Història dels Balcans

Els Balcans i parts d'esta zona se situen alternativament en Surest, Sur, Est d'Europa i Centre d'Europa. L'identitat diferenciada i la fragmentació dels Balcans es deu en gran mida a la seua història comuna i a sovint turbulenta en relació en sigles de conquista del Otomà i a la seua geografia molt montanyosa.

Prehistòria

Artícul principal → Prehistòria en els Balcans.

Mesolítico

El primer assentament humà en Europa és el Mesolítico de les Portes de Ferro (110 00 a 6000 abans de Crist), situat en el riu Danubio, en l'actual Sèrbia i Romania. Ha segut descrita com "la primera ciutat d'Europa", per la seua permanència, organisació, aixina com a la sofisticació de la seua arquitectura i tècniques de construcció.

Neolític

Arqueòlecs han identificat varis complexos culturals primerencs, incloent la cultura de Cucuteni (4500 a 3500 abans de Crist), la cultura de Starčevo (6500 a 4000 abans de Crist), cultura de Vinča (5000 a 3000 abans de Crist), cultura de la ceràmica de bandes (5500 a 4500 abans de Crist), i cultura de Ezero (3300-2700 a. C.). l'eneolítica cultura de Varna en Bulgària (4600-4200 a. C. datació per radiocarbono) va produir el primer tesor d'or conegut en el món i tenia sofisticades creències sobre la vida despuix de la mort. Un conjunt notable d'artefactes són les Taules de Tărtăria trobades en Romania, que semblen estar inscrites en Escritura Vinča, la protoescritura. La cultura butmir (2600 a 2400 a. C.), trobada en les afores de l'actual Sarajevo, va desenrollar una ceràmica única, i provablement va ser invadida pels proto-ilirios^{cita requerida} en l'Edat de Bronze.

La Hipòtesis dels kurganes de la llengua protoindoeuropea (PEU) supon una expansió gradual de la "cultura kurgan", entorn al 5000 abans de Crist, fins a comprendre tota l'estepa póntica. Kurgan IV es va identificar en la cultura Yamna d'al voltant del 3000 a. C.

Edat del Coure

En ca. 1000 AC, Les tribus ilirias apareixen en lo que és l'actual Albània i fins al Mar Adriático en l'actual Montenegro, Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, partixes de Sèrbia, etc. Els tracios vivien en Tracia i terres adjacents (ara principalment Bulgària, pero també Romania, el norest de Grècia, la Turquia europea, l'est de Sèrbia i Macedònia del Nort), i els estretament relacionats. Dacios vivien en lo que hui és Romania. Estos tres grans grups tribals parlaven llengües paleobalcánicas, llengües indoeuropeas. Els frigios semblen haver-se assentat en el sur dels Balcans en un primer moment, i sigles més tart varen continuar la seua migració per a establir-se en Àsia Menor, hui extinta com a grup i llengua independent.

Edat Antiga

Edat de Ferro

Despuix del periodo que va seguir a l'arribada dels dorios, conegut com Edat Obscura o Periodo geomètric, la cultura grega clàssica es va desenrollar en el sur de la península balcànica, en les illes del Egeo i en les colónies gregues de l'oest d'Àsia Menor, començant al voltant de el IX o VIII i alcançant el seu punt màxim en la democràcia que es va desenrollar en els sigles VI i V en Atenes^{cita requerida}. Posteriorment, la cultura helenística es va estendre pel imperi creat per Alejandro Magne en el IV. Els grecs varen ser els primers en establir un sistema de rutes comercials en els Balcans, i per a facilitar el comerç en els natius, entre el 700 a. C. i el 300 a. C. varen fundar una série de colónies en el Mar Negra (Ponto Euxino), Àsia Menor, Dalmacia, el sur d'Itàlia (Magna Grècia), etc.

A finals de el IV, la llengua i la cultura gregues eren dominants no només en els Balcans, sino també en tot el Mediterràneu oriental.^{cita requerida} A finals de el VI, els perses varen invadir els Balcans, per a després dirigir-se a les zones fèrtils d'Europa. Parts dels Balcans i zones més septentrionals varen ser governades pel Perses aqueménidas durant algun temps, incloent Tracia, Peonia, Macedònia, i la majoria de les regions costeres del Mar Negra de Bulgària, Romania, Ucrània, i Rússia. No obstant, el resultat de les Guerres greco-perses va fer que els aqueménidas es veren obligats a retirar-se de la majoria dels seus territoris europeus.^{cita requerida}

L'imperi tracio odrisio, el regne odrisio, va anar el més important estat daco-tracio de l'unió, i provablement va ser fundat en la década de 470 a. C., despuix de la derrota de Pèrsian en Grècia, tenia la seua capital en Seuthopolis, prop de Kazanlak, Stara Zagora Província, en el centre de Bulgària. Atres unions tribals existien en Dacia a lo manco des de principis de el II baix el rei Oroles. Les tribus ilirias estaven situades en la zona corresponent a l'actual costa adriática. El nom Illyrii s'utilisava originalment per a referir-se a un poble que ocupava un àrea centrada en el llac Skadar, situat entre Albània i Montenegro. No obstant, el terme va ser utilisat posteriorment pels grecs i els romans com a nom genèric per als diferents pobles dins d'un àrea ben definida pero molt major. De la mateixa manera, el territori al nort del regne de Macedònia estava ocupat pels paeonianos, que també estaven governats per reis.

L'Imperi Persa Aqueménida (sigles VI a V)

Artícul principal → Imperi aqueménida.

Al voltant de l'any 513 a. C., com a part de les incursions militars ordenades per Darío I, un enorme eixèrcit aqueménida va invadir els Balcans i va intentar derrotar als escitas occidentals que vagaven al nort del riu Danubio. Varis pobles tracios, i casi totes les demés regions europees que voregen el Mar Negra (incloent parts de l'actual Bulgària, Romania, Ucrània i Rússia), varen ser conquistats per l'eixèrcit aqueménida ans que este retornara a Àsia Menor. El molt apreciat comandant de Darío Megabazo va ser el responsable de complir les conquistes en els Balcans. Les tropes aqueménidas varen conquistar Tracia, les ciutats costeres gregues i les eonianas. Finalment, entorn a 512-511 a. C., el rei macedonio Amintas I va acceptar la dominació aqueménida i va entregar el seu país com estat vassall al Pèrsia aqueménida. L'eixèrcit multiétnico aqueménida contava en molts soldats dels Balcans. Ademés, molts dels membres de l'èlit macedonia i persa es varen casar entre sí. Per eixemple, el propi fill de Megabazus, Bubares, es va casar en la filla de Amyntas, Gygaea; i això supostament va assegurar les bones relacions entre els governants macedonios i aqueménidas.

Estats prerromanos (sigles IV a I)

Artícul principal → Iliria.

Bardilis I, un cacic dardani, va crear un regne que va convertir a Iliria en una formidable potència local en el IV Les principals ciutats d'este regne eren Shkodër (Albània) i Risan (Montenegro). En l'any 359 abans de Crist, el rei Pérdicas III de Macedònia va ser assessinat pels atacs dels ilirios.

Pero en el 358 a. C., Filipo II de Macedònia, pare d'Alejandro Magne, va derrotar als ilirios i va assumir el control del seu territori fins al llac Ohrid. (actual Macedònia del Nort). El propi Alejandro va derrotar a les forces del cap ilirio Clito en el 335 a. C., i els líders tribals i soldats ilirios varen acompanyar a Alejandro en la seua conquista de Pèrsia. Despuix de la mort d'Alejandro en el 323 a. C., els estats grecs varen tornar a lluitar entre sí, mentres que en el nort varen tornar a sorgir estats ilirios independents. En el 312 a. C., el rei Glaucias es va apoderar d'Epidamno. A finals de el III, un regne ilirio en sèu en Scodra controlava parts del nort d'Albània i el llitoral de Montenegro. Baixe el mando de la Reina Teuta, els ilirios varen atacar als barcos mercants romans que solcaven la mar Adriático i varen donar a la Roma una excusa per a invadir els Balcans.

Periodo romà

Artícul principal → Mesia.

A partir de el II, la naixent República Romana va començar a anexionar la zona dels Balcans, transformant-la en una de les regions més pròsperes i estables de l'Imperi. El llegat romà és visible fins a hui en els numerosos monuments i artefactes repartits pels Balcans i, sobretot, en les llengües de base llatina utilisades per casi 25 millons de persones en la zona, les llengües balcorromances. No obstant, l'influència romana no va conseguir dissoldre la cultura grega, que va mantindre un estatus predominant en la mitat oriental de l'Imperi, i va seguir sent fort en la mitat sur dels Balcans.

A partir de el III, les fronteres de Roma en els Balcans es varen debilitar per la desórdens polítics i econòmics interns. Durant esta época, els Balcans, especialment Ilírico, varen adquirir major importància. Es va convertir en una de les quatre prefectures de l'Imperi, i molts guerrers, administradors i emperadors varen sorgir de la regió. Molts governants varen construir les seues residències en la regió.

Ascens del cristianisme

El cristianisme va aplegar per primera volta a la zona quan Sant Pablo i alguns dels seus seguidors varen viajar pels Balcans passant per zones poblades de tracios, ilirios i grecs. Va difondre el cristianisme entre els grecs en Beroia, Tesalónica, Atenes, Corinto i Dyrrachium.^{cita requerida} Sant Andrés també va treballar entre els tracios, dacios i escitas, i havia predicat en Dobruja i Ponto Euxino. En el 46 d., este territori va ser conquistat pels romans i anexionado a Mesia.

En l'any 106 d. C. l'emperador Trajano va invadir Dacia. Posteriorment, #colon, soldats i esclaus cristians varen aplegar a Dacia i varen difondre el cristianisme.

l'Edicte de Serdica, també cridat Edicte de Tolerància de l'emperador Galerio, es va publicar en 311 en Serdica (hui Sofia, Bulgària) per l'emperador romà Galerio, posant fi oficialment a la persecució de Diocleciano del cristianisme en Orient. En el III va créixer el número de cristians. Quan l'emperador Constantino de Roma va promulgar l'Edicte de Milà en l'any 313, posant fi a totes les persecucions del cristianisme patrocinades per Roma, la zona es va convertir en un refugi per als cristians. Només dotze anys despuix, en el 325, Constantino va reunir el Primer Concilie de Nicea. En el 391, Teodosio I va convertir el cristianisme en la religió oficial de Roma.

El Cisma Este-Oest, conegut també com el Gran Cisma (encara que este últim terme a voltes es referix al Cisma Occidental posterior ), va anar l'event que va dividir al cristianisme en catolicisme occidental i ortodòxia oriental grega, seguint la llínea divisòria de l'Imperi en llatí occidental. -parts de parla grega oriental i de parla grega.

Les principals causes alegades del Cisma varen ser disputes sobre l'autoritat papal (el Papa va afirmar que tenia autoritat sobre els quatre patriarques orientals, mentres que els patriarques varen afirmar que el Papa era simplement el primer entre iguals) i sobre l'inserció de la clàusula filioque en el Nicene Cregau. La causa més séria (i real), per supost, va ser la competència pel poder entre l'antiga i la nova capitals de l'Imperi Romà (Roma i Constantinopla ). Va haver atres catalisadors menys significatius per al Cisma, inclosa la variació sobre les pràctiques llitúrgiques i les reclamacions de jurisdicció en conflicte.

Primera Edat Mija

Imperi Romà d'Orient

Artícul principal → Imperi bizantí.

L'Imperi Bizantí va ser l'Imperi Romà d'Orient de parla grega durant l'Edat Mija, centrat en la seua capital, Constantinopla. Durant la major part de la seua història va controlar províncies en els Balcans i Àsia Menor. L'emperador romà d'Orient Justiniano va reprendre i va restaurar durant un temps gran part del territori que una volta va estar en mans de l'Imperi Romà unificat, des d'Espanya i Itàlia, fins a Anatolia. A diferència de l'Imperi Romà d'Occident, que va tindre una mort famosa encara que poc definida en l'any 476 d. C., l'Imperi Romà d'Orient va aplegar a una conclusió molt manco famosa pero molt més definitiva a mans de Mehmet II i l'Imperi Otomà en l'any 1453. El seu expert poder militar i diplomàtic va assegurar, sense voler-ho, que Europa Occidental permaneixquera a resguart de moltes de les invasions més devastadores dels pobles orientals, en un moment en que els encara nous i fràgils regnes cristians occidentals podrien haver tingut dificultats per a contindre-ho.

Incursions bàrbares

Coincidint en el decliu de l'Imperi Romà, moltes tribus "bàrbares" varen passar pels Balcans, la majoria de les quals no varen deixar cap estat durador. Durant estes "Edats Obscures", Europa Oriental, de la mateixa manera que Europa Occidental, va retrocedir cultural i econòmicament, encara que varen persistir enclavaments de prosperitat i cultura a lo llarc de les ciutats costeres del Adriático i les principals ciutats gregues del sur. A mida que l'Imperi bizantí va ser replegant les seues fronteres, en un intent de consolidar el seu menguante poder, es desurbanizaron vastes zones, es varen abandonar les carreteres i les poblacions natives poden haver-se retirat a zones aïllades com les montanyes i els boscs.

La primera d'estes tribus bàrbares que va entrar en els Balcans varen ser els godos. Des del nort d'Alemània oriental, a través d'Escitia, es varen adinsar en els Balcans romans davant l'amenaça dels hunos. A estos godos se'ls varen concedir finalment terres dins del regne bizantí (al sur del Danubio), com foederati (aliats). No obstant, despuix d'un periodo de hambruna, els proto-visigodos es varen rebelar i varen derrotar a l'emperador en 378. Posteriorment, els visigodos varen saquejar Roma en l'any 410, i en un intent de fer-los front, se'ls va concedir el terres en França. Els hunos, una confederació d'un núcleu #gobernant turc-uraliano que posteriorment va incorporar vàries tribus germàniques, sármatas i eslaves, es varen desplaçar cap a l'oest d'Europa entrant en Panonia en el 400-410 d. C. Se supon que els hunos varen desencadenar les grans migracions alemanes cap a Europa occidental. Des de la seua base, els hunos varen sometre a molts pobles i varen crear una esfera de terror que s'estenia des d'Alemània i el Bàltic fins a la Mar Negra. En la mort d'Atila el Huno en l'any 454 d. C., les lluites successòries varen provocar el ràpit colapse del prestigi huno i la seua posterior desaparició d'Europa. Mentrestant, els ostrogodos es varen lliberar de la dominació huna en el 454 d. C. i es varen convertir també en foedorati. Els ostrogodos també varen emigrar cap a l'oest, per encàrrec dels bizantino, i varen establir l'un estat en Itàlia. En la segona mitat de el V i la primera de el VI, noves tribus bàrbares germàniques varen entrar en els Balcans. Els gépidos, que havien vixcut en Dacia en el III en els godos, es varen assentar en Panonia i varen acabar conquistant Singidunum (Belgrat) i Sirmium (Sremska Mitrovica), establint un regne de curta duració en el VI. Els lombardos varen entrar en Panonia en l'any 550, varen derrotar als gépidos i els varen absorbir. En el 569 es varen adinsar en el nort d'Itàlia, establint el seu propi regne a costa dels ostrogodos.

Els romans locals i els restants romanizados de la població de l'Edat de Ferro dels Balcans varen començar la seua assimilació en els eslaus i els grecs principalment, encara que se sap que han sobrevixcut notables comunitats de parla llatina. En la lliteratura, estos romanófonos es coneixen com "valacos". En Dacia, els #colon romans i els dacios romanizados es varen replegar en els Cárpatos de Transilvania despuix de la retirada romana. Les proves arqueològiques indiquen una població romanizada en Transilvania a lo manco en el VIII. En els sigles VII i VIII, l'Imperi Romà només existia al sur del riu Danubio en forma d'Imperi Bizantí, en capital en Constantinopla. En esta zona de tancament de l'Imperi Romà, de gran diversitat ètnica, es reconeixia als valacos com aquells que parlaven llatí, la llengua oficial de l'Imperi Bizantí utilisada només en els documents oficials, fins a el VI, quan es va canviar pel grec, més popular. Estos valacos originals estaven provablement formats per una varietat de grups ètnics (sobretot tracios, dacios, ilirios) que tenien en comú l'haver segut assimilats en llengua i cultura de l'Imperi Romà en els #colon romans assentats en les seues zones. Anna Comnene parla en Alexiade dels dacios (en lloc dels valacos) dels Balcans i de la vora nort del Danubio i se'ls identificava com a rumans. En el Adriático varen sobreviure poblacions de parla romançada, i alguns creuen que els albanés descendixen de ilirios parcialment romanizados.

Primer Imperi Búlgar

Artícul principal → Primer Imperi Búlgar.

En el VII el Bulgària va ser establit per Khan Asparukh. En els sigles següents, la seua força va aumentar considerablement i es va estendre des del Dniéper fins a Budapest i el Mediterràneu. El Bulgària va dominar els Balcans durant els següents quatre sigles i va ser fonamental per a l'adopció del cristianisme en la regió i entre atres eslaus. El sar búlgar Simeón I el Gran, seguint la trayectòria cultural i política del seu pare Boris I, va ordenar la creació de l'Alfabet búlgar, que posteriorment va ser difosa pels misionero cap al nort aplegant a la Rússia moderna.

Alta Edat Mija

República de Venècia

La Rebelió d'Agarren i Pedro va ser un tumult de búlgars i valacos que vivia en Moesia i en els Montes Balcans, llavors Thema de Paristrion del Imperi bizantí, provocat per un aument d'imposts. Va començar el 26 d'octubre de 1185, festivitat de Sant Demetrio de Tesalónica, i va terminar en la restauració de Bulgària en la creació del Segon Imperi Búlgar, governat per la dinastia Agarren.

En la construcció del seu imperi comercial marítim, la República de Venècia va dominar el comerç de la sal, va adquirir el control de la majoria de les illes del Egeo, incloses Chipre i Creta, i es va convertir en una important "potència" en el Propenc Oriente i en tots els Balcans. Venècia es va apoderar d'una série de localitats en les costes orientals del mar Adriático abans de l'any 1200, en part per raons purament comercials, pero també perque els pirates en base allí eren una amenaça per al seu comerç. Des de llavors, el Dux duya els títuls de Duc de Dalmacia i Duc de Istria. Venècia es va convertir en una potència plenament imperial despuix de la Quarta Creuada finançada per Venècia, que en 1203 va capturar i en 1204 va saquejar i va conquistar Constantinopla, dividint l'Imperi Bizantí en varis estats més menuts i va establir l'Imperi Llatí. Posteriorment, Venècia es va fer en una esfera d'influència en el Egeo coneguda com Ducado de l'Archipèlec, i també va obtindre el control de l'illa de Creta. Debilitat per les constants guerres en Bulgària i els sectors no conquistats de l'imperi, l'Imperi Llatí va acabar caent quan els bizantino reconquistaron Constantinopla baix l'emperador Miguel VIII Palaiologos en 1261. L'últim emperador llatí, Balduino II, es va exiliar, pero el títul imperial va sobreviure, en varis pretenents a ell, fins a el XIV.

Baixa Edat Mija

L'Imperi Serbi

Artícul principal → Imperi Serbi.

En 1346, l'Imperi Serbi va ser establit pel rei Stefan Dušan, conegut com "Dušan el Poderós", que va ampliar considerablement l'estat. Baixe el govern de Dušan, Sèrbia era la principal potència dels Balcans, i un imperi multilingüe que s'estenia des del Danubio fins al Golf de Corinto, en la seua capital en Skopje. També va promoure el arzobispado serbi al Patriarcat serbi. Dušan va promulgar la constitució de l'Imperi Serbi, coneguda com Còdic de Dušan, potser l'obra lliterària més important de la Sèrbia medieval. Va ser coronat com a emperador i autócrata dels serbis i grecs (romans). El seu fill i successor, Uroš V el dèbil, va perdre la major part del territori conquistat per Dušan, d'ahí el seu epítet. L'Imperi Serbi va terminar efectivament en la mort de Uroš V en 1371 i la ruptura de l'estat serbi.

Invasió otomana

En el XIV El domini otomà va començar a estendre's pel Mediterràneu oriental i els Balcans. El sultà Orhan, va capturar la ciutat de Bursa en 1326 i la va convertir en la nova capital del Estat otomà. La caiguda de Bursa va supondre la pèrdua del control bizantí sobre el noroest d'Anatolia. L'important ciutat de Tesalónica va ser capturada als venecians en 1387. La Victòria otomana en Kosovo en 1389 va marcar efectivament el fi del poder serbi en la regió, aplanant el camí per a l'expansió otomana en Europa. L'Imperi controlava casi totes les antigues terres bizantines que rodejaven la ciutat, pero els bizantino es varen vore aliviats temporalment quan Timur va invadir Anatolia en la Batalla d'Ankara en 1402. El fill de Murad II, Mehmed el Conquistador, va reorganisar l'estat i l'eixèrcit, i va demostrar la seua destrea marcial en la captura de Constantinopla el 29 de maig de 1453, a l'edat de 21 anys. La conquista otomana de Constantinopla en 1453 per Mehmed II va cimentar l'estatus de l'Imperi com a potència preeminent en el surest d'Europa i el Mediterràneu oriental. Despuix de prendre Constantinopla, Mehmed es va reunir en el patriarca ortodox, Gennadios i va aplegar a un acort en el que l'Iglésia Ortodoxa, a canvi de poder mantindre la seua autonomia i les seues terres, acceptava l'autoritat otomana. L'Imperi va prosperar baix el govern d'una llínea de sultans compromesos i eficaços. El sultà Selim I (1512-1520) va ampliar de forma espectacular les fronteres orientals i meridionals de l'Imperi en derrotar a Shah Ismail de la Safavid Pèrsia, en la Batalla de Chaldiran.

Regió Adriática

Des de el XIV, Venècia controlava la major part del comerç marítim dels Balcans en importants possessions colonials en les costes del Adriático i del Egeo. El llarc decliu de Venècia va començar en el XV, quan va fer un primer intent infructuós de mantindre Tesalónica contra els otomans (1423-1430). També va enviar barcos per a ajudar a defendre Constantinopla contra els turcs que la sitiaven (1453). Quan la ciutat va caure en mans del sultà Mehmet II, este va declarar la guerra a Venècia. La guerra va durar trenta anys i li va costar a Venècia moltes de les possessions del Mediterràneu oriental. Poc a poc, la República de Venècia va perdre casi totes les possessions en els Balcans, mantenint en el XVIII només les zones adriáticas d'Istria, Dalmacia i l'Albània veneciano. L'illa veneciano de Corfú va ser l'única zona de Grècia que mai va ser ocupada pels turcs. En 1797 Napoleón va conquistar Venècia i va provocar el fi de la República de Venècia en els Balcans.

Principis de l'época moderna

Imperi Otomà

Gran part dels Balcans va estar baix domini otomà durant tot el periodo modern primerenc. El domini otomà va ser llarc, puix va durar des de el XIV fins a principis de el XX en alguns territoris. L'Imperi Otomà era divers des del punt de vista religiós, llingüístic i ètnic i, en ocasions, un lloc molt més tolerant en les pràctiques religioses en comparació a atres parts del món. Els diferents grups de l'imperi estaven organisats segons llínees confessionals, en el cridat Sistema Millet. Entre els Ortodoxos cristians de l'imperi (el Rum Millet) es va forjar una identitat comuna basada en un sentit compartit del temps definit pel calendari eclesiàstic, els dies dels sants i les festes.

L'estructura social dels Balcans a finals de el XVIII era complexa. Els governants otomans eixercien el control principalment de forma indirecta. En Albània i Montenegro, per eixemple, els líders locals pagaven un tribut nominal a l'Imperi i, per lo demés, tenien poc contacte. La República de Ragusa pagava un tribut anual, pero per lo demés era lliure de seguir la seua rivalitat en la República de Venècia. Els dos principats de parla romançada de Moldàvia i Valaquia tenien la seua pròpia noblea, pero eren governats per famílies gregues elegides pel sultà. En Grècia, l'èlit estava formada per clercs i erudits, pero a penes hi havia aristocràcia grega. Un milló o més de turcs s'havien assentat en els Balcans, normalment en menuts centres urbans a on eren tropes de guarnició, funcionaris i artesans i comerciants. També hi havia importants comunitats de comerciants judeus i grecs. Els turcs i els judeus no es trobaven en el camp, per lo que existia una diferenciació social molt marcada entre les ciutats i la seua regió circumdant en térmens de llengua, religió i ètnia. L'Imperi Otomà recaptava imposts entorn al 10%, pero no hi havia treballs forçats i els obrers i llauradors no eren especialment oprimits per l'Imperi. El sultà favoria i protegia al clero ortodox, principalment com a protecció contra la celosia misionero dels catòlics.

Aument del nacionalisme en els Balcans

Artícul principal → Sorgiment del nacionalisme en l'Imperi otomà.

L'auge del Nacionalisme baix l'Imperi Otomà va provocar la ruptura del concepte de millet. En el sorgiment dels estats nacionals i les seues històries, és molt difícil trobar fonts fiables sobre el concepte otomà de nació i els sigles de les relacions entre la Casa de Osman i les províncies, que es varen convertir en estats. Sense dubte, entendre la concepció otomana de nació nos ajuda a comprendre lo que va ocórrer en els Balcans a finals del periodo otomà.

• Despertar nacional búlgar i Despertar nacional de Bulgària (sigles XVIII i XIX)
• Revolució Sèrbia (1804–1815/1817/1833)
• Guerra d'Independència de Grècia (1821-1832)
• Despertar nacional albanés (1830-1912)
• Alçament de Bòsnia (1831-1832)

La Rebelió sèrbia en Hercegovina en 1875, que va conduir a les Guerres serbo-turques (1876-1878), i la sanguinosa repressió del Alçament d'abril en Bulgària, es va convertir en ocasió de l'esclat de la Guerra rus-turca (1877-1878) i la Lliberació de Bulgària i Sèrbia en 1878.

Congrés de Berlín

El Congrés de Berlín (13 de juny - 13 de juliol de 1878) va ser una reunió dels principals estadistes de les grans potències europees i del Imperi Otomà. Despuix de la Victòria decisiva de Rússia en una guerra en Turquia, 1877-78, la necessitat urgent era estabilisar i reorganisar els Balcans, i crear noves nacions. El canceller alemà Otto von Bismarck, que dirigia el Congrés, es va comprometre a ajustar les fronteres per a minimisar els riscs d'una guerra major, reconeixent al mateix temps el reduït poder de l'Imperi Otomà, i equilibrar els distints interessos de les grans potències.

Com a resultat, les possessions otomanes en Europa varen disminuir dràsticament; Bulgària es va establir com un principat independent dins de l'Imperi Otomà, pero no se li va permetre conservar tot el seu territori anterior. Bulgària va perdre Rumelia Oriental, que va ser tornada als turcs baix una administració especial. Macedònia i Tracia Oriental i Occidental varen ser tornades directament als turcs, que varen prometre reformes, i Dobrudja del Nort va passar a formar part de Romania, que va alcançar la plena independència pero va tindre que entregar part de Besarabia a Rússia. Sèrbia i Montenegro varen obtindre finalment l'independència completa, pero en territoris més menuts. Àustria s'apodera de Bòsnia-Hercegovina i pren el control del Sanjacado de Novi Pazar per a separar a Sèrbia i Montenegro. Gran Bretanya es va apoderar de Chipre.

Al principi, els resultats varen ser aclamats com un gran guany per a la pacificació i l'estabilisació. No obstant, la majoria dels participants no estaven del tot satisfets, i els agravis respecte als resultats es enconaron fins que varen esclatar en la Guerra Mundial de 1914. Sèrbia, Bulgària i Grècia varen obtindre guanys, pero molt manco de lo que creïen meréixer. L'Imperi Otomà, cridat en el seu moment el "malalt d'Europa", va ser humiliat i es va debilitar considerablement, lo que ho va fer més propens a l'agitació interna i més vulnerable als atacs. Encara que Rússia havia eixit victoriosa en la guerra que va provocar la conferència, va ser humiliada en Berlín i es va resentir del tracte rebut. Àustria-Hongria va guanyar una gran cantitat de territori, lo que va enfurir als eslaus del sur, i va conduir a décades de tensions en Bòsnia i Hercegovina. Bismarck es va convertir en el blanc de l'odi dels nacionalistes russos i dels paneslavistas, i va descobrir que havia vinculat massa al Alemània en l'Àustria en els Balcans.

A llarc determini, les tensions entre Rússia i Àustria-Hongria es varen intensificar, de la mateixa manera que la qüestió de la nacionalitat en els Balcans. El congrés tenia com a objectiu la revisió del Tractat de Sant Stefano i el manteniment de Constantinopla en mans otomanes. En efecte, desautorizó la victòria de Rússia sobre el decadent Imperi Otomà en la Guerra Rus-Turca. El Congrés de Berlín va tornar a l'Imperi Otomà els territoris que el tractat anterior havia otorgat al Principat de Bulgària, sobretot Macedònia, establint aixina una forta demanda revanchista en Bulgària que en 1912 va ser una de les moltes causes de la primera guerra dels Balcans.

XX

Guerres dels Balcans

Artícul principal → Guerres dels Balcans.

Les Guerres dels Balcans varen ser dos guerres que varen tindre lloc en els Balcans en 1912 i 1913. Quatre estats balcànics varen derrotar a l'Imperi Otomà en la primera guerra; un dels quatre, Bulgària, va ser derrotat en la segona. L'Imperi Otomà va perdre casi totes les seues possessions en Europa. Àustria-Hongria, encara que no va ser combatent, es va debilitar a mida que una Sèrbia molt ampliada impulsava l'unió dels pobles eslaus del sur. La guerra va preparar el terreny per a la crisis dels Balcans de 1914 i, per tant, fon un "preludi de la Primera Guerra Mundial"."

Arribada de la guerra de 1914

L'arribada de la guerra 1914

La monumentalment colossal Primera Guerra Mundial es va iniciar a partir d'una purna en els Balcans, quan un serbi de Bòsnia cridat Gavrilo Princip va assessinar a l'hereu del tro austríac, l'archiduc Francico Fernando. Princip era membre d'un grup militant serbi cridat Crna Ruka (en Serbi "Mà Negra"). Despuix de l'assessinat, Àustria-Hongria va enviar a Sèrbia un ultimàtum en juliol de 1914 en vàries disposicions destinades en gran mida a impedir el compliment serbi. Quan Sèrbia només va complir parcialment els térmens de l'ultimàtum, Àustria-Hongria va declarar la guerra a Sèrbia el 28 de juliol de 1914.

Molts membres del govern austrohúngaro, com Conrad von Hötzendorf havien esperat provocar una guerra en Sèrbia durant varis anys. Tenien un parell de motius. En part, temien el poder de Sèrbia i la seua capacitat per a sembrar la dissidència i el desorde en les províncies "eslaves del sur" de l'imperi baix la bandera d'un "gran estat eslau". Una atra esperança era poder anexionar territoris serbis per a canviar la composició ètnica de l'imperi. En més eslaus en l'Imperi, alguns en la mitat del govern dominada pels alemans esperaven equilibrar el poder del govern hongarés dominat pels magiares. Fins a 1914, els elements més pacífics havien pogut argumentar en contra d'estes estratègies militars, ya siga per consideracions estratègiques o polítiques. No obstant, Franz Ferdinand, un dels principals defensors d'una solució pacífica, havia segut retirat de l'escena, i els elements més falcons varen poder impondre's. Un atre factor va ser l'evolució d'Alemània, que va donar a la Doble Monarquia un "chèc en blanc" per a portar a terme una estratègia militar que garantisara el respal d'Alemània.

La planificació austrohúngara de les operacions contra Sèrbia no va ser àmplia i es varen trobar en moltes dificultats llogístiques per a movilisar a l'eixèrcit i començar les operacions contra els serbis. Varen tindre problemes en els horaris dels trens i els calendaris de movilisació, que entrabar en conflicte en els cicles agrícoles d'algunes zones. Quan les operacions varen començar a principis d'agost, Àustria-Hongria no va poder esclafar als eixèrcits serbis com a molts dins de la monarquia havien predit. Una dificultat per als austrohúngaros va ser que varen tindre que desviar moltes divisions al nort per a contrarrestar l'alvanç dels eixèrcits russos. La planificació de les operacions contra Sèrbia no havia tingut en conte la possible intervenció russa, que l'eixèrcit austrohúngaro havia supost que seria contrarrestada per Alemània. No obstant, l'eixèrcit alemà havia planejat durant molt temps atacar a França abans de dirigir-se a Rússia donada una guerra en les potències de l'Entente. (Vejau: Pla Schlieffen) La mala comunicació entre els dos governs va conduir a este catastròfic descuit.

Els combats en 1914

Com a resultat, l'esforç bèlic d'Àustria-Hongria es va vore danyat casi sense remei a un parell de mesos del començ de la guerra. L'eixèrcit serbi, que pujava des del sur del país, es va enfrontar a l'austríac en la Batalla de Cer que va començar el 12 d'agost de 1914.

Els serbis es varen instalar en posicions defensives contra els austrohúngaros. El primer atac es va produir el 16 d'agost, entre parts de la 21.ª divisió austrohúngara i parts de la divisió combinada sèrbia. En un dur combat nocturn, la batalla va tindre altibaixos, fins que la llínea sèrbia es va recuperar baix el liderage de Stepa Stepanovic. Tres dies despuix, els austríacs es varen retirar a l'atre costat del Danubio, havent sofrit 21000 baixes front a 16000 sèrbies. Açò va marcar la primera victòria aliada de la guerra. Els austríacs no havien conseguit el seu objectiu principal d'eliminar a Sèrbia. En els mesos següents, els dos eixèrcits varen lliurar grans batalles en Drina (del 6 de setembre a l'11 de novembre) i en Kolubara, del 16 de novembre al 15 de decembre.

En autumne, en molts austrohúngaros nugats en durs combats en Sèrbia, Rússia va poder fer grans incursions en Àustria-Hongria capturant Galícia i destruint gran part de la capacitat de combat de l'Imperi. No va ser fins a octubre de 1915 en molta ajuda alemana, búlgara i turca que Sèrbia va ser finalment ocupada, encara que el debilitat eixèrcit serbi es va retirar a Corfú en ajuda italiana i va seguir lluitant contra les potències centrals.

El Comité Yugoslavo, un grup d'interés polític format per eslaus del sur d'Àustria-Hongria durant la Primera Guerra Mundial, tenia com a objectiu unir-se a les nacions eslaves del sur existents en un estat independent. D'este pla, finalment va nàixer un nou regne: El Regne dels Serbis, Croates i Eslovens.

Montenegro va declarar la guerra el 6 d'agost de 1914. Bulgària, no obstant, es va mantindre al marge abans d'unir-se finalment a les Potències Centrals en 1915, i Romania es va unir als Aliats en 1916. En 1916 els Aliats varen enviar la seua malograda expedició a Gallipoli, en els Dardanelos, i en l'autumne de 1916 es varen establir en Salónica, establint el front. No obstant, els seus eixèrcits no es varen moure del front fins a casi el final de la guerra, quan varen marchar cap al nort per a lliberar els territoris baix domini de les Potències Centrals.

Conseqüències de la Primera Guerra Mundial

La guerra va tindre enormes repercussions en la península balcànica. La població de tota la zona va sofrir greus trastorns econòmics i la movilisació massiva va provocar greus baixes, especialment en Sèrbia, a on varen morir més d'1,5 millons de serbis, lo que suponia aproximadament ¼ de la població total i més de la mitat de la població masculina. En les zones menys desenrollades la Primera Guerra Mundial es va deixar sentir de diferents maneres: la requisición d'animals de tir, per eixemple, va causar greus problemes en els pobles que ya sofrien l'allistament d'hòmens jóvens, i moltes conexions comercials recentment creades es varen arruïnar.

Les fronteres de molts estats es varen redissenyar per complet, i es va crear el nou Regne dels Serbis, Croates i Eslovens, més tarde Yugoslàvia. Tant Àustria-Hongria com l'Imperi Otomà es varen dissoldre formalment. Com a resultat, l'equilibri de poder, les relacions econòmiques i les divisions ètniques es varen vore completament alterades.

Alguns canvis territorials importants són:

• L'incorporació de Transilvania i el Banato oriental a Romania
• L'incorporació de Sèrbia, Montenegro, Eslavonia, Croàcia, Vojvodina, Carniola, part d'Estiria, la major part de Dalmacia i Bòsnia i Hercegovina al Regne dels Serbis, Croates i Eslovens.
• Istria, Zadar i Trieste passen a formar part d'Itàlia,

Segona Guerra Mundial

Artícul principal → #Front dels Balcans.

Vore també: Partisanos yugoslavo

La Segona Guerra Mundial en els Balcans va començar pels intents italians de crear un imperi italià. Varen invadir Albània en 1939 i la anexionaron a la veta d'una semana al Regne d'Itàlia. Després varen exigir a Grècia que es rendira en octubre de 1940. No obstant, el desafiu del primer ministre grec Metaxas, el 28 d'octubre de 1940, va iniciar la guerra greco-italiana. Despuix de sèt mesos de durs combats, en algunes de les primeres victòries aliades i la pèrdua per part dels italians de casi un terç d'Albània, Alemània va intervindre per a salvar al seu aliat. En 1941, va invadir Yugoslàvia en les forces que després varen utilisar contra l'Unió Soviètica.

Despuix de la caiguda de Sarajevo el 16 d'abril de 1941 a mans de l'Alemània nazi, les províncies yugoslavo de Croàcia, Bòsnia i Hercegovina varen ser recreades com a estats satèlits fascistes, Nezavisna Država Hrvatska (NDH, l'Estat Independent de Croàcia). El nacionaliste croata Davant Pavelić va ser nomenat líder. Els nazis varen crear efectivament la Handschar i varen colaborar en els Ustaši per a combatre als partisanos yugoslavo.

En ajuda d'Itàlia, varen conseguir conquistar Yugoslàvia en dos semanes. A continuació, varen unir forces en Bulgària i varen invadir Grècia des del costat yugoslavo. A pesar de la resistència grega, els alemans varen aprofitar la presència de l'eixèrcit grec en Albània contra els italians per a alvançar en el nort de Grècia i, en conseqüència, conquistar tot el país en 3 semanes, en l'excepció de Creta. No obstant, a pesar de la feroç resistència cretense, que va costar als nazis el gros de les seues forces paracaigudistes d'èlit, l'illa va capitular despuix d'11 dies de lluita.

L'1 de maig, les fronteres dels Balcans varen tornar a reorganisar-se, en la creació de varis estats títaros, com Croàcia i Montenegro, l'expansió albanesa en Grècia i Yugoslàvia, l'anexió búlgara de territoris en el nort grec, la creació d'un estat valaco en les montanyes gregues del Pindus i l'anexió de totes les illes jòniques i part de les del Egeo a Itàlia.

En la finalitat de la guerra, els canvis de la composició ètnica varen tornar a les seues condicions originals i els #colon varen retornar a les seues terres d'orige, principalment els assentats en Grècia. Una població albanesa del nort grec, els cams, va ser obligada a fugir de les seues terres perque colaborava en els italians. El seu número era d'uns 18 000 en 1944.

Conseqüències de la Segona Guerra Mundial

Entre el 7 i el 9 de giner de 1945, les autoritats yugoslavo varen matar a varis centenars de búlgars declarats en Macedònia com a colaboradors, en un succés conegut com la "Nadal sanguinós".

La guerra civil grega es va lliurar entre 1944 i 1949 en Grècia entre les forces armades del govern grec, recolzades al principi per Gran Bretanya i més tart per Estats Units, contra les forces de la resistència de guerra contra l'ocupació alemana, la direcció de la qual estava controlada pel Partit Comuniste de Grècia. El seu objectiu era la creació d'una Grècia del Nort comuniste. Va ser la primera volta en la Guerra Freda que les hostilitats varen desembocar en una guerra per poders. En 1949, els partisanos varen ser derrotats per les forces governamentals.

Resum de les històries dels estats

• Albània: Els protoalbaneses varen ser provablement un conglomerat de tribus ilirias que es varen resistir a l'assimilació en les últimes onades de migracions cap als Balcans. El regne ardiano, en capital en Scodra, és potser el millor eixemple d'un estat albanés antic centralisat. Despuix de varis conflictes en la República Romana, que varen desembocar en la Tercera Guerra Ilírica, Ardiaean, de la mateixa manera que gran part dels Balcans, va quedar baix el domini romà durant sigles. El seu últim governant, el rei Gentius, va ser dut captiu a Roma en l'any 167 a. C. Despuix de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, el territori de l'actual Albània va permanéixer baix Control bizantí fins a les migracions eslaves. En el IX es va integrar en l'Albània baix l'Imperi Búlgar. El núcleu territorial de l'Estat albanés es va formar en l'Edat Mija, com el Principat de Arbanon i el Regne d'Albània. Els primers registres del poble albanés com a ètnia diferenciada també daten d'este periodo. La major part de la costa d'Albània va estar controlada per la República de Venècia des de el X fins a l'arribada dels turcs otomans (Albània Veneta), mentres que l'interior va ser governat per bizantino, búlgars o serbis. A pesar de la llarga resistència de Skanderbeg, la zona va ser conquistada en el XV pel Imperi Otomà i va permanéixer baix el seu control com a part de la província de Rumelia fins a 1912, quan es va declarar el primer estat albanés independent. La formació d'una «consciència nacional albanés» data de finals de el XIX i forma part del fenomen més ampli de l'ascens del nacionalisme baix l'Imperi Otomà.
• Bòsnia i Hercegovina: El territori estava dividit entre Croàcia i Sèrbia en l'Alta Edat Mija. "Segons la AID, la pròpia Bòsnia era una entitat política sèrbia. Bòsnia, junt en atres territoris, va passar a formar part de Duklja en el XI. En el temps, Bòsnia es va separar baix el seu propi governant. Despuix de 1101, Bòsnia es va separar de Duklja, i posteriorment va passar a estar baix la sobirania hongaresa, de la mateixa manera que Croàcia. El domini bizantí va interrompre el domini hongarés, i baix la sobirania bizantina va sorgir el Banato de Bòsnia. El posterior banato es va convertir en un vassall nominal hongarés. l'Iglésia bosnio era una iglésia cristiana en Bòsnia considerada herética, a la que es varen adherir alguns governants. Els governants es empoderaron a través del comerç en Ragusa, i varen guanyar terres de Sèrbia (Hercegovina). Bòsnia va alcançar el seu apogeu baix el govern de Tvrtko, que es va fer en més terres, incloses parts de Dalmacia, i es va coronar com a rei en 1377. Despuix de la conquista otomana de Sèrbia, li va seguir Bòsnia. Es va establir el Sanjacado de Bòsnia, i la població local va ser objecte d'islamisació durant els sigles següents per part de l'Imperi Otomà, que va garantisar més drets als musulmans. Les tensions ètniques que varen sorgir en els temps moderns es deriven d'esta divisió religiosa. Àustria-Hongria es va apoderar de Bòsnia-Hercegovina en 1878 i la anexionó en 1908. Posteriorment es va unir a Yugoslàvia. Despuix de la guerra de Bòsnia, l'estat va rebre per primera volta l'independència internacional.

• Bulgària: Els búlgars varen aplegar des del norest i es varen assentar en els Balcans despuix de l'any 680. Posteriorment varen ser absorbits per les numeroses eslaus locals. Bulgària es va fer oficialment cristiana a finals de el IX. La Cirílica es va desenrollar en l'Escola Lliterària de Preslav en Bulgària a finals de el IX - principis de el X. l'Iglésia Búlgara va ser reconeguda com autocéfala durant el regnat de Boris I de Bulgària i es va convertir en Patriarcat durant el sar Simeón el Gran, que va ampliar enormement l'estat sobre el territori bizantí. En 1018, Bulgària es va convertir en un tema autònom en l'imperi romà fins al la restauració per la dinastia Agarren en 1185. En el XIII, Bulgària va tornar a ser un dels estats poderosos de la regió. En 1422, totes les terres búlgares al sur del Danubio varen passar a formar part de l'Estat otomà, encara que el control local va seguir en mans búlgares en molts llocs. Les terres búlgares a l'atre costat del Danubio, el Segon Imperi Búlgar. Boyardos varen continuar governant durant els tres sigles següents. l'idioma búlgar va seguir sent la llengua oficial al nort del Danubio fins a el XIX.
• Croàcia: Despuix de l'assentament dels eslaus en les províncies romanes de Dalmacia i Panonia, les tribus croates varen establir dos ducados. Estaven rodejats pels francs (i més tart pels venecians) i els ávaros (i més tart pels magiares), mentres que els bizantino intentaven mantindre el control de la costa dálmata. El Regne de Croàcia es va fundar en 925. Comprenia parts de Dalmacia, Bòsnia i Panonia. L'estat va quedar baix l'influència papal (catòlica). En 1102, Croàcia es va unir a Hongria. Croàcia seguia sent considerada un regne independent, encara que vassall. En la conquista otomana dels Balcans, Croàcia va caure despuix de successives batalles, finalisades en 1526. La partix restant va rebre llavors el domini i la protecció d'Àustria. Gran part de les seues zones fronterices varen passar a formar part de la Frontera militar, habitada i protegida per serbis, valacos, croates i alemans, ya que la zona havia quedat deserta. Croàcia es va unir a Yugoslàvia en 1918-20. L'independència es va mantindre despuix de la guerra de Croàcia.
• Grècia: Els grecs, un grup ètnic antic (atenienses, espartanos, Peloponesos, tesalios, macedonios etc.) i la civilisació més antiga d'Europa i després la civilisació Mycenaean en el continent (1600-1100 a. C.). L'alcanç de l'habitabilitat i el domini grecs ha variat a lo llarc dels temps i, com a resultat, l'història de Grècia és igualment elàstica en lo que inclou.

• Montenegro: En el X, hi havia tres principats en el territori de Montenegro: Duklja, Travunia, i Sèrbia ("Raška"). A mitan de el XI, Duklja va alcançar l'independència gràcies a un tumult contra els bizantino; la dinastia Vojislavljević va governar com a monarques serbis, havent pres territoris de l'antic Principat de Sèrbia. Després va passar a estar baix el domini de la dinastia Nemanjić de Sèrbia. En el XIII, Zeta havia substituït a Duklja per a referir-se al regne. A finals de el XIV, el sur de Montenegro (Zeta) va passar a estar baix el domini de la família noble Balšić, i després de la família noble Crnojević, i en el XV, Zeta es denominava més a sovint Crna Gora (Veneciano: monte negre). Grans parts varen caure baix el control del Imperi Otomà des de 1496 fins a 1878. La República de Venècia va dominar les costes de l'actual Montenegro des de 1420 fins a 1797; la zona al voltant del Kotor va passar a formar part de l'Albània veneciano. Algunes parts també varen ser controlades breument pel Primer Imperi Francés i Àustria-Hongria en el XIX. Des de 1696 fins a 1851, els metropolitans de Cetiña (de la Casa de Petrović-Njegoš) varen governar l'entitat política de Montenegro (Antic Montenegro) junt en els governants tribals. Els Petrović-Njegoš varen transformar Montenegro en un principat en 1851 i varen governar fins a 1918. L'independència del Principat de Montenegro es va rebre en 1878. A partir de 1918, va formar part de Yugoslàvia. Sobre la base d'un referèndum d'independència celebrat el 21 de maig de 2006, Montenegro es va independisar.
• Macedònia del Nort: Macedònia del Nort celebra oficialment el 8 de setembre de 1991 com Dia de l'Independència (Plantilla:Lang-mk, Donen na nezavisnosta), en relació en el referèndum d'independència de Macedònia de 1991 el referèndum que avalava l'independència de Yugoslàvia, encara que llegalisant la participació en la futura unió dels antics estats de la Yugoslàvia. L'aniversari de l'inici del Alçament de Ilinden (Dia de Sant Elías) el 2 d'agost també se celebra àmpliament a nivell oficial com el Dia de la República.
• Sèrbia: Despuix de l'assentament dels eslaus, els serbis varen establir varis principats, com es descriu en la AID. Sèrbia va ser elevada a regne en 1217, i a imperi en 1346. En el XVI, tot el territori de l'actual Sèrbia va ser anexionado pel Imperi Otomà, a voltes interromput per l'Imperi dels Habsburgo. A principis de el XIX, la Revolució Sèrbia va restablir l'Estat serbi, sent pionera en l'abolició del feudalisme en els Balcans. Sèrbia es va convertir en la primera monarquia constitucional de la regió, i posteriorment va ampliar el seu territori en les guerres. L'antiga corona dels Habsburgo, Vojvodina, es va unir al Regne de Sèrbia en 1918. Despuix de la Primera Guerra Mundial, Sèrbia va formar Yugoslàvia en atres pobles eslaus del sur, que va existir en vàries formes fins a 2006, quan el país va recuperar la seua independència.

Bibliografia

Fonts primàries

• (1967) Constantine Porphyrogenitus: D'Administrant Imperi, 2nd revised edició, Washington D.C.: Dumbarton Oaks Center for Byzantine Studies. ISBN 9780884020219.
• (1970) Carolingian Chronicles: Royal Frankish Annals and Nithard's Histories, University of Michigan Press. ISBN 978-0472061860.

Fonts secundàries

• Calic, Marie-Janine. The Great Cauldron: A History of Southeastern Europe (2019)
• Carter, Francis W., ed. An historical geography of the Balkans (Academic Press, 1977).
• Castellan, Georges (1992). History of the Balkans: From Mohammed the Conqueror to Stalin, East European Monographs. ISBN 978-0-88033-222-4.
• Forbes, Nevill, et al. The Balkans : a history of Bulgària, Sèrbia, Greece, Romania, Turkey (1915) summary histories by scholars online free
• Gerolymatos, André (2002). The Balkan wars: conquest, revolution, and retribution from the Ottoman era to the twentieth century and beyond, Basic Books. OCLC 49323460. ISBN 978-0465027323.
• Glenny, Misha (2012). The Balkans: Nationalism, War, and the Great Powers, 1804-2011, Penguin Publishing Group. ISBN 978-1-101-61099-2.
• Hall, Richard C. ed. War in the Balkans: An Encyclopedic History from the Fall of the Ottoman Empire to the Breakup of Yugoslàvia (2014)
• Hatzopoulos, Pavlos. Balkans Beyond Nationalism and Identity: International Relations and Ideology (IB Tauris, 2007).
• Hupchick, Dennis P. (2004). The Balkans: From Constantinople to Communism, Palgrave Macmillan. ISBN 978-1-4039-6417-5.
• Hösch, Edgar (1972). The Balkans: a short history from Greek claves to the present day, Crane, Russak. ISBN 978-0-8448-0072-1.
• Jeffries, Ian, and Robert Bideleux. The Balkans: A Post-Communist History (2007).
• Jelavich, Barbara (1983a). History of the Balkans: Eighteenth and Nineteenth Centuries (vol. 1), Cambridge University Press. ISBN 9780521274586.
• Jelavich, Barbara. History of the Balkans, Vol. 1: Eighteenth and Nineteenth Centuries (1983)
• Jelavich, Barbara (1983b). History of the Balkans: Twentieth Century (vol. 2), Cambridge University Press. ISBN 9780521274593.
• Mazower, Mark (2007). The Balkans: A Short History, Random House Publishing Group. ISBN 978-0-307-43196-7.
• McCarthy, Justin (2010). Population History of the Middle East and the Balkans, Gorgias Press. ISBN 978-1-61719-105-3.
• Pavlowitch, Stevan K. (2014). A History of the Balkans 1804-1945, Taylor & Francis. ISBN 978-1-317-90016-0.
• Pavlowitch, Stevan K. Sèrbia: The history of an idea. (NYU Press, 2002).
• Pavlowitch, Stevan K. The improvable survivor: Yugoslàvia and its problems, 1918-1988 (1988). online free to borrow
• Pavlowitch, Stevan K. Tito—Yugoslàvia's great dictator : a reassessment (1992) online free to borrow
• Schevill, Ferdinand. The History of the Balkan Peninsula; From the Earliest Claves to the Present Day (1966)
• (2016) Stanković, Vlada (ed.). The Balkans and the Byzantine World before and after the Captures of Constantinople, 1204 and 1453, Lexington Books. ISBN 978-1-4985-1326-5.
• Stavrianos, L.S. The Balkans Since 1453 (1958), major scholarly history; online free to borrow
• Sumner, B. H. Russia and the Balkans 1870-1880 (1937)
• Wachtel, Andrew Baruch (2008). The Balkans in World History, Oxford University Press. ISBN 978-0-19-988273-1.

Historiografia i memòria

• Cornelissen, Christoph, and Arndt Weinrich, eds. Writing the Great War - The Historiography of World War I from 1918 to the Present (2020) free download; full coverage for Sèrbia and major countries.
• Fikret Adanir and Suraiya Faroqhi. The Ottomans and the Balkans: A Discussion of Historiography (2002) online [1] archivat en Wayback Machine.
• Bracewell, Wendy, and Alex Drace-Francis, eds. Balkan Departures: Travel Writing from Southeastern Europe (2010) online
• Fleming, Katherine Elisabeth. "Orientalism, the Balkans, and Balkan historiography." American historical review 105.4 (2000): 1218-1233. online
• Kitromilides, Paschalis. Enlightenment, Nationalism, Orthodoxy: Studies in the Culture and Political Thought of South-eastern Europe (Aldershot, 1994).
• Tapon, Francis (2012). The Hidden Europe: What Eastern Europeans Ca Teach Us, WanderLearn Press. ISBN 9780976581222.
• Todorova, Maria. Imagining the Balkans (1997). excerpt
• Uzelac, Aleksandar. "The Ottoman Conquest of the Balkans. Interpretations and Research Debats." Acta Orientalia Academiae Scientiarum Hungaricae, 71#2 (2018), p. 245+. online