Arcosolio

Arcosolio

Arcosolio en el cubículo de Tellus, hipogeu de la Via Dino Compagni, en Roma.

Arcosolio (del llatí arcus, arc, i solium, sepulcro, sarcòfec) és un terme arquitectònic que s'aplica al buit en abovedamiento en forma d'arc, usat com a lloc d'enterrament ya des dels temps de les catacumbes.

Característiques

El arcosolio era una tomba, de forma abovedada, destinada a albergar els restants de personages notables com els sants i els màrtirés. En estes tombes, la part més eixamplada o galeria en arcosolios, servia de capella funerària. Les capelles solien decorar-se en pintures murals i escultures. Es varen usar freqüentment en la Roma imperial de el III.

En els inicis XIII, época del nou art gòtic, es recupera este tipo de tombes, situant-les ara en els murs de les iglésies. La caseta en el que s'introduïx el sarcòfec sol tindre forma d'arc ogival. En el Renaixença, des de el XIV, s'opta per amprar l'arc de mig punt. Sobre el sarcòfec en el arcosolio, inicialment es llimita a això, un sarcòfec, pero en el temps es va procedir a colocar sobre la tapa el bulto yacente del difunt, majoritàriament en posició yacente pero en menor medida posició orante. En els estils gòtic flamígero, plateresco, renaixentista i manierista el arcosolio es decora en profusió de detalls.

És Domenico Fancelli el que recupera esta tipologia. Un bon eixemple de arcosolio en Espanya és el monument funerari de dò Moradura Diego Hurtado de Mendoza, que es troba en la Catedral de Sevilla. Va ser realisat en Itàlia i traslladat i montat per peces.

Atres bons eixemples de sepulcros baix arcosolio en Espanya, hi ha molts, són els de l'infant Alfonso de Castella, germà d'Isabel la Catòlica, que va ser realisat en el XV per Gil de Siloé en la Cartuja de Miraflores, i el del Doncel de Sigüenza, que es troba en la Catedral de Sigüenza.