María Lionza

María Lionza és una deïtat femenina pertanyent al espiritisme veneçolà i que és producte del sincretisme entre creències catòliques, indígenes i africanes. L'orige del seu cult data de el XX. Cada 12 d'octubre es fan cerimònies entorn a la seua figura en la Montanya de Sorte, Yaracuy.

Erro al crear miniatura:

María Lionza

Estàtua de María Lionza en Caracas (2011).

María Lionza és una de les «tres potencies veneçolanes», tres de les figures centrals del cult espiritista veneçolà, junt en el cacic Guaicaipuro –cap de les tribus indígenes que es varen opondre als espanyols durant la colonisació de Veneçuela–, i el Negre Felipe –soldat que presuntament hauria participat en les guerres d'Independència de Veneçuela.

Descripció i orígens

D'acort en l'antropòloga veneçolana Daisy Barreto, les referències més antigues al cult es troben en testimonis orals que daten de principis de el XX, en els quals llauradors de la regió de Yaracuy i algunes àrees adjacents discutixen l'existència d'una devoció d'orige llaurador i afrovenezolano a la reina María Lionza en les serres de la montanya Sorte en Chivacoa. En eixe temps, el cult se circumscrivia a eixa chicoteta regió i estava basat en la devoció als antepassats, en la seua major part cacics indígenes, esperits africans de Kongo, Dahomey, Yoruba, afrovenezolanos importants de l'història i héroes de l'independència veneçolana.

L'importància que la religió de María Lionza té en Veneçuela i en atres països propencs és tal que més de 5000 devots han participat en algun ritual "marialioncero". Representada popularment com una deesa o reina, María Lionza és la figura central del cridat espiritisme marialioncero, cult en el que es mesclen ritos indígenes i africans i que ha absorbit elements místics i teològics d'atres cultures.

A pesar de que es considera d'orige indígena, també es representa com una dòna blanca en una corona d'or en el cap.

No existix documentació històrica sobre la dòna representada, pero sí numeroses teories contemporànees sobre l'orige del mit basades en la tradició oral veneçolana. Estes històries, encara que diferents, coincidixen en senyalar a María Lionza com un ser sobrehumano, que habita les montanyes de Sorte en l'estat de Yaracuy, des d'a on el cult es va estendre al restant del país al voltant de l'any 1900. Per esta raó, la regió de Sorte és un lloc de pelegrinage constant dels creents del cult marialioncero.

En 1939, Gilberto Antolínez va registrar per primera volta el mit de María Lionza de manera escrita. Esta va ser la primera investigació que es va fer entorn al símbol de la dòna i la naturalea, elements fonamentals d'este mit i de la cultura veneçolana.

En 1980, els cineaste Mario Handler i Raquel Romero varen dirigir el documental María Lionza, un cult de Veneçuela.

En 2020, l'Universitat dels Andes (universitat pública en Mèrida, Veneçuela) va publicar el llibre María Lionza. Divinitat sense fronteres, el qual inclou una revisió exhaustiva del mit, els seus inicis i estat actual, els seus principals estudiosos i representants, aixina com l'impacte del mit en la societat veneçolana.

Cult i espiritisme

Altar Major de María Lionza en la Montanya de Sorte, Estat Yaracuy.

En general, en els ambients acadèmics veneçolans es considera que este cult rural de principis de sigle era una síntesis d'algun tipo de pràctiques i creències d'orige indígena que varen sofrir l'acció de l'evangelizaació catòlica i es varen mesclar posteriorment en elements africans duts pels esclaus que varen ser aplegant a les facendes de la regió. Les tradicions de comunicació en trance (médiums que busquen canalisar les ànimes dels morts) poden haver començat al voltant dels sigles XIX i XX en Amèrica Llatina, popularisades per les ensenyances del francés Allan Kardec. En qualsevol cas, els detalls específics d'estes mediació permaneixen en l'obscuritat i són encara objecte d'especulació.

El cult a María Lionza s'estén per bona part de Veneçuela, principalment en la zona central del país. Pero és en la montanya del Sorte, en Yaracuy, a on té la seua màxima expressió. Els creents d'este cult van a la montanya, i omplin tots els llocs disponibles per a armar els seus portals i realisar els seus ritos. Pujant a un costat del riu que baixa de la montanya, es pot vore els feligresos que se sumergixen en els pous i es banyen baix les caigudes d'aigua, per a fer purificació i despojos. En els portals, la gent observa admirada quan un creent és posseït per un dels esperits que són invocats per a fer alguna purificació. Estos esperits parlen per mig de qui és posseït i duen mensages per als presents. Hi ha distints orígens de María Lionza, i en el pas del temps les versions que van de boca en boca van mutando i es van multiplicant. De la mateixa manera que moltes atres manifestacions religioses en Veneçuela, el cult a María Lionza és producte de tot un mestiçage cultural i racial. No en va, el dia més important en el cult que es pràctica en el Sorte és justament el 12 d'octubre, dia de l'Hispanidad.

Ball en Candela, Sorte, 12 d'octubre de 2006.

El cult a María Lionza es distinguix pel sincretisme, i alcança el seu dia màxim de celebració el 12 d'octubre, en el dia feriado denominat Dia de la Resistència Indígena, en el sector Quibayo tenen el 20 de novembre com el dia en que celebren una promesa feta per Juana de Deu, sacerdot del sector que va viure molts anys allí. Els seus representants espirituals, les tres potències, el cult i la celebració s'estén a lo largo y ancho de el territori veneçolà i inclús internacionalment, en tots aquells països a on existixen colónies veneçolanes. Una atra data important és la Semana Santa, quan els pelegrinages alcancen el seu punt màxim. Estes celebracions inclouen des de les més modestes ofrenes com a flors i vés-les fetes en la llar, oracions i incens, fins a la baixada d'esperits per mig de médiums en qualsevol lloc de Veneçuela i especialment en Sorte, lloc de grans pelegrinages, per a presenciar els balls de canela (dansa ritual sobre brases ardents).

El tradicional ball de canela, que se celebra el 12 d'octubre en el monument natural de María Lionza, en Yaracuy, reunix a mils de persones que assistixen per a rendir cult a la seua reina esotèrica, o simplement per a fer turisme al voltant de la màgica manifestació cultural. El monument natural té tres accessos principals: Sorte, pel municipi Bruzual, i El Loro i Quibayo, per Urachiche. El Ball en Candela consistix en varis ritos que realisen creents i seguidors en honor a la reina espiritual María Lionza, personage mític que forma part de llegendes ancestrals indígenes de la zona. Els canvis econòmics de la Veneçuela rural (agrícola) a urbana (indústria petrolera), va generar el desplaçament de moltes persones cap a la ciutat i es creu que va ser aixina com molts yaracuyanos varen dur en si a la capital el cult a la deesa indígena.

El mit de María Lionza és un sistema de doctrines en eterna hechura i canvi, pero que és expressió de molts elements de l'identitat cultural veneçolana, per una part; i per una atra, de la permeabilidad d'esta -per lo que es tilda de "espuria" a pràctiques provinents d'atres tradicions, que s'integren al cult d'un modo espontàneu, informal, i a voltes molt superficial.

Escultura d'Ismael "Ismaelito" Sánchez de la cort malandra.

El cult a María Lionza s'organisa en distintes "Corts" o grups de personages associats a una característica comuna; cada u d'ells seguix ritos particulars i són venerats en distints objectius. Entre les corts reportades estan: Kalé o Malandra, Celestial, Negra, Mèdica, Índia, dels dò Juanes i Chamarrera. La Cort Malandra o Kale està integrada per un grup de persones conegudes per les seues vides vinculades a activitats delictives. La Cort Mèdica està integrada per professionals de la medicina, incloent a José Gregorio Hernández i José María Vargas.

Relació en la naturalea

El Riu Yaracuy en el seu pas per la montanya de Sorte.

La vinculació entre el mit de María Lionza i la naturalea es fa evident en l'estat Yaracuy, pròxim a la població de Chivacoa, a on es troba el massiç de Nirgua, el qual va ser declarat Monument Nacional María Lionza en 1960. En este monument s'origina el Riu Yaracuy, el qual sortix d'aigua a tot l'estat i desemboca en la Mar Carib, es caracterisa per la seua selva nuvolada i entre la seua fauna es destaca la danta, la qual és un element que forma part del mit.

En este patrimoni natural es conjuguen els valors de la diversitat biològica en les creències i rituals destinats a la Deesa. La qual cosa califica a este espai com un paisage cultural a on conviu l'ambient i la cultura entorn al mit. Per al Institut de Patrimoni Cultural el mit de María Lionza simbolisa la manera en que es gesta el mestiçage biològic i cultural de Veneçuela. En ell s'expressen les raïls indígenes, europees i africanes que conformen el mapa de Veneçuela. Per tal motiu, des de l'any 2000 vàries institucions acadèmiques, treballen en l'elaboració de l'expedient per al seu declaratoria com a patrimoni de la Nació, entre les que destaca l'Escola d'Antropologia de l'Universitat Central de Veneçuela (UCV), l'Universitat Nacional Experimental de Yaracuy (UNEY) i el IPC.

Representació de les tres potències: María Lionza, Negre Felipe i Cacic Guaicaipuro. Yaracuy, Sorte 2008.

Vore també

• Chavismo i la santería

Bibliografia

• (1988) Grup Univensa (ed.). María Lionza, religiositat màgica de Veneçuela, Caracas, Veneçuela, p. 189. ISBN 9789806052727.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGarmendia1980">Garmendia (1980). Publicacions Seleven (ed.). María Lionza, àngel i dimoni, Caracas, Veneçuela, p. 107.
• (1995) Direcció de Cultura, Universitat Central de Veneçuela (ed.). María Lionza: la seua entitat, el seu cult i la cosmovisión anexa, Caracas, Veneçuela, p. 273. ISBN 9789800008249.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRivero1992">Rivero (1992). Produccions David-River (ed.). María Lionza: la deesa de l'amor i de la fortuna : mits i llegendes fets realitat des de fa més de 200 anys, p. 56.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFSalazar1998">Salazar, Homero (1998). Yara, el llibre del sigle: el història de Maria Lionza, Maracay, Edo. Aragua, Veneçuela: Editorial El Aragueño, p. 182.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGarcía Gavidia1987">García Gavidia (1987). Universitat del Zulia, Facultat Experimental de Ciències (ed.). Possessió i ambivalencia en el cult a María Lionza: notes per a una tipologia dels cults de possessió existents en l'Amèrica del Sur, Maracaibo, Edo. Zulia, Veneçuela, p. 101. ISBN 9789802320905.
• Camacho-Rivas, Mirta (juliol-decembre 2021). Grup d'Investigació Alteridad Llatinoamericana i Caribenya, Universitat de Carabobo (ed.). María Lionza: El cult a Yara, La Reina dels Ulls Verts, Valéncia, Veneçuela, p. 238, pp. 24-34.