Anar al contingut

Paladín

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Paladín
Per a atres usos d'este terme vore Paladín (desambiguació).

Els paladines (o dotze parells) eren dotze llegendaris cavallers, guardians i membres principals de la cort de Carlemany en el VIII. Apareixen per primera volta en el cicle de cantares de gesta de la denominada «matèria de França» o cicle carolingi, a on juguen un paper similar al dels Cavallers de la taula redona en el cicle artúric. En estos relats romàntics, els cavallers paladines representen a la cristiantat contra una invasió sarracena (musulmana) d'Europa. Els noms dels paladines varien entre les diverses fonts, pero sempre hi ha dotze d'ells (un número en associacions cristianes) comandados per Roldán (escrit Roland en francés i Orlando en italià). L'aparició més influent ocorre en el Cantar de Roldán, escrit entre 1050 i 1115, que narra el heròica mort de Roldán en la Batalla del Pas de Roncesvalles.

La llegenda es basa en l'invasió omeya de la Galia i el conflicte subsegüent entre l'Imperi Franco i l'Emirat de Còrdova. La seua base històrica són els servidors del officium palatinum de la cort merovingia de el VIII i acontenyiments com la batalla de Roncesvalles i l'enfrontament dels carolingis en els omeyas d'Al-Ándalus en la Marca Hispànica. A partir de la seua figura llegendària es va crear l'institució aristocràtica dels Dotze Parells de França.

No obstant, este terme ha experimentat una evolució prou significativa, des d'un cavaller que va en una creuada en nom d'una orde militar fins a finalment evocar un concepte més humaniste de simple «cavaller errant». Este matís s'aprecia en dos òperes d'Antonio Vivaldi basades en el mateix personage : Orlando furiós i Orlando finto pazzo.

Els paladines varen seguir sent un tema popular a través de la lliteratura migeval francesa. La lliteratura del renaixença italiana (sigles XV i XVI) va introduir més elements fantàstics a la llegenda, que es tornaria posteriorment un tema popular en les òperes en la música barroca dels sigles XVI i XVII. Durant el XIX i començos de el XX el terme va escomençar a usar-se novament fòra de la ficció per a referir-se a confidents militars propencs al servici de líders nacionals. Les descripcions modernes dels paladines com a sants cavallers errantes o sanadores en el combat s'origina en la classe de personages del mateix nom que va aparéixer en Dungeons & Dragons en 1975.

Etimologia

La paraula prové del llatí palatinus («___protected_title_9___»). El palau en qüestió és la cort carolingia. La forma original en francés és palaisin.

Versions de la llegenda dels paladines

Els noms dels dotze paladines varien de romançada a romançada, i a voltes es conten més de dotze paladines. Totes les històries parlen de paladines en els noms Roland (castellanizado Roldán) i Olivier o Oliver. Uns atres recorren a personages com l'Arquebisbe Turpín, Ogier de Dane, Huon de Bordeus, Fierabrás, Renaud de Montauban i Ganelón

Les històries dels paladines de Carlemany rivalizaron en popularitat en el cicle artúric de les històries del rei Arturo i els cavallers de la taula redona.

Ludovico Ariosto i Torquato Tasso, varen utilisar en els seus poemes épicos els ardits dels paladines; i lo propi va fer Miguel de Cervantes en Don Quixot de la Mancha.

En llengua castellana va haver vàries obres lliteràries que específicament desenrollaven la llegenda dels paladines: en el XVI va aparéixer El història de l'emperador Carlemany i dels dotze parells de França; en el XVII, el poema épico El Bernardo, escrit en el Virreinato de la Nova Espanya, (hui Mèxic), per Bernardo de Balbuena i publicat en les prenses de Diego Flamenc en Madrit en 1624.


Els dotze paladines de Carlemany, tal com apareixen en el Cantar de Roldán són:

Els italians Ariosto i Tasso varen nomenar a atres paladines:

Vore també

Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Paladín&oldid=1573432»