Erasmisme
L'erasmisme fon una corrent ideològica i estètica dins de l'humanisme renaixentiste, centrada en les idees de l'holandés Erasme de Rotterdam (1466-1536).
Ideologia[editar | editar còdic]
En els aspectes ideològics, l'erasmisme propugna un compromís entre el protestantisme i el papat. Critica la corrupció del clero, especialment la del clero regular, la pietat supersticiosa i els aspectes més exteriors de la religiositat catòlica (cult als sants, relíquies, etc.) perque preferix una religiositat interior i espiritual, fundada en l'oració mental i inspirada en la Devotio moderna.
Per una atra part, per mig de l'irenisme o pacifisme es declara en contra de les guerres, sobretot de les guerres de religió i per mig del paulisme vol reinterpretar la teologia continguda en les Cartes de Sant Pau en sentit més flexible. És partidari de l'existència d'un poder polític de caràcter temporal en Europa, que identifica en l'imperi, i d'un atre poder fort espiritual representat pel Papa. Per això el Papa deu deixar el poder temporal en mans d'uns atres.
En el terreny filològic, Erasme era partidari de l'imitació eclèctica en lloc de l'imitació ciceroniana: el millor estil es guanyarà imitant lo millor de cada autor llatí, en lloc d'imitar a un solament: Marco Tulio Cicerón.
Difusió[editar | editar còdic]
Recolzat per l'emperador Carles V, l'erasmisme tingué gran predicament en tota Europa fins que les tensions entre catòlics i protestants varen provocar un clima general de sospites cap a les corrents intelectuals i religioses que recolzaven la reforma de l'Iglésia i de l'espiritualitat.
Data clau per a l'introducció de l'erasmismo en Espanya, a on Erasme tingué més influència que en qualsevol atre país, inclós el seu, és la de la traducció de llibres d'Erasme al castellà des de 1516-1517; Diego López de Cortegana va realisar la primera traducció d'un llibre seu al castellà, la Querela Pacis. Alonso Fernández de Madrid, canonge de la Catedral de Palència, feu una versió del Enchiridion o Manual del cavaller cristià que es va imprimir en l'any 1526, dedicada a l'arquebisbe de Sevilla i inquisidor general Alonso Manrique. Lluís Vives escrivia a Erasme en 1526 sobre l'èxit de les seues traduccions en Espanya:
El seu èxit fon molt ràpit entre els allumenats, els intelectuals i els humanistes, pero no va tindre temps d'estendre's a les masses; de fet, es va constituir en un grup de pressió propenc a l'Emperador, format pels germans Juan de Valdés i sobretot Alfonso de Valdés, a qui alguns han aplegat a cridar "més erasmiste que Erasme", a causa de la combativitat en que va assumir la seua doctrina, aixina com alguns prestigiosos humanistes; pero, al final, la gran majoria tingué que eixir d'Espanya. El moviment s'haguera reforçat si, com pretenien els seguidors espanyols d'Erasme, el sabi neerlandés haguera viajat a Espanya; pero és sabuda la resposta del mateix a eixa invitació: "non placet Hispania" (No m'agrada Espanya). Preferia marchar a Alemanya; es conta que, despuix, es va arrepenedir de la seua decisió.
Gràcies a l'Emperador, l'erasmisme va poder superar la consideració de heregia en l'any 1527, quan Carles I, pressionat per l'Inquisició, va convocar una junta de teòlecs en Valladolit, la Conferència de Valladolit, per a debatre entorn a les idees erasmistes, que es varen considerar lliures de heregies. Pero la mort d'Erasme, ocorreguda en 1536, determina que en Espanya es prohibixca la difusió de les seues obres i, en morir l'arquebisbe Manrique, dos anys despuix, l'auge de l'erasmisme inicia una decidida decadència, encara que no varen desaparéixer del tot les seues chafades lliteràries o intelectuals, que s'observen inclús en Cervantes, qui va tindre per mestre a un decidit erasmiste, Juan López de Hoyos.