Idioma cario

El cario és un llengua indoeuropea, de la branca luvita, pertanyent a l'extint grup anatolio, parlada en la regió de Caria, en el sur d'Anatolia. Cap al II o una miqueta més tarde esta llengua hauria segut substituïda en la zona pel grec.

Aspectes històrics, socials i culturals

Història de la llengua

Erro al crear miniatura:

Localisació de Caria.

La regió de Caria estava situada entre Licia i Brega. El cario sembla haver segut la llengua autòctona de Caria (gr. Καρία Karía) i cario es va deure parlar en ella durant l'I mileni a. C.; els texts documentats comprenen quatre sigles, de l'IV a. C. a l'II a. C. És possible que encara algun temps despuix se seguira parlant en la regió.

Us i distribució

Existixen una dotzena d'inscripcions en alfabet epicórico, la major part curtes o fragmentarias, trobades en Caria o en objectes procedents d'eixa regió. La major part estan datades entre els sigles IV i III a. C. Existix ademés una inscripció bilingüe en cario i grec procedent d'Atenes, datada en el VI No obstant el major número de texts en cario procedixen d'epitafis i grafitis deixats per mercenaris caris en Egipte, datats entre els sigles VII i V a. C. El descobriment d'una llarga inscripció bilingüe en 1996 en el lloc de Kaunos va revolucionar el coneiximent que es tenia d'esta llengua.

Descripció llingüística

Classificació

El cario és clarament una llengua indoeuropea del grup anatolio, i en característiques del subgrup occidental (luvita-licio-cario), per lo que l'antic luvita podria ser el seu antecessor.

L'alfabet cario

El cario usava un alfabet propi, en algunes semblances en el grec. Com a moltes escritures antigues, s'escrivia indiferentemente de dreta a esquerra o d'esquerra a dreta, sense separació de paraules com a norma. El dessiframent, despuix dels treballs de Ray (1981), Adiego i Schürr està casi completat.

Signe	Transcripció	Pronunciació (API)
&x102a0;
&x102a2;	d	ð
&x102a3;	l
&x102a4;	ù
&x102a5;	r
&x102a6;	λ
&x102a8;	q
&x102a9;	b	β
&x102aA;	m
&x102aB;	o
&x102aD;	t
&x102aE;	š	ʃ
&x102b0;	s	s
&x102b2;	o
&x102b4;	x
&x102b5;	n
&x102b7;	p
&x102b8;	ś	θ
&x102b9;	i
&x102bA;	i
&x102bB;	w
&x102bC;	k
&x102bF;	ú
&x102c5;	í
&x102c7;	τ
&x102c8;	w

Fonologia

Els intents de dessifrar l'escritura del cario varen escomençar en el XIX, pero eixos intents varen estar plagats de numerosos errors i descuits. Finalment V. Shevoroshkin (1965) va demostrar que es tractava d'una escritura alfabètica, encara que els valors fonètics atribuïts seguien tenint importants errors. Ray (1981) usant l'evidència de les tombes bilingües en cario i egipcíac va corregir errors, i els treballs posterior d'I.-J. Adiego i D. Schürr varen completar el correcte dessifrat.

Existixen moltes incertituts referents a l'interpretació fonètica d'alguns signes de l'alfabet cario. No hi ha seguritat de fins a quin punt alguns signes representen fonema diferents; per això es presenten entre paréntesis. La major part dels valors fonètics s'han establit comparant inscripcions bilingües en grec o egipcíac demótico. El següent inventari consonàntic és el propost per H. G. Melchert:

	Bilabial	Dental	Alveolar	Palatal	Gutural	Glotal
Oclusiva	p p	t t			k k, q
Africada			ʦ (?) τ
Fricatives	β (?) b	ð (?) d
		θ (?) ś	s (?) s	ʃ (?) š		h (?) x
Nassals	m m	n n
Aproximantes	w o	r, l, lː(?) l, r, λ		j i

Gramàtica

La terminació d'acusatiu animat singular és -n (<peu -m), la marca de nominatiu és el morfo zero, mentres que -ś és algun tipo de terminació adjetiva usada per a marcar possessió.

Bibliografia

• M. Craig Melchert (2004). «Lycian», Roger D. Woodard (ed.). org/details/cambridgeencyclo0000unse_t8o9 The Cambridge Encyclopedia of the World's Ancient Languages (en anglés), Cambridge University Press, pp. org/details/cambridgeencyclo0000unse_t8o9/page/591 591-600. ISBN 0 521 56256 2.