Regne de Epiro

El Regne de Epiro (en grec: Ἤπειρος o Βασίλειον τῆς Ἠπείρου) va ser un Estat grec de l'Antiguetat, ubicat actualment en el nort i oest de Grècia, en una regió montanyosa del mateix nom. Situat entre Iliria, al nort, en la cordillera del Pindo a l'est i el mar Jónico a l'oest, estava habitat per tres tribus: molosos, dólopes i máracos. Entre els distints Estats i tribus, va predominar en el VI el format per la tribu dels molosos, que varen conseguir formar una confederació. La llengua indígena era el grec. Se sap que el rei grec Pirro va convertir a Epiro en un Estat poderós (durant 280-275 a. C.) comparable a l'antiga Macedònia i l'antiga Roma. Els eixèrcits de Pirro també varen intentar un assalt contra la República romana durant la seua infructuosa campanya en Itàlia.

Història

Entre el 430 i el 390 a. C., hi ha constància d'un rei cridat Taripo, qui en la seua joventut va residir i va rebre educació en Atenes. A la seua tornada va organisar el regne baix unes noves lleis i va introduir un senat i uns magistrats anuals per a regir-ho. Va destacar per acostar Epiro cap a la civilisació helènica. Segons Aristóteles, els reis de Molosia disponien de certes llimitacions llegals per a l'us del poder, no eren reis absoluts com els macedonios. Les primeres cròniques d'intervenció exterior de Epiro daten del regnat d'Alcetas, qui va recolzar a Dionisio I durant la seua campanya en el Mar Adriático, en l'any 379 a. C.

Epiro es va mantindre neutral i immòvil, alié a la política grega durant gran part de la seua existència, inclús en les guerres mèdiques. L'arribada d'Alejandro de Epiro va produir un canvi en la seua història. Alejandro el Moloso va ascendir al tro gràcies al seu cunyat Filipo II de Macedònia. Aquell, paralelament a les campanyes del seu nebot Alejandro Magne, va intervindre en ajuda dels tarentinos contra els pobles de Brucio i la Lucania. Va iniciar la seua campanya en Itàlia en l'any 338 a. C., conseguint importants victòries, per les quals els romans varen firmar en ell un tractat de pau i amistat. Posteriorment va intentar implantar la seua sobirania sobre les ciutats a les que donava protecció, lo que va causar que els tarentinos i atres pobles de la Magna Grècia es confederaran contra ell i li plantaren batalla, en la que va ser derrotat i mort. Mort Alejandro el Moloso, Epiro va adoptar una monarquia doble, anàloga a la diarquía espartana.

Guerres pírricas

Artícul principal → Guerres pírricas.

En el III, un nou rei cridat Pirro va auxiliar de nou a les ciutats gregues de Magna Grècia contra els «bàrbars». Entre el 280 a. C. i 275 a. C., Pirro va portar a terme dos grans campanyes en un esforç per protegir i estendre l'influència grega en l'oest del Mediterràneu: una, contra el poder emergent de la República romana que amenaçava les colónies gregues del sur d'Itàlia, i una atra contra Cartago, en un renovat intent per mantindre l'influència grega en Sicília.

La concentració baix un mateix mando de les ciutats gregues d'Itàlia i de Sicília va tindre com a conseqüència immediata la coalició de Cartago i Roma. Pirro va conseguir desembarcar sense obstàculs en Sicília, alçant immediatament el lloc de Siracusa, va reunir en poc temps totes les ciutats gregues de l'illa, liderant la confederació siciliana, i va arrebatar als cartagineses casi totes les seues possessions. Cartago a penes va poder mantindre la fortalea de Lilibea gràcies a la seua esquadra. Despuix de conquistar Sicília va iniciar la construcció d'una poderosa flota en les drassanes de Siracusa, en la finalitat de servir de llaç entre totes les seues possessions i garantisar la seua seguritat. No obstant, la seua política interior va minar el seu poder, en governar com un rei absolut i no respectar les assamblees ciutadanes i establir les lleis sense més regla que la seua pròpia voluntat. Per això algunes ciutats sicilianes es varen posar novament d'acort en Cartago.

Creent assegurat el seu poder en Sicília, Pirro va recomençar les hostilitats en Itàlia, pero va sofrir una derrota naval que va precipitar la caiguda del Regne sículo-epirota. Les ciutats sicilianes varen abandonar a Pirro i es varen negar a suministrar-li hòmens i diners. Finalment va ser derrotat en Benevent i va retornar a Epiro, deixant una chicoteta guarnició en Tarento. Posteriorment va continuar la seua lluita contra Macedònia, ajudant a les ciutats gregues del Peloponeso a lliurar-se del jou macedonio. Va resultar mort en una emboscada en Argos. Despuix de la seua mort Tarento es va entregar a Roma en l'any 272 a. C.