Llimes Germanicus
El Llimes Germanicus (expressió llatina que significa frontera germana) va ser una notable llínea de fortes fronteriços (llimes) que unien les antigues províncies romanes de Germania Superior i Recia, i separava l'Imperi romà de les tribus germàniques no someses, des de l'any 83 al 260. En el seu moment àlgit, el llimes s'estenia des de la desembocadura del Rin al mar del Nort fins a prop de Ratisbona a la vora del Danubio. En fonts espanyoles es coneix a voltes com la marca germànica.[1][2]
El Llimes Germanicus estava dividit en:
- El llimes germà inferior (septentrional), que s'estenia des del Mar del Nort en Katwijk en els Països Baixos a lo llarc del Rin.
- El llimes germà superior (també cridat simplement el llimes, que escomençava en el Rin en Rheinbrohl (districte de Neuwied) sobre la Cordillera del Taunus fins al riu Meno (a l'est d'Hanau), després a lo llarc del Meno a Miltenberg, i des d'Osterburken (districte de Neckar-Odenwald) al sur fins a Lorch (districte de Ostalb) en una llínea recta casi perfecta de més de 70 km.
- El llimes de Recia pròpiament dit, que s'estenia a l'est des de Lorch a Eining (prop de Kelheim) en el Danubio.
La llongitut total era de 568 km. Incloïa a lo manco 60 castells i 900 torres de vigilància.
Història
[editar | editar còdic]
Les defenses de la frontera romana han segut millor conegudes a través de les excavacions sistemàtiques finançades per Alemània i atres investigacions relacionades en elles. En 2005, els restants del Llimes de l'Alta Germania-Recia es varen inscriure en la llesta de l'Unesco de Llocs Patrimoni de la Humanitat com Fronteres de l'Imperi romà.[3] El Saalburg és una fortificació reconstruïda i museu del llimes prop de Fráncfort del Meno.
Augusto
[editar | editar còdic]El primer emperador que va escomençar a construir fortificacions a lo llarc de la frontera va ser Octavio Augusto, poc despuix de la devastadora derrota romana en la batalla del bosc de Teutoburgo en l'any 9 d. C. Originalment, va haver numerosos murs fronteriços, que després varen ser conectats per a formar la frontera germana superior a lo llarc del Rin i després la frontera de Recia a lo llarc del Danubio. Més vesprada estos murs es varen unir per a formar una llínea fronteriça comuna.
Del 14 al 73
[editar | editar còdic]Des de la mort d'Augusto (14) fins al cap de l'any 70, Roma va acceptar com la seua frontera germana el llímit aquàtic del Rin i el Danubio superior. Més allà d'estos rius solament conservava la fèrtil planura de Fráncfort, al costat opost de la fortalea limítrofa romana de Mogontiacum (Magúncia), les ales més meridionals de la Selva Negra i uns pocs caps de pont disperses. La secció septentrional d'esta frontera, a on el Rin és fondo i ample, va seguir sent el llímit romà fins que va caure l'imperi.
La part meridional va ser diferent. El Rin superior i el Danubio superior es creuen fàcilment. La frontera que formaven era llarga d'un modo poc pràctic, tancant una falca en àngul agut de territori estrany entre la moderna Baden i Wurtemberg. Les poblacions germanes d'estes terres semblen haver segut escasses en época romana, i els súbdits romans de la moderna Alsàcia-Lorena marchaven llentament creuant el riu cap a l'Est. Els motius, a un temps de conveniència geogràfica i de les ventages que podien guanyar-se reconeixent estos moviments de súbdits romans, es varen combinar per a urgir una política atrevida per part de Roma, i quan el vigoroso Vespasiano va succeir a Nerón, varen començar una série d'alvanços que gradualment varen tancar l'àngul agut, o a lo manco ho varen fer obtús.
Dinastia flavia
[editar | editar còdic]El primer alvanç va tindre lloc al voltant de l'any 74, quan lo que hui és Baden va ser invadit i en part anexionado, i una calçada anava des de la base romana en l'Alt Rin, Estrasburc, al Danubio just per damunt d'Ulm. El vèrtiç de l'àngul va quedar trencat.
El segon alvanç ho va fer Domiciano al voltant de l'any 83. Va estendre el territori romà a l'est de Moguntiacum, tancant tot el resultat dins d'una frontera sistemàticament delimitada i defesa en numerosos fortines situats a lo llarc del llímit i grans forts en la retaguàrdia. Entre els fortines hi havia un que en vàries ampliacions i refundacions va créixer fins a ser el ben conegut fort de Saalburg sobre el Taunus prop de Bad Homburg. Este alvanç va necessitar un tercer moviment, la construcció d'una frontera que conectava les anexió dels anys 74 i 83. Coneixem la llínea d'esta frontera que anava des del Meno creuant l'altiplà d'Odenwald a les aigües superiors del Neckar i va ser defesa per una cadena de fortes. No obstant, es desconeix la seua data, llevat que si no va ser obra de Domiciano, va ser portada a terme molt poc temps despuix de la seua mort, i mentrestant, tota esta frontera es reorganisava, provablement per Adriano, en una empalizada de fusta contínua que anava des del Rin fins al Danubio.
Adriano i els Antoninos
[editar | editar còdic]
L'àngul entre els rius estava ya pràcticament completat. Pero encara quedava un major alvanç i més fortificacions. Potser Adriano o, més provablement, el seu successor Antonino Pío varen seguir més allà d'Odenwald i el Danubio, i varen marcar una nova frontera aproximadament paralalela, pero com avanzadilla d'estes dos llínees, encara que algunes voltes, com sobre el Taunus, coincidix en la llínea precedent. Esta és la frontera hui visible i visitada pels curiosos. Consistix, com pot vore's hui, de dos distintes obres fronterices: una, coneguda com el Pfahlgraben, és un montícul de terra en estacas en lo alt i una sanga en frente de el montícul, que a on millor es veu és prop del Saalburgo pero que en el passat es va estendre des del Rin cap al sur en l'Alemània meridional. L'atre, que escomençava a on acaba l'obra de terra, és un mur, encara que no molt formidable, de terra, el Teufelsmauer; corre més o menys cap a l'Est i l'Oest de manera paralela al Danubio, que finalment alcança en Heinheim prop de Ratisbona. La part meridional del Pfahlgraben és marcadament recta; durant prop de 50 km apunta casi de manera exacta a la Polaris.
Esta frontera es va mantindre durant prop de cent anys, i sense dubte durant eixe llarc periodo es va deure fer molt treball, encara que les dates exactes siguen difícils de fixar. Ni tan sols se sap quàn la frontera establida per Pío es va equipar en fortificacions especials. Pero se sap que la pressió dels bàrbars va escomençar a sentir-se de manera séria en la segona mitat de el II; despuix de llargues lluites, pràcticament tot el districte a l'Est del Rin i al Nort del Danubio es va perdre, aparentment un breu periodo, al voltant del 250.
Imperi romà tardà
[editar | editar còdic]
Les invasions germàniques de finals de el III varen dur a l'abandó del cridat «llimes recio superior» en favor de la llínea de defensa romana a lo llarc dels rius Rin, Iller i Danubio en atalayes en contacte visual i castra molt fortificados en els passos importants (p.ej. Castrum Rauracense en lloc de la prèvia Augusta Raurica sense muralles, prop de Basilea, i en la terra interior de la frontera (p.ej. Vindonissa en lo que hui és Suïssa).
Descripció i funcionalitat del llimes
[editar | editar còdic]El llimes en sí és una construcció molt senzilla. És similar a la fortificació que una tropa viagera de soldats romans construiria cada vesprada per a protegir el campament d'atacs. En l'exterior, els soldats caven una sanga. La terra de la sanga o fos s'usa per a construir un montícul. Sobre el montícul es claven estacas. El llimes tenia una sanga més fonda i un montícul més alt. Les estacas eren també més altes i en vàries parts del llimes hi havia un simple mur en lloc de estacas. Despuix del sistema de mur/montícul s'instalava un sistema de control de torres, construïdes en fusta o pedra, cada una en contacte visual en la següent, i normalment capaç també de fer senyals als forts a varis quilómetros en retaguàrdia.
.jpg){kind=link}
El llimes mai va poder impedir a tribus germàniques sanceres entrar en el territori de l'Imperi romà. No era eixa l'intenció dels constructors. Prop de les torres de vigilància, el llimes estava obert al pas, especialment per a comerciants o persones que anaven a viure o treballar dins de l'imperi. El propòsit del llimes era controlar el tràfic. Per a creuar el llimes era necessari passar les torres, i d'eixa manera les controlava la guarnició, o pujar o destruir el mur o les estacas. Només individus o menuts grups podien superar els obstàculs passant desapercebuts, i no podien dur-se guanyat furtat en ells. Grups més amplis serien descoberts. Podrien destruir una o vàries torres de vigilància, pero açò també cridaria l'atenció dels romans. Este coneiximent de tots els grups que creuaven la frontera era important per a l'Imperi romà. Per a un territori tan gran com el seu, hi havia sorprenentment pocs soldats. Casi totes les legions tenien la seua base prop de les fronteres. Qualsevol grup hostil que conseguira creuar esta zona de defensa podia viajar en llibertat dins de l'imperi sense resistències significatives. El propòsit del llimes era clarament advertir l'atac, dissuadir d'atacs a chicoteta escala i l'habilitat de reaccionar mentres l'enemic estava prop de les legions.
Ciutats prop del llimes
[editar | editar còdic]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Victionarium.Consultat el 2022-09-30.
- ↑
- ↑ «Frontiers of the Roman Empire». UNESCO Culture Sector. Consultat el 5 de giner de 2013.
- Plantilla:Cita Enciclopèdia Britànica
- Este artícul conté una traducció derivada de «Llimes Germanicus» de Wikipedia en inglés publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Un bon relat en anglés pot trobar-se en l'ensaig de H. F. Pelham en Trans. of the Royal Hist. Soc. vol. 20, reeditat en els seus Collected Papers, pp. 178-211 (Oxford, 1910), a on se citen àmpliament les autoritats alemanes.
- D.I. Woolliscroft, Roman Military Signalling. Stroud and Charleston: Tempus Publishing, 2001. Pp. 191. ISBN 0-7524-1938-2. Un estudi principalment de la intervisibilidad a lo llarc dels llímits del Rin i britànics.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Llimes Germanicus.- El mur de la frontera de l'Alta Germania-Retia
Referències
[editar | editar còdic]- Pàgines en enllaços a archius trencats
- Wikipedia:Referenciar (aún sin clasificar)
- Història de Baden-Wurtemberg
- Història de Hesse
- Història de Baviera
- Història militar de l'Antiga Roma
- Monuments d'Alemània
- Muralles
- Murs
- Patrimoni de la Humanitat en Alemània
- Arquitectura de l'Antiga Roma en Alemània
- Arquitectura d'Alemània del sigle I
- Arquitectura d'Alemània del sigle II
- Arquitectura d'Alemània del sigle III
- Patrimoni de l'Humanitat