Monedes de Grècia
Les monedas varen ser inventades en Àsia Menor, en lo que hui és el noroest de Brega, cap al 620 a. C. (varen ser inventades independentment en Antic Egipte cap al 600 a. C.). Les monedes pronte es varen estendre a les polis (poleis, ciutats estat) independents de Jonia en la costa egea, i des d'allí al restant del món grec, el qual s'estenia en aquella época des del mar Negra fins a Sicília i el sur d'Itàlia.
El història de les antigues monedes gregues pot dividir-se (com en atres formes d'art grec), en tres periodos, l'arcaic, el clàssic i el helenístico. Els experts encara debaten si incloure al periodo bizantí com a part de l'història grega o romana, incloent tot el seu art, i també les seues monedes.
El periodo arcaic s'estén des de l'introducció de la moneda en el món grec sobre el 600 a. C. fins a les guerres mèdiques sobre el 480 a. C.
El periodo clàssic va començar en terminar l'arcaic i va terminar en les conquistes d'Alejandro Magne sobre el 330 a. C., en que va escomençar el periodo helenístico, aplegant fins a l'absorció romana del món grec en el I Les ciutats gregues varen continuar falcant moneda durant varis sigles més baix govern romà: són les anomenades monedes provincials romanes.
Tècniques de fabricació
[editar | editar còdic]Fabricació dels cospeles
[editar | editar còdic]El primer pas per a la fabricació de monedes consistix en obtindre metals preciosos. El primer utilisat cronològicament per a falcar monedes és l'electro, una aleació d'or i argent; les monedes d'or i argent apareixen al voltant de l'any 550 a. C.. i les de bronze apareixen a finals de el V[1] El metal deu ser refinat per a conseguir la fineza requerida. En els periodos arcaic i clàssic es varen utilisar metals de molt bona calitat, per damunt de 980/1000i.[2] Durant el periodo helenístico els metals són a sovint adulterats; per eixemple, les monedes d'argent dels Seleúcidas i Ptolomeos varen alcançar fins al 50% de coure en el I[3]
El metal és llavors tallat en cospeles, que soportaran el colp. Per a això es poden utilisar vàries tècniques. Les monedes més antigues trobades tenen una forma irregular i abovedada; provablement es tracte de grans gotes de metal fos abocades sobre una superfície plana i deixades gelar.[4] També és possible, com en el cas d'Atenes, tallar en discs, en unes cisallas, una barra de metal prèviament molejada en un martell en discs en tijeras; el cospel es aplana llavors en un martell. La forma rectangular d'algunes peces indogriegas es deu provablement a una variant d'este método, consistent en tallar el cospel d'un full de metal. La tècnica més comuna és fondre el metal en mòles.[2] S'han trobat mòles de pedra calcàrea en Pafos, que permetien la fundició de mòles en "ristras" en les que els buits es conectaven per menuts conductes. Una volta que el metal s'havia gelat les tires de metal que conectaven una peça en una atra devien ser tallades i després llimades. Moltes peces tenen menuts defectes (taches de fundició mal llimats, púas en la vora, contes) que permeten identificar la tècnica utilisada per a produir els cospeles.
Una volta que el cospel s'ha format, deu ser pesat. En el cas de les monedes d'or, i provablement també en el de les d'argent, la comprovació es fa peça per peça; les monedes de bronze es pesen a granel: simplement es comprova el número de monedes corresponents a un pes determinat.[5] Les monedes que són massa pesades es retallen.
Les monedes
[editar | editar còdic]
L'acunyament es fa per mig de matrius gravades en buits, els troquelar, que duen els tipos (motius) monetales. Per a cada moneda es requerixen dos, una en el costat dret (o anvers) i una atra en el revers. Alguns inventaris que mencionen ferramentes d'acunyament mostren que el número de troquelar de revers és major que el número de troquelar d'anvers, perque estan més desgastats.[6] Pocs troquelar s'han conservat ya que eren destruïts despuix del seu us per a evitar la falsificació, o regrabados per a la seua reutilisació. Ademés és difícil distinguir entre les còpies autèntiques de les falsificacions antigues o modernes, que es varen utilisar per a produir imitacions de monedes antigues. A principis de el XX, el falsificador Constantin Christodoulos va produir més de 500 tipos de monedes, algunes de que els seus troquelar, recuperats en 1991, permaneixen hui en mans privades.[6]
Els troquelar estaven fets de bronze, acer o ferro. El seu gravat requerix un cert saber fer, ya que es tracta d'un gravat en buit, sobre una superfície reduïda i sense ferramentes d'aument òptic, de tipo monetal a voltes molt complex. Molt pocs artesans firmabvan les seues obres; el principal cas conegut és el de Evaineto, autor d'un tipo de decadracma d'argent que representa el cap de la nimfa Aretusa rodejada de delfins. El tipo de moneda elegit pel poder emissor és de gran estabilitat a través dels temps i deixa poca llibertat d'expressió al gravador. Les ciutats reprenen la seua episema (signe distintiu): el mochuelo (Athene noctua) per a Atenes, la poma (mēels en grec) per a l'illa de Milos, Pegàs para Corinto, el mechó de blat per a Metaponto, la tortuga per a Egina, etc. Originalment, solament es va gravar el troquel de l'anvers (dormit). El troquel del revers (mòvil) és un simple punzón, dissenyat per a mantindre el cospel en el seu lloc durant el procés d'acunyament;[5] la seua impressió és una espècie de quadrat buit, característic de les monedes arcaiques. Una preocupació similar explica provablement l'aparició dels "grètis" (un conte de menuts grans alçats que rodegen la moneda) a la dreta: es tracta d'impedir la fuga de metal en els costats.[5]
Ademés del tipo principal, moltes monedes tenen chicotetes marques en buit. Els grafitis, inscrits o gravats a mà, són provablement marques de propietat afegides pel propietari en monedes destinades a ser atesorades.[4] Els sagells, en canvi, s'imprimixen en un sol punzón; els motius varien des de formes simples (mija lluna, creu) fins a elements decoratius elaborats (Trisquelés, caps humans, etc.). Es desconeix la seua funció exacta; tal volta varen ser utilisats per cambistas o contables.
Acunyament
[editar | editar còdic]
Les monedes gregues es falcaven a macuquina, sent la fundició excepcional.[7] El troquel de l'anvers es colocava en una enclusa. El acuñador sostenia en la mà esquerra (si s'és destre), el troquel del revers, que tenia el mateix diàmetro que la moneda que es va a produir, i en la mà dreta un martell. Colpejar, per lo tant, consistia en colocar un cospel sobre el troquel de l'anvers, posicionar l'aixovar en l'atre costat, i després colpejar. En alguns casos especials, sobretot en la Magna Grècia, les cospeles es gravaven en relleu, produint monedes en una impressió en buit; estes es coneixen com a monedes incusas. Vàries ciutats propenques, com Tarento, Metaponto i Síbari, varen produir monedes del mateix tipo per abdós cares, una en relleu i l'atra en buit.
L'operació requeria cert conte per part del acuñador: en primer lloc, l'eix del cospel del revers devia estar alineat en el de l'anvers. En segon lloc el procés de colpege real requeria força i precisió, especialment perque un sol colp no sempre era suficient per a obtindre una bona impressió. Si el cospel o el revers s'esgolava durant el procés d'acunyament, la moneda terminaria en dos (o més) impressions llaugerament desplaçades.[8] Si el troquel del revers no estava ben vertical, el colp podia desplaçar el troquel de l'anvers: el tipo quedava llavors descentrado. També succeïa, pero més rarament, que una moneda permaneixia pegada en la troquel del revers sense el coneiximent del que l'obri i colpeja el següent cospel, que es trobava incuso accidentalment.[8]
Periodo arcaic (fins a c. 480 a. C.)
[editar | editar còdic]
En el periodo arcaic, les monedes varen ser verdaderament voluminoses pero més vesprada varen ser normals. Eren principalment menuts trossos de forma de judeua, d'or o d'argent, estampades en dissenys geomètrics o símbols indicatius de la seua ciutat d'orige. Les tècniques d'acunyament varen millorar, les monedes més estandardisades eren discs plans, i lo convencional era la representació del deu patró o deesa que la ciutat haguera establit com a emissió. Símbols d'animals com el mochuelo (moltes voltes traduït com “lechuza”)[9] d'Atenes varen aplegar a ser populars.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Gerin et al., 2001, p. 7.
- ↑ 2,0 2,1 Gerin et al., 2001, p. 8.
- ↑ Gerin et al., 2001, p. 35.
- ↑ 4,0 4,1 Nicolet-Pierre, 2002, p. 28.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Gerin et al., 2001, p. 9.
- ↑ 6,0 6,1 Nicolet-Pierre, 2002, p. 30.
- ↑ Gerin et al., 2001, p. 11.
- ↑ 8,0 8,1 Nicolet-Pierre, 2002, p. 31.
- ↑ (2006).12
- 103–111.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (2001) La Monnaie grecque (en francés), París,: Armand Colin. ISBN 2-7298-0846-9.
- (2002) Numismatique grecque (en francés), París: Armand Colin. ISBN 2-200-21781-1.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Monedas de Grecia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.