Llitúrgia (Antiga Grècia)

Decret honorífic del demo de Aixone que commemora a dos coregos, Auteas i Filoxénides, 312-313 a. C., Museu Epigràfic d'Atenes.

La llitúrgia (del grec antic λειτουργία/leitourgía, de λαός/laós, «el poble» i de la raïl ἐργο ergo, «fer, complir») en l'Antiga Grècia era un servici públic obligatori per als ciutadans o metecos més rics. Consistia en gestionar i finançar en recursos propis alguns càrrecs públics: el de gimnasiarca (intendent del gimnasi), el de corego (pagament als membres del cor del teatre) o el del trierarca (construcció i manteniment d'un trirreme). Hi havia dos classes llitúrgiques oficials: «els Mil Doscents» i el grup restringit de «els Trescents». l'arcont epónimo designava entre ells al que seria obligat a una llitúrgia.

Una llitúrgia representava una càrrega financera important. Per esta raó, era freqüent que els rics intentaren escapar d'ella. La antídosis (en grec antic ἁντίδοσις, «intercanvi») era un dels mijos. El liturgo tenia la possibilitat de denunciar a un atre ciutadà que jujara més ric que ell, qui tenia l'opció d'acceptar la llitúrgia o posar en marcha un procés. Al final d'este últim, el perdedor devia o be assumir la llitúrgia o be acceptar un intercanvi de fortunes. Demóstenes descriu una antídosis en el Contra Fenipo, mentres que el célebre discurs Sobre l'intercanvi d'Isócrates va ser compost en ocasió d'un d'ells.

La llitúrgia estava llegitimada per l'idea de que «la riquea personal no es posseïa més que per delegació de la ciutat». Vore a Sócrates en el ric Critobulo en el Econòmic de Jenofonte:

Ademés, veig que la ciutat t'ha impost ya grans contribucions: el manteniment d'un cavall, la coregía, la gimnasiarquía i l'acceptació de presidències: en cas de declarar-se una guerra, estic segur de que t'impondrien les despeses d'una trierarquía i uns gravàmens tan grans que no podries soportar-los fàcilment. I en cas que semble que has quedat per baix de les expectatives dels atenienses no t'impondrien un castic menor que si t'hagueren sorprés furtant-los els seus diners

Jenofonte, op. cit. ii.6

El sistema llitúrgic es remonta als primers temps de la democràcia ateniense i va caure progressivament en desús a finals de el IV i en l'época helenística front al desenroll del evergetisme.

Principi i tipologia

La llitúrgia era un dels modos de finançació privilegiada de la polis grega, en la mida en que permetia que cada despesa pública es corresponguera en un ingrés fàcilment accessible. Esta flexibilitat permetia que fora especialment adequat per a l'imprevisió presupostària de l'época. D'esta manera, s'explica el caràcter estés del seu us, inclús en les polis no democràtiques, com per eixemple Rodas; no obstant, no s'ha constatat cap uniformitat estricta en les modalitats específiques d'estes llitúrgies, ni en l'espai geogràfic (d'una polis a una atra) ni en el fil del temps (segons l'época i les circumstàncies més o menys difícils a les que s'enfrontaven les polis gregues).

L'arreforia, una de les llitúrgies civils (bloc V del friso este del Partenón).

Les llitúrgies es poden classificar en dos grans categories. Aixina, les llitúrgies civils o agonísticas (relacionades en els concursos deportius i religiosos) eren destinades, per un costat, a la gimnasiarquía (γυμνασιαρχία, en grec antic), és dir, a la gestió i finançació del gimnasi; i, per un atre, a la coregía (χορηγία) o l'entrenament dels membres del cor en el teatre per als concursos tràgics, còmics o ditirámbicos. Ademés, varen existir moltes atres llitúrgies menors, com la hestiasis (ἑστίασις), que consistia en finançar el convit públic de la tribu a la que es pertanyia; l'arquiteoría (ἀρχιθεωρία), que s'encarregava de conduir les delegacions sagrades als quatre jocs panhelénicos; l'arreforia (ἀρρηφορία), destinada a cobrir les despeses de les arréforas, de l'alta societat ateniense, que en número de quatre, en les Panateneas, aportaven el peplo d'Atenea, li oferien pastiços i li consagraven les blanques robes adornades en or que li duyen, etc. La creativitat era gran en matèria de llitúrgies i «en l'empirisme que caracterisava la seua postura en la matèria, les ciutats eren capaces de crear noves llitúrgies en funció de les seues necessitats, o de suprimir-les, temporal o definitivament». Totes estes llitúrgies s'inscrivien en el marc d'una festa religiosa i eren recurrents.

Pel contrari, solament es recorria a les llitúrgies militars en cas de necessitat. La principal llitúrgia militar era la trieraquía, que consistia en l'equipament i manteniment d'un trirreme i de la seua tripulació durant un any. Ademés, el trierarca devia assumir el mando del barco baix les órdens dels estrategos, llevat que elegira, a canvi d'una remuneració, confiar-ho a un especialiste, en el cas del qual el seu càrrec devenia en purament financer (o econòmic). La proeisphora, més tardana, consistia que un grup fiscal (sinmoría) assumia la càrrega de la eisphora, una contribució excepcional recaptada als rics per a subvenir les despeses de les guerres. S'ha propost afegir a estos liturgos, l'hipotrofia (ἱπποτροφία), és dir, el manteniment de la cavalleria ateniense, llitúrgia posterior a l'época de les guerres mèdiques; encara que no es pot precisar que esta llitúrgia existira.

En 355-354 a. C., Demóstenes va estimar en una sesentena el número de llitúrgies civils anuals en Atenes. La sifra està molt infravalorada. Les Dionisias exigien només per a elles de 23 a 32 coregos, segons l'época, als que els ajudaven dèu hestiatores. Les Panateneas requerien a lo manco 19 liturgos per any contra els 30 (o 40, segons el reconte) per a les Grans Panateneas, que tenien lloc cada quatre anys. Les Leneas precisaven cinc coregos anuals i les Targelias, dèu. Els liturgos també eren requerits per a atres festes religioses, a les que calia sumar els teoros per als Jocs Panhelénicos i l'oràcul de Delfos. Un càlcul prudent s'ubicaria al voltant dels 97 liturgos civils anuals en Atenes i, a lo manco, 118 durant els anys en que se celebraven les Grans Panateneas.

Cost i funcionament

Liturgo: modo de designació

Demóstenes va ser liturgo repetides voltes i és una de les fonts principals sobre la llitúrgia, Museu del Louvre.

El liturgo (λειτουργός/leitourgós), és dir, la persona encarregada d'una llitúrgia, era designat pels magistrats. Estos començaven per demanar voluntaris, despuix nomenaven a els qui els semblaven ser més idòneus per a assumir el càrrec. En l'Atenes de l'época d'Aristóteles, corresponia al arcont epónimo designar als coregos per a les festivitats religioses, en excepció del certamen de la comèdia de les Leneas, la competència de les quals corresponia a l'arcont rei. Els trierarcas eren elegits pel estratego encarregat de les sinmoría. Els hestiatores, dedicats a organisar el menjar comú del seu tribu, eren nomenats per aquell. Fòra de la trierarquía, els metecos contribuïen en la mateixa mida que els ciutadans, encara que la seua participació fora relativament marginal.

L'elecció dels liturgos es fundava en l'estimació de la fortuna de cada u d'ells, de forma conjunta, encara que no formal, per la ciutat i els liturgos. Sembla que va existir un «cens llitúrgic», en un llindar fixat, corresponent a la fortuna declarada oficialment pel liturgo, més allà del com tot individu estava obligat a assumir una llitúrgia. Inversamente, els ciutadans en fortunes relativament modestes podien encarregar-se d'algunes llitúrgies poc onerosas. De fet, l'establiment d'un llindar hauria transformat en «obligació» a una despesa del que devia encarregar-se el liturgo per la seua pròpia iniciativa, sense competir, a nivell pràctic, a la ciutat les dificultats que tal despesa li hauria entranyat en valor absolut, en cas d'empobriment generalisat dels seus membres individualisats.

A pesar d'això, les despeses informals als que un individu no podia sostraure's eren regularment contemplats en els alegats judicials: era tan evident, que en l'Atenes de el IV un patrimoni de dèu talents convertia necessàriament al seu titular en un membre de la «classe llitúrgica». Per això, sembla ser que un ciutadà que disponguera d'una fortuna de tres talents, d'un dia per a un atre passara ya a formar part d'esta «classe». Va ocórrer inclús que els individus menys rics es varen fer càrrec de les llitúrgies poc costoses, per a beneficiar-se del prestigi que tal funció els assegurava: «l'ideologia de la despesa (liturgia) i de l'ambició («el pueblo») que animava l'ideal llitúrgic d'ocupar-se a fondo, es trobava en les estratègies individuals que permetien a cada u, en funció de les seues disponibilitat financeres i de les seues prioritats socials prendre el càrrec, de manera més o menys lluenta, de les llitúrgies més o menys onerosas».

De fet, el nivell de fortuna de la part recaptada del capital de cada u era molt variable, com els efectius d'esta «classe llitúrgica» socialment poc homogénea. Estos últims poden estimar-se, en l'Atenes clàssica, en una sifra de 300 i 1200 individus, i inclús 1500 o fins a 2000, si es té en conte la necessitat de no confondre el número de persones necessàries per al funcionament del sistema i el contingent d'aquells que assumien efectivament les llitúrgies: el número d'individus concernido en el transcurs de la seua vida era necessàriament superior al número total de llitúrgies pel fet de les exencions provisionals i de la dimensió agonística del sistema llitúrgic. Per les variacions de fortuna (relacionades en la vida econòmica o en la divisió hereditària dels patrimonis) dels individus, esta «classe llitúrgica» no pot ser considerada com un grup tancat: es renovava permanentment, encara que marginalment, per l'adició de «nous rics» i el descens social d'algunes famílies que la componien.

El caràcter empíric del modo de designació dels liturgos, fundat en cert consens social integrat pels propis rics, es recolzava en «una ideologia agonística i suntuaria d'orige "aristocràtic", desenrollada en l'Época Arcaica i mantingut en el seu benefici per la ciutat democràtica: [...] els liturgos, llunt de ser mers engranages passius en una "estructura administrativa" que els obligava a pagar, són actors d'un sistema que opera en el seu benefici». En concret, el sistema reposava essencialment en la voluntarietat i en la reproducció social: la major part dels atenienses estava inscrit en la llista dels trierarcas, ya siga que ho hagueren segut abans o que foren descendents d'antics trierarcas, tradició que implicava una relativa estabilitat del grup de trierarcas. Per a les llitúrgies civils, sobretot per a la coregía, no sembla que existira una llista equivalent: els més rics l'assumien voluntàriament, baix la pressió de la mirada del restant de ciutadans i de conformitat en les estratègies individuals traçades per a adquirir un reconeiximent social d'acort en les seues fortunes. Per una atra part, la seua llibertat era a sovint llimitada: als ciutadans o als rics metecos que sentien la tentació d'ocultar els seus actius per a escapar al seu càrrec, l'amenaça d'una demanda d'intercanvi de fortunes antídosis) els dissuadia, aixina com, i més fonamentalment, la forta pressió social i l'image detestable que tal reticència de contribuir al ben públic els assegurava el seu polis.

Assumir una llitúrgia: pes financer

Equipament d'un trirreme, la més costosa de les trierarquías (relleu Lenormant, cap a 410-400 a. C., Museu de l'Acrópolis d'Atenes).

Si l'obligació de l'assunció del càrrec estava reservada als més rics, el cost de cada una variava considerablement en funció del seu contingut i del fasto que li volguera proporcionar el liturgo. La menys costosa era la eutaxia (εὐταξία, en grec antic), coneguda per una única menció, la qual no representava més que cinquanta dracmes. S'ignora la seua naturalea, encara que és provable que concernira a les festivitats Anfiareas d'Oropo i potser no durava molt temps. Un cor ditirámbico en les Panateneas costava 300 dracmes. En canvi, l'inversió d'un corego en les Dionisias podia representar fins a 3000 dracmes, o, «contant la consagració del trípode, 5000 dracmes».

La despesa era encara més important per a la trierarquía, encara que podia variar segons la generositat del trierarca, per un costat; i, per un atre costat, per la duració de la campanya militar i de l'estat inicial del buc confiat. La suma invertida, que podia oscilar entre 2000 i 3000 dracmes, s'establia a sovint pròxima a la sifra de 4000 a 6000 dracmes: un pleiteador defés per Lisias va declarar haver desembossat sis talents en sèt anys de trierarquía, mentres que Demóstenes menciona que «un talent eren les despeses dels trierarcas en l'eixercite de la seua llitúrgia». L'onerositat d'esta llitúrgia explica l'aparició de la sintrierarquía, que va permetre repartir la càrrega financera entre dos persones, i, en l'any 357 a. C., l'aplicació en Atenes, per part de Periandro, de 20 sinmorías de 60 contribuents, en lo que es va ampliar de 300 a 1200 individus subjectes a la trierarquía, en l'objectiu de disminuir el pes econòmic als trierarcas. A pesar de que tal ampliació va ser relativa (va representar solament el 2,5 % del conjunt de la població masculina ateniense), va ser tant més necessària quant que, en la reforma de la eisphora en 378-377 a. C., es va impondre una nova llitúrgia: la proeisphora, proveïda pels més rics dels atenienses, els qui devien anticipar la suma assignada al grup de ciutadans (sinmoría) units a ella; per una atra part, ells mateixos devien encarregar-se de recaptar el reembós de la part adeutada pels atres membres de la sinmoría, lo que no era sempre possible.

Dites sumixques eren quantioses inclús per als més rics: en una taxa de rendiment de la terra del 8 %, els liturgos més pobres, els qui disponien d'un patrimoni de dèu talents en 360-359 a. C. (per eixemple, com en el cas de Demóstenes), veen l'integritat de les seues rendes absorbides per una trierarquía. D'ahí, l'us rutinari dels préstams per a pagar les llitúrgies de les que eren deutors. En un discurs de Lisias, un litigante declara: «el meu pare a lo llarc de tota la seua vida ha gastat més per a la ciutat que para sí mateix i per a la seua família: el doble de lo que ara tenim, com ell va calcular a sovint davant de mi.» A títul de comparació, la llitúrgia menys costosa, un coregía de les Panateneas, representava casi un any de salari d'un obrer qualificat de el V; i les més costoses ascendien a més del triple del cens hoplítico, és dir, el llindar a partir del com un ciutadà ateniense devia servir com hoplita en la falange.

Lliurar-se d'una llitúrgia

Exencions

Servir en la cavalleria podia ser un motiu d'exenció (copa d'Eufronio, Staatliche Antikensammlungen de Munich).

Les exencions (σκήψεις/skếpseis) eren possibles. Beneficiaven als òrfens, a les epícleras, als menors d'edat i, en general, a els qui no alcançaren i atestaren l'edat requerida —per eixemple, per a un coreuta l'edat mínima era 40 anys—, als arconts en eixercici (a lo manco per a la trierarquía), als clerucos o inclús als inválidos. Ademés, els ciutadans o els metecos podien accedir a una exenció d'imposts i càrregues (ἀτέλεια/atéleia, en grec antic), pels servicis prestats a la ciutat; no obstant, tal exenció no s'aplicava «ni a les trierarquías ni a les contribucions per a la guerra» (proeisphora)».

Aquells que eren o havien segut liturgos gojaven també d'exencions temporals. Aixina, per eixemple, no es podia obligar a dos llitúrgies al mateix temps; tampoc es podia obligar a assumir dos voltes seguides la mateixa llitúrgia civil. Per una atra part, la llitúrgia d'una festa religiosa no podia ser imposta el següent any i un trierarca tenia dret a un respir de dos anys. És possible que els ciutadans que servien en la cavalleria ateniense estigueren exents de la trierarquía.

Tals exencions llegals permetien a un ateniense ric lliurar-se d'una llitúrgia, pero no estaven obligats a estes: un voluntari podia complir totes aquelles que desijara. Un litigante anònim defés per Lisias diu haver segut corego tres anys consecutius i trierarca durant sèt. Enumera atres llitúrgies assumides durant este periodo, indicant que ell també va assumir paralelament vàries, lo que li va conduir a gastar dotze talents en huit anys, és dir, un talent per any. No obstant, era estrany que els ciutadans renunciaren a una exenció i el catàlec del litigante anònim sembla dubtós a alguns historiadors, o excepcional.

Antídosis

La antídosis (en grec antic, ἁντίδοσις, «intercanvi, permuta»), la principal font de la qual és el Contra Fenipo de Demóstenes, era una atra escapatoria. El liturgo tenia la possibilitat de nomenar a un atre ciutadà que jujara més ric que ell, el qual podia o be acceptar la llitúrgia, acceptar un intercanvi de fortunes o incoar un procés judicial. En este últim cas, un jurat popular devia decidir quí era el més ric dels dos i, per tant, quí deuria assumir la llitúrgia. Per al cas de les trierarquías, els atenienses es preocupaven de que el problema es resolguera ràpidament: el procés devia portar-se a terme llavors «en l'espai d'un més».

Donada la singularitat del procés, els historiadors han posat en dubte la realitat de l'intercanvi de bens i sugerixen que el canvi versava realment sobre la pròpia llitúrgia; mentres que uns atres estimen que açò contradiu el text del Contra Fenipo, a on l'intercanvi de bens és explícitament evocat pel litigante: «He enviat una citació a Fenipo, i la renove, juges: li he donado tots els meus bens i abandonat tota la meua fortuna, incloses les propietats mineres, si em reserve un únic domini, franc i lliure, tal i com va ser la primera volta que li vaig donar allí en testics, i li vaig entregar en el mateix acte, dacsa, vins i frutes que ell va retirar despuix de trencar els sagells de les portes». No obstant, és possible que el sagellat s'utilisara exclusivament per a evaluar les fortunes respectives.

Sembla que la antídosis no va ser un fet rar, com testimonia una broma de Iscómaco, el ric protagoniste del Econòmic de Jenofonte. Quan Sócrates li pregunta qué fa per a que li criden «prohombre» (καλὸς κἀγαθὸς / kalòs kagathós), respon: «si es tracta d'un intercanvi (Contra Fenipo) per a una càrrega de trearca o de corego no és al 'home de be' al que busquen»; no obstant, es coneixen numerosos eixemples a on tals assunts varen ser a litigi (el discurs per a un procés de antídosis formava part del repertori estàndar dels logógrafos, redactors professionals de discursos judicials), encara que no es dispon de cap cas d'intercanvi efectivament realisat.

Dissimulació

El mig més simple per a evitar la càrrega de les llitúrgies consistia en dissimular la fortuna, lo que era molt fàcil en Atenes: les propietats rústiques estaven molt fragmentades i no existia un catastre que permetera valorar el conjunt de les terres d'un individu. Els bens convertits en líquit desapareixien encara més fàcilment de la vista pública, degut a que el seu propietari els enterrava o els depositava en el banc: es parla aixina de «riquea invisible» (ἀφανὴς οὐσια). La ciutat demanava a cada individu ric una estimació de la seua pròpia fortuna (τίμημα) en l'àmbit de la eisphora, pero aixina i tot esta caria de fiabilitat. Els metecos estaven particularment ben situats per a infravalorar la seua fortuna, posat que la seua fortuna era mobiliaria: no estaven autorisats a posseir terres en el Ática.

La dissimulació sembla haver estat estesa, fins al punt de que un client de Lisias es jactaba de que el seu pare mai havia tingut que recórrer a ella: «encara que li era possible convertir el seu patrimoni en invisible, va preferir que vosatres ho sabéreu, per a que en el cas de ser mal ciutadà no li fora possible, sino que aportara les contribucions i eixercitara les llitúrgies.» Segons Demóstenes, els rics dissimulaven habitualment la seua fortuna i no la revelaven en públic, llevat quan la guerra amenaçava les seues persones o els seus bens. L'acusació d'evasió de les càrregues públiques era un clàssic dels discursos judicials: els litigantes jugaven clarament en el prejuí del jurat, segons el qual tots els rics preferien, de poder fer-ho, evitar pagar.

Èxit i llímit de les llitúrgies

Una restricció solicitada

A pesar de la càrrega financera que representaven les llitúrgies, els seus titulars les portaven a terme a sovint de manera voluntària. «Era una empresa de la que tot ciutadà es enorgullecía, si estava políticament compromés, de la que es prevalia davant el seu auditori, sobretot si era acusat en un procés polític». Les inscripcions honorífiques disponibles mostren que, regularment, alguns ciutadans o rics metecos «varen acceptar les llitúrgies en entusiasme», prestant-se voluntaris (ἐθελοντής), com Demóstenes en 349 a. C., per a garantisar les llitúrgies més onerosas de les quals haurien pogut escapar. Els liturgos podien descollar invertint sumixques molt superiors al mínim estricte. Aixina, en un discurs de Lisias, el litigante enumera les llitúrgies a les que s'havia somés i ho resalta: «no haguera gastat ni una quarta part si haguera volgut atindre'm a les llitúrgies prescrites en la llei».

Eixe mateix litigante afig una miqueta més alvance: «tal és el talant que yo oferixc a l'Estat, que en la meua vida privada soc aforrador, pero que em complau eixercitar llitúrgies en benefici públic; i no em pavoneo de lo que em sobra, sino de lo que gaste en vosatres». Si ben tenint en conte la part d'exageració destinada a engatusar al jurat, no cal dubtar de la sinceritat d'esta declaració. Esta era una opinió compartida per la majoria dels liturgos, una visió que reflectia la posició social i el prestigi en proporció als esforços financers efectuats, que les llitúrgies conferien als que complien en elles, en la mida en que estes els donaven «la satisfacció de ser assumides en el seu propi nom, en les conseqüències de tot tipo derivats d'un acte destinat als demés i l'autor dels quals està identificat clarament».

L'assunció d'una llitúrgia és un dò aristocràtic consistent i que pot considerar-se com una supervivència de la «moral noble» en la ciutat democràtica. En concret, s'establia un «contracte» tácito mútuament beneficiós entre la ciutat i els seus membres més rics; el sistema llitúrgic, «mentres va reconéixer un lloc prominent per als rics un lloc prominent, tallava les formes de patrocini individual i situava «el pueblo» a la ciutat beneficiària en posició d'autoritat». L'alt grau de llibertat otorgat als liturgos era en este cas decisiu: se'ls assignava una tasca, una meta, deixant-los la facultat discrecional per a determinar el monte a ingressar en la finalitat de conseguir-la. El desig d'este últim per a complir en l'ideal agonístico, que se li reclamava, era aixina utilisat en benefici de la polis: cap llímit, superior o inferior, és fixat, puix «la mentalitat agonística heretada de l'aristocràcia arcaica» bastava per a assegurar una certa emulació, entre liturgos, en el desenroll del ben comú, emulació que alimentava la polis en honrar als més generosos.

A la llarguea de la despesa (φιλοτιμία/philotimia) responia el reconeiximent (χάρις/charis) de la ciutat: els liturgos més pròdics eren gratificats en inscripcions honorífiques o en corones d'argent, el caràcter del qual relativament mòdic no restava el prestigi que asseguraven als seus beneficiaris. Per eixemple, en Atenes, els trierarcas a sovint es preocupaven per obtindre una de les corones d'or de 500, 300 i 200 dracmes destinades als tres primers d'ells que conduïren el seu barco al moll. Inclús el corego, encara que l'autor dramàtic finançara el cor que guanyava el concurs, compartia en ell la glòria de la seua victòria (rebia un premi i podia erigir per a l'ocasió un monument commemoratiu), com va ser el cas del jove Pericles en ocasió de la victòria de Els perses d'Esquilo en 472 a. C. La coregía era una llitúrgia més apreciada que la trierarquía, que era més ingrata. Calia velar per pagar al cor al mateix temps que prendre la decisió front a un públic atent al fasto desplegat per cada corego.

La llitúrgia constituïa una oportunitat «en els seus bens, tant per a afirmar el seu compromís en la ciutat com per a reivindicar el seu lloc entre les persones d'importància», per a fer-se valdre en el pla polític i mantindre el seu ranc — o al que s'aspirava — en la ciutat: ademés de consagrar la seua fortuna al ben públic, «en els seus diners i la seua persona», el liturgo es distinguia del vulgum pecus i obtenia del poble la confirmació de la llegitimitat de la seua posició dominant, que farà fructificar sobretot quan siga part d'un juí o en les eleccions per a les magistratura. Aixina, els liturgos, que agrupaven en el millor dels casos al 10 % dels ciutadans atenienses en el IV, representaven un terç dels polítics lo suficientment significatius per a que les fonts contemporànees els citaren. Aixina mateix, corresponien al terç de atenienses que intervenien en esta época en l'Ekklesía (Assamblea) per a propondre decrets. Per la seua banda, utilisant els mateixos valors que les seues èlits, la polis democràtica els controlava, conseguia el seu adheriment a un proyecte comunitari i assegurava la seua finançació.

Un sistema de finançació de la vida pública qüestionat

Reticències dels liturgos en el IV

El principi llitúrgic va ser ben acceptat en un primer moment, ya que era mútuament beneficiós per a la ciutat i per als aristócrates rics, pero va ser posat en dubte quan en el V Pericles va instituir el misthos, dieta concedida als ciutadans que servien en els tribunals públics, per a reemplaçar els llaços de clientelisme creats per la magnificencia en la que Cimón satisfea les seues llitúrgies. Consistia en una retribució d'alguna manera anònima per a que el ciutadà ateniense complira el seu paper lliberant-se del «deute moral» contret davant els més rics.

Una càrrega cada volta major i menys gratificant

Va ser sobretot la guerra del Peloponeso i l'aument de les despeses militars els que varen socavar la finançació llitúrgica de la despesa pública: les trierarquías es varen multiplicar, pero els rics intentaven cada volta més escapar d'estes. Va emergir l'idea de que la seua fortuna no estava destinada en primer lloc a servir a la polis, sino a la seua ben personal, inclús encara que este moviment «es fera discretament, insensiblemente, sense que els ciutadans rics gosaren reconéixer-ho de veres». En 415 a. C., els rics partidaris de Nicias, hostils com ell a l'Expedició a Sicília, varen preferir no intervindre per a no donar la sensació d'estar més preocupats pel seu interés individual que el de la polis. En 411 a. C., els més rics tenien menys escrúpuls en defendre els seus interessos privats, com quan varen establir el règim oligàrquic d'Els Quatrecents En 405 a. C., un dels personages de Les granotes d'Aristófanes comenta que «no es considera ric per a ser trierarca, es vares vore en andrajos i es prodiga en lloriqueos: “¡soc indigent!”».

La polis va eixir de la guerra empobrida i en la càrrega del deute contret per Els Trenta; una volta més va buscar l'ajuda dels més rics, pero el voluntariat va tendir a convertir-se en excepcional, especialment, per a la trierarquía: un client de Lisias ho presenta inclús com un assunt térbol. Este últim eixemple manifesta el desenroll d'una certa desconfiança sobre el principi llitúrgic en la primera mitat de el IV, tendència reforçada pels esforços militars i financers efectuats durant la guerra de Corinto (395-386 a. C.) La Guerra Social (357-355 a. C.), igualment costosa, va marcar el fi, a mitan del sigle, del somi d'una tornada al imperialisme ateniense i als importants ingressos que assegurava a la polis. Per tant, la necessitat de l'Estat ateniense per a trobar fonts noves de finançació solament va ser possible per mig d'una millor gestió dels bens públics (política seguida per Eubulo i despuix per Licurgo), pero també per una pressió financera sobre els més rics.

En cada etapa, l'imperiosa necessitat de finançació de la polis va tendir a transformar en obligació, lo que fins a llavors era considerat com una donació lliurement consentida per un individu preocupat per demostrar el seu areté. Les queixes que emanen de les fonts tenen una innegable dimensió ideològica i política de hostilitat al démos: Jenofonte (Econòmic II.5-6) i Isócrates (Sobre la pau, 128) subrallen que «les llitúrgies són un arma en mans dels pobres». Per tant, els liturgos menys afortunats, aquells l'estatus social dels quals estava més pròxim al del ciutadà mig i rampells a denunciar la falta de civisme dels més rics, precisament aquells que sense dubte s'inclinarien menys a ser hostils en el caràcter democràtic del oligarca (el reaccionari) dels Caràcters de Teofrasto, varen semblar entonar: «¿Quàn cessaran d'arruïnar-nos en llitúrgies i trierarquías?». Front a les exigències financeres cada volta més pesades, es veen en l'obligació de «elegir entre la conservació del patrimoni i la conformitat en els valors de l'èlit».

«Lo que és més, els aspectes simbòlics del funcionament llitúrgic, sense desaparéixer, s'atenuaven en profit del seu aspecte instrumental». De fet, lo essencial que atribuïen les recriminacions a les llitúrgies era que no asseguraven la valoració social (proeisphora, sintrierarquía) o les contribucions directes, sobretot l'eisphora: inclús quan la càrrega econòmica que representaven era menys gravosa que la de les llitúrgies clàssiques, no permetia al liturgo fer valdre la seua excelència.

El monument corégico erigit per Lisicrates en 335-334 a. C. per a commemorar el seu primer premi.

Dilució de la despesa i estratègies d'estalvi

L'importància de les reticències es va manifestar de diferents maneres. Aixina, les tentatives o proyectes d'ampliació del cos de ciutadans o de metecos somesos a les llitúrgies: Demóstenes va propondre en 354 a. C. establir en 2000 el número de trierarcas. Alguns es varen prendre el seu temps per a assumir la funció que se'ls havia assignat, com per eixemple Policles, qui va desatendre el barco que se li havia confiat, obligant al seu predecessor, Apolodoro, a prolongar el seu servici durant varis mesos. Uns atres solament pagaven el mínim estricte: Isócrates explica que va complir en el seu deure sense balafiament ni negligència. Un client de Lisias explica al jurat que no hi ha res mal en la moderació en la despesa. Alguns iniciaven procediments de permuta (antídosis), a pesar de que tals intents d'eludir les seues obligacions com liturgos oferia als seus adversaris l'oportunitat de desacreditar-los en un eventual juí futur. Per últim, la solució més radical consistia en dissimular la seua riquea.

La cronologia exacta d'este fenomen planteja, no obstant, problemes: és difícil de donar una data precisa del pas de l'adheriment al principi llitúrgic al rebuig de la llitúrgia pels individus que es veen obligats ¿El balanceig va tindre lloc a principis de el IV, o en la segona mitat del sigle? Els historiadors semblen tindre dificultats per a donar una resposta al respecte. Com senyala Jacques Oulhen a propòsit de la qüestió llitúrgica «la documentació desapareguda i alusiva proporciona informacions d'apariència contradictòria, de la que nos és possible rendir contes integralmente. Les divergències d'interpretació són puix numeroses, i este historial d'institucions és un dels més tècnics i més discutits de l'història ateniense del sigle IV a. C.» Deu tindre's en conte, que si és molt gradual, la tendència no siga discutida: quant més alvança el sigle l'equilibri inestable del consens social sobre el principi llitúrgic sembla debilitat.

Voluntat suntuaria i preocupació pel ben públic

Ademés, la voluntat, més forta que abans, dels liturgos de dispondre d'un «reintegre de l'inversió» ràpit (sobretot considerant que devien arrastrar casi «automàticament» la clemència del jurat en el procés en el que estigueren implicats) que involucrara als ciutadans comuns en un moviment paralel de revalorisació de totes les llitúrgies sobre la seua utilitat. Licurgo en 330 a. C. no dubta en establir en este criteri una jerarquia entre elles:

No obstant, hi ha els qui d'ells, negant-se a convéncer-vos en arguments, buscant obtindre la gràcia dels acusats, aleguen les seues llitúrgies; res m'ha indignat més: ¡en eixe sentit, els càrrecs que han buscat per a la glòria de la seua casa serien puix un títul pels favors nacionals! No és per haver alimentat cavalls o pagat suntuosas coregías, o fet atres larguezas d'este orde, que els donen dret a la vostra gratitut. En estes ocasions, és per sí mateixos que conseguixen una corona sense el menor benefici per a uns atres. Pero complir en fasto una trierarquía, haver rodejat la ciutat en muralles per a protegir-la, haver dispensat la seua llarguea per a la salut de la ciutat: això sí que és procedir pel ben públic i per l'interés de tots vosatres. Estes són les llarguea en les que es revela la benevolència d'un ciutadà; les atres no proven més que la riquea dels que les han fet. Per lo demés no crec que ningú puga rendir suficients i grans servicis a l'Estat, per a pretendre obtindre, com recompensa, allò que permeta sostraure's al castic dels traïdors.

Es qüestiona en este passage algunes despeses llitúrgiques de caràcter massa suntuarios, a semblança del monument corégico erigit per Lisícrates en 335/334 a. C., que podrien constituir al mateix temps «una forma superlativa de apego a una ètica llitúrgica en part del passat [...] i constituint un dany per a l'equilibri social ideal (i idealizado) associat als liturgos». De fet, s'ha sugerit per a esta ostentació de fasto, tant el poder de la riquea individual com l'impotència de la ciutat. Per tant, es va prendre nota d'esta evolució i, per a no trencar la comunitat d'interessos entre estos dos grups, es va triar utilisar el desig, generador de tensions socials, dels més rics en exhibir la seua riquea passant poc a poco de el sistema llitúrgic al evergetisme.

Ademés, la voluntat, més forta que abans, dels liturgos de dispondre d'un «reintegre de l'inversió» ràpit (sobretot considerant que devien arrastrar casi «automàticament» la clemència del jurat en el procés en el que estigueren implicats) que involucrara als ciutadans comuns en un moviment paralel de revalorisació de totes les llitúrgies sobre la seua utilitat. Licurgo en 330 a. C. no dubta en establir en este criteri una jerarquia entre elles:

No obstant, hi ha els qui d'ells, negant-se a convéncer-vos en arguments, buscant obtindre la gràcia dels acusats, aleguen les seues llitúrgies; res m'ha indignat més: ¡en eixe sentit, els càrrecs que han buscat per a la glòria de la seua casa serien puix un títul pels favors nacionals! No és per haver alimentat cavalls o pagat suntuosas coregías, o fet atres larguezas d'este orde, que els donen dret a la vostra gratitut. En estes ocasions, és per sí mateixos que conseguixen una corona sense el menor benefici per a uns atres. Pero complir en fasto una trierarquía, haver rodejat la ciutat en muralles per a protegir-la, haver dispensat la seua llarguea per a la salut de la ciutat: això sí que és procedir pel ben públic i pro l'interés de tots vosatres. Estes són les llarguea en les que es revela la benevolència d'un ciutadà; les atres no proven més que la riquea dels que les han fet. Per lo demés no crec que ningú puga rendir suficients i grans servicis a l'Estat, per a pretendre obtindre, com recompensa, allò que permeta sostraure's al castic dels traïdors.

Desenroll del evergetisme en l'época helenística

Inscripció en honor de Aristoxeno, fill de Demofón, sense dubte, benefactor del gimnasi d'Atenes, finals de el III o II, Museu del Louvre.

Sobretot a partir de la segona mitat de el IV i abans de l'época helenística, profundes evolucions varen afectar la finançació de la vida pública tal i com estava organisada fins a llavors. Sense que el principi d'esta finançació pels més rics, a lo manco de manera simbòlica, fòra qüestionat, la llegitimitat de la seua designació per la ciutat no va tindre ya consens. L'idea que es va difondre va ser que els més rics no contribuirien menys si se'ls solicitava sense obligar-los: en la mateixa época, cap a 355 a. C., Demóstenes i Jenofonte ho mencionen, el primer en el Contra Leptines, el segon en Els ingressos públics.

Finalment, a finals del sigle, Demetrio de Falero va abolir les dos més importants llitúrgies atenienses, la trierarquía, devinguda inútil com a conseqüència de la retirada d'Atenes de l'escena internacional despuix de la seua derrota de 322 a. C., i la coregía, remplazada per una magistratura electiva, la «presidència dels concursos» (agonothésia), la finançació dels quals era assumida per l'Estat.

Estan disponibles numerosos decrets honorífics en honor dels agonothetas, que mostren les sumes invertides voluntàriament per estos per a completar les que es feya càrrec la ciutat, i que sobrepassaven largament el cost de l'antiga coregía. Aixina, en 284/3 a. C., el agonotheta elegit, el poeta Filípides, va renunciar a que la ciutat li reembossara les sumes que havia alvançat. De la mateixa manera, algunes magistratura antigues es veen cada volta més a sovint finançades pel seu titular: en Atenes, els sacerdots proporcionaven generalment les víctimes dels sacrificis, i si el cosmeta continuava com a supervisor de l'efebía en l'época helenística, era perque finançava en els seus propis diners lo essencial dels sacrificis, els premis dels concursos, i el manteniment corrent del material i dels edificis. Encara que cap text mencione al titular de la funció, est devia assumir personalment el cost financer del seu càrrec; les inscripcions publicades anualment en el seu honor mostraven que velava per l'autofinanciaació de l'institució, encara que algunes subrallaven que la ciutat no desembossava res.

Es va passar gradualment d'un funcionament pròxim al evergetisme, apropiat, com va escriure Aristóteles, per a «salvaguardar les oligarquias»: «per a les magistratura més importants [...], cal dedicar-los despeses públiques, per a que el poble accepte no participar i tinguen indulgència en els magistrats pel fet de que devien pagar les seues magistratura en una suma important». Açò va ser perque «si aplegava el cas de l'establiment, els magistrats deurien fer magnífics sacrificis, i construir alguns monuments públics; el poble, que prendria part en els convits i en les festes, i voria la ciutat espléndidamente decorada en temples i edificis, desijaria el manteniment de la seua constitució; lo que supondria per als rics soberps testimonis de les despeses que haurien fet».

Per tant, fins a mediats de el II, este evergetisme grec no correspon en la definició donada per Paul Veyne. Com ho demostra Philippe Gauthier, es tractava d'un evergetisme que es complia a sovint «exclusivament en un marc oficial cívic (magistratura i missió oficial)». Ademés, en el IV i sense dubte en l'alta época helenística, la ciutat no va crear per als seus benefactors (evergetas) un estatus distint, superior al d'atres ciutadans: es reconeixia la «calitat» i no el «títul» de benefactor. La ciutat agraïa aixina «que es posaren al seu servici, com qualsevol ciutadà, pero ajudant en mijos superiors». De la mateixa manera que les contribucions voluntàries (epidoseis) permetien que tots, proporcionalment als seus ingressos, manifestaren el seu compromís en la ciutat en una donació de varis talents o d'únicament alguns óbolos.

El evergetisme, que es va desenrollar a costa d'un sistema llitúrgic «del que era al mateix temps continuació i negació», va permetre a la ciutat orientar al seu servici les despeses dels seus membres més rics, posant major émfasis abans en els honors oficials que en els que els corresponien en agraïment. Açò últim va poder conseguir, que cada volta que fora necessari, la finançació estiguera assegurada per a les necessitats més urgents, sense incórrer en despeses innecessàries i sense donar la sensació d'obligatorietat als membres de l'èlit, que conservaven la possibilitat de reservar les seues riquees per al seu us personal.

La desaparició gradual de la llitúrgia, com a tal, va ser evident en el canvi de vocabulari en l'época helenística: el nom leitourgia —i el verp leitourgein— perden el seu significat estricte de «despesa imposta per la ciutat» per a designar «qualsevol despesa d'interés públic», i comprenia paralelament una càrrega pública (magistratura o sacerdoci). Esta dilució insensible del sistema llitúrgic en un sistema evergético parcial no seria consumada fins a la baixa época helenística. La finançació de les polies pot ser comparada en la que va estar en vigor durant l'Imperi romà, evergetisme integral analisat per Paul Veyne en la seua obra Li pain et li cirque.

Vore també

• Llitúrgies: coregía, gimnasiarquía, proeisphora, trierarquía.
• Imposts i taxes: eisphora.
• Evergetismo

Bibliografia utilisada

• (1985).Bulletin de correspondance hellénique.Ecole française d'Athènes.Atenes-París:(suplement 12).
• Ouhlen, Jacques (2004). «La société athénienne», Li monde grec aux temps classiques, prenga 2: li IVe siècle (en francés), París: PUF. ISBN 2-13-051545-2.
• Queyrel, Anne (2007). «Els citoyens entre fortune et statut civique dans l'Athènes classique», Économies et sociétés dans la Grèce égéenne, 478-88 av. J.-C. (en francés), Éditions du Temps. ISBN 2-84-274416-0.

Bibliografia complementària

• Fröhlich, Pierre (2005). "Dépenses publiques et évergétisme dones citoyens dans l'exercice dones charges publiques à Priène à la basse époque hellénistique." En: Pierre Fröhlich i Christel Müller, Citoyenneté et participation à la Basse époque hellénistique, Droz, pp. 225-256.
• Davies, John Kenyon. (1971). Athenian Propertied Families, 600-300 B.C. Oxford: Oxford University Press, ISBN 0-19-814273-0.