Catedral de Granada
La Santa Iglésia Catedral Metropolitana de l'Encarnació de Granada és un temple catòlic de la ciutat espanyola de Granada, sèu de la archidiòcesis de la ciutat. El temple és una de les obres cims de la Renaixença espanyola.
Història[editar | editar còdic]
Durant el renaixença, el Regne de Granada, de la mateixa manera que Galícia, va conformar un centre artístic independent de l'estil predominant en el restant de la península, el herrerianisme.
En el regnat de Carlos I d'Espanya es portaran a terme numeroses construccions en la ciutat de Granada, donada l'intenció del monarca en convertir a la urbs en el model de ciutat del sigle XVI. Aixina la construcció de la catedral de Granada serà coetànea a les del palau cristià de l'Alhambra, la Universitat i la cancelleria.
El primer proyecte va ser encomanat en l'any 1506 a Enrique Egas que va concebre un temple d'estil gòtic, prenent com a model la Catedral de Toledo. Les obres varen començar, baix la direcció del propi Egas, en la colocació solemne de la primera pedra el 25 de març de 1523. No obstant, va ser Diego de Siloé qui, en l'any 1529, es va encarregar de les obres, que es conclouran en 1563, presentant un nou proyecte molt més ambiciós. L'autor va traçar les llínees renaixentistes de tot l'edifici sobre els fonaments gòtics, en girola i cinc naus en lloc de les tres habituals, combinant en la seua estructura elements d'atres órdens arquitectònics.
En l'arribada de la política centralista de Felipe II i, especialment, en la expulsió dels moriscos de l'any 1609, la regió va perdre gran part de la seua força econòmica i va quedar relegada front a atres centres locals. No obstant, sí es va continuar desenrollant proyectes artístics d'importància. És el cas de la reforma de la frontera principal mampresa per Alonso Cano en 1664, en la que es varen introduir elements barrocs.
La magnificencia del proyecte haguera segut encara major si s'hagueren erigit les dos grans torres d'huitanta-un metros d'altura previstes en els plans. El proyecte no va ser terminat per diversos problemes, entre ells la mort de Alonso Cano en 1667, i atres econòmics, per lo que finalment, en 1684, la Catedral va quedar en una torre, formada solament per tres cossos en lloc dels sis prevists i en un total d'cinquenta-set metros d'altura.
En l'any 1706 Francisco d'Hurtado Esquerre i posteriorment el seu colaborador José Bada varen construir l'actual sagrari de la catedral. En ell, l'autor va trencar la seua tendència rococó, respectant la sobrietat de llínees i l'estructura clàssica del restant del conjunt.