Horos

Mojón que marca el llímit del barri del Ceràmic, museu arqueològic del Ceràmic.

Un horos (en grec ὅρος, hóros; en plural, ὅροι, hóroi) és un mojón o senyal de pedra utilisat en l'Antiga Grècia per a delimitar les propietats. A partir de el IV, els horoi són també amprats com a senyals hipotecàries, marcant les terres adscrites a un acreedor.

El corpus dels horoi

Més de 200 horoi han segut trets a la llum en el curs de les excavacions arqueològiques del Ática i en les illes del mar Egeo baix influència ateniense. En 1951, el text de 222 d'ells seria publicat. Han segut datats del 400 al 200 a. C. i permeten un interessant anàlisis de la propietat hipotecària i dels mecanismes de crèdit en Atenes. Concernix sobretot als bens immobiliaris dels rics propietaris rurals.

Hipoteca simple

En el hipoteca simple (grec ὑποθήκη, hypothếkê), el prestatari dona en garantia al prestador una propietat immobiliària de valor equivalent a la suma prestada, per a una duració establida per contracte escrit (συνθήκη, synthếkê) depositada en un tercer i mencionada pel horos, firmat sobre el ben hipotecat.

Aixina, un trobat en Eleusis i datat de 299-298 a. C. indica:

«Baixe el arcontado de Aristónimo, senyal de la casa donada en hipoteca a Nausístrato de Eleusis per 200 dracmes, conforme al contracte depositat a Tehodoreos de Oinoe».

Venda condicional

En la venda baix condició de rescat liberatorio (grec πρᾶξις ἐπὶ λὐσει, prãxis epì lúsei), la persona que tenint necessitat de diners ven un ben immoble a un comprador, té obligació de rescatar en un determini establit (pero mai mencionat en el horos). A falta d'això, el comprador es convertix en propietari del ben. Durant la duració de la venda condicional, el comprador-acreedor conserva el fruïment del ben i paga els interessos al comprador. El horos servix per a materialisar l'acort.

Aixina, un de el IV, descobert en el territori del demo de Cefalé indica:

«Senyal del terreny i de la casa venuda baixa condició de rescat liberatorio a Esquilo, fill de Difílides, de Prospalta, 3240 dracmes, conforme al contracte depositat als tesmótetas».

Hipoteca sobre els bens dels menors

Esta figura (grec ἀποτίμημα, apotímêma), concernix a el hereu que és un menor. Per disposició testamentaria del difunt o decisió del tutor, els bens immobiliaris de l'herència poden estar posats en lloguer per subasta pública. L'inquilí que guanya la subasta deu pagar al menor propietari una renda anual, que el seu montant (no mencionada en els horoi) ha segut fixada per la subasta. Està obligat a tornar els bens a la majoria d'edat del propietari (14 anys per a una filla epiclera, 18 anys per a un chic).

Aixina, un de el IV, descobert en Naxos indica:

«Senyal dels terrenys, de la casa i de la teulada de teixixques hipotecats en benefici dels fills menors de Epifrón, per un capital de 3500 dracmes i un lloguer anual de 400 dracmes baix el [arcontado de] - - êtos; la totalitat d'esta propietat ha segut donada en hipoteca, i comprén els dominis situats en Eleunte i en Milasa».

Hipoteca dotal

Esta hipoteca (grec ἀποτἱμημα προκός, apotímêma prokós) concernix a la dote pagada pel pare de l'esposa al seu gendre. No és del tot propietat del marit: deu ser tornada al pare de l'esposa si ella mor sense fills. Per a garantisar la restitució de la suma en tal cas, el pare exigix a sovint una garantia baix la forma de ben immobiliari al futur espós. Este be queda en mans del marit, pero pot ser embargat pel seu sogre si es comprova incapaç de tornar la dot. Dèsset d'estos horoi dotales (recensió de 1951) precisen el montant: va de 300 a 8.000 dracmes, per a una mija de 2.640 dracmes. Estos horoi concernixen, puix, als atenienses rics.

Aixina, un horos de el IV, descobert en Dionisos (antiga Icària) indica:

«Senyal del terreny i de la casa, hipoteca dotal [donada] a Fanomaqué, filla de Ctesón, del Ceràmic: 3000 dracmes».

Els horoi presolonianos

Horos marcant el llímit de la Via Sagrada a Eleusis, cap a 520 a. C., Museu Arqueològic del Ceràmic.

Si els horoi clàssiques i helenísticas no suponen cap problema de comprensió, igual succeïx en els de l'Época Arcaica, en els quals el llegislador ateniense Solón (VI) fa alusió en un dels seus poemes, quan evoca la grec σεισάχθεια, seisakhtheia («rebuig de la càrrega»), és dir la lliberació dels deutes:

«Podria testimoniar d'açò en el tribunal del Temps la suprema mare dels deus olímpics molt be, la negra Terra, de la que yo antany els mojones (horoi) vaig arrancar en moltes parts estacats; la que abans era esclava (douleuousa), és ara lliure (eleuthera)».

En suprimir els deutes, Solón llibera, de fet als llauradors i per això mateixa, a les seues terres embargades, marcades — com en l'época clàssica, sembla que per horois hipotecaris. No obstant, l'objectiu de la reforma de Solón no és suprimir els préstams garantisats sobre la terra. Al contrari, llimitant-se a prohibir les garanties preses sobre la persona dels prestadors o de la seua família, no deixa als llauradors una atra elecció que hipotecar les seues terres. La llegislació soloniana no fa res, de fet, per a impedir un regrés a l'estat de fet a la qual ha posat fi.

De fet, no és fàcil saber si els horoi presolonianoss són de la mateixa naturalea que es coneix dels posteriors. Aixina, no és cert que la propietat del sol haja segut individual, i que, per tant, un individu poguera efectivament hipotecar el seu ben. Si este és el cas, ¿qué representen els horoi?

John V. A. Fine, part del principi de que la terra és inalienable. De fet, en cas de falta de reembós, el contracte s'eixecuta sobre la persona del deutor, i no sobre la terra. Per tant, una solució alternativa a la reducció a l'esclavitut és possible: el deutor ven la seua terra a l'acreedor baix condició de rescat; el deutor conserva el fruïment de la terra. No es tracta ací d'una verdadera venda condicional en el sentit vist abans, sino d'una ficció jurídica destinada a salvar el problema de l'inalienabilitat de la terra.

Louis Gernet rebuja esta interpretació que li sembla massa complexa i fundada sobre el concepte de «ficció jurídica», de la que dubta la seua existència en l'época arcaica. Per a ell, els horoi són el símbol palpable de la condició dels hectémoros (ἐκτήμοροι, hektếmoroi, lliteralment «els de la sexta part»): estos «sizeniers», com se'ls crida també, són llauradors àtics que deuen per imposts les cinc sextes parts de la seua collita -no conservant, puix, per a ells més que una sexta part, d'ahí el seu nom. Està generalment admés que els hectémoros són els aludits per la llegislació soloniana. Per a Gernet, els hectémoros no són deutors hipotecaris, sino una classe social estatutariament depenent dels propietaris rurals. Els horoi marcarien puix les terres que, posseïdes pels Eupátridas (aristócrates atenienses), són concedides als hectémoros i Solón hi hauria, en sentit propi, «fet cessar l'esclavitut del poble».

Vore també

• Economia en l'Antiga Grècia.

Bibliografia

• (en anglés) John V. A. Fine, “Horoi: studies in mortgage, real security and land tenure in ancient Athens”, Hesperia, suppl. 9, Baltimore, 1951 ;
• Moses Finley :
  • «La terre, els dettes et li propriétaire foncier dans l'Athènes classique», Économie et société en Grèce ancienne, Seuil, coll. «Points», 1984. ISBN 2-02-014644-4, p. 120-140,
  • (en anglés) Studies in Land and Credit in Ancient Athens, 500–200 BC. The Horos Inscriptions, Nex York, Arno Press, 1973 ;
• Louis Gernet, «hypothếkê hypothécaires», Droit et institution en Grèce antique, Flammarion, coll. «Champs», 1982, 1re édition 1968), p. 251-264 ;
• (en anglés) Paul Millett, “The Attic horos Reconsidered in Light of Recent Discoveries », «Bajo el arcontado de Aristónimo, señal de la casa dada en hipoteca a Nausístrato de Eleusis por 200 dracmas, conforme al contrato depositado a Tehodoreos de Oinoe» 1 (1982), pp. 219–494 ;
• (en alemà) F. Pringsheim, “Griechische Horoi mit ihnen zusammenhägende Rechtsfragen. Griechische Kaufhoroi”, Gesammelte Abhandlungen II, Heidelberg, 1961.
• (en italià) A. Colorio, “Cittadinanza, proprietà terriera i horoi vaig donar garanzia nell´antica Atene”, Dret, persona i ciutadania. Una experiència jurídica comparada, Madrit-Barcelona-Buenos Aires, 2010, pp. 91-133.