Anar al contingut

Nyctibius griseus

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Parque Nacional Guaricana - Luiz Alves (01).jpg
nictibio urutaú (Nyctibius griseus)

El nictibio urutaú (Nyctibius griseus),[1] també denominat au bruixa, acodixc, nictibio, guajojó, potoo, perosna, urutaú comuna, guaiguîgué, pardal fantasma, pardal bruixa, kakuy, cacuy,[2] pericoligero, pardal estaca menor, ayaymama, dormilón, vella del mont, estaquero comú,[3] pardal crema Marías o bienparado comú[4]és una espècie d'au nictibiforme de la família Nyctibiidae que es troba en Centroamérica i Sudamérica, des de la regió surest de Mèxic fins al noreste d'Argentina i Uruguay.

El urutaú presenta un perfil ecològic particular dins del seu hàbitat. Es definix primordialmente com una espècie nativa i autòctona de la regió. Des del punt de vista funcional, és considerada una espècie clau, condició que es fonamenta en els seus hàbits crepusculares i nocturns, els quals li permeten complir rols biològics essencials en horaris a on atres espècies no estan actives. Aixina mateix, actua com una espècie indicadora ecològica, #lo que significa que la seua presència i estat poblacional reflectixen la salut i calitat de l'ecosistema que habita. Per un atre costat, és important senyalar les categories en les que esta au no es troba classificada segons els registres actuals. No és considerada una espècie paraigües, ya que la seua protecció no comprén necessàriament de forma automàtica a un gran número d'atres espècies, ni complix el rol d'espècie estandart o bandera en campanyes de sensibilisació. Per últim, tampoc posseïx l'estatus de Monument Natural ni ha segut designat com una espècie indicadora d'Àrees Claus per a la Biodiversitat (KBA).[5][6][7]

Descripció

[editar | editar còdic]

La seua forma facial ho fa un pardal molt característic.

Esta espècie solament posa un ou per cada temporada de reproducció, el qual és colocat en cavitats de branques truncades, troncs d'arbres o en branques caigudes.[4][8]

Medix 34 cm de llongitut. És molt més sentit que vist. De dia permaneix empinat i immòvil, a mija altura, en l'extrem d'un pal sec al que sembla continuar. Té aspecte de corfa. En anochecer, emet un chiule llarc com a planyença humana «ooú..», seguit de curtes notes decreixents: «ú..o..o..o..o...» El pico és curt i ample. Llarga coa barrada. De nit, ulls rojos com els atajacaminos. Habita en boscs, capueras i selves.[9] L'estat de conservació és no amenaçada.[10]

  1. Bernis, F; De Juana, E; Del Hoyo, J; Fernández-Cruz, M; Ferrer, X; Sáez-Royuela, R; Sargatal, J (2000). «[https://www.ardeola.org/uploads/articles/docs/440.pdf Noms en castellà de les aus del món recomanats per la Societat Espanyola d'Ornitologia (Quinta part: Strigiformes, Caprimulgiformes i Apodiformes) ]». Ardeola. Handbook of the Birds of the World (Madrit: SEO/BirdLife) 47 (1): 123-130. ISSN 0570-7358. Consultat el 22 de giner de 2014.
  2. Real Acadèmia Espanyola. . Consultat el 6 de juny de 2021.
  3. Nictibio Urutaú (Nyctibius griseus) (Gmelin, 1789) en Avibase
  4. 4,0 4,1 Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada :1
  5. Senya personal: Cecilia Fernández Díaz. 2026.
  6. Vaig donar Giacomo, A. S., & Cirignoli, S. (Eds.). (2022). Proposta d'àrees claus per a la biodiversitat (KBA) en la província de Corrents, República Argentina (1.ª ed.). Aus Argentines AOP.
  7. Gil, G. I. (2022). Proposta d'àrees claus per a la biodiversitat (KBA) en la província de Missions, República Argentina (1.ª ed.). Aus Argentines AOP.
  8. . Consultat el 2026-05-28.
  9. Narosky, Tito (2010). Aus d'Argentina i Uruguay: guia d'identificació edició total. (en Inglés), Ciutat de Buenos Aires, Argentina: Vázquez Mazzini Editors, p. 190. ISBN 978-987-9132-27-2.
  10. . Consultat el 5/10/2022.