Macuquina

Macuquinas

En el nom de macuquina es coneix en Espanya i en l'Amèrica Espanyola al tipo de moneda falcada toscament en forma manual i a colps de martell, método àmpliament utilisat des de el XVI fins a mediats de el XVIII. Existixen diverses opinions sobre l'orige de la paraula: mentres algunes sostenen que prové del vocable àrap "machuch" ('aprovat' o 'sancionat'), unes atres afirmen que prové de l'expressió quechua Makkaikuna —o macay breçol—, que faria referència a la seua fabricació a martillazos.

Orige

Encara que l'acunyament de monedes en forma manual i a colps de martell ha segut utilisada per l'humanitat des del segon mileni A.C fins al XVI de nostra era i va anar el sistema més amprat anteriorment en tot lo món per a elaborar monedes, açò no explica directament per qué ya tan alvançat el temps, varen existir monedes d'eixe tipo en Amèrica, ya que tant Mexicas com Incas, ya llauraven l'or i l'argent de manera artesanal i correcta.

Per un atre costat, l'absència de maquinària moderna per a falcar moneda, fabricada fòra d'Espanya, i les necessitats del comerç en dits territoris varen causar l'aparició de les macuquinas. L'urgent necessitat de monedes en Amèrica Llatina des dels inicis de el XVI va motivar l'obertura de cecas com la Casa de Moneda de Mèxic, fundada en 1536 pel primer Virrey Antonio de Mendoza i Pacheco; la Casa de Moneda de Lima en 1565 ordenada pel governador provisional Lope García de Castro i la Real Casa de Moneda de Potosí, totes abans de l'any 1600, a efectes d'aprofitar la gran producció d'argent i or de terres americanes en la finalitat de falcar moneda indispensable tant per a pagar tributs a la Corona espanyola com per al tràfic mercantil de les colónies.

L'acunyament en varis llocs d'Europa ya era eixecutada per mig de la "prensa de volant", aparat de gran tamany i complexitat inventat en Itàlia en el XVI a on discs metàlics eren gravats i tallats per abdós costats per mig d'una prensa. No obstant tals màquines, complexes per a la seua época i de fatigós transport, no varen ser disponibles en Amèrica sino fins a escomençat el XVIII i els primers sigles de la colonisació espanyola varen ser sustentats en la moneda macuquina.

Manufactura

Per a fabricar moneda macuquina s'ampraven els següents procediments:

• El metal era fos i després convertit en làmines per mig de colps de martell. Despuix d'això es retallaven els cospeles de modo artesanal i es gravaven els cuños manualment sobre la superfície de cada cospel, agregant també de la mateixa manera les sigles del ensayador (que assegurava el pes i llei de la moneda) i la data de l'acunyament.
• Es colocava una plancha de metal dúctil entre dos cuños i en un martell es colpejava el cunye superior per a gravar una image en el costat superior de la plancha, després es repetia l'operació en el cunye inferior de manera més tosca, acabant de colocar-se detalls en la moneda per mig d'un simple punzón. Una volta terminat este procediment, es tallaven manualment les seccions del metal dúctil i s'obtenien chicotetes peces de vora prou irregular (per la pròpia constitució del metal): les monedes pròpiament dites.

Una atra forma d'obtindre-les era tallar a colp de martell porcions de l'extrem d'una barra metàlica per a obtindre fragments per a batre'ls posteriorment i obtindre els que vindrien a ser cospeles para després estampar-los a colp el troquel.

A això s'agrega que els talladores de cada ceca eren els encarregats d'elaborar els cuños oficials segons els models duts d'Espanya (que com a mòles deurien ser aplicats a cada cospel) i la pròpia elaboració dels cuños solia ser defectuosa per falta de perícia del tallador o per imperfeccions en la purea del metal del cospel. La mala calitat dels cuños i la seua aplicació manual causaven que les sigles de l'ensayador (requisit ordenat per les lleis espanyoles) no sempre aparegueren sobre la moneda o que faltara la data d'emissió, en lo que resultava impossible conéixer quí era el ensayador responsable dels defectes que pogueren descobrir-se en cada peça.

Aixina mateix les macuquinas, com sempre, rara volta tenien forma totalment redona (la majoria tenien forma de cor, de rombo, o de quadrat), de modo que la gráfila (el sege al voltant de l'anvers i revers) no eixia completa i en això era fàcil cercenar les monedes tallant d'estes minúsculs trossos d'argent i or al mateix temps que es mantenien en circulació al no poder determinar-se si la falta de vores era frut d'un defecte comú de la moneda, o si açò succeïa perque el metal de la moneda havia segut cercenada dolosament per algú. De fet, en ser totes les monedes circulants d'argent o or, el cercenamiento d'estes monedes era altament rendable, encara que atacava el valor intrínsec de cada peça que estava totalment lligat a la cantitat de metal preciós contingut en ella.