Casa de Moneda de Mèxic
La Casa de Moneda de Mèxic (MO per la seua marca de ceca) és un orgue descentralisat del Govern Federal mexicà, dependent de la Secretaria de Facenda i Crèdit Públic. És responsable de falcar les monedes de curs llegal en el país, conforme a les característiques i denominacions que establixquen els decrets del Congrés de l'Unió i a les órdens d'acunyament del Banc de Mèxic.[1] Va ser fundada en 1535 i és la més antiga d'Amèrica.
Història
[editar | editar còdic]Fundació i época virreinal
[editar | editar còdic]
La Real Casa de Moneda de Mèxic (o la Ceca de Mèxic) va ser establida per Real cèdula d'11 de maig de 1535, eixecutada pel virrey Antonio de Mendoza.[2] Inicialment va estar en les cridades «de Moneda» de Moctezuma, propietat d'Hernán Cortés, pero en 1536 es va decidir la construcció d'un edifici adossat al Palau Virreinal (hui Museu Nacional de les Cultures), en el carrer que per esta raó es va cridar «asiento». Va ser la primera ceca d'Amèrica.
La Casa de Moneda va funcionar durant més de dos sigles per «assent» o concessió a persones que adquirien els oficis de tesorer, ensayador, tallador, escribano, juge de balança, alcalde i aguasil. La ceca es llimitava a falcar la moneda i entregar-l'als seus amos despuix de deduir els corresponents drets d'operació o braceaje i drets de señoreaje.
Des de la seua fundació, la Casa de Moneda de Mèxic va produir peces (com el Real de 8) que, en reconeiximent a una bona calitat i molt fi, varen traspassar les seues fronteres en ser usades com a mig de canvi en els sigles XVII, XVIII i XIX en diverses parts del món, com els regnes d'Europa Occidental; Japó i China; i en Estats Units, a on se li va conéixer com Spanish dollar.[3] El metal utilisat va ser primordialment l'argent, produïda per les mines mexicanes, encara que des de 1679 es varen falcar cantitats llimitades d'or. El coure es va utilisar en els anys inicials de la ceca, i despuix de 1814 en el context de la crisis provocada per la revolució d'independència.
Les primeres monedes falcades varen ser les d'argent, conegudes com de (Carlos i Juana), pel nom dels monarques, [Carlos I d'Espanya] i la seua mare, Juana I de Castella). En l'anvers de la moneda du un escut en castells i lleons ademés dels noms dels reis i el revers les Columnes de Hércules. Estes monedes es varen falcar en dos séries: la primera d'elles (1536 a 1542) du columnes senzilles i la segona (1542 a 1572) du ones marines baix d'elles.[4]
En 1572 Felipe II d'Espanya va introduir la moneda que duya impresa una creu i les armes del regne, que es va mantindre fins a l'aparició en 1732 del tipo columnario que presentava dos globos terráqueos sobre ones marines, en una corona real damunt, flanquejades per les Columnes de Hércules, d'a on varen prendre el seu nom. Varen ser succeïdes en 1773 per les monedes «de bust», per tindre el dels reis d'Espanya en l'anvers. El patró de numeració era del sistema octal, per la qual cosa el pes d'argent va ser conegut com real de 8; atres denominacions varen tindre 4, 2, 1 i ½ real. Les monedes d'or varen ser d'onces, miges onces i escut d'or.
El mineral dut de les mines era primerament examinat pel ensayador per a certificar la seua llei. La fundició es feya en un forn de cresol, abocant després el metal en mòles. La barra resultant era aplanada sobre un tas o enclusa de platero i després retallada per a obtindre cospelés de forma aproximadament circular. l'acunyament inicialment va ser artesanal, a colp de martell, utilisant cuños i troquelés. El resultat eren monedes irregulars, del tipo anomenada macuquina. La moneda era pesada, revisada novament pel ensayador, en presència del tesorer i escribano, i entregada als seus amos.
En 1732 la Corona va reprendre l'administració directa de la Casa de Moneda. En avant, l'institució compraria l'argent als introductores, i les monedes falcades pertanydrien a la Real Facenda. Els directors o superintendentes varen ser José Fernández de Veytia Linage (1 de giner de 1733 – 15 de juliol de 1739), coronel Gabriel Fernández Molinet (16 de juliol de 1739 - 27 de juliol de 1751), Pedro Núñez de Villavicencio (28 de juliol de 1751 - 24 de febrer de 1778); el llicenciat Fernando José Mangino (25 de febrer de 1778 - 20 de maig de 1787); Francisco Fernández de Córdova, marqués de Sant Jorge (21 de maig de 1787 - 4 de juny de 1815); i Rafael de Lardizábal (5 de juny de 1815 fins a 1829).
A raïl de l'establiment de l'administració per la Real Facenda es va introduir nova maquinària, notablement grans molins de laminaació (similars als preservats en Potosí, en l'actual Casa de la Moneda de Bolívia), per a aplanar les barres, i prenses de volant o balancín, que varen permetre l'acunyament de peces circulares uniformes, en cordonera perimetral en la vora. Per a este fi es varen realisar diverses ampliacions i modificacions en l'edifici, tot baix la direcció de Nicolás Pentinat Valenzuela.
En 1778 la Corona va incorporar aixina mateix a la Casa de Moneda el Real Apartat d'Or i Argent, que fins a llavors havia tingut per "assent" o concessió la família Fagoaga.
En 1778 va ser nomenat Jerónimo Antonio Gil com tallador major, en la comissió adicional d'establir una escola de gravat en la Casa de Moneda. El bon èxit obtingut va dur a Gil a propondre la creació en 1781 de l'Acadèmia de Sant Carlos, inicialment en la mateixa ceca, fins que en 1791 es va traslladar a un local propi en l'antic Real Hospital de l'Amor de Deu.
El sabio alemà Alexander von Humboldt va visitar la ceca en 1803 i la va descriure en el seu Ensaig polític..., com «la més gran i rica en tot lo món», i va comentar que encara que no oferia cosa notable sobre la perfecció de les màquines o dels processos industrials, era molt digna d'atenció «per l'orde, activitat i economia que regnava en totes les operacions de braceaje». En eixos anys, falcava més de trenta millons de pesos anuals, i laboraban en ella al voltant de 400 obrers, ademés d'artistes gravadors i empleats administratius.
La guerra d'independència va provocar una greu crisis en la Casa de Moneda, degut a que moltes mines varen ser abandonades, i en atres casos els camins eren massa perillosos per a transportar argent cap a la capital virreinal. Açò va dur a les autoritats a establir cases de moneda provincials en Sombrerete, Zacatecas, Durango, Chihuahua, Real de Catorze (Sant Luis Potosí), Valladolit (Morelia) i Guadalajara, Guanajuato, Nova Viscaya (Sinaloa i Coahuila), Oaxaca que varen falcar de manera episódica monedes d'emergència o obsidionales, de desigual llei i calitat. Durant 1813 i 1820, l'única casa ceca autorisada per a falcar or va ser Guadalajara. El monopoli de la capital de l'acunyament va concloure d'esta manera, i mai es va restablir.
Els insurgents varen realisar també en distints periodos els seus propis acunyament de moneda, en argent o en coure, de calitat irregular; o be resellaron la moneda emesa per la ceca oficial.
Mèxic independent
[editar | editar còdic]A raïl de l'independència de Mèxic, la ceca va passar a cridar-se per breu temps Imperial Casa de Moneda de Mèxic, i posteriorment Casa Nacional de Moneda. Les cecas provincials varen passar a ser subsidiàries de la de la Ciutat de Mèxic. Al recuperara la producció minera, es varen crear noves cases forànees en Àlbers, Culiacán, Chihuahua, Durango, Guadalupe i Calvo, Guanajuato, Guadalajara, Hermosillo, Tlalpan, Oaxaca, Real de Catorze, Sant Luis Potosí i Zacatecas. Per lo comú funcionaven per concessió o arrendament a particulars, encara que els tipos i denominacions varen ser uniformes.
En 1847 el govern va arrendar la Casa de Moneda a una companyia anglesa, la MacKintosh Mint Company, que també va arrendar en distints moments les cecas de Guanajuato, Zacatecas, i Guadalupe i Calvo (al sur de Chihuahua). Esta empresa va adquirir maquinària anglesa propulsada per vapor. La producció es va traslladar a la Casa de l'Apartat (actual Museu Numismàtic Nacional), unint per tant els processos productius en un sol establiment, cridat Casa de Moneda i Apartat de Mèxic.
Entre 1847 i 1893 el govern va abandonar l'administració directa de la Casa de Moneda, entregant-la per successius arrendaments a particulars.[5]
Per un decret del president Benito Juárez, la Casa de Moneda va adoptar el 15 de març de 1861 la divisió del pes mexicà d'acort al sistema mètric decimal.[6]
A raïl de l'establiment del Segon Imperi Mexicà (1863-1867), la Casa de Moneda va falcar monedes en el perfil de l'emperador i la llegenda «Maximiliano emperador» en l'anvers, i «Imperi Mexicà», en el revers. Al restabliment de la república es va falcar l'escut nacional en l'anvers, mentres en el revers duya el lema "República Mexicana".
Existia en Mèxic una corrent d'opinió que reclamava la tornada de les cases de moneda a l'administració estatal directa. En decembre de 1871 Benito Juárez va proclamar un decret pel qual quedava prohibit l'arrendament de les cecas i la renovació dels contractes d'arrendament existents, pero no va poder complir-se per la mort del president i els greus problemes fiscals existents.[7]
El 30 de juny de 1895 un decret del president Porfirio Díaz, promogut pel secretari de Facenda José Yves Limantour va donar per conclosos tots els contractes d'arrendament de les cecas mexicanes. El 15 de juliol del mateix any el Congrés va aprovar un decret pel qual solament continuarien obertes les cases de moneda de Mèxic, Culiacán, Guanajuato i Zacatecas, quedant la de la capital com a direcció general.[8]
XX
[editar | editar còdic]En 1905 el lema de les monedes va passar a ser «Estats Units Mexicans» que es conserva fins al present. També va començar la pràctica de colocar l'efigie de personages històrics, en este cas Miguel Hidalgo i Costella, dissenyada per Charles Pillet. En 1910 a raïl del Centenari de l'Independència Mexicana es va emetre la primera moneda commemorativa, el cridat «pes de caballito» dissenyada aixina mateix per Pillet.
La Revolució Mexicana de 1910-1917 va alterar l'orde monetari. Les forces en pugna varen emetre les seues pròpies monedes, generalment de tosca factura, aixina com diversos billets i vals. La Constitució Política dels Estats Units Mexicans de 1917 va previndre que hi haguera un banc d'emissió únic, administrat pel Govern Federal, entre les funcions del qual estaria l'establiment de cases de Moneda. Es va prohibir als Estats de la república emetre el seu propi circulant. En conseqüència, en 1925 es va crear el Banc de Mèxic, entre les atribucions del qual estava la de regular la circulació monetària i l'emissió de paper moneda, en forma única i exclusiva.[9]
L'introducció del diners fiduciario en tots els països va dur en 1936 a la desvinculació de la moneda mexicana de la seua equivalència directa en argent o or. A partir de llavors es varen falcar peces de bronze, latón i cuproníquel, mantenint-se l'emissió de monedes de metals preciosos en fins commemoratius.
En 1970 la Casa de Moneda es va traslladar a una nova sèu en la calçada de Legaria, en la Ciutat de Mèxic.
Des de 1983 les monedes es falquen en una moderna planta en Sant Luis Potosí.
Actualitat
[editar | editar còdic]La Casa de Moneda de Mèxic conta en alvançada tecnologia per a la fabricació de cospeles, monedes de cunye corrent i medalles commemoratives en metals fins i industrials. Aixina com peces personalisades que es dissenyen i fabriquen d'acort a les especificacions del client, estant a l'alcanç del públic en general.
En els últims anys ha exportat monedes, a països com: Alemània, Argentina, Àustria, Bahames, Brasil, Canadà, Cuba, Equador, Egipte, Espanya, Estats Units, Guatemala, Hondures, Índia, Indonèsia, Anglaterra, Malàsia, Marroc, Nicaragua, Noruega, Perú, Portugal, Puerto Rico, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Uruguay i Veneçola.
Actualment, els billets són impresos en la Fàbrica de Billets del Banc de Mèxic
Les estampilles, passaports, formularis oficials, espècies valorades són impreses en els Tallers d'Impressió d'Estampilles i Valors, dependent de la Secretaria de Facenda i Crèdit Públic.
L'administració de la Casa de Moneda recau en una Junta de Govern, presidida pel secretari de Facenda i Crèdit Públic, i en el seu director general.[10] L'actual director és Marcial Luján Bravo.[1][5]
Robo a la Casa de Moneda
[editar | editar còdic]El 6 d'agost de 2019 la sucursal matriu de la Casa de Moneda de Mèxic, que només és una tenda, va ser assaltada. Els assaltants varen conseguir dur-se prop de mil 500 centenaris valuados en 50 millons de pesos.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Congrés de l'Unió. «Llei de la Casa de Moneda de Mèxic». Archivat des d'el original, el 11 de maig de 2012. Consultat el 1 d'agost de 2012.
- ↑ Von Humboldt (1985). «XII», Ensage polític sobre el regne de Nova Espanya, tom IV, Grup editorial Miguel Ángel Porrúa, p. 27. ISBN 9688420328.
- ↑ Valdéz Lakowski (1987). De les mines a el mar. Història de l'argent mexicà en Àsia. 1565-1834, Fondo de Cultura Econòmica.
- ↑ Revista Mensual Museu Soumaya.
- ↑ 5,0 5,1 Casa de Moneda de Mèxic. «Breu història de la Casa de Moneda». Archivat des d'el original, el 14 d'octubre de 2013. Consultat el 30 de juny de 2012.
- ↑ Canudas Sandoval (2005). Les venes d'argent en el història de Mèxic, Universitat Juárez Autònoma de Tabasco - Editorial Utopia, pp. vol. II, p. 802. ISBN 970-94243-1-9.
- ↑ Canudas Sandoval (2005). Les venes d'argent en el història de Mèxic, Universitat Juárez Autònoma de Tabasco - Editorial Utopia, pp. vol. II, p. 815-816. ISBN 970-94243-1-9.
- ↑ Canudas Sandoval (2005). Les venes d'argent en el història de Mèxic, Universitat Juárez Autònoma de Tabasco - Editorial Utopia, pp. vol. II, p. 826. ISBN 970-94243-1-9.
- ↑ Francisco Vázquez Pando. «Senyes per a una història del dret monetari mexicà». Consultat el 31 de juliol de 2012.
- ↑ Congrés de l'Unió. «Llei de la Casa de Moneda de Mèxic». Archivat des d'el original, el 11 de maig de 2012. Consultat el 1 d'agost de 2012.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- lberto Francisco (ed.), Don Antonio de Mendoza i la Casa de Moneda de Mèxic en 1543. Documents inèdits, Mèxic, Porrúa, 1953.
- Herbes del Castell, Guillermo, Les cases de moneda en els regnes d'Índies, vol. 1, Les cecas indianas en 1536-1825. Madrit, Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre - Museu Casa de Moneda. 1996.
- González Gutiérrez, Pilar, Creació de cases de moneda en Nova Espanya, Alcalà de Henares, Universitat d'Alcalà, 1997.
- Castro Gutiérrez, Felipe, Història social de la Real Casa de Moneda de Mèxic, Mèxic, UNAM, Institut d'Investigacions Històriques, 2012.
- Orozco i Berra, Manuel, Moneda i lligc
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Casa de Moneda de México» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.