Creacionisme (teologia)

Creació d'Adán

En teologia, i en ocasions també en filosofia, el creacionisme és el nom que reben les doctrines que afirmen la creació per part de Deu, del món i tot lo existent a partir del no res. Esta afirmació té la seua raó de ser en la tendència a concebre a Deu com un ser més o menys anàlec als sers individuals i particularment als sers humans. Açò podria atribuir-li un paper simplement "demiúrgico" açò és, una acció que s'eixercix sobre una matèria que se supon exterior a Ell, lo que constituïx el modo d'acció propi dels sers individuals. En estes condicions, era necessari, per a salvaguardar la noció d'unitat, i de infinitud divina, afirmar expressament que "Deu ha fet el món de la res", és dir, de res que li fora exterior, suposició de lo que tindria per efecte llimitar-li, donant orige a un dualisme radical.

En algunes ocasions, el terme s'utilisa en un sentit més restringit: sobre la creació del ànima personal de cada ser humà, com a resultat d'un acte de creació, siga que es considere a esta en el moment de la concepció del cos o prèviament a la seua unió en ell.

La concepció teològica de la "creació" és una traducció apropiada de la concepció metafísica de la "manifestació universal"

Creacionisme en les religions

L'idea de creació és judaica en el seu orige i ha passat més vesprada a formar part del cristianisme i del islamisme. Es resumix al començ de la Bíblia, en el denominat Fiat Lux:

Teológicamente, el món és l'efecte de la paraula divina pronunciada en l'orige dels temps. En conseqüència, el món, la naturalea o la creació, poden comprendre's com un símbol de la realitat sobrenatural. D'igual manera, el començ del Evangeli de sant Juan diu:

En el principi existia el Verp i el Verp estava en Deu, i el verp era Deu.

Juan 1:1

El Verp o el Logos és al mateix temps pensament cap a dins i paraula cap a fòra: en sí és l'intelecte diví, que és el "lloc dels possibles". Per a nosatres, es manifesta i s'expressa per la creació, en la que es realisen de fet alguns d'estos possibles que, en quant essències, estan continguts en ell des de l'eternitat. La creació, que és obra del Verp, és per lo mateix, la seua manifestació, la seua afirmació externa i, per això, el món és com el llenguage diví per als que saben comprendre-ho.

Pero, ¿a partir de qué es crea? Segons el principi de causalitat, no pot haver alguna cosa que procedixca del no res, o, en atres térmens, no pot existir res que carixca de principi. Del no res, res sorgix; i al no res, res retorna. ¿Cóm s'explica açò? Admetre la creació a partir del no res seria un absurt. No pot haver res que carixca de principi, pero ¿quin és este principi?, i, en realitat ¿no hi ha més que un Principi únic de totes les coses? Si es considera l'Univers total, és evident que conté totes les coses, ya que totes les parts estan contingudes en el Tot. Per un atre costat, el Tot és necessàriament illimitat, ya que, si tinguera un llímit, lo que hi haguera més allà d'este llímit no estaria comprés pel Tot, sent esta suposició completament absurda. Lo que carix de llímits pot ser cridat Infinit, i com ho conté tot, és el principi de totes les coses. Per una atra part l'Infinit és necessàriament "un", perque dos Infinits es llimitarien recíprocament, de suerte que cap seria Infinit. Per lo tant no hi ha més que un Principi únic de totes les coses, i este Principi és lo Perfecte, puix l'Infinit solament pot ser tal si és lo perfecte. Aixina lo Perfecte és el Principi suprem, la causa primera, que conté totes les coses i les ha produït totes.

En parlar de la Creació, sorgix la clàssica pregunta formulada per Sant Agustín, "¿Qué estava fent Deu (lo Etern) abans de fer el món?", pregunta la resposta de la qual és, que posat que el temps i el món es presuponen entre sí, i lloc que en els térmens de la "creació" són "co-creats", la paraula "abans" en una pregunta tal no té cap significat. D'ací que en l'exégesis cristiana s'argumente que in principi, no implica un "començ en el temps" sino un orige en el Primer Principi (vore Big bang).

El dogma de la Creació va ser definit com a tal, per al catolicisme, en l'IV Concilie de Letrán en 1215.

L'Iglésia catòlica no s'opon a la teoria de l'evolució darwinista, considerant l'evolució de les espècies com el método creador de Deu per a formar a les seues criatures. Per lo demés, esta teoria intenta explicar la variabilitat de les espècies i no el seu orige.

Doctrines opostes

En entrar en contacte el cristianisme en la filosofia grega (a partir del II), alguns varen trobar semblances entre l'idea d'un Deu creador i la d'un demiürgue organisador del món, estesa per la difusió del Timeo de Platón. Pero la similitut entre abdós doctrines no era exacta, puix el demiürgue no era lo suprem en la doctrina platònica, sino que es tracta d'una creatura en subordinació a les formes preexistentes i que opera en la matèria preexistente. Les formes preexistentes, a la seua volta, segons Platón no eren creades del no res, sino que eren eternes. D'esta manera, els cristians varen ser rebujant esta assimilació de l'idea de demiürgue, mentres definien la seua pròpia doctrina.

El creacionisme s'opon al emanatisme, segons el qual no hi ha un acte de creació voluntària del món i els seus sers, sino una necessària emanació de sers com a conseqüències que broten de la plenitut de Deu, de modo inexorable i involuntari. Tal doctrina és estesa en el neoplatonisme. Plotino va sostindre esta teoria, que també es troba en alguns dels seus seguidors.

El creacionisme és una doctrina dràsticament oposta al panteisme en qualsevol de les seues variables, pero en especial al monisme, siga este de tipo materialiste o no-materialiste.

També s'opon, pero en el seu sentit més restringit (el de la creació de l'ànima), al traducianisme, doctrina que postula que l'ànima de cada home resulta de l'acte de la concepció, lo mateix que el seu cos, derivant de l'ànima d'un dels progenitors o d'abdós. El traducianisme va ser sostingut lleument per algunes autoritats teològiques ans que fora definida la doctrina catòlica en este punt, pero la doctrina de l'Iglésia catòlica és creacionista i aixina va ser sostingut per autors de la patrística com sant Jerónimo.

Vore també

• Creacionisme
• Ex nihilo
• Res sorgix del no res
• Primers principis