Cúria Julia
La Cúria Julia (en llatí i italià, Cúria Iulia) és un antic monument de Roma, el tercer que va rebre el nom de cúria o sèu del Senat, que es trobava en la Regione VIII Forum Romanum. Va ser construït per iniciativa de Juliol César i terminat per Augusto. Es troba en el fòrum de César, prop de l'emplaçament de l'antiga Cúria Hostilia.
En la Roma antiga, la paraula cúria, té varis sentits. En l'época republicana, la cúria podia designar l'edifici en el que es reunia el Senat romà pero també una de les subdivisions cíviques de Roma i de les ciutats de dret llatí.
Història
[editar | editar còdic]Antiguetat
[editar | editar còdic]Va haver vàries cúria a lo llarc de l'història de la civilisació romana, moltes d'elles coexistint al mateix temps. Cúria significa simplement "casa de reunió". Mentres el senat es reunia en regularitat en la cúria dins de l'espai del comitium, va haver moltes atres estructures dissenyades per a poder reunir-se quan sorgira la necessitat: per eixemple, trobar-se en algú a qui no li estava permés entrar en les cúria consagrades del Senat.
La Cúria Julia és la tercera cúria dins del comitium. Cada estructura es va reconstruir una série de voltes pero originades a partir d'un sol temple etrusc, construït en honor de la treua del conflicte sabino. Quan este temple original va ser destruït, Tuli Hostilio ho va reconstruir i li va donar el seu nom. Va durar al voltant de cent anys fins que el fòc, de nou, va destruir la cúria, i la nova estructura va ser dedicada al seu benefactor financer, Sila.
La Cúria Julia data de l'any 44 a. C. i rep este nom per haver segut construïda per Juliol César, qui va substituir a la Cúria Cornelia, reconstruïda per Fausto Cornelio Sila per a redissenyar el fòrum romà, reduir la prominència del Senat i deixar net l'espai original del comitium. César va fer construir una nova cúria en una orientació diferent, alineada sobre el nou fòrum del que es va convertir en una espècie d'anex, i a lo llarc del Argileto.
L'obra, no obstant, va ser interrompuda per l'assessinat en el teatre de Pompeyo a on el Senat s'havia estat reunint transitòriament mentres l'obra s'acabava. El successor de César, Octavio Augusto, va terminar l'obra en l'any 29 a. C.[1]
_FORUM_11Mar2006.JPG)
En el seu Res Gestae, Augusto escriu sobre el proyecte: «Yo vaig construir la sèu del Senat... en el poder de l'estat enterament en les meues mans per consens universal, yo vaig apagar les flames de les guerres civils, i després vaig renunciar al meu control, tornant la República a l'autoritat del Senat i el Poble romà. Per este servici vaig rebre el nom d'Augusto per decret del Senat».[2] De fet, esta renúncia en poder va ser més de paraula que de fet, i la construcció de la Cúria Julia va coincidir en la finalitat de la Roma Republicana.
En el passat, la Cúria Hostilia i el Comitium «estaven orientats als punts cardinals de la brúixola, lo que podia haver-los fet destacar especialment i en qualsevol cas resaltar oblicuamente del rectàngul del Fòrum que es va formar a lo llarc dels sigles». Trencant en la tradició, la Cúria Julia va ser reorientada per Juliol César «sobre llínees més racionals, quadrant-l'en les llínees rectangulars del Fòrum i inclús més cercanamente en el seu nou fòrum, en el que la sèu del Senat formava un apèndix arquitectònic més d'acort en la creixent subordinació del Senat». El poder reduït del Senat Romà durant el Periodo Imperial es reflectix en l'ubicació i orientació menys prominent de la Cúria Julia.[3]
Açò no significa que els dos edificis carixquen de similituts. Tant la Tabula Valeria de la Cúria Hostilia com l'Altar de la Victòria de la Cúria Julia, testimonien la preeminència perdurable dels militars romans, a pesar del canviant paper del Senat.
De fet, l'estructura que ara hi ha en el fòrum és la segona encarnació de la cúria de César. Des de l'any 81 fins al 96, la Cúria Julia va ser restaurada per Domiciano. En 283, esta Cúria va quedar molt danyada per un incendi, en l'época de l'emperador Carino.[4] Des de 284 a 305, la Cúria va ser llavors reconstruïda per Diocleciano.[5] Són els restants de l'edifici de Diocleciano els que poden vore's hui. En 412, la Cúria va ser de nou restaurada, esta volta pel prefecto urbà, Flavio Annio Eucario Epifanio.
La Cúria Julia va ser el lloc de residència del prefecto del pretori Cayo Carrillo, un dels militars hispans (oriunt de la Chana) més significatius del s. III d. C..[4]
Edat Mija
[editar | editar còdic]La Cúria Julia és una de les poques estructures romanes que han sobrevixcut fins als temps moderns de manera casi intacta. La raó de la seua conservació radica en la seua conversió en l'iglésia de Sant Adrián al Fòrum en el VII,[6] pel papa Honorio I. És açò lo que va salvar a l'edifici de l'abandó i de la destrucció. Es va establir un convent entorn a esta iglésia. D'este periodo subsistixen restants de pintures de tema religiós en la primera caseta a la dreta de l'entrada.
Época contemporànea
[editar | editar còdic]El 10 de juliol de 1923 el govern italià va adquirir la Cúria Julia i el convent anex de l'Iglésia de Sant Adrián (que pertanyia a l'Orde de la Mercé, que a la seua volta era la seua cúria general) al Collegio vaig donar Spagna per aproximadament 16.000 lires.[7] En els anys trenta va passar per una remodelació, i d'esta época són la teulada, les elevació superiors dels murs laterals i la frontera posterior.
De 1930 a 1936, en el marc de les excavacions del Fòrum dirigides per Alfonso Bartoli, l'iglésia de Sant Adrián al Fòrum i el convent varen ser eliminats i la Cúria rehabilitada segons el pla antic. Es varen colocar llavors una còpia de les portes de bronze que els seus originals es troben en Sant Joan de Letrán. En la Cúria, s'expon l'estàtua de pórfido del home en toga i els anaglifos de Trajano, bajorrelieves que commemoren els beneficis de l'emperador[8].
Descripció
[editar | editar còdic]
Exterior
[editar | editar còdic]L'exterior de la Cúria Julia presenta una frontera de formigó en coberta de rajola en grossos contraforts en cada àngul. La part inferior del mur frontal va ser decorat en blocs de marbre. La part superior va estar coberta en imitació en estuc de blocs de marbre blanc. Un simple tram d'escales du a les portes de bronze. Les portes de bronze actuals són rèpliques modernes; les originals es varen dur a la basílica de Sant Joan de Letrán pel papa Alejandro VII en l'any 1660.[9]
És interessant que es trobara una moneda dins de les portes durant la seua transferència.[10] Açò va permetre als arqueòlecs datar les reparacions realisades en la Casa del Senat i l'afegitó de les portes de bronze en el regnat de l'emperador Domiciano (81-96). L'apariència original de la Casa del Senat es coneix a partir d'un denario de l'emperador Augusto de l'any 28 a. C., que mostra la veranda sostinguda per columnes en la paret frontal de l'edifici.[11]
La sala principal
[editar | editar còdic]
L'edifici actual es correspon en la sala de reunió de la Cúria Iulia que data dels temps de Diocleciano. Les transformacions de l'época medieval es varen eliminar en la reconstrucció de l'edifici antic en els anys trenta.
L'esgambi relativament dèbil dels murs, en l'excepció dels contraforts en els ànguls de l'edifici, permet excloure el hipòtesis d'una coberta antiga en forma de volta i preferir una teulada que reposava sobre una estructura de fusta. Darrere d'esta sala, una segona sala estava provablement destinada a les reunions a porta tancada. Una tercera sala, cridada chalcidicum o atrium Minervae va ser afegida en la reconstrucció de l'época de Domiciano. La frontera en rajola està revestida de marbre i d'estuc i estava precedida per un pòrtic. Les seues portes en bronze varen ser transportades a Letrán a mitan de el XVII.[12]Plantilla:,[8]
L'interior és prou auster. La sala té 18 metros d'ample per 21 de llarc i 21 d'alt. Hi ha tres amples escalons que podien haver acollit cinc files de cadires, o un total d'al voltant de trescents senadors.[9] Els murs estan nuets, pero originalment estaven chapados en marbre dos terços de la seua altura. Les dos traces principals de l'interior de la Cúria Julia són el seu «Altar de la Victòria» i el seu sorprenent sol.
El sol contrasta en l'interior incoloro de la Cúria Julia. Representat en el sol està la tècnica artística romana de marbres polícromos (opus sectile), en el que es tallen materials i s'encaixen en parets i sols per a formar imàgens de dibuixos. És descrit per Claridge com a «rosetes estilisades en quadrats alternats en parells oposts de cornucopias entrellaçades en rectànguls, tot treballat en pórfido vert i roig sobre el fondo de púrpura frigia i groc númida».[13]
Els murs estan també revestits de marbre i decorats en tres casetes enquadrades de columnillas d'alabastre per a acollir estàtues. Els senadors s'assentaven a una i una atra partix de la sala en les cadires curules dispostes en tres grades poc elevades. Al fondo, un chicotet podi sosté una base de maçoneria adossada al mur. Se supon que esta base era el pedestal de l'estàtua d'or de la Victoria que Augusto havia fet dur de Tarento. Dos portes enquadraven esta base i formaven un chicotet pati rodejat de columnes. Allí es trobava una estàtua de pórfido representant a un home en una toga, sense cap ni braços, que varen deure ser les peces obtingudes d'una pedra de color diferent. La calitat de l'eixecució i la riquea de la pedra fan pensar que es tractava d'una estàtua d'un emperador, possiblement Trajano o Adriano. En este pati hi ha hui en dia una base en l'inscripció en honor d'Aecio[8].
-
Sol en el centre de la Cúria, opus sectile restaurat.
-
Estàtua en pórfido, descoberta darrere de la Cúria.
Altar de la Victòria
[editar | editar còdic]En el fondo de la sala de la Cúria es trobava el «Altar de la Victoria».[13] Consistia d'una estàtua de Victoria, la personificació de la victòria, sostenint-se sobre un globo i estenent una corona de llorer. Este altar va ser colocat en la Cúria per Octavio Augusto per a commemorar la potència militar de Roma, i més específicament la seua pròpia victòria en la batalla de Accio en l'any 31 a. C.
L'altar va ser traslladat en el IV com a part d'una reacció violenta contra les tradicions paganes de l'antiga Roma.[14] En efecte, durant el fi de l'Imperi la lluita entre el cristianisme i la religió romana tradicional es va deixar sentir en l'administració de la Cúria, a on es trobava este altar a la Victòria. L'emperador Constancio II ho va fer llevar en 357 mentres que Juliano ho va restablir en 361. Finalment, Graciano ho va fer llevar de nou en 382, al mateix temps que va suprimir totes les immunitats i ingressos de les vestales i dels sacerdots romans. Els senadors varen demanar que s'aboliren estes mides, pero el bisbe de Roma Dámaso I[15] ho va impedir en una contra-petició de senadors cristians.
En 384, Símaco va demanar de nou a l'emperador Valentiniano II que eliminara estes mides,[16] en va puix Ambrosio de Milà, que tenia gran influència sobre l'emperador refutó els seus arguments.[17] El poeta Prudencio va redirigir un Contra Symmachum. En 393, Eugenio, cristià pero moderat, va fer reinstalar l'altar de la Victòria per última volta.[18]
-
Denario de Octavio, frontera de la Cúria en un pòrtic i un frontón en estàtues per damunt.
-
Les portes de bronze de la Cúria, transportades a l'Archibasílica de Sant Joan de Letrán. -
Atrassera de la Cúria, a lo llarc de la via del Argileto.
Vore també
[editar | editar còdic]- Cúria Hostilia, Cornelia i de Pompeyo
- Iglésia de Sant Adrián al Fòrum
- Teatre de Pompeyo, Liberatores de Roma i Cicerón
- Graecostasis, Lapis Niger i Rostra
- El Fòrum Romà i els seus edificis
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Claridge 1998, p. 70
- ↑ Traducció anglesa de Aicher 2004, p. 91
- ↑ Aicher 2004, p. 87-89
- ↑ 4,0 4,1 Richardson 1992, p. 103
- ↑ Andreae, 1988.
- ↑ Taylor y Scott, 1969, p. 529.
- ↑ «Roman Senate house Sold» (PDF). New York Claves. Consultat el 27 d'agost de 2007.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 Romanelli, 1967.
- ↑ 9,0 9,1 Claridge 1998, p. 71
- ↑ Lanciani, Rodolfo Amedeo (1900). The ruins and excavations of ancient Rome, Houghton, Mifflin and Company, pp. 265. ISBN 978-1-4021-9765-9.
- ↑ Hill 1989, p44
- ↑ Grimal, 1998, p. 224.
- ↑ 13,0 13,1 Claridge 1998, p. 71
- ↑ Aicher 2004, p. 89
- ↑ En aquella época els títuls de papa i sobirà pontífex no es duyen.
- ↑ Quint Aurelio Símaco, Relationes, III
- ↑ Sant Ambrosio, Epístoles, XVIII
- ↑ Petit, 1974.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Aicher, Peter J. Rome Alive: A Source-Guide to the Ancient City. Wauconda, Illinois: Bolchazy-Carducci, 2004.
- (1988) L’Art de l’ancienne Rome, Mazenod. ISBN 2-85088-004-3.
- Claridge, Amanda. Rome. An Oxford Archaeological Guide. Nova York: Oxford University Press, 1998.
- (1998) La Civilisation romaine, Pariu: Flammarion. ISBN 2-08-081101-0.
- (1974) Histoire générale de l’Empire romain, Seuil. ISBN 2-02-002677-5.
- Platner, Samuel Ball i Thomas Ashby (ed.). A Topographical Dictionary of Ancient Rome. Londres: Oxford University Press, 1929.
- Stambaugh, John E. The Ancient Roman City. Baltimore: Johns Hopkins University Press, 1988.
- Richardson, Lawrence. A New Topographical Dictionary of Ancient Rome. Baltimore: Johns Hopkins University Press, 1992.
- Romanelli, Pietro (1967). Li Forum Romain, Roma: Istituto poligrafico dello stato, Ministero della pubblica istruzione.
- Transactions and Proceedings of the American Philological Association.100
- pp. 529-582.
- Universitat de california. Digital Roman Forum. Accés 10 de març de 2007. Universitat de Califòrnia, Los Àngeles, 2005.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Curia Julia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.