Actes dels màrtirs

Les Actes dels màrtirs o Acta martyrum són els documents lliteraris del procés i mort dels màrtirs. Les millors edicions són les realisades pels bolandistas en les seues obres Acta Sanctorum, Bibliotheca hagiographica llatina, Bibliotheca hagiographica graeca i Bibliotheca hagiographica orientalis. L'apelatiu màrtir (del grec martyr, testic) es va atribuir en un principi als Apòstols, que varen ser testics de la vida i resurrecció de Crist (cf. Hch 1, 8) i als primers apòstols, que per mantindre eixe testimoni varen afrontar la mort; en el temps la paraula màrtir va passar a significar al cristià que dona en la seua sanc i la seua vida, un testimoni ferm de la seua fe, per a designar posteriorment a les persones, mortes pels ideals de la seua fe.

Orige

Sant Policarpo màrtir, bisbe de Esmirna. Gravat de Michael Burghers (c. 1685).

L'expressió Acta martyrum en sentit genèric, s'aplica a tots els texts narratius de la mort dels màrtirs; pero posseïx un significat més restringit i precís, quan es referix, en llenguage tècnic, a les actes oficials del procés i condena. Tals actes eren estenografiadas i transcritas pels oficials de cancelleria del tribunal (notarius exceptor) per a ser conservades en els seus archius; per esta relació en el tribunal del procònsul, es varen denominar també «proconsulares» (Acta proconsularia). Una volta introduïda esta distinció, la denominació de acta queda reservada per als processos verbals (per eixemple, Acta martyrum Scyllitanorum) mentres que als restants relats referents als màrtirs, s'aplica el nom de passio, en totes les seues diverses formes (gesta, martyrium, legenda). Semblant distinció queda igualment justificada per la diversa finalitat i caràcter d'abdós classes de documents; les acta estan desprovistas de tot caràcter hagiogràfic, mentres que les passions es caracterisen per la seua finalitat i sentit religiós i inclús edificant. És necessari afegir, no obstant, que en el grup de les acta van inclosos alguns texts, que contenen parts narratives alienes al procés verbal, pero d'un valor documental i històric equivalent (Acta-Passio SS. Perpetuae et Felicitatis, per eixemple). De tots modos el grup de acta conservat és molt reduït, a penes una dotzena de fragments, de manera que la majoria dels texts narratius sobre els màrtirs ho constituïxen les passions. L'escassea d'actes oficials i documentació directa ha segut objecte de polèmica.

Les antigues comunitats cristianes varen tindre un gran interés en conservar el recort dels seus màrtirs, com proven les notícies referides en el relat del martiri de Sant Policarpo (m. 156), el recort del qual es venerava anualment en Esmirna. Sant Cipriano solia recomanar als seus clercs que prengueren nota detallada de la mort dels màrtirs; estos valiosos testimonis són també les notícies més antigues sobre el cult als màrtirs. D'acort en lo que es coneix fins a hui, no hi ha una idea precisa sobre el grau en que els cristians acostumaven a transcribir les actes del procés; és, sense dubte, molt provable que alguns dels que presenciaren el desenroll estenografiasen el seu text, de la mateixa manera que el notarius del tribunal, i ho entregaren a la comunitat per a que es conservara en els archius de l'Iglésia. Esta hipòtesis sembla ser confirmada pels detalls i anotacions que es lligen en algunes acta referents a l'actitut i reaccions del juge o del màrtir i que semblen interrompre el rígit formulari del protocol. Per una atra part no resultava fàcil per als cristians obtindre una còpia dels processos verbals que es guardaven en l'archiu proconsular, pels que en ocasions calia pagar fortes sumes. No s'han conservat antecedents que permeten saber si l'Iglésia de Roma, que tenia organisada una secció de notaris, va assumir l'iniciativa d'arreplegar les acta dels seus màrtirs, ni tampoc és segura la notícia de que Juliol Africà realisara una tasca semblant per lo que a Roma es referix. L'informació sobre atres comunitats és encara més incerta.

De tots modos, l'escassea d'este tipo de documents pot explicar-se en part per la destrucció ordenada per Diocleciano en l'any 303 dels llibres sagrats existents en les iglésies i que hauria afectat igualment a les acta. No existixen vestigis de que les iglésies s'ocuparen despuix de restaurar el patrimoni dels texts hagiogràfics destruïts. Els acontenyiments dels sigles posteriors, com les invasions germàniques d'Occident durant els sigles V i VI, és possible que hagen consumat la pèrdua irreparable dels escrits encara conservats.

Divisió i classificació

Donada l'enorme cantitat de texts hagiogràfics i lo heterogéneu del seu orige, autoritat i valor, els crítics han propost una classificació per a orientar el seu estudi. S'ha observat en primer lloc que una classificació dels texts basada en el criteri de l'autenticitat del màrtir o la llegitimitat de la seua cult no resulta vàlida ni útil. Carix de valor igualment una classificació basada en característiques extrínsecas, com la que dividix els documents hagiogràfics en Acta, Passiones, Vitae, Miracula, Translationes, etc., d'acort en l'objecte del relat. Tampoc respon a les exigències de la crítica la classificació en dos grans grups, documents contemporàneus i documents posteriors, ya que res expressen sobre el valor del document. El criteri més segur és l'indicat per Hippolyte Delehaye que es basa en el grau de sinceritat i historicitat que oferix el gènero lliterari del document.

Segons este criteri s'establixen sis grups de texts:

1. Comprenen els processos verbals continguts en les relacions oficials procedents dels archius proconsulares o de transcripcions directes, com les Acta S. Cypriani, per eixemple.
2. Agrupen relats de testics presencials o de contemporàneus dignes de confiança, be siguen testimonis directes, d'atres persones o de tipo mixt, com el De martyribus Palaestinae d'Eusebio de Cesarea.

1. Contenen narracions de les que es pot extraure una informació o document d'un dels dos grups precedents com el Menologion de Simón Metafraste.
2. Comprenen tots aquells relats que carixen d'una base històrica, a excepció del nom del sepulcro, i del cult del màrtir com la Passio S. Felicitatis.
3. Els componen les històries purament fantàstiques, autèntics productes de l'imaginació, com per eixemple la Passio S. Nicephori.
4. Agrupen narracions de caràcter llegendari que falsifiquen la veritat històrica i poden definir-se com a falses.

Si es consideren els elements que distinguixen els sis grups, és possible constatar que el primer i el segon es referixen a un tipo uniforme de texts pel caràcter coetáneo i directe de l'informació; els dos següents contenen relats, fundats en diversa mida, en senyes a lo manco parcialment segurs; els dos últims, en canvi, són verdaderes fantasies sense base històrica.

Mantenint el mateix criteri de Delehaye, els texts poden classificar-se en tres grups més simples:

• Les actes oficials i els relats de testimonis directes.
• Les narracions basades en documents pertanyents al primer grup o, a lo manco, en un cert número d'elements històrics segurs.
• Les noveles o fantasies hagiogràfiques.

Vore també

• Actes dels sants Nereo i Aquileo

Bibliografia

• Johannes Quasten (2004). Patrología I. Biblioteca d'Autors Cristians. ISBN 84-7914-029-1
• Acta Sanctorum (vàries ed.)
• Theodore Ruinart, Acta primorum martyrum sincera, París 1689 (última ed. Ratisbona 1859)
• Oskar von Gebhardt, Acta martyrum selecta, Berlín 1902
• Rudolf Knopf - Gustav Krüger, Ausgewühlte Märtyrerbriefen, 3.ª ed. Tubinga 1929
• Cessara Gallina, I martiri dei primi secoli, Florencia 1939
• Felix Rütten, Lateinische Märtyrerakten und Märtyrerbriefen, 3.ª ed. Münster 1955
• Andreas Schwerd, Lateinische Märtyrerakten, Munich 1960; BHL, 2, Brusseles 1898-1901
• Bibliotheca hagiographica graeca (BHG), 3 ed. Brusseles 1957
• Henri Quentin, Els martyrologes historiques au moyen Age, París 1908
• Felice Grossi-Gondi, Principi i problemi vaig donar critica agiografica, Roma 1919
• Dictionnaire d'archéologie chrétienne et de liturgie, (DACL) 1, 373-446
• Algunes obres de Hypolite Delehaye com:
  • Sanctus, Brusseles 1927
  • Els origines du culte dones martyrs, 2.ª ed. Brusseles 1933
  • Cinq léçons sur la méthode hagiographique, Brusseles 1934
  • Els légendes hagiographiques, 4.ª ed. Brusseles 1955
  • Els passions dones martyrs et els genres littéraires, 2.ª ed. Brusseles 1966
• René Aigrain, El hagiographie, ses sources, ses méthodes, són histoire, París 1953
• Sosio Pezzella, Gli atti dei martiri. Introduzione a una storia dell'antica agiografia, Roma 1965
• Daniel Ruiz Bo, Actes dels màrtirs, BAC, Madrit 1951
• Philippe Bobichon, "La plus ancienne littérature martyriale" in Histoire de la littérature grecque chrétienne, t. II/5 : De Paul apôtre à Irénée de Lió, B. Pouderon et E. Norelli (dir.), Paris, Cerf, 2013, pp. 619-647.