Arúspice
Un arúspice (del indoeuropeu *ghere, "entranya", i inspicio, examine; transcribe haruspex del llatí) era un endevine etrusc que examinava les entranyes d'un animal sacrificat per a obtindre presagios sobre el futur.[1] Esta disciplina es dia aruspicina. El terme grec era hepatoscopia (ἡπατοσκοπία hēpatoskōpía).
Història
L'aruspicina era una disciplina adivinatoria pròpia del poble etrusc, pero no exclusiva d'ell, i va passar a través d'ells als romans. Segons els etruscs va ser revelada pel seu deu Tages i es contenia en uns llibres denominats libri haruspicini, fulgurales et tonitruales sobre adivinanza per examen de vísceres i interpretació de senyals de rajos i trons, respectivament. Una tradició errònea transmesa per Diodoro de Sicília indicava que el primer arúspice va ser Rómulo. El colege de arúspices romà tenia, com tots els atres, els seus registres i les seues anotacions i era un honor reservat a les millors famílies formar part d'ell; els millors linajes enviaven als seus fills a estudiar l'aruspicina a Etruria. Va contar en xixanta membres durant l'Imperi Romà i alguns d'ells acostumaven a seguir els eixèrcits per a examinar les entranyes de les víctimes dels sacrificis als deus abans de la batalla, a fi de predir el seu resultat. Es distinguien per tindre els mateixos vestits que els augurs i dur com ells el lituus en la mà; ordinàriament es veuen en els monuments antics vestits en corfolls de mànegues curtes i toga.
Els arúspices de Etruria varen ser consultats en privat durant tota la República i l'Imperi Romà. El Senat romà tenia a la «disciplina etrusca» en gran consideració i consultava als arúspices abans de prendre una decisió. L'emperador Claudio va estudiar l'idioma etrusc, va deprendre a llegir-ho, i va crear un «Colege» de 60 arúspices que va existir fins al 408. Varen oferir els seus servicis a Pompeyano, prefecto de Roma, per a salvar la ciutat de l'assalt dels godos; el bisbe cristià Inocent, encara que reticent, va acceptar esta proposició a condició de que els ritos permaneixqueren secrets. Com és sabut, la seua pràctica va tindre poc efecte sobre les invasions. Va aplegar a practicar-se, puix, inclús a lo llarc del VI.
En l'antiguetat, el arúspice interpretava la voluntat divina llegint les entranyes d'un animal sacrificat segons el principi del microcosmos i macrocosmos pel qual lo que ocorre avall és un reflex que correspon a quant ocorre dalt. L'animal era ritualment abatut, el arúspice podia llavors examinar el tamany, la forma, el color, els signes particulars de certs òrguens, generalment el fege, del que s'han trobat maquetes de bronze que s'usaven per a ensenyar este tipo de adivinaació, com el de Piacenza en Etruria; pero la disciplina és més antiga i es donava ya en atres cultures: existix també un eixemplar hitita provinent de Boghazkoi, i una versió babilònica. Per fi, quan l'animal era sacrificat, la carn era torrada i dividida entre els participants en la cerimònia en el transcurs d'un convit. L'orgue dividit en quatre parts, corresponents als quatre punts cardinals, cada u d'ells, representava la residència d'algunes divinitats, invocades, a les quals el oficiante demanava l'intercesió en els assunts humans.
Sembla que mai va haver dònes en el colege dels arúspices, ni varen eixercir jamai esta funció. Hi havia, pel contrari, hechiceras, les quals, com en el testimoni contingut en la novela romana de les Metamorfosis o L'asno d'or d'Apuleyo, eren particularment numeroses i reputades, en Tesalia.
Ya eren percebuts com a charradors en época imperial. Per una atra part, en l'época republicana tardana, Catón dia que «dos arúspices no podien mirar-se sense riure's».
Les diferents pràctiques que han subsistit fins als nostres dies en l'ajuda del pos del café i atres procediments semblats no són més que una supervivència, havent perdut el seu significat original un conjunt de ritos que provablement es remonten a la prehistòria, i lligats a una pràctica chamánica.
Ritual
Els arúspices examinaven:
- El cos i la conducta dels animals per sacrificar.
- Les entranyes despuix de la seua obertura, en especial el fege, el cor i els intestins.
- La flama que s'alçava de la carn que es consumia.
- La flor de la farina, l'incens, el vi i l'aigua que servien per al sacrifici.
Ademés prestaven atenció a si les víctimes venien conduïdes per força als altars o si s'escapaven de la mà del seu conductor, si eludien el colp o si brincar o mugían en rebre-ho, si la seua agonia era llenta i dolorosa, tots ells pronòstics sinistres, aixina com eren favorables tots els oposts.
Despuix d'obrir l'animal examinaven el color de les parts internes. Un fege gran o un cor chicotet o flac eren mals agüeros, pero el més funesto de tots era que faltara enterament el cor o el cap del fege.[1] D'ahí que es diguera que el dia en que va ser assessinat Juliol César no va ser trobat en dos bous que s'havien immolat. Si succeïa que les entranyes caigueren de les mans del sacerdot o anaren pàlides o més ensanguinades de lo regular, es tenien per senyals de que s'aproximava un desastre.
Sobre la flama, per a que el agüero fora feliç calia que s'alçara en força i consumira prontament a la víctima: que anara clara, pura i trasparente, sense mescla de fum, ni de color roig o negre; que no anara trémula, sino tranquila, i presentara una forma piramidal. La falta de qualsevol d'estos elements era un presagie sinistre.
Respecte a l'incens, la farina, etc., era la seua obligació examinar detenidament cada una d'estes substàncies i saber si tenien les calitats que els són pròpies.
Vore també
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Arúspice» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.