Logógrafo

Els logógrafos (del grec antic λογογράφος, logográphos, compost de λόγος, lógos, que ací significa «història» «prosa», i γράφος gráphos, de γράφω grápho, «escriure») eren els historiadors i cronistes grecs anteriors a Heródoto. Este els cridava «λογοποιόι» (logopoiói, de ποιέω, poiéo, fer). Tucídides va aplicar el terme logógrafo a tots els que li varen precedir, inclós el propi Heródoto (I, 21).

Per una atra part, el mateix terme de logógraphos s'aplicava en l'Antiga Grècia, i en particular en l'Antiga Atenes, als autors professionals de discursos jurídics per conte d'uns atres. Estos, ignorants de les arts retòriques, pagaven i memorisaven eixos discursos per a defendre's en els tribunals del Areópago, ya que la llei exigia que fora el propi litigante qui es representara en el juí. Els més coneguts eren Lisias, Antifonte, Hipérides o el mateix gran orador Demóstenes.

Característiques

En escasses excepcions, els denominats logógrafos provenien d'Àsia Menor i les illes del Egeo, que per la seua situació era la zona més favorablement situada per a l'arribada de notícies de països lluntans, tant d'Oriente com d'Occident. La crítica que eixercixen sobre les seues fonts va consistir en un intent de racionalisar les llegendes i tradicions entorn a la fundació de les ciutats, les genealogia de les famílies gobernant (lo que es denomina arcontologia) i els usos i costums de cada poble.

Els logógrafos escrivien en dialecte jónico, en un cridat estil imperiódico, que preservava el caràcter poètic i els temes mitològics dels models épicos, pero escrit en prosa.

Història

El primer logógrafo va ser Cadmo de Mileto (sigle vaig vore a.C.), que va escriure el història d'esta ciutat. Uns atres varen florir entre mediats del sigle vaig vore a. C. i les guerres mèdiques. L'últim va ser Ferécides de Leros, que va morir al voltant de l'any 400 a. C. Hecateo de Mileto, en els seus Genealogíai, va anar el primer en intentar separar el passat mitològic del històric, lo que va significar un pas crucial en el desenroll de l'historiografia. És l'única font que Heródoto va citar pel seu nom. Despuix de Heródoto hi ha menys escritors del gènero logográfico, mes gana una miqueta de popularitat en l'época helenística.

Logógrafos els noms del qual s'han conservat

Dionisio de Halicarnaso (De Tucídides, 5) nomena als següents historiadors anteriors a la guerra del Peloponeso:

• Eugeón de Samos
• Déyoco de Cícico
• Bión de Proconeso
• Eudemo de Desocupacions
• Democles de Fígela
• Hecateo de Mileto
• Acusilao d'Argos, qui parafraseó en prosa l'obra genealògica d'Hesíodo en dialecte jónico. Llimita la seua atenció al periodo prehistòric i no intenta fer una verdadera història.
• Carón de Lámpsaco, autor de històries de Pèrsia, Líbia i Etiopia, aixina com dels anals de la seua ciutat, en llistes de magistrats (pritanos i arconts), i de les cròniques dels reis lacedemonios.
• Ameleságoras de Calcedonia
• Helánico de Lesbos
• Damastes de Sigeo, discípul d'Helánico, i autor de genealogia dels guerrers de la guerra de Troya, aixina com d'una llista etnogràfica i estadística de tractats curts sobre matèria poètica, sofística i geogràfica.
• Jenomedes de Ceos
• Janto de Lidia, de Sardes, autor d'una història de Lidia, que va ser utilisat com a autoritat per Nicolás de Damasc.

Atres autors que s'han considerat logógrafos varen ser:

• Cadmo de Mileto
• Dionisio de Mileto
• Hipis i Glauco, abdós de Regio de Calàbria; el primer, autor de històries d'Itàlia i Sicília, i el segon, d'un tractat sobre antics poetes i músics que va ser usat per Harpocración i Plutarco.
• Ferécides de Leros

• Estesímbroto de Tasos, oponent de Pericles i supostament autor d'un panflet polític sobre Temístocles, Tucídides i el propi Pericles.

Bibliografia

• The History of History; Shotwell, James T. (Nova York, Columbia University Press, 1939)
• The Ancient Greek Historians; Bury, John Bagnell (Nova York, Dover Publications, 1958)