca entre estes llegendes l'història de la Pucullén (del mapudungún 'külleñu', 'llàgrimes', i 'pu': prefix plural), pertanyent al folclor dels mapuches de Chile. La Pucullén plora eternament perque li varen llevar al seu fill dels seus braços a molt curta edat, o perque un dels seus fills va morir en els seus braços. És una presència fantasmal vestida de blanc (negre en algunes versions), a la que solament pot vore la gent que està propenca la mort, algunes persones en habilitats especials (com les machis o els calcus), els chiquets, i els animals que tenen els sentits més aguts, entre ells els gossos, que llancen lastimeros ahucs quan perceben la seua presència, per això, si es freguen els ulls en llàgrimes de gos, se li podrà vore; pero si el cor del que observa no és ferm, l'image serà espantosa. La Pucullén complix les característiques d'un psicopompo, açò és, una guia dels morts, que indica en els seus passos i planys el camí que deu recórrer el mort per a dirigir-se des de la seua morada terrenal cap al més allà. En els seus abundants llàgrimas, que formen un toll cristalí, la Pucullén senyala el lloc precís en el camp sant a on deu obrir-se la fossa per a depositar el fèretre. Plora com plañidera per tots els familiars del difunt, per a que es consolen pronte de la pèrdua; ademés, evita que l'esperit del mort, disconforme en les poques llàgrimes i manifestacions de pesar dels seus parents, retorne per a atormentar-els. També és un auguri de mort, per lo que solament la pot vore una persona que està a punt de morir.

La llegenda durant el periodo Virreinal

La llegenda de la Llorona pren forma durant l'época Virreinal, puix als antecedents prehispánicos, se sumixca la contribució espanyola per a establir el mit com a tal, convertint a la Llorona en un dels primers signes del mestiçage. La multiplicitat d'orígens i de versions sobre la mateixa història és una mostra més que clara de que és producte del sincretisme. Per la naturalea de les tradicions orals i el folclor, és possible que la llegenda nativa de la Llorona passara dels indígenes als espanyols, els quals li varen agregar els seus propis elements d'acort als seus mits, i que despuix la llegenda, ya en elements espanyols, passara una atra volta als indígenes, que varen tornar a incorporar els seus propis elements. Dit procés també va poder haver ocorregut de forma inversa.

En el folclor d'Espanya, es coneix com dama de blanc al fantasma d'una dòna vestida de blanc que és comú en el folclor de varis països centreeuropeus. Estos esperits comunament estan relacionats en cursos d'aigua, com a rius, fonts o pous, i podien ser al mateix temps perilloses o benèfiques per als que es trobaren en elles. Criatures mitològiques del folclor espanyol associades a la Llegenda de l'Encantada, com les lamias vasques, les anjanas càntabres, les xanas asturianes i les mouras gallegues, compartixen característiques de les dames de blanc. En la regió de Catalunya i en Mallorca, les dames de blanc són presagios de mort, solcant boscs i montanyes en nits de tormenta. S'apareixen com a dònes d'enorme tamany, vestides en un corfoll blanc, en una llum en la mà i els ulls en blanc. Segons la llegenda, la dama de blanc era el fantasma d'una dòna que havia matat als seus fills per un amor no correspost.

Durant l'época de la Nova Espanya, la llegenda de la Llorona va sofrir transformacions. Pel temor a la herejía, no se li podia identificar directament en les deeses prehispánicas la Llorona, per lo que la seua descripció i les característiques de la llegenda varen ser canviant per a adaptar-se als nous estàndarts dels colon, encara que va conservar la seua essència indígena: la vestimenta blanca, el cabell llarc i negre, el crit desgarrador de ¡Ai els meus fills! i la seua relació en l'aigua. Al mateix temps deesa i dimoni, ningú, en la psique del món colonial, pot resistir la seua aparició ni el seu plany d'ultratumba, ni tan sols els conquistadors heretats en el vall de Mèxic, els qui a causa de l'espante inclús varen instituir un toc de queda a les onze de la nit^{cita requerida}, puix passada eixa hora començaven a escoltar-se els gemec aterradores de la dòna espectral pels carrers de la Ciutat de Mèxic. La seua visió garantisa la mort o la locada (en similar forma a la de les deïtats prehispánicas abans descrites) per a aquells que intenten averiguar l'orige d'aquell lastimero gemec. Per als colon, la deesa prehispánica pren la forma d'una dòna de flotant vestit blanc, en la cara coberta per un vaporós vel (que cobrix el aterrador rostre de l'oix), que creua les empedrades callejuelas i places de la ciutat llançant un estremecedor crit de desesperança i derrota.

La Malinche traduïx una trobada entre Moctezuma II i Hernán Cortés. Llenç de Tlaxcala

En el Mèxic novohispano, la llegenda de la Llorona va ser identificada en l'història de la Malinche, personage clau durant la conquista de Mèxic. Per als colon, la Llorona era el fantasma de la Malinche que tornava arrepenedida per a plorar la seua desgràcia i la seua traïció al seu poble indígena, encara que uns atres varen indicar que plora pels mestizos del poble mexicà (possiblement basat en el llibre El llaberint de la soletat d'Octavio Pau que la percep com la mare de la cultura mexicana)^{cita requerida}. Esta visió negativa de l'història de la Malinche i la seua relació en Hernán Cortés és part de la llegenda negra d'estos personages. D'ací semblen vindre moltes de les versions que senyalen a la Llorona com la protagonista d'una tràgica història d'amor i traïció entre la dòna indígena (o mestiza o criolla) i el seu amant espanyol, lo que finalment la du al infanticidi com una manifestació del desig de castigar a l'home en la forma de l'amant, en unes versions, o del pare de la dòna, en unes atres, per ad açò usa al chiquet com l'instrument de la venjança per ser est la prova de la deshonra, pero també, d'alguna forma, com una manera de castigar-se a sí mateixa per la seua debilitat. No obstant, encara que existixen versions tant populars com a lliteràries que associen la llegenda de la Llorona en la Malinche, per a alguns investigadors, abdós personages són oposts absoluts, degut primerament a la realitat històrica (Malinche no va matar als seus fills), i també al seu simbolisme, puix el seu estatus d'esclava sexual d'Hernán Cortés va crear la base del domini colonial en crear llaços entre indígenes i espanyols. La llegenda de la Llorona més be destruïx esta base en matar als seus fills mestizos.

Versions

Des del punt de vista nuclear, la llegenda de la Llorona és l'història d'una dama blanca o dama d'aigua, vinculada a certs llocs de poder, i que té una naturalea infernal-oracular. No obstant, la llegenda conta en múltiples versions en casi tots els països d'Hispanoamèrica. Açò ocorre perque posseïx un ecotipo polifocalizado, és dir, en realitat és una família de llegendes en un perfil translocalizado en diversos punts del continent americà. Açò produïx la creació de diferents versions a on les diferències són a penes aparents, perque en el fondo l'història és la mateixa: la figura fantasmagórica d'una dòna vestida de blanc que recorre els rius, buscant i plorant als fills que va perdre. La majoria dels relats coincidixen que la dòna va matar al seu fill o a varis fills, ofegant-els en un riu, raó per la qual és maldida i solloza eternament pel dolor que açò li causa. No obstant, l'història adquirix característiques i matisos particulars de la zona geogràfica i cultural a on es conta. Producte del sincretisme cultural, posseïx elements tant indígenes com a espanyols. Els elements més constants són la dòna de llarcs cabells negres, el crit desgarrador, el vestit blanc i l'aigua.

Més que una llegenda, es podria parlar de l'existència d'una multitut de llegendes de la Llorona, que es van ramificando a lo largo y ancho del continent, producte de les localisme i de diversos aspectes del folclor de cada país. Açò també fa que sorgixquen una série de personages llegendaris en els quals la prosopografía - açò és, la descripció del personage - és intercanviable en l'història de la Llorona. D'eixa forma, per un procés de transpersonificació del personage, en una història la llegenda de la Llorona s'assembla a la de la Tulevieja o la de la Tarumama, i explica perqué a voltes la Llorona fa, en un relat, coses que fan la Cegua o la Sayona, o perqué personages d'un mateix país com la Calchona, la Viuda i la Pucullén tenen trasfondos concomitants molt similars. La lliteratura, l'art i la cultura mediàtica moderna permeten que se seguixquen construint noves versions de la llegenda. No obstant, en estes versions més modernes, l'història de la Llorona ha passat del relat folklòric al camp de la llegenda urbana, a on predomina una visió més mediàtica i moderna, ompli de truculencias i efectisme macabres, deixant de costat el simbolisme, en el fi últim de generar un impacte més visceral.

Relat d'orige

¡Malaïda sigues! Els esperits malignes et perseguiran sempre i viuràs mils d'anys plorant la teua desgràcia per a eixemple de les filles que taquen la front dels seus pares. ¡Maldicció sobre tu!

— Margarita Castro Rowson.
«La Llorona».

En versions de Mèxic i Centroamérica, és comuna que els relats d'orige de la Llorona mencionen la seua ètnia, la seua linaje, la seua situació econòmica, el seu nom, el de l'espós i fins al de fill o fills. Generalment, el relat és situat en l'época immediata a la conquista espanyola, en els primers anys de la colónia, encara que en atres versions, en époques més recents. La dòna pot ser una indígena, una mestiza, o una espanyola, amant d'un conquistador espanyol o un senyor d'alta alcurnia. En Mèxic, esta indígena, cridada Luisa, s'enamora de don Nuño de Monts Clars, que l'abandona, i ella en venjança apunyala als tres fills que varen tindre. La dòna és cremada o penjada i es convertix en la Llorona, que vaga pels carrers de la Ciutat de Mèxic, plorant la seua tragèdia.

En Guatemala, la Llorona pren el nom de María, i és l'ànima en pena d'una dòna d'orige criollo (descendent d'espanyols) o mestiza, d'un estrat socioeconòmic alt, qui enganya al seu espós en un mosso de la facenda, quedant embarassada, per lo que decidix ofegar al seu fill, de nom Juan de la Creu, en la conseqüent maldicció. En Guatemala també conten que, mentres més prop s'escolten els seus crits, és perque més llunt es troba i, mentres més llunt s'escolta és senyal que està passant més prop de la persona que escolta el plany.

La geografia de la regió juga un paper en les característiques de la llegenda. La presència de l'aigua està present en casi totes les versions, a voltes associada a llocs específics rellevants de cada país. En Mèxic, els fets ocorren en el llac de Texcoco. En Costa Rica, en el riu Gran de Tárcoles. En Uruguai, en el llac del parc Rivera en Montevideo. L'escena pot ocórrer en les grans ciutats (Mèxic, Montevideo, Lima, etc) o en ambients i époques llauradores i rurals.

En Nicaragua, la Llorona és l'ànima en pena d'una indígena de Moyogalpa, en l'illa d'Ometepe, que es va enamorar d'un blanc, en contra dels consells de la seua mare («no cal mesclar la sanc de l'esclau en la sanc del verduc»), i que despuix de ser abandonada, ofega al seu fill en el llac de Nicaragua, pero, arrepenedida, es va ficar a l'aigua per a salvar-ho, sense èxit.

En Veneçuela, el relat d'orige està relacionat en els plans veneçolans: una dòna molt jove s'enamora d'un soldat, que l'abandona en embarassar-la, i ella, com no té idea de cóm criar un infant, desesperada pel plany del chiquet, ho mata en les seues pròpies mans. Arrepenedida, el seu plany crida l'atenció dels veïns i familiars, que la maldixen. Ella fuig cap al pla i es convertix en un espante que furta chiquets que estan sols, ya siga en les seues cases o en les vores de rius o quebrades.

En el Perú, la Llorona en el seu gemec lúgubre anuncia la mort a les persones propenques als llauradors que s'atrevixen a entrar en les huacas, raó per la qual els veïns eviten entrar en les ruïnes dels antics monuments aborigen. Este mit està molt estés en la zona costera nort i en la serra peruana.

En general, en els relats folklòrics, les persones es topen a la Llorona vagant pels rius. A voltes, solament escolten el seu plany desgarrador. En la foto, Dòna nueta entre els juncs, de John Reinhard Weguelin.

Una atra variació és el motiu de l'assessinat del chiquet o chiquets. La majoria de les històries conten que la dòna, despuix de ser abandonada per l'home, assessina als seus fills per locada o per venjança, pero també pot ser que la mort siga accidental, mentres la mare llava en un riu, com ocorre en algunes versions de Mèxic, Guatemala i Nicaragua. En una versió de Costa Rica, la Llorona ofega al seu fill recent naixcut en el riu per locada i vergonya, en ser rebujada per la seua família, el seu poble o la societat en general, per ser mare fadrina, o per embarassar-se estant promesa a un atre. En una atra versió costarricense, la Llorona patix d'una malaltia mental, i ofega al seu fill de forma accidental mentres ho banya en el riu. Un atre relat d'orige veneçolà conta que la dòna matava als seus fills en cada part, sense sentir remordiment. El retor del seu poble s'entera i al vore que està embarassada de nou, li aconsella donar-li de mamar al chiquet abans de matar-ho; despuix de fer-ho, ella sent una gran culpa i des de llavors, vaga pels camps plorant de dolor, buscant als seus fills i esglayant a tot el que se li travessa en el seu camí.

En Uruguai, la Llorona i el seu fill s'ofeguen per accident en el llac del parc Rivera, un dels més importants de Montevideo, en una nit tormentosa. Inclús, hi ha relats a on l'element dels chiquets està absent, com ocorre en una atra llegenda d'Uruguai, que atribuïx l'orige de la Llorona a l'assessinat d'esta i del seu espós per uns lladres, que tiren els seus cossos al mateix llac, raó per la qual s'escolten planys en el lloc en certes époques del més.

L'assessí dels fills també pot variar. La majoria de les voltes, la Llorona és l'assessina dels seus fills, pero hi ha versions a on estos moren a mans d'uns atres.

En Costa Rica, la Llorona és una indígena molt bella, filla d'un rei huetar, la qual es va enamorar d'un conquistador espanyol, en el que es vea soles en la part alta d'una cascada, queda embarassada i dona a llum un fill, que és assessinat pel pare de la dòna, tirant-ho de lo alt de la catarata. Maldida pel pare, vaga eternament per les vores dels rius buscant al seu fill perdut, perseguida pels esperits malignes i plorant la seua desgràcia. Des de llavors, els viagers que travessen els boscs en les nits callades conten que, en la vora dels rius, s'escolten ayes quejumbrosos, desgarradores i terribles que paralisen la sanc: és la Llorona que busca al seu fill i complix la maldicció del seu pare.

En Puerto Rico, la llegenda de la Llorona es mescla en la del fantasma de la curva. En este país, segons la tradició oral, en el pont de les Carabasses es presenta una dòna demanant que la duguen. Encara que l'ignoren, apareix sobtadament dins de l'automòvil. Uns atres conten que si decidixen ignorar-la o rebujar que es puge al vehícul, a pocs quilómetros, un neumàtic es espichará, i posterior a això, ella tornarà a aparéixer. Es creu que és l'ànima d'una dòna que vaga buscant al seu fill,al que varen matar uns criminals o delincuents junt en ella despuix de l'acte de violació. També sol aparéixer en els camps de Puerto Rico.

En Colòmbia, la llegenda es tracta de l'esperit d'una dòna que va matar al seu fill recent naixcut, ho va deixar prop d'un riera i la corrent li'l va dur. Posterior a això, va ser castigada i condenada a viure plorant i llamentant-se pel seu crim. Des de llavors, camina per les nits buscant al seu fill. No obstant, hi ha els qui diuen que du al seu fill mort entre els seus braços. Els més crédulos d'esta llegenda estan Pastura. Allí, es diu que és una dòna que sembla un dimoni, que ix a plorar en les nits de lluna plena i es diu també, que el 31 d'octubre, la Llorona camina pels cementeris en una vela en la mà buscant al seu fill. No obstant, qui la mire als ulls, queda atrapat per ella i és torturat en els seus crits desgarradores.

La Malinche

En Mèxic és molt comuna associar a la Llorona en la figura històrica de la Malinche, una dòna indígena que va ser la traductora oficial dels espanyols, amant i posteriorment esposa del conquistador Hernán Cortés, que va jugar un paper molt important en la conquista i caiguda de la gran Tenochtitlán.

En este context, la Llorona deixa de vincular-se en l'aigua i passa més a vagar pels carrers i zones rurals de Mèxic. Ací, les “versions” de la Llorona també solen multiplicar-se: L'esperit de la Malinche, en la primera versió, és el fantasma de la Llorona que ve des del més allà, arrepenedida per haver traïcionat als indis de la seua raça a través del seu paper en la conquista. La segona “versió” diu que una volta que Hernán Cortés va retornar a Espanya este s'havia dut en si al fill d'abdós, Martín Cortés, mentres que ella no va poder fer res per a impedir-ho, i per eixa mateixa raó li la passa adolida i plorant. I en la tercera versió, la més cultural, s'indica que plora pels seus fills els qui són els mestizos del poble mexicà, en arrepenediment d'haver-els venut davant els espanyols o pel terrible destí que se suponia que anaven a passar. O també es mesclen la tercera i primera versió juntes. En tot cas, es diu que l'esperit de la Llorona es passeja per la plaça de la Conchita en Coyoacán i dins de la casa colorada, a on alguna volta va residir en vida.

Comportament

Un atre aspecte que varia en les històries és lo que el relat conta que ocorre durant una trobada en la Llorona. Els relats folklòrics coincidixen que, més que el seu aspecte físic, el terror que produïx la Llorona és produït per la seua espeluznante planyença, i moltes voltes no existix un contacte directe en l'espectre. No obstant, açò pot canviar. En alguns relats, qui la veu pot morir, pero estes versions són les menys.

En El Salvador, la Llorona vaga pels carrers de pobles rurals plorant pels seus fills. Quan aplega a un poble, entra pel carrer principal, llança el seu primer crit i comença a plorar, buscant el camí que du al cementeri de la comunitat, o despuix d'entrar en l'iglésia local, desapareix. Les persones que l'escolten, experimenten ariçonada en els seus cossos. Si se li dona l'esquena, apareixerà de sobte al costat de la persona. L'ànima de qui la mire i la seguixca vagarà durant tota l'eternitat.

En una versió de Costa Rica, s'anota que la Llorona és inofensiva perque la seua única preocupació és trobar al seu fill, pero en una atra versió del mateix país, trobar-li-la pot significar la mort, ya que assessina a la persona confonent-la en la seua burlador.

En Equador, despuix d'ofegar al seu fill, la Llorona ho busca fins a trobar el seu cadàver, al que li falta el dit garranchet de la mà. Per això, el fantasma de la Llorona talla el dit garranchet a qui se li aparega.

Aspecte

L'aspecte clàssic de la Llorona és el d'una dama vestida de blanc en llarcs cabells negres, pero est pot variar segons el país.

La majoria dels relats la descriuen com una dòna de vestimenta blanca i el cabell llarc i obscur, que pentina el seu cabellam mentres plora. Pot tindre el rostre pàlit com una calavera. En algunes versions, du una bata blanca llarga i damunt una atra bata de color negre en capucha. En algunes versions de Guatemala i en la d'Aguascalientes, Mèxic, té cara de cavall, com la Siguanaba o Cegua.

Pot anar prenent aspectes cada volta més monstruosos segons l'història es mescla en atres relats locals. En Costa Rica i Panamà, la llegenda de la Llorona té similituts en la de la Tulevieja, originària dels pobles talamanqueños d'abdós països, i la Tepesa, oriunda de les comarques indígenes i molt popular en les terres de les províncies panamenyes dels Sants, Veraguas i Chiriquí. La Tulevieja és una vella bruta i horrenda, vestida d'harapos i en pates d'au, mentres que la Tepesa té llarcs cabells enmarañados i el rostre cobert de forats. Abdós llegendes narren històries de dònes que maten als seus fills i són condenades a vagar com horripilantes espectres monstruosos.

En Colòmbia, la Llorona és el fantasma errante d'una dòna que recorre les valls i montanyes, prop dels rius i estanys, vestida en una bata blanca que la cobrix fins als talons. Té el cabell llarc, negre i rullat, també pot ser de color plateado, café i dorat, i en ell es posen grills, luciérnagas, cocuyos i palometes. El seu rostre és una calavera aterradora, i en les conques dels seus ulls giren dos boles incandescents. Les mànegues de la batola li apleguen fins a les seues nines i en les seues mans grans, huesudas i ensanguinades, gorneja a un bebé mort. Al gemir, la Llorona derrama llàgrimes de sanc sobre la mortaja blava de la criatura, que conserva una expressió angelical i en els seus ulls sembla acusar a la mare que li va llevar la vida. En Antioquia, la Llorona pren el nom de «la María Pardo», mentres que en la regió de Pastura, «la Tarumama», una vella monstruosa en caixcos de mula per peus i grans sens que es tira a l'esquena, castigada com un ànima en pena per haver abandonat al fill que va tindre sense ser casada, per a tapar la seua vergonya.

En Veneçuela, la Sayona és un personage similar, que se'ls apareix als hòmens parranderos i infels, mostrant uns enormes claus. Durant la Colónia, algunes dònes es disfrassaven de la Sayona per a passar desapercebudes i vore's en els seus amants.

Un atre personage similar és la Viuda, que apareix en llegendes d'Argentina i Chile. Esta és una dòna alta i prima, vestida de negre, que s'apareix per llocs, camins i ponts apartats, a qui no és possible vore-li la cara i, en algunes ocasions, tampoc els peus, de modo que sembla que sura en l'aire. En la versió urbana este ser somriu als hòmens i a voltes els acompanya un trecho del camí, sense fer-els res, i esquiva a les dònes; en la versió rural, és una dòna alta i carcanyol, vestida de blanc, que camina trepada en zancos, i que agrada de llevar les seues pertinences als viagers. En la regió de Catamarca, Argentina, se li afig un cabellam desgreñada, uns peus molt blancs i sensuals, i la particularitat de tirar fòc per la boca. En algunes històries, pot prendre la forma d'animals. De la mateixa manera que la Llorona, la llegenda conta que es tracta d'una dòna que va tirar al seu fill a un riu, i de la mateixa manera que la Cegua i la Sayona, pot transmutar el seu rostre en una calavera, i es puja als cavalls dels infels per a matar-els d'un esglai mortal en un gèlit abraç.

Vore també

• Veneçuela:
  • La Sayona
• Hondures
  • La Bruta
• Colòmbia:
  • Tarumama
• Mèxic:
  • La Malinche
  • Xtabay
  • Miringua
• Panamà:
  • La Tulivieja
  • La Tepesa
  • La Silampa
• Costa Rica:
  • Cadejos
  • Cegua
  • Llegendes costarricenses
• El Salvador i Guatemala:
  • Cipitío
  • Siguanaba
  • Just Juge de la nit
• Argentina i/o Chile:
  • La Viuda
  • La Condená
• Atres Països:
  • Ubume
  • Sundel Bolong

Bibliografia

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFAlcalà2013">Alcalà (2013). «La Llorona (folclor de Costa Rica)», Mits, contes i llegendes d'Amèrica Llatina (en espanyol), Verbum, pp. 59. ISBN 9788479628987.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFAlducin2017">Alducin (2017). Llegendes macabres del centre històric (en espanyol), Ciutat de Mèxic: Sista. ISBN 9786074340747.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFArmistead1995">Armistead (1995). Oral Tradition and Hispanic Literature (en espanyol i anglés), Taylor i Francis, pp. 647. ISBN 9780815320623.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFAmory2013">Amory (2013). Les principals llegendes, mits, històries i contes de Chile (en espanyol), Lulu. com. ISBN 9781291411102.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFAppendini1996">Appendini (1996). Llegendes de província (en espanyol), Mèxic: Porrúa, pp. 299. ISBN 9789700708188.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFAsensio2019">Asensio (2019). Senyors del passat: Arqueòlecs, museus i huaqueros en el Perú (en espanyol), Perú: Institut d'Estudis Peruans. ISBN 9789972517341.

• (2015).«El fantasma de la frontera. La Llorona com a símbol nacional de la cultura chicana i del nort».Revista online iMex. Mèxic Interdisciplinari/Interdisciplinary Mexico.(8)

86.ISSN 2193-9756.Consultat el 17 de setembre de 2019.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCas2014">Cas (2014). El poble del sol (en espanyol), Mèxic: Fondo de Cultura Econòmica, pp. 141. ISBN 9786071621931.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFColombres1984">Colombres (1984). Sers sobrenaturals de la cultura popular argentina (en espanyol), Edicions Del Sol, pp. 203. ISBN 9789509413009.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFDe Valle Arizpe2010">De Valle Arizpe (2010). Lectorum Mèxic (ed.). Història, tradicions i llegendes de carrers de Mèxic. Volum 2., Mèxic D. F, p. 329. ISBN 9707322845.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFernández Poncela2000">Fernández Poncela (2000). Protagonisme femení en contes i llegendes de Mèxic i Centroamérica (en espanyol), Narcea Edicions, pp. 96. ISBN 9788427713345.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFlorescano2018">Florescano (2018). La festa mexicana (en espanyol), Fondo de Cultura Econòmica, pp. 474. ISBN 9786071656629.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFranco2007">Franco (2007). Diccionari de fantasmes, misteris i llegendes de Veneçuela, El Nacional, p. 206. ISBN 9789803883904.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGaleano2000">Galeano (2000). Memòria del fòc: I. Els naiximent, 20 edició (en espanyol), Sigle Veintiuno Editors, pp. 344. ISBN 968-23-1202-7.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGonzález Torres1995">González Torres (1995). Diccionari de mitologia i religió de Mesoamérica, Mèxic: Editorial Larousse. ISBN 970-607-802-9.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFHerrera Sobek2012">Herrera Sobek, María (2012). Celebrating Llatí Folklore: An Encyclopedia of Cultural Traditions. Volume 1 (en anglés), ABC-CLIO, pp. 1329. ISBN 9780313343391.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFYodaAlt2013">Yoda, Hyroko; Alt, Matt (2013). Yokai Attack!: The Japanese Monster Survival Guide (en anglés), Tuttle Publishing, pp. 208. ISBN 9781462908837.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFJaraGarcía Segura2003">Jara; García Segura, {{{nom2}}} (2003). Diccionari de mitologia bribri, Universitat de Costa Rica. ISBN 9977-67-738-7.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFLara Figueroa1984">Lara Figueroa (1984). Llegendes i casos de la tradició oral de la ciutat de Guatemala (en espanyol), Editorial Universitària de Guatemala, pp. 334.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMedina1996">Medina (1996). L'etnografia de Mesoamérica Meridional i l'àrea Circuncaribe, Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. ISBN 9683-64-847-9.

• «Contem històries dels nostres antepassats: Estudi sobre llegendes de Guanajuato».Acta Universitària de l'Universitat de Guanajuato.Universitat de Guanajuato.Guanajuato, Mèxic:17(2)

5-11.ISSN 0188-6266.Consultat el 17 de setembre de 2019.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMontecino Aguirre2016">Montecino Aguirre (2016). Mits de Chile: Enciclopèdia de sers, aparicions i encants (en espanyol), Editorial Catalonia, pp. 728. ISBN 9789563244373.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMontoya2009">Montoya (2009). Mits de la tradició oral (en espanyol).

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFOcampo López2006">Ocampo López (2006). Mits i llegendes llatinoamericanes (en espanyol), Plaça i Janes Editors Colòmbia S. A, pp. 201. ISBN 9789581403691.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFOcampo López2006">Ocampo López (2006). Mits, llegendes i relats colombians, Plaça i Janes Editors Colòmbia s. a, pp. 132. ISBN 958140371X.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFPerez2008">Perez, Domine Renee (2008). There was a woman: La Llorona, University of Texas, pp. 278. ISBN 9780292718111.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFPollak-Eltz1985">Pollak-Eltz (1985). María Lionza, mit i cult veneçolà (en espanyol), Universitat Catòlica Andrés, pp. 139. ISBN 9789802440016.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRojas Farías2001">Rojas Farías (2001). Valparaíso: el mit i les seues llegendes (en espanyol), RIL Editors, pp. 248. ISBN 9789562841726.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFSánchez2002">Sánchez (2002). Sers mítics i personages fantàstics espanyols (en espanyol), EDAF, pp. 599. ISBN 9788441410534.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFTrejo2004">Trejo (2004). Guia de sers fantàstics del Mèxic Prehispánico (en espanyol), Vila Editors, pp. 299. ISBN 9789685414241.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFTrejo2009">Trejo (2009). Fantasmario mexicà (en espanyol), Trillas, pp. 233. ISBN 978-607-17-0069-8.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFZamorano Rojas2011">Zamorano Rojas (2011). Iván Bort Gual, Shaila García Català, Marta Martín Núñez (ed.). La llorona: llegenda hídrida en la cinematografia mexicana (en espanyol), Madrit, Espanya: Universitat Panamericana de Mèxic. ISBN 978-84-87510-57-1.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFZeledón Cartín2000">Zeledón Cartín (2000). Llegendes costarricenses, 4ª edició (en espanyol), Heredia, Costa Rica: Editorial de l'Universitat Nacional, pp. 286 pàgines. ISBN 9977-65-133-7.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFZeledón Cartín2012">Zeledón Cartín (2012). Llegendes ticas de la terra, els animals, les coses, la religió i la màgia (en espanyol), Editorial Costa Rica, pp. 294. ISBN 978-9977-23-984-2.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFZeledón Cartín2002">Zeledón Cartín (2002). Sortilegios de velles raïls: llegendes (en espanyol), Editorial Universitat Estatal a Distància, pp. 262. ISBN 978-9977-674-96-4.