Pont d'Alcántara

Pont d'Alcántara

El pont d'Alcántara és un pont romà en arc construït sobre el riu Tajo en els voltants de la localitat espanyola d'Alcántara, en Càceres, Extremadura, prop de la frontera en Portugal. És un pont que conjuga tècnica depurada en estètica i funcionalitat, un dels més clars exponents de lo que va anar l'ingenieria civil romana impregnada de caràcter propagandístic. S'ubica en la ruta entre Augusta Emerita (Mèrida), i Bracara Augusta (Braga), en el nort de Portugal, en una regió alluntada de grans núcleus de població pero ben considerada en l'Edat Antiga pels seus jaciments metalíferos.

El pont medix 58,2 m d'altura, té una llongitut de 194 m i consta de sis arcs, de desigual altura, sostinguts per cinc pilars que arranquen a distints nivells. Els seus alts pilars proveïts de contraforts que realcen la seua verticalitat i els seus arcs propicien la buscada monumentalitat i es varen considerar arquetip d'atres obres, com el propenc pero més modest pont de Segura. En el seu arc central s'aludix a l'emperador Trajano, i als municipis de la zona que varen contribuir al proyecte. Danyat i reconstruït en vàries ocasions des de l'Edat Mija fins a el XIX, el pont ha segut descrit per cronistes, viagers i estudiosos que ho han pogut admirar a lo llarc de l'història i que han deixat testimonis d'elogi des del medievo fins als nostres dies.

Ubicació

El pont romà d'Alcántara se situa a uns 400 m al nort de la població del mateix nom, en la carretera que conduïx a Portugal, salvant el pas sobre el riu Tajo. Antigament formava part de la via Norba que comunicava en el nort portugués, enllaçant la zona intermija de la Beira Alta en dos importants artèries, la via de l'Argent i la via de Lisboa a Braga. Es tractava d'una via secundària en la ret de calçades romanes d'Hispania, motiu pel que el soberp pont no va ser una obra pública patrocinada per l'Estat romà, encara que era una regió ben considerada pels seus jaciments metalíferos. Aixina mateix, en l'Antiga Roma les obres dels ponts (opus pontis) eren responsabilitat dels municipium propencs i el fet de compartir els costs significava que l'infraestructura pertanyia a tota la regió i no a un sol municipi. Esta infraestructura va tindre, per tant, com a missió posar en contacte la zona al nort del Tajo en la regió sur, i varen anar dotze localitats, els noms de les quals figuren en una inscripció, les que varen costejar les obres.

El lloc elegit per a salvar el caixer del Tajo és un tram que presenta un estretament natural entre dos recodos que aminorar la força del seu cabal. En contrapartida, les riuades de l'aigua en este canó natural alcançaven, abans de la construcció de l'assut del embassament d'Alcántara a mitan del sigle Plantilla:SIGLO, unes elevades altures que varen obligar a erigir una obra d'ingenieria inusualment alta.

Història

Edats Mija i Moderna

En el sigle Plantilla:SIGLO els musulmans varen fundar en els seus voltants un chicotet poblat batejat Al-Qanṭarat (القنطرة), «El Pont», sense necessitat de més apelatius. El pont va deure perviure intacte fins a el XIII, quan, en la Reconquista dels regnes cristians cap al sur, va sofrir la primera de vàries destrucció. Quan el rei Alfonso IX de León va prendre definitivament Alcántara en 1213, el pont segons pareix va quedar trencat, no se sap si per acció cristiana o musulmana. Posteriorment, en les lluites successives entre Castella i Portugal, Alcántara va ser un important punt de fricció. Està documentat, com a senya que significa la consideració del pont, que estant cercada la vila en temps dels Reis Catòlics, en 1475, el rei Alfonso V de Portugal va alçar el sege a sabiendas de que Alcántara anava a tallar el pont i va manar dir al seu enemic, Alonso d'Aragó, que ell donaria un rodege perque «no volia que el regne de Castella es quedara en aquell edifici menys».

En 1480 es va instalar en Alcántara l'Orde d'Alcántara i baix el mando de Juan de Zúñiga i Pimentel es va realisar la reforma del pont en la finalitat d'enaltir la romanidad d'Espanya i de la monarquia dels Reis Catòlics, que llavors unia dinásticamente solament els regnes de Castella i Aragó. En esta reforma s'estima que es va construir l'arc central, element atípic en els ponts romans i per això no original, i es varen colocar les plaques commemoratives; una d'elles, la que fa referència a l'emperador Trajano, possiblement duta de la propenca localitat d'Alcántara.

La següent reconstrucció es va fer baix el govern del rei Carlos V i estes obres estan ben documentades. Es varen reparar les destrosses en la fàbrica del primer arc de ponent, es va coronar de almenas l'arc central i el pont es va netejar de construccions militars, restants de la seua importància estratègica en les guerres medievals. Les obres les va portar a terme el mestre Martín López entre 1532 i 1543, baix supervisió dels arquitectes Pedro d'Ibarra i Esteban de Lezcano. Per a deixar memòria de la restauració es va llaurar l'escut imperial que corona l'arc del triumfo en el front sur i tres inscripcions en les jambas a on diu: «Carlos V Emperador, Cessar Augusto i Rei de les Españas, va manar reparar este pont que deteriorat per les guerres i la seua antiguetat amenaçava ruïna, l'any del senyor 1543, en el 24 del seu imperi i 26 del seu regnat». Encara en el XVI es va practicar una segona intervenció, adjudicada a Diego de Castañeda i finalisada per Pedro de Villegas i Sebastián d'Aguirre en 1577.

En 1707, durant la Guerra de Successió, Alcántara va ser punt fronteriç afectat en les lluites entre Espanya i Portugal. Quan els portuguesos es varen retirar de la localitat, varen tractar de volar sense èxit el segon arc de la vora dreta i l'explosió va afectar als paraments de l'arc, que en part varen caure, i als pretiles, aixina com al núcleu de la fàbrica, que va escomençar a presentar clavills en l'arc honorífic. La restauració va ser manada per Carlos III en 1778.

Edat Contemporànea

Gravat del pont d'Alcántara en la revista El Museu Universal (1857). L'arc que li falta va ser derribat en 1809 i reconstruït en 1860

Durant la Guerra de l'Independència, per a impedir el pas de les tropes napoleòniques per Alcántara, els aliats varen destruir el segon arc de la vora dreta en 1809. Fins a 1818 no se subsana l'absència d'este arc en l'instalació d'una estructura de fusta per al pas de carruages, pero en 1836, en el transcurs de la primera guerra carlista (1833-1840), va ser incendiada per les tropes isabelinas per a impedir el pas dels carlistas manats per Miguel Gómez Dames que havien invadit la província.

Archiu:Alcántara, puente romano, caps block 17 Laurent y Cia. Madrid.jpg

El Pont d'Alcántara en una fotografia presa cap a 1870 per J. Laurent

Entre 1858 i 1860, durant el regnat d'Isabel II, l'arquitecte Alejandro Millán Sociats, va reconstruir l'arc derribat durant la Guerra de l'Independència. Va partir la proposta de la Real Acadèmia de l'Història, que va encomanar les obres al Cos d'Ingeniers de Camins, dirigit llavors per Alejandro Millán. Va ser refet l'arc que havia segut volat, es va consolidar tota la fàbrica tapant les juntes dels sellars, es va dispondre en el seu lloc l'arc honorífic, que havia segut desmontat en témer-se el desplome de la pila central, es pavimentó la calçada i es va complementar el pont en les vies que hui existixen en els seus extrems. La reconstrucció consta en l'arc commemoratiu dins d'una làpida situada en la jamba dreta i també es va dispondre en l'arremate d'este front un escut real. La citada làpida d'Isabel II i una atra nova que es va fer sobre la primitiva, que donava constància dels municipis romans que varen costejar el pont, varen desplaçar a una de les commemoracions de Carlos I i a l'única original que allí quedava, que es recolocaron en l'interior de l'arc. L'inscripció isabelina diu: «Elisabeth Borbonia Hispaniarium regina, norbensem potem antiquae provinciae lusitaniae, opus iterum bell interruptum, temporis vetustate pene prolapsum restituit aditum utrimque amplificavit, viam latam ad vaccaeos fieri iussit anno domine MDCCCLIX».

Durant les obres de reconstrucció, en juny de 1858, va fallir ofegat un jove d'uns dèneu anys cridat Basilio Borbón, originari d'Astúries, despuix de caure al ric Tajo.

El pont en una moneda de 50 pessetas de 1993

Va ser declarat Monument Nacional el 13 d'agost de 1924, per lo que és be d'interés cultural en categoria de monument. En setembre de 1969, per a construir l'embassament d'Alcántara, que la seua presa es troba 600 metros aigües dalt, es va desviar el cabal del riu a través d'uns túnels i el caixer va quedar completament sec en varis quilómetros. Es va observar llavors que una de les piles del pont estava descalçant-se, i es va procedir a la seua reparació.

En 2019 l'Assamblea d'Extremadura va demanar impulsar la seua declaració com Patrimoni de la Humanitat, portar a terme llabors de restauració i alçar un nou pont per a suprimir el trànsit d'uns 237 000 vehículs que anualment travessaven l'obra d'ingenieria romana. El nou pont es va inaugurar el 20 d'octubre de 2025, i la seua entrada en funcionament finalment va lliberar al pont romà del tràfic rodat que soportava.

En abril de 2026, sis mesos despuix de la peatonalisació total del monument, la Junta d'Extremadura va concloure la primera fase de monitorisació estructural per mig de sensors de fibra òptica instalats en els arcs centrals. Estos estudis tècnics varen confirmar una reducció dràstica de les vibracions mecàniques i de les tensions en la clau dels arcs, permetent iniciar una nova fase de restauració centrada en la neteja de la sillería i la consolidació de les juntes dels pilars que havien segut afectades per la contaminació i el trànsit pesat durant décades.^{cita requerida}

Atres hipòtesis

Una hipòtesis defesa pels investigadors Joan Carbonell i Helena Gimeno, i respalada per l'ingenier Isaac Moreno Gall, propon que el pont original es va construir en época d'Augusto (27 a. C.-14 d. C.), que la figura de l'arquitecte Cayo Juliol Lacer no va existir històricament, i que elements clau —com l'arc central (atípic en ponts romans), les plaques commemoratives (inclosa l'inscripció dedicada a Trajano, possiblement reutilisada d'un jaciment romà propenc, sense especificar, el templete adjacent i l'inscripció sobre Lacer— es varen afegir o varen modificar en una profunda reforma al voltant de 1480, baix el mando de Juan de Zúñiga i Pimentel despuix de l'instalació de l'Orde d'Alcántara en la zona, en l'objectiu d'enaltir propagandísticamente el llegat romà d'Espanya i vincular-ho al regnat dels Reis Catòlics i a l'emperador Trajano, d'orige hispà. Estos autors es basen en observacions tècniques, contextuals i epigràfiques, reconeixent l'absència de documentació històrica concloent i de datació que respale de forma definitiva esta teoria.

Estudis com el d'Antonio Pizzo («El pont romà d'Alcántara: nova documentació arqueològica i evidències constructives prèvies», 2016), analisen evidències de fases constructives prèvies —incloent restants d'arcs externs, una volta i plataformes de fonamentació d'una estructura anterior (possiblement un proyecte inconcluso o derruït per riuades del riu)— i possibles reutilisacions de materials, pero reforcen la fàbrica romana de el II com la principal.