Coronació de l'emperador del Sacre Imperi Romà Germànic
La coronació del emperador del Sacre Imperi Romà Germànic era la cerimònia en la que el governant de la llavors entitat política més gran d'Europa, el Sacre Imperi Romà Germànic, rebia la Regalia Imperial —joyes de l'imperi— de mans del papa, lo que simbolisava tant el dret del papa a coronar als sobirans cristians com el paper de l'emperador com a protector de la Santa Iglésia catòlica. Les emperatrius consortes també eren coronades.
La coronació imperial va ser establida en IX quan Carlomagno, rei dels francs, va ser coronat el dia de Nadal de l'any 800 pel papa León III. Els emperadors posteriors també varen ser coronats pel papa o per atres bisbes catòlics, fins que Carlos V es va convertir en l'últim emperador del Sacre Imperi Romà en ser coronat per un papa, per Clemente VII en Bolonya, en 1530. A partir de llavors, i fins a l'abolició de l'imperi en 1806, no va haver més coronació per papes.[N 1] Els governants posteriors simplement es proclamaven a sí mateixos com Imperator Electus Romanorum (Emperador electe dels romans) despuix de la seua elecció i coronació com a rei alemà, sense la formalitat d'una coronació imperial pel papa en Roma.
Les cerimònies
Localisacions de les cerimònies
Els successors de Carlomagno, en la seua majoria, varen ser coronats en Roma, en una cerimònia que se celebrara en la basílica de Sant Pedro.
Es conferia la corona de Ferro de Lombardía (en el títul de rei d'Itàlia o rei dels lombardos) en l'iglésia de Sant Ambrosio en Milà o en la catedral de Monza;[N 2] s'otorgava la del regne d'Arlés (Borgoña) en Arlés, i la corona alemana (oficialment «rei de romans») es conferia fins a 1562 generalment en Aquisgrà,[2] i a partir de llavors els emperadors electes varen passar a ser coronats en atres localitats alemanes, com Ratisbona, Augsburc o en la catedral de Frankfurt.
Ritual real germà
La cerimònia de coronació com a «rei de romans» («rei en Germania», segons l'historiografia moderna alemana) exigia la convocatòria dels electors en la ciutat de Frankfurt, baix la presidència de l'elector-arquebisbe de Magúncia , qui formalment convocava als electors i que sempre va mantindre el dret de l'última votació. Una volta que se seleccionava a un candidat, el nou emperador era dut a l'altar major de la catedral a on s'assentava; després era conduït a una galeria sobre l'entrada del cor, a on s'assentava en els electors mentres es proclamava la seua elecció. La cerimònia de la coronació en sí tenia lloc en un dia posterior.
Si la coronació es realisava (com solia ser habitual abans de 1562) en la capella Palatina d'Aquisgrà (ara catedral d'Aquisgrà), l'arquebisbe de Colónia, com a bisbe diocesà, era el oficiante principal, i contava en l'assistència dels atres dos electors clercs, els arquebisbes de Magúncia i de Tréveris.[N 3] Estos tres arquebisbes electors es reunien en l'emperador electe en l'entrada de l'iglésia i l'arquebisbe de Colónia dia l'oració: «Deu totpoderós i etern, el seu siervo...».[N 4] Llavors el cor cantava l'antífona: «Ecce mitto Angelum meum...» [He ací, vaig enviar al meu àngel ... ...], quan l'emperador electe i després els arquebisbes entrabar en l'iglésia. L'arquebisbe de Colónia dia llavors les oracions: «Deu, quí coneix a la raça humana...» i «Deu totpoderós i etern del cel i la terra...». Llavors donava començ la missa, sent propostes les que corresponien a la festa de la Epifanía. Despuix de l'obertura es dia la colecta de la festa de Sant Miguel. En acabant de que es cantara la seqüència de la lletania dels sants, l'arquebisbe de Colónia feya sis preguntes a l'emperador electe:
- 1. ¿Defendrà la santa fe?
- 2. ¿Defendrà a la santa iglésia?
- 3. ¿Defendrà el regne?
- 4. ¿Mantindrà les lleis de l'Imperi?
- 5. ¿Mantindrà la justícia?
- 6. ¿Mostrarà la deguda sumissió al Papa?
I a cada una d'estes responia ell responia: «Ho faré». L'emperador electe posava després dos dits sobre l'altar i jurava. Després seguia el reconeiximent, quan es presentava a l'Emperador electe i se li preguntava si els reunits ho acceptaven com el seu rei, a lo que responien: «Que es faça» tres voltes.
L'arquebisbe de Colónia dia després les oracions: «Beneïx, Senyor, este rei, ...» i «Deu inefable, ...»[N 5] i despuix ho ungía en l'oli dels catecúmenos en el seu cap, el seu pit i els seus muscles, dient: «Et ungí rei en l'oli de santificació en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant Amén» i després en les palmes d'abdós mans, dient: «Siguen estes mans ungidas, com els reis i els profetes varen ser ungidos i com Samuel ungió a David com a rei, que siga beneït i establit com a rei en este regne sobre este poble, a qui el Senyor, el teu Deu, t'ha donat per a manar i governar, lo que dona el favor d'otorgar, qui en el Pare i l'Esperit Sant viu i reina...» i en les palmes d'abdós mans.[N 6] Després se li vestia en el corfoll imperial, que incloïa els arbusts, una llarga alba, un dalmático, una estola que creuava sobre el pit, els guants i el mant.[N 7] l'espasa se li donava al rei alemà en les paraules: «Reba esta espasa de mans de nosatres els bisbes...». L'anell li era entregat en les paraules: «Rep este anell de dignitat real...». El ceptre i l'orbe se li donaven al rei en les paraules: «Rep esta vara de virtut i equitat...». Finalment, la corona eixa posada sobre el seu cap conjuntament pels tres arquebisbes electors en les paraules «Rep esta corona real...». Se li prenia novament jurament, esta volta en forma directa, tant en llatí com en alemà: «Promet i promet als ulls de Deu...». En el responsori «La meua ànima és anhel...» el rei era entronisat[N 8][N 9] en les paraules, «Permaneix ràpit i sostingues-la fermament... » En la coronació de Carlos V, l'arquebisbe-elector de Magúncia va predicar una homilia en este punt.
Seguia la coronació de la reina consorte i era oficiada conjuntament pels arquebisbes-electors de Magúncia i Tréveris. Després es cantava l'Et Deum, moment en el que en la coronació de Carlos V este va malnomenar a varis cavallers en l'espasa imperial, encara que en les coronació posteriors això va tindre lloc despuix de la coronació pròpiament dita. Després es concloïa la missa, durant la qual el rei combregava. Cada volta que es realisaven les coronació en Aix-la-Chapelle, el nou rei es convertia en canonge de l'iglésia a la seua conclusió.[2] De 1562 a 1792, la coronació alemana va tindre lloc davant l'Altar de Sant Bartolomé, en la travessia de la catedral de Frankfurt.
Ritual imperial romà
La coronació imperial romana va evolucionar a lo llarc dels mil anys d'existència de l'imperi des d'un ritual originalment molt simple (pero que per la seua mateixa simplicitat mostrava més clarament els seus orígens en el seu contrapart bizantina) fins a un de creixent complexitat. El manuscrit més antic que arreplega el ritual de coronació imperial romana es troba en el còdex de Gemunden del IX i, encara que no se sap per a quí estava destinat (si és que lo era per a algú), el ritual descrit permet atisbar les formes que s'haurien utilisat en el mateix Carlomagno.[4] El ritual començava en una breu oració per a l'emperador, «Escolta la nostra oració, Senyor, i les del teu siervo ...». A açò seguia immediatament l'oració: «Mira, Deu Totpoderós, en mirada serena a est, el teu gloriós servidor...», en la que es colocava una corona d'or sobre el cap de l'emperador durant les paraules de la frase final d'este oració: «Per qui l'honor i la glòria són els vostres a través de les edats infinites. Amén». Després se li entregava una espasa a l'emperador en les paraules: «Rep esta espasa de mans dels bisbes, els qui, encara que indignes, estan consagrats per a estar en el lloc i autoritat dels sants Apòstols, te l'entreguen, en la nostra bendició, per a servir en la defensa de la santa Iglésia, ordenada divinamente, i recordar de quí el salmista profetizó dient: «Cenyix-te l'espasa en la cuixa, oh Més Poderós, per a que en ella pugues eixercir l'equitat», una forma que tindria una llarga història tant en el ritual de coronació imperial com en atres numerosos rituals de coronació reals europeus. Després es cantaven les Laudes Imperiale (una série d'aclamació formals que es varen originar en l'época romana, vore més avall). La cerimònia tenia lloc tradicionalment en la ciutat italiana de Bolonya.
La coronació imperial de Federico I Barbarroja en 1155
La coronació imperial de Federico I Barbarroja en 1155 va ser la forma més desenrollada durant l'Alta Edat Mija. Abans de la coronació pròpiament dita, l'emperador[N 10] va ser en processó primer a l'iglésia de Santa María en Turri,[N 11] a on va jurar protegir a l'Iglésia romana, «En el nom de Crist, yo, Federico, l'Emperador, promet, jure i garantise davant els ulls de Deu i del beneït apòstol Pedro que seré el protector i defensor d'esta santa Iglésia romana en totes les formes útils per a ella, sense importar quàntes, en la mida en que conte en el respal de l'assistència divina d'acort en el meu coneiximent i capacitat». El grup imperial es va dirigir després a la basílica de Sant Pedro.
L'emperador va ser rebut en la porta d'argent de Sant Pedro per la moradura bisbe d'Albano, qui va resar l'oració «Deu en les mans de la qual estan els cors dels reis...». Després va entrar en l'iglésia, a on la moradura bisbe de Porto va recitar l'oració: «Deu inescrutable, autor del món...» L'emperador va pujar després al cor i es va cantar la Lletania dels Sants mentres l'emperador yacer postrat davant l'altar de Sant Pedro. L'emperador va ser després a l'altar de Sant Maurici, el sant patró de l'Imperi, a on la moradura bisbe d'Ostia lo ungió en la gobanella dreta i en la nuca en l'oli dels catecúmenos mentres resava l'oració: «Senyor Deu en qui és tot poder...» o l'oració «Deu el Fill de Deu...».[N 12][N 13][N 14] A continuació, l'emperador es va dirigir a l'altar de Sant Pedro, a on el papa li va entregar una espasa en les paraules, «Rep l'espasa imperial per a la reivindicació del mal...» i després ho va besar. El papa després ciñó a l'emperador en l'espasa dient: «Rep l'espasa en la teua cuixa...» i ho va besar de nou. L'emperador blandió l'espasa i la va tornar a la seua baïna. A continuació, el papa va entregar el ceptre a l'emperador en les paraules: «Rep el ceptre real, la vara de la virtut...» i finalment ho va coronar en les paraules «Rep el signe de la glòria...» i va besar a l'emperador un tercera volta. Els alemans presents varen cantar les Laudes Imperiale en alemà i es va celebrar la missa.[5]
La coronació imperial d'Enrique VI i de Constantia en 1191
En la coronació d'Enrique VI i de Constantia[6] es veu el ritual imperial romà substancialment en la seua forma final, del que el ritual de coronació imperial usat per Enrique VII en 1312[7] i el que es troba en el Pontifical Romà de 1520[8] diferixen solament en certs detalls. L'emperador i l'emperatriu varen ser en processó a Santa María en Turri, el cor va cantar: «He ací que els àngels són enviats...» (1312 - L'emperador va ser rebut com a germà canonge pels canonges de l'iglésia i vestit en una sobrepelliz i un almuce.) L'emperador va fer el jurament de defendre a l'Iglésia romana i va jurar fidelitat al papa i als seus successors i va besar els peus del papa.[N 15] El papa va donar a l'emperador el bes de la Pau i la processó va eixir cap a la basílica de Sant Pedro, mentres el cor cantava: «Beneït siga el Senyor Deu d'Israel...»
En la porta d'Argent de la basílica, la moradura bisbe d'Albano va resar l'oració: «Deu en les mans del qual estan els cors dels reis...» Quan el papa va entrar en la basílica, es va cantar el responsori «Pedro, m'ames...». En la Trencada porfiretica[N 16] el papa va fer vàries preguntes a l'emperador sobre la seua fe i la seua deure i després es va retirar a vestir-se per a la missa. La moradura bisbe de Porto va dir l'oració: «Deu inescrutable, autor del món...» L'emperador va ser a la capella de Sant Gregorio, a on se li revist d'amito, alba i cíngulo i després va ser conduït al papa, qui ho va convertir en clerc. L'emperador es va revestir de corfoll, dalmática, capa pluvial, mitra, coturnos i sandalias.[N 17] Mentrestant, la moradura bisbe d'Ostia es va dirigir a la porta d'Argent a on l'emperatriu estava esperant i en trobar-la va dir l'oració: «Totpoderós, Deu etern, font i font de bondat...» i després la va conduir a l'altar de Sant Gregorio per a esperar la processó del papa. El papa va procedir a la confessió de Sant Pedro i va escomençar la missa. Despuix del Kyrie, mentres l'emperador i l'emperatriu yacer postrats davant la Confessió, el archidiácono va cantar les Lletanies dels Sants. L'emperador i l'emperatriu es varen alçar i varen ser a l'altar de Sant Maurici a on la moradura bisbe d'Ostia ungió a l'emperador en l'oli dels catecúmenos en la seua gobanella dreta i en la nuca, mentres dia les oracions: «Senyor Deu Totpoderós en qui és tot el poder...» i «Deu el Fill de Deu...». La moradura bisbe d'Ostia després va dir l'oració, «Deu, que és l'únic que té l'immortalitat...» per a l'emperatriu i després la ungió en el pit en l'oli dels catecúmenos mentres dia: «La gràcia de l'Esperit Sant a través del meu humil ministeri descendixca sobre vosatres copiosamente...».
Després, el papa va descendir de l'altar de Sant Maurici[N 18] (i en 1312, va besar a l'emperador «a la manera d'un diácono»). Després, el papa li va donar a l'emperador un anell en les paraules, «Rep este anell el testimoni visible de la santa fe...» i després la breu oració «Deu en qui és tot el poder...» (una versió molt més talla de l'oració dita en l'unció). El papa va cenyir l'espasa a l'emperador en les paraules «Rep esta espasa en la bendició de Deu...» i l'oració «Deu la providència de la qual...» i després va coronar a l'emperador en les paraules «Rep la corona d'excelència real...» El papa li va donar a l'emperador el ceptre en les paraules «Rep el Ceptre del poder real, la vara de la rectitud real, el bastó de la virtut...» i l'oració, «Senyor, font de tot honor... ». El papa va retornar a l'altar de Sant Pedro i es va cantar la Gloria in excelsis i el papa va dir la colecta, «Deu de tots els reis...». (En les coronació de 1312 i posteriors, açò es va fer despuix de la colecta de la festivitat i despuix d'eixes colectes es varen cantar els Laudes Imperiale). Es va cantar l'Epístola[N 19] i la gradual.
(En les coronació de 1312 i posteriors, les investidura en les insígnies imperials varen tindre lloc despuix de la gradual. El papa va colocar una mitra en el cap de l'emperador en les puntes «a la dreta i a l'esquerra» i ho va coronar en les paraules: «Reba el signe de glòria...»[N 20] Després se li va donar l'espasa a l'emperador i li la va cenyir, despuix de lo que ell la blandió tres voltes. l'Orb es va colocar en la mà dreta de l'emperador i el Ceptre en la seua mà esquerra en les paraules, «Rep la Vara de la virtut i la veritat...» i l'emperador va ser coronat i després va besar els peus del papa. El papa va colocar una mitra en el «cap de l'emperatriu en les puntes a la dreta i a l'esquerra»[N 21] i la va coronar en les paraules: «Beneïda solemnement com a emperatriu pel nostre indigne ministeri, rep la corona de l'excelència imperial...»)
Es canten els Laudes Imperiale i després l'emperador llig l'Evangeli. En el Ofertorio l'emperador oferix pa, vés-les i or i l'emperador oferix al Papa el vi i a l'emperatriu l'aigua per al càliç. (en 1312, l'emperador va servir al papa 'com subdiácono oferint-li el càliç i la vinagrera d'aigua.) Tant l'emperador com l'emperatriu es comuniquen i en 1312 despuix de la Comunió l'emperador besa la galta del papa i l'emperatriu besa la mà del papa. (Despuix de 1312 al final de la Missa, el papa, si ho desijava, podia dir les oracions: «Mira, t'ho demanem, Senyor, en semblant seré...», «Beneïx, Senyor, t'ho demanem, este príncip..» o «Deu, Pare d'eterna glòria...»).
En eixir de la basílica, l'emperador va jurar en tres llocs mantindre els drets i privilegis del poble romà.
El ritual de la coronació imperial romana tenia certs elements únics que ho distinguien dels rituals de coronació desenrollats en els rituals de coronació reals europeus, per eixemple, el caràcter estacionario del ritual en el que les parts individuals del ritual tenien lloc en diferents parts de la basílica papal (generalment la de Sant Pedro en el Vaticà)[N 22] i la coronació imperial és prou singular perque no té una entronisació solemne del monarca (o inclús cap us d'un tro) en el seu ritual. En lloc d'un ritual d'entronisació, es troba la vora de Laudes Regiae, que era paralel en forma i importància a la seua contrapart imperial bizantina. De fet, solament aquells rituals de coronació europeus que varen ser modelats directament sobre el ritual imperial romà, és dir, la coronació papal[N 23] i el ritual de coronació real en el Pontifici Romà, també inclouen dit vora de Laudes. La costum de que els emperadors anaren a Roma per a ser coronats va ser observada per última volta per Federico III en 1440; el seu net, Carlos V, va ser coronat pel papa en Bolonya en 1530; despuix d'això solament es va celebrar el ritual de la coronació alemana.[2]
Coronació dels emperadors llatins de Constantinopla
R. M. Woolley afirma que els relats de les coronació dels emperadors llatins de Constantinopla són molt escassos i que no proporcionen cap registre dels texts reals utilisats en eixes cerimònies, pero que per lo que es registra es pot supondre que eixes coronació imperials s'inspiraven en les formes utilisades en les coronació dels emperadors del Sacre Imperi Romà Germànic, en lloc d'en les utilisades tradicionalment per a les coronació dels emperadors bizantins.[9][N 24]
Corones usades en les cerimònies
pano2.jpg)
No està clar quina corona s'usava en les coronació reals alemanes o en la coronació imperial romana. Lord Twining sugerix que quan les coronació reals alemanes encara tenien lloc en Aquisgrà, s'usava la corona d'argent dorat sobre el bust relicario de Carlomagno, ya que la corona imperial o Reichskrone està feta d'or. Açò es veu reforçat per fonts migevals que es referixen a la Corona de Ferro d'Itàlia, a la corona d'argent d'Alemània i a la corona d'or de l'Imperi romà. Twining indica que tampoc està clar quina corona s'usava en les coronació imperials en Roma, i indica que la Corona Imperial podria haver segut usada per l'emperador electe per a la seua entrada formal en la ciutat de Roma, sent utilisat en el propi ritual de coronació imperial una atra corona d'or, tal volta proporcionada pel papa. Una d'estes últimes corones, específicament la que es va usar per a la coronació imperial de Federico II, pot ser la corona tancada d'estil bizantí que es troba en la tomba de la seua mare, Constanza de Sicília, en la catedral de Palermo.[10] Aparentment, una volta que Frankfurt es va convertir en el lloc habitual per a les coronació reals alemanes, sempre es va usar la Corona Imperial i, per lo tant, finalment es va identificar com la Corona de Carlomagno.[11]
La corona imperial va ser feta originalment per a Otón I (provablement en els tallers de l'abadia de Reichenau), en l'arc únic de la corona que anava d'avant cap a arrere separant originalment les dos mitats de la tapa interior ara colapsada com la cinta que de manera similar va provocar que les mitres del dècim bisbe s'abultaren a abdós lad.[12] Aixina, la corona imperial va ser el primer eixemple de la corona de mitra usada com un privilegi únic dels emperadors i emperatrius del Sacre Imperi Romà Germànic. Posteriorment, les corones personals dels emperadors es varen usar sobre mitres en puntes com les mitres dels bisbes contemporàneus,[N 25] i la mitra finalment es va convertir en part de la corona mateixa,[N 26] encara que en el periodo barroc les dos mitats de la mitra prenien la forma de dos hemisferis.[N 27]
Laudes Imperials
| Cantores: | Resposta: |
|---|---|
| Escolta, oh Crist | Vida al nostre Senyor, decretat per Deu, sum pontífex i Pare Universal |
| Escolta, oh Crist | Escolta, oh Crist |
| Salvador del món | El teu que eres (nostre)[N 28] Recobre |
| Escolta, oh Crist | Vida al nostre Senyor, eixe Augusto coronat per Deu, el gran i pacificador Emperador |
| Santa María | El teu que eres (nostre) Socórrec |
| Santa María | La teua que eres (nostre) Socórrec |
| Santa María | La teua que eres (nostre) Recobre |
| Escolta, oh Crist | I vida als excelentísimos fills del Rei |
| Sant Pedro | El teu que eres (nostre) Recobre |
| Sant Pedro | El teu que eres (nostre) Recobre |
| Sant Pedro | El teu que eres (nostre) Recobre |
| Escolta, oh Crist | Vida i victòria a l'eixèrcit dels francs, romans i germans[N 29] |
| Sant Teodoro | El teu que eres (nostre) Recobre |
| Sant Teodoro | El teu que eres (nostre) Recobre |
| Sant Teodoro | El teu que eres (nostre) Recobre |
| Crist conquista, Crist regna, Crist mana | Crist conquista, Crist regna, Crist mana. |
| Crist conquista, Crist regna, Crist mana, | Crist conquista, Crist regna, Crist mana. |
| Rei de reis, Crist conquista, Crist regna | Rei de reis, Crist conquista, Crist regna.[N 30] |
| Més aclamació: |
|---|
| El nostre Rei, Crist venç, Crist regna. La nostra esperança, Crist conquista. La nostra Glòria, Crist venç. La nostra Misericòrdia, Crist venç, La nostra Ajuda, Crist venç. La nostra força, Crist venç. La nostra Victòria, Crist venç. La nostra Lliberació i Redenció, Crist venç. La nostra Victòria, Crist conquista. La nostra Armadura, Crist conquista. La nostra Muralla Impregnable, Crist venç. Nostra defensa i exaltació, Crist venç. La nostra Llum, Camí i Vida, Crist venç. Només a Ell siga el mando, la glòria i el poder pels sigles dels sigles. Amén. Només a ell siga el vigor, la força i la victòria pels sigles dels sigles. Amén. Només a ell siga l'honor, la alabanza i el goig per les infinites edats dels sigles. Amén.11 .[13] |
Emperatrius i reines
Fins a, inclosa, la coronació de Richenza de Northeim en Colónia en 1125, les emperatrius del Sacre Imperi Romà i les reines alemanes solien ser ungidas i coronades per separat dels seus marits, a menos que les circumstàncies polítiques requeriren una cerimònia conjunta. A partir de llavors, les cerimònies conjuntes de coronació varen ser més habituals.[14]
Notes
- ↑ Vejau també Guy Stair Sainty, The Holy Roman Empire: Introduction [1] archivat en Wayback Machine.. Del sitioweb Almanach de la Cour. Consultat el 14 de setembre de 2008.
- ↑ La Encyclopædia Britannica senyala que no hi ha un registre clar d'una coronació en la Corona de Ferro abans de la de l'Emperador del Sacre Imperi Romà Germànic Enrique VII en 1312.[1]
- ↑ Este relat correspon al ritual de coronació real alemà utilisat per a Rodolfo I en 1273 i va permanéixer substancialment igual fins a la de Matías II en Francfort en 1612. El relat es troba en Woolley Woolley (1915), pag. 122-125.
- ↑ Els canonges de la capella Palatina d'Aquisgrà durien el bust relicario de Carlomagno en argent dorat a l'entrada per a que l'Emperador electe ho venerara en entrar en la capella Palatina.
- ↑ El rito alemà, com també l'anglés, té la paraula "inefable", mentres que els atres ritos de coronació europeus tenen la paraula "inexcusable".
- ↑ Després seguixen una série d'atres oracions de consagració, que Woolley assumix que estaven pensades com a oracions alternatives, ya que el rei ya havia segut consagrat i designat.
- ↑ Estes vestimentes poden vore's en Wikimedia Commons alberga una categoria multimèdia sobre Coronació de l'emperador del Sacre Imperi Romà Germànic Plantilla:Commons category-inline. Woolley senyala que el rei no solament estava vestit en estos corfolls i investit en les insígnies identificades com les de Carlomagno, sino que els relats de la coronació de Leopoldo II indiquen que el pentinat i la barba del rei es varen tallar per a que semblaren els de "un home del sigle VII (sic)" .[3]
- ↑ Quan la cerimònia va tindre lloc en Aquisgrà, el tro utilisat va ser el tro de marbre del propi Carlomagno directament enfront de l'altar major.
- ↑ Abans de la coronació pròpia de Saint Stephen's Purse, es colocava sobre el tro un relicario que contenia terra empapada en la sanc del primer màrtir cristià,, i que havia estat en la tomba de Carlomagno.
- ↑ L'emperador era assistit per arquebisbes o bisbes alemans, de la mateixa manera que el monarca britànic és assistit de manera similar pels bisbes anglicans de Durham i de Baths i Wells..
- ↑ Una iglésia que formava part del complex d'edificis al voltant de l'atri este de l'Antiga basílica de Sant Pedro.
- ↑ El Ordo de Waitz, que és contemporàneu en este usat per Federico I, té l'oració: "Deu, que és la glòria del just i la misericòrdia del pecador...", i l'unció es porta a terme en les paraules: "Encén, Senyor, et demanem, el seu cor en l'amor de la teua gràcia per esta unció en oli com has ungido als sacerdots, reis i profetes..." Despuix d'açò es va dir l'oració, "Senyor Deu en qui està tot poder.."
- ↑ L'unció en l'oli dels catecúmenos per part de la moradura major davant un altar lateral i entre els muscles i el braç dret pot haver tingut l'intenció d'emfatisar el fet de que una coronació no era un acte sacramental, a diferència de la consagració d'un bisbe que incloïa una uncióncon Crisma davant l'altar major en la part superior del cap.
- ↑ El text d'esta fòrmula es troba en la Coronació_de el_monarca_hongarés.
- ↑ En 1312 i en coronació posteriors l'Emperador ya no jura fidelitat al Papa..
- ↑ Una gran llosa circular de pórfido incrustada en el sol tant de la Basílica Vella com de l'actual, sobre la que es diu que varen ser coronats molts emperadors, escomençant per Carlomagno.
- ↑ L'Emperador tenia el privilegi únic com a llaic que li havia donat el Papa d'usar Vestimentes_pontifícies, és dir, les vestimentes pròpies d'un bisbe. No obstant, també convé recordar que l'indumentària i les insígnies tant dels emperadors com dels bisbes tenen un orige comú en l'indumentària i les insígnies dels senadors romans.
- ↑ A on les corones ya havien segut depositades.
- ↑ Idealment llegit pel rei de França, si estava present, i sino pel rei de Nàpols.
- ↑ Cf. el retrat de Federico III en una corona imperial d'este tipo sobre una mitra.
- ↑ Les úniques atres dònes que tenien dret a usar una mitra eren les 'abad mitrades', les superiors de certes comunitats monásticas molt antigues, encara que Gregory Dix en el seu llibre The Shape of the Liturgy senyala que estes abat eren originalment diaconisas ex officio i que estes mitres eren originalment les gorres que usaven les diaconisas com una insígnia del seu estatus diaconal.
- ↑ Tinga's en conte que l'oració dita per les moradures bisbes en les entrades de l'emperador i l'emperatriu a l'iglésia va ser imitada més vesprada en els rituals de coronació francesos, alemans, suecs i noruecs.
- ↑ Les Laudes Papals es varen cantar per última volta durant la processó d'entrada de la Missa d'Inauguració del papa Benedicto XVI el 24 d'abril de 2005.
- ↑ Per als texts de les dos oracions principals utilisades per a la coronació d'un emperador ortodox oriental (és dir, l'Oració per a vestir-se en la clámide imperial i l'Oració per a la coronació), consulte's la Coronació_de el_monarca_rus.
- ↑ Cf. El retrat de Federico III.
- ↑ Cf. L'únic eixemple existent és la Corona Imperial Austríaca feta per a Rodolfo II.
- ↑ L'únic eixemple existent de tal corona és la Corona Imperial de Rússia feta per a Catalina la Gran. Pedro el Gran va adoptar les corones de mitra contemporànees que usaven els emperadors Habsburgo com a model per a les corones reals i heràldiques de l'Imperi rus.
- ↑ El llatí real no té pronom possessiu, pero la traducció a l'anglés no tindria sentit sense ell.
- ↑ El text real té "teutones".
- ↑ Hi ha una traducció a l'anglés del text llatí en Woolley (1915), pp. 42-43.
Referències
- ↑ «Iron Crown of Lombardy at Encyclopædia Britannica». Consultat el 23 de juny de 2009.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Muir (1911), p. 187.
- ↑ Woolley (1915), p. 125.
- ↑ Woolley (1915), p. 42.
- ↑ Woolley (1915), pag. 44-47.
- ↑ Cf. Woolley (1915), pp. 49–51.
- ↑ Woolley (1915), pag. 52–53.
- ↑ Woolley (1915), pag. 54–57.
- ↑ Woolley (1915), pp. 7–9.
- ↑ «{title}». Archivat des d'el original, el 28 de setembre de 2007. Consultat el 1 de novembre de 2018.
- ↑ Twining (1960)
- ↑ 'Crown' Encyclopædia Britannica.
- ↑ Woolley (1915), pp. 43–44.
- ↑ Jäschke (2002), p. 79.
Fonts
- Jäschke, Kurt-Ulrich (2002). «From famous empresses to unspectacular queens: the Romà-German Empire to Margaret of Brabant, Countess of Luxembourg and Queen of the Romans (d. 1311)», Anne J. Duggan (ed.). Queens and Queenship in Medieval Europe: Proceedings of a Conference Held at King's College London, April 1995, Boydell Press, pp. 75–108. ISBN 978-0-85115-881-5.
- Twining, Lord Edward Francis (1960). A History of the Crown Jewels of Europe, London, England: B. T. Batsford Ltd.
- Woolley, Reginald Maxwell (1915). Coronation Rites, Cambridge University Press.
Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- Este artícul conté una traducció derivada de «Coronación del emperador del Sacro Imperio Romano Germánico» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.