Anar al contingut

The Dark Side of the Moon

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
The Dark Side of the Moon


The Dark Side of the Moon és l'octau àlbum d'estudi de la banda de roc progressiu Pink Floyd, llançat l'1 de març de 1973 per Harvest Records en el Regne Unit i Capitol Records en Estats Units. Desenrollat durant presentacions en viu ans que començara la gravació, va ser concebut com un àlbum conceptual que se centraria en les pressions que va enfrontar la banda durant el seu ardu estil de vida i també abordaria els problemes de salut mental de l'exmiembro de la banda Syd Barrett, qui va deixar el grup en 1968. Es va gravar material nou en dos sessions en 1972 i 1973 en els estudis EMI —ara Abbey Road Studios— en Londres.

El disc es basa en idees explorades en gravacions i actuacions anteriors de Pink Floyd, ometent els extensos instrumentals que varen caracterisar el treball anterior de la banda. El grup va amprar gravació multipista, bucles de cinta i sintetisadors analògics, inclosa l'experimentació en l'EMS VCS 3 i un Synthi A. L'ingenier Alan Parsons va ser responsable de molts dels aspectes sonors de la gravació i de la contractació de la cantant de sessió Clare Torry, que apareix en «The Great Gig in the Sky».

The Dark Side of the Moon explora temes com el conflicte, la codícia, el temps, la mort i les malalties mentals. Fragments d'entrevistes en l'equip de gira de la banda i uns atres es presenten junt en cites filosòfiques. La portada, que representa un espectre prismàtic, va ser dissenyada per Storm Thorgerson en resposta a la solicitut del tecliste Richard Wright d'un disseny «simple i audaç» que representara l'allumenament de la banda i els temes del disc. L'àlbum va ser promocionat en dos senzills: «Money» i «Us and Them».

The Dark Side of the Moon es troba entre els àlbums més aclamats per la crítica i, a sovint, apareix en llistes professionals dels millors de tots els temps. Li va donar a Pink Floyd fama internacional, riquea i aplaudiments als quatre membres de la banda. Va ser un èxit de taquilla de l'era dels àlbums i també va impulsar les vendes de discs en tota l'indústria musical durant la década de 1970. The Dark Side of the Moon té certificació 14x platí en el Regne Unit i va encapçalar la llista Billboard Top LPs & Tape de EE. UU., a on ha estat en les llistes durant 990 semanes. En 2013, The Dark Side of the Moon havia venut més de 45 millons de còpies en tot lo món, lo que ho va convertir en el llançament més venut de la banda, l'àlbum més venut de la década de 1970 i el quart àlbum més venut de l'història. En 2012, la Biblioteca del Congrés va seleccionar l'àlbum per a la seua conservació en el Registre Nacional de Gravacions dels Estats Units per ser «cultural, històrica o estèticament significatiu». Va ser inclós en el Saló de la Fama dels Grammy en 1999.[1]

Recepció

L'àlbum va ser un massiu èxit comercial, va aplegar a lo més alt de la llista Billboard 200 durant una semana,[2] i va permanéixer en les llistes 937 semanes (més de 19 anys), sent aixina l'àlbum que més temps ha permaneixcut en llistes de l'història musical.[3] En vendes de més de 45 millons de còpies a nivell mundial, sent aixina el tercer àlbum més venut en el història de la música, solament darrere de Thriller de Michael Jackson i Back in Black d'AC/DC,[4] és un dels àlbums en majors vendes del món i el més exitós de Pink Floyd. Ha segut remasterizado i reeditat en dos ocasions, ademés de haver segut versionado per vàries bandes. De l'àlbum es varen extraure dos senzills: «Money» i «Us and Them».

Ademés del seu èxit comercial, The Dark Side of the Moon va ser aclamat de forma casi unànim per la crítica i és considerat un treball seminal en el història del roc i tota la música moderna a partir de la seua publicació, establint-se des de llavors com una autèntica fita de la música i la cultura popular, tant per les seues innovacions en la gravació d'estudi que han segut font d'influència per a una gran cantitat de músics, el gran caràcter universal del seu concepte i l'art de la seua portada, que ha segut igualment aclamada com un icon cultural i objecte de numeroses imitacions i homenages. Numeroses llistes i rànquings ho tenen privilegiadament entre els millors discs de tots els temps.[5] A dia de hui continua sent l'àlbum més conegut de la banda, tant entre els seus seguidors com en la crítica especialisada, els qui ho tenen com un dels treballs més influents i valorats en tota el història de la música popular, sent seleccionat per a la seua preservació en el Registre Nacional de la Gravació de la Biblioteca del Congrés d'Estats Units per ser «cultural, històrica, o estèticament significatiu». Molts crítics i encuestadores de l'escena del roc seguixen considerant-ho com el millor àlbum de tots els temps.[6]

En 2023 l'àlbum va ser inclós en el número 55 d'Els 500 millors àlbums de tots els temps segons Rolling Stone.[7]

Context

Despuix del llançament de Meddle, els membres de la banda es varen reunir en decembre de 1971 per a una gira pel Regne Unit, Japó i Estats Units. Mentres ensajaven en Broadhurst Gardens, Londres, tenien en perspectiva l'imminent creació d'un nou àlbum, encara que la seua prioritat era la creació de nou material.[8] En una reunió en casa del baterista Nick Mason en Camden, el baixiste Roger Waters va propondre que el nou àlbum podria formar part de la gira. L'idea de Waters era que l'àlbum tractara sobre coses que «fan enfadar a la gent», enfocant-se en les pressions a les que es va enfrontar la banda pel seu estil de vida i en els problemes mentals que tenia l'antic membre i líder de la banda, Syd Barrett.[9][10] Ya havien explorat una idea similar en The Man and the Journey, una peça de música conceptual que varen tocar en els seus concerts de 1969. En una entrevista concedida a la revista Rolling Stone, David Gilmour va dir:

«Crec que tots pensàvem —i Roger definitivament ho pensava— que moltes de les lletres que havíem estat usant eren massa indirectes. Definitivament hi havia una sensació de que les paraules anaven a ser molt clares i específiques».[11]


En general, els quatre membres de la banda varen estar d'acort en que l'idea de Waters de fer un àlbum basat en una única temàtica era bona.[11] El baixiste i principal letrista Roger Waters, el guitarriste David Gilmour, el baterista Nick Mason i el tecliste Richard Wright varen participar en la composició i la producció del nou material, alguna cosa poc habitual en els següents llançaments de Pink Floyd. Waters va gravar les primeres donem en la seua casa d'Islington, en un chicotet estudi de gravació que tenia en un cobertizo ubicat en el seu jardí.[12] Algunes parts del nou àlbum es varen extraure de material no usat prèviament: el començ de «Breathe» procedix d'un treball anterior de Waters i Ron Geesin compost per a la banda sonora de The Body;[13] l'estructura bàsica de «Us and Them» es va extraure d'una peça original composta per a la película Zabriskie Point. La banda va ensajar en un almagasén de Londres que pertanyia a The Rolling Stones, i despuix en el Rainbow Theatre. Ademés, varen comprar material nou, incloent nous altaveus, un sistema de PA, una taula de mescles de 28 canals en quatre eixides cuadrafónicas i un sistema de llums. Es varen transportar nou tonellades de material en tres camions: seria la primera volta que la banda girava en un àlbum complet, pero els va permetre refinar i millorar el nou material,[14][15] que ya havia rebut el nom provisional de The Dark Side of the Moon (més una alusió als lunáticos que a l'astronomia).[16] En descobrir que el títul ya havia segut utilisat per una atra banda, Medicine Head, va anar temporalment canviat a Eclipse. L'estrena de Eclipse es va fer en The Dome de Brighton el 20 de giner de 1972,[17] encara que en comprovar que l'àlbum de Medicine Head havia segut un fracàs comercial, varen tornar a canviar el títul a The Dark Side of the Moon.[18][19][nota 1]

El Rainbow Theatre de Londres ara és una iglésia

Dark Side of the Moon: A Piece for Assorted Lunatics, com es coneixia llavors, es va tocar en presència d'un grup de periodistes (i gent disposta a gravar un bootleg) el 17 de febrer de 1972 (més d'un any abans del seu llançament oficial en el teatre Rainbow) en una molt bo acolliment crític.[20] Michael Wale de The Times va descriure la peça dient que «… du les llàgrimes als ulls. ¡Està tan plena de comprensió i al mateix temps d'interrogants musicals!»,[21] mentres que Derek Jewell de The Sunday Claves va escriure «L'ambició de l'intenció artística de Pink Floyd és enorme».[18] Melody Maker va ser menys entusiasta: «Musicalment, hi havia grans idees, pero els efectes de sò a sovint em deixaven pensant que estava dins d'una gàbia de pardals en el zoo de Londres».[22] La posterior gira va rebre un gran acolliment per part del públic. Es va tocar el nou material en directe, en el mateix orde en que despuix apareixeria en l'àlbum, encara que en òbvies diferències com la falta de sintetisadors en pistes com «On the Run», i la llectura de peces de la Bíblia en lloc de la veu de Clare Torry en «The Great Gig in the Sky».[20]

La gira Dark Side of the Moon Tour de 1972-1973 per Europa i els Estats Units els va donar l'oportunitat de fer millores en la calitat dels temes.[23] Entre els concerts de la gira, es va començar a fer les sessions d'estudi; els ensajos varen començar en Anglaterra el 20 de giner, encara que en febrer la banda va viajar a França per a gravar música per a La Vallée, una película francesa del director Barbet Schroeder, música que seria llançada en 1972 en el títul Obscured by Clouds.[24][nota 2] Despuix varen tocar en Japó i varen tornar a França en març per a completar el treball en La Vallée. A açò varen seguir actuacions en Estats Units ans que la banda tornara a Londres per a començar la gravació de l'àlbum, del 24 de maig al 25 de juny. Despuix d'una atra série de concerts en Europa i els Estats Units, i la gravació en octubre de material extra per a ser inclós en la versió de 1974 de la película Pink Floyd: Live at Pompeii, la banda va retornar a l'estudi el 9 de giner de 1973 per a completar la gravació de l'àlbum.[25][26][27]

Concepte

The Dark Side of the Moon es va construir a partir d'experiments fets per Pink Floyd en concerts i en gravacions prèvies, pero sense les extenses peces instrumentals que, segons el crític David Fricke, s'havien convertit en una característica de la banda des de la marcha del membre fundador Syd Barrett en 1968. El guitarriste David Gilmour, el músic que va reemplaçar a Barrett, després es va referir a estos instrumentals com «eixe roll enrevesado de la psicodelia». Gilmour i Waters citen a l'àlbum Meddle de 1971 com un punt d'inflexió cap a lo que despuix seria el següent àlbum.

La temàtica de les lletres de les cançons inclou l'avarícia, l'envelliment, la mort i la malaltia mental. Este últim tema va tindre com a inspiració la deterioració mental de Barrett, qui havia segut el principal compositor i letrista de la banda en els seus primers anys. L'àlbum és conegut per l'us de música concreta i conceptual i les lletres filosòfiques, de la mateixa manera que molts atres treballs de la banda.


Cada cara de l'àlbum constituïx una peça contínua de música. Les cinc pistes de cada cara reflectixen varis estats de la vida humana. L'àlbum comença i acaba en clapits de cor; explora la naturalea de l'experiència del ser humà, i segons Waters, «l'empatia». «Speak to Em» i «Breathe» junts fan émfasis en els elements mundans i fútiles de la vida junt en la sempre present amenaça de la locada i l'importància de viure cada u la seua pròpia vida: «No tingues por a voler».[28] «On the Run», un instrumental guiat per sintetisadors, evoca l'estrés i l'ansietat que provoca el transport modern, en particular la por de Wright a volar, duent la trama de la cançó a un aeroport.[29] «Clave» s'adinsa en el modo en el que el pas del temps pot controlar la vida d'un i oferix una vehement advertència a els qui desperdicien el temps agarrant-se als aspectes més mundans de la vida. A esta cançó li seguix el tema del retir cap a la soletat i el refugi en la cançó «Breathe (Reprise)». La primera part de l'àlbum termina en «The Great Gig in the Sky», una sentida metàfora sobre la mort. Obrint en el sò d'una caixa registradora i el soroll de monedes, la primera pista de la cara B, «Money», es mofa de l'avarícia i el consumisme, en una lletra irònica i efectes de sò relacionats en la riquea. «Money» ha segut la pista de més èxit comercial de l'àlbum i ha segut versionada per vàries bandes des de llavors.[30] «Us and Them» parla del etnocentrisme i del conflicte i de l'us de dicotomia simples per a descriure les relacions personals. Seguint un ritme similar al de Breathe, pero més veloç i en un oreig de Funk, fa presència «Any Colour You Like», un instrumental que, per mig de les seues melodies oferix un viage psicodèlic. Seguit d'est, realisa la seua introducció la cançó «Brain Damage», que tracta sobre la malaltia mental resultant de posar la fama i l'èxit per damunt de les necessitats d'un mateixa. En particular el vers «And if the band you're in starts playing different tunes» («i si la banda en la que estàs comença a tocar distintes melodies») reflectix l'estat mental de l'antic membre de la banda Syd Barrett. L'àlbum acaba en «Eclipse», que propugna els conceptes de l'alteritat i unitat, al mateix temps que força a l'escoltant a reconéixer les traces comunes dels sers humans.[31][32]

Gravació

Entrada principal als Estudis Abbey Road.

L'àlbum es va gravar en els Estudis Abbey Road, en dos sessions, entre maig de 1972 i giner de 1973. A la banda se li va assignar com a cap tècnic a Alan Parsons, que ya havia treballat com a assistent de gravació en Atom Heart Mother, i que havia guanyat experiència com a ingenier de sò assistent, en els àlbums de The Beatles Abbey Road i Let It Be.[33][34] Les sessions de gravació es varen portar a terme en les tècniques més sofisticades de l'época. L'estudi era capaç de fer mescles de setze pistes, cosa que oferia un gran nivell de flexibilitat, encara que la banda va aplegar a usar tantes pistes que per a fer-ho possible es varen tindre que fer segones còpies de les cintes.[35]


Donant començ l'1 de juny, la primera pista en gravar-se va ser «Us and Them», seguida sis dies despuix per «Money». Waters havia creat varis efectes de sò en forma de loops sobre objectes relacionats en els diners, incloent monedes llançades dins d'un bol. Estos loops es regrabaron quan la banda va decidir gravar una mescla cuadrafónica de l'àlbum (Parsons ha expressat el seu descontent en el resultat d'esta mescla, per la falta de temps i la falta de gravadores multipista).[34] Les següents pistes en ser gravades varen ser «Clave» i «The Great Gig in the Sky», seguides d'un descans de dos mesos durant els quals la banda va passar temps en la família i es va preparar per a una nova gira per Estats Units.[36] Les sessions de gravació varen sofrir vàries interrupcions; Roger Waters, seguidor del Atarassana F.C., a sovint tallava les gravacions per a anar a vore jugar el seu equip i a sovint feyen un descans per a vore Monty Python's Flying Circus en la televisió, deixant a Parsons treballant en el material disponible.[35] No obstant, Gilmour ha refutado estes afirmacions; en una entrevista de 2003 va dir: «A voltes els véem, pero quan estàvem molt ocupats seguíem en el treball».[37][38]

En retornar d'Estats Units en giner de 1973, varen gravar «Brain Damage», «Eclipse», «Any Colour You Like» i «On the Run», al mateix temps que afinaban el treball que ya tenien fet de les sessions prèvies. Per a cantar en «Brain Damage», «Eclipse» i «Clave» es va contractar a quatre cantants femenines, i per a tocar el saxofón en «Us and Them» i «Money» es va contractar a Dick Parry. La banda va filmar metraje en l'estudi de gravació en el director Adrian Maben para Pink Floyd: Live at Pompeii.[39] Una volta completades les gravacions d'estudi, la banda va començar una gira per Europa.[40]

Instrumentació

La banda va experimentar en un EMS VCS 3 en vàries de les cançons de l'àlbum, com «Brain Damage» i «Any Colour You Like».

A nivell instrumental, l'àlbum és conegut pels efectes de sò metronòmics en la cançó «Speak to Em», i els loops en l'obertura de «Money». Nick Mason, responsable de la majoria dels efectes de sò usats en la discografia de Pink Floyd, va rebre una inhabitual acreditació com a únic compositor de «Speak to Em».[41] La pista servix com a introducció, composta a pur de cross-fades (efecte utilisat per a montar una peça sobre una atra, baixant el volum de la primera a mida que es puja el de la segona) realisats en elements d'atres peces de l'àlbum. Mason va crear una primera versió en la seua casa, abans de completar-ho en l'estudi. Per a aumentar la construcció de l'efecte, es varen servir d'un concorde de piano, gravat al revés, que dona lloc a l'introducció de «Breathe».[42] Els efectes de sò de «Money» es varen crear empalmando les gravacions caseres de monedes tintineantes de Waters, sons de papers trencats, el sò d'una caixa registradora i el soroll d'una calculadora per a crear un loop de 7 pulsacions (despuix adaptat a quatre pistes per a crear un efecte de «walk around the room» [passejar pel recint i escoltar tot de forma uniforme] en la versió cuadrafónica de l'àlbum).[43] En alguns moments l'experimentació sónica de l'àlbum va requerir que tots els ingeniers i membres de la banda operaren els reguladors de sò de la taula de mescles de forma simultànea per a mesclar les complicades gravacions multipista de vàries de les cançons (en particular «On the Run»).

Junt a l'instrumentació convencional de roc, Pink Floyd va afegir sintetisadors al seu sò. Per eixemple, varen experimentar en un EMS VCS 3 en «Brain Damage» i «Any Colour You Like», i un Synthi A en «Clave» i «On the Run».[44] També varen crear i varen gravar sons poc convencionals: un ingenier assistent corrent per la sala de reverberació de l'estudi (en «On the Run»)[45] o un bombo especialment tractat per a simular la freqüència cardíaca d'un ser humà (en «Speak to Em», «On the Run», «Clave» i «Eclipse»). Este sò és molt distinguible en la intro i el outro de l'àlbum, encara que es pot sentir també de forma esporàdica en atres pistes: les cançons «Clave» i «On the Run» tenen este soroll sort. Els sorolls de rellonges fent tic-tac i despuix marcant les hores de forma simultànea (en «Clave») els va crear Parsons inicialment com a prova del sistema cuadrafónico.[41] Parsons va gravar cada sò en una tenda de rellonges antics, i encara que el material no s'havia creat específicament per a l'àlbum, finalment es va usar, junt a una série de rototoms (tipo de timbal).[46]

Veus

Vàries pistes, entre atres «Us and Them» i «Clave», són reconeixibles per l'habilitat que mostren Richard Wright i David Gilmour a l'hora de harmonisar les seues respectives veus. En The Making of The Dark Side of the Moon, un documental en DVD de 2003 sobre l'elaboració de l'àlbum, Roger Waters ho atribuïx al fet de que abdós veus són extremadament similars. Per a prendre profit d'açò, Parsons va perfeccionar l'us d'atres tècniques d'estudi com el doubletracking de les veus i de les guitarres, i atres multipistas vocals que permetien a Gilmour harmonisar-se en si mateixa. També va utilisar efectes flanger i phaser en veus i instruments, artimañas utilisant reverb, i el desplaçament de sons entre canals (molt audible en la mescla cuadrafónica de «On the Run», quan el sò d'un orgue Hammond B3 eixint d'un altaveu Leslie gira ràpidament al voltant de l'oyent).[47]

Clare Torry en 2003.


En els crèdits de l'àlbum apareix Clare Torry, una cantant de sessió i compositora, habitual en els estudis Abbey Road. Prèviament havia treballat en material de música pop i en varis àlbums de versions, i despuix de sentir un d'eixos àlbums Parsons la va invitar a l'estudi per a cantar en «The Great Gig in the Sky». Torry va rebujar l'oferta perque volia vore a Chuck Berry, que tocava en l'Hammersmith Odeon, encara que va quedar en passar-se per allí el dumenge següent. Els membres de la banda li varen explicar el concepte que hi havia darrere de l'àlbum, pero varen ser incapaços d'explicar-li lo que devia fer exactament. Gilmour estava a càrrec de la sessió, i en unes poques prens breus, un dumenge de nit, va improvisar una melodia sense lletra per a acompanyar l'emotiu sol de piano de Richard Wright. Inicialment, Torry se sentia avergonyida per la seua exuberància dins de la cabina de gravació, i va voler disculpar-se davant la banda, per a trobar-se despuix que estaven encantats en el resultat.[48][49] Posteriorment, es varen editar les seues prens per a produir la versió que es va usar en la pista.[11] Se li varen pagar £30 per la seua colaboració.[48] En 2004, Torry va demandar a EMI i Pink Floyd per regalías de composició, reclamant que coescribió «The Great Gig in the Sky» junt al tecliste Richard Wright. Els tribunals de justícia del Regne Unit varen aplegar a la conclusió de que Torry estava en lo correcte, encara que l'acort econòmic al que varen aplegar mai va aplegar a eixir a la llum pública.[50][51] Totes les edicions posteriors a 2005 de «The Great Gig in the Sky» acrediten la cançó a Wright i Torry.[52]


Part distinguible de l'àlbum són els trossos de gravacions de veus entre la música o damunt de la mateixa. Durant les sessions de gravació, Roger Waters va reclutar al personal i ocupants de l'estudi per a contestar a una série de preguntes impreses en targetes. Es va colocar als entrevistats front a un micròfon en una cabina de l'estudi obscura,[53] a on se'ls mostraven les targetes en preguntes com «¿quin és el teu color favorit?» o «¿quin és el teu plat favorit?», abans de passar a preguntes més enfocades al tema central de l'àlbum (com la locada, la violència o la mort). Les respostes es contestaven en el mateix orde que es feyen les preguntes, provocant respostes sorprenents. La pregunta «¿quin va ser l'última volta que vares ser violent?» era seguida immediatament per la de «¿tenies raó?» La gravació de l'entrevista al road mánager Roger «The Hat» Manifold va ser l'única que es va fer de forma convencional, ya que en el seu moment la banda no li va poder localisar, i para quan ho varen conseguir ya no trobaven les targetes. Quan se li va preguntar sobre l'últim moment violent que havia tingut en un atre conductor, Manifold va contestar «… li vaig donar un shock ràpit, curt i fort …», i quan se li va preguntar sobre la mort va dir «viu per a hui, demà ya no estàs, eixe soc yo …»[54] Un atre tècnic, Chris Adamson, en el moment es trobava de gira en Pink Floyd i va gravar l'explícita diatriba que obri l'àlbum: «He estat cabrejat molts fotuts anys: realment molts anys».[55] El road mánager de la banda Peter Watts (pare de l'actriu Naomi Watts)[56] va contribuir en les rialles que apareixen en «Brain Damage» i «Speak to Em». El monòlec sobre «geezers who were cruisin' for a bruisin» («penjats que patrullaven en busca de rebre moretones») va ser obra de la segona dòna de Peter, Puddie (diminutivo de Patricia) Watts.[57] Les respostes: «I yo no tinc por a morir, qualsevol moment és bo, no m'importa. ¿Per qué deuria tindre por a morir?, no hi ha raó per a això, algun dia cal marchar-se» (que apareix en «The Great Gig in the Sky») i les paraules finals: «en realitat no hi ha cap costat obscur de la lluna..., de fet, tota és obscura» (damunt de les pulsacions en «Eclipse») són del porter irlandés dels estudis, Gerry O'Driscoll. També es va entrevistar a Paul i Lindo McCartney, encara que les seues respostes no varen aplegar a incloure's en l'àlbum.[58] Henry McCullough, colega de McCartney en la banda d'este, va contribuir en la famosa frase «I don't know, I was really drunk at the clave» («no ho sé, estava realment borracho en eixe moment»), que apareix entre «Money» i «Us and Them».[59]

Edició

Despuix de terminar les sessions d'entrevistes, varen contractar al productor Chris Thomas per a aportar «un parell d'orelles fresques». El passat de Thomas era més musical que d'ingenieria. Havia treballat en el productor de The Beatles, George Martin, i era conegut del mánager de Pink Floyd, Steve O'Rourke.[60] Els quatre membres de la banda tenien posicions trobades sobre la forma de mesclar l'àlbum. Waters i Mason preferien una mescla «seca» i «neta», fent més us dels elements no musicals, pero Gilmour i Wright preferien una mescla més sotil i en «eco».[61] Thomas va dir despuix que no existien tals desacorts, dient «no hi havia diferències d'opinió entre ells, no recort a Roger dient ni una volta que volia menys eco. De fet, no varen deixar cap pista sobre que despuix s'anaren a enfadar entre ells. Hi havia una atmòsfera molt creativa. Molt divertit».[62] Encara que la veritat encara no es coneix, l'intervenció de Thomas va resultar en un compromís entre Waters i Gilmour, deixant a abdós totalment satisfets en el resultat final. Thomas va ser responsable de varis canvis significatius en l'àlbum, incloent l'eco usat en «Us and Them». També va estar present en la gravació de «The Great Gig in the Sky» (encara que Parsons va ser el responsable de contractar a Torry).[63] Roger Waters va dir en una entrevista de 2006, quan se li va preguntar si les seues metes s'havien complit en l'estudi:

Quan es va terminar l'àlbum em vaig dur una còpia a casa i li la vaig posar a la meua dòna. Recort que va començar a plorar quan va acabar. I vaig pensar, «açò òbviament ha tocat una fibra sensible d'alguna manera» i em vaig sentir prou satisfet. Saps quan has fet alguna cosa, certament si has creat una peça musical, ho sents en oïts nous quan li la poses a una atra persona. I en eixe punt vaig pensar per a mi, ¡Guau!, açò és un treball prou complet», i vaig tindre confiança en que la gent respondria.
Roger Waters[64]
Es notava que tota la banda treballava conjuntament. Va ser un moment creatiu. Estàvem tots molt oberts.
Richard Wright[65]

Presentació

L'àlbum es va publicar inicialment en format de vinil en una carpeta desplegable dissenyada per Hipgnosis i George Hardie, la qual mostrava un prisma refractando llum en la seua portada. El grup Hipgnosis va dissenyar vàries de les portades dels àlbums previs de la banda, en resultats controvertits; EMI no va quedar satisfeta al vore les portades de Atom Heart Mother i Obscured by Clouds, ya que esperaven dissenys més tradicionals que inclogueren ròtuls i paraules, pero els dissenyadors Storm Thorgerson i Aubrey Powell varen poder ignorar les crítiques, ya que la banda els contractava. Per a The Dark Side of the Moon Richard Wright els va demanar que li presentaren alguna cosa «més elegant, en més classe».[66] El disseny del prisma es va inspirar en una fotografia que Thorgeson hi havia vist en una sessió de brainstorm (pluja d'idees) a la que va assistir en Powell. El disseny va córrer a càrrec de George Hardie, amprat de Hipgnosis. La companyia d'art li va oferir als membres de la banda a elegir entre un total de sèt dissenys, pero els quatre varen coincidir que el disseny del prisma era de llarc el millor. El disseny del prisma representa tres elements; l'allumenament en els concerts de la banda, les lletres de l'àlbum i el desig de Richard Wright de crear una portada més «senzilla i pulcra». L'espectre de llum continua pel desplegable abans de tornar a unir-se en un atre prisma en la contraportada, una idea de Roger Waters.[67] Afegitó al poc temps, el disseny del desplegable també conté la representació del clapit de cor amprat a lo llarc de l'àlbum, mentres que l'idea d'incloure un atre prisma en la contraportada va ser de Thorgeson, en l'objectiu de facilitar la disposició de l'àlbum en les tendes de música.[68] La banda de llum que emana del prisma en l'àlbum té sis colors, deixant fora l'índigo en comparació a la tradicional divisió de l'espectre en roig, taronja, groc, vert, blau, añil i violeta. Un prisma normal mostraria un espectre continu sense llímits definits entre un color i el següent.

Dins de la carpeta desplegable venien dos pòsters, un d'ells en fotografies de la banda en concert en el text PINK FLOYD trencat i les peces escampades, i l'atre en una image de les Piràmides de Guiza presa per Powell i Thorgeson en una película infrarroja.[68] També incloïa un full en adhesius de les piràmides. VH1 va posicionar la portada en el quart lloc de la seua llista de les millors portades de tots els temps en 2003,[69] i en 2009 els seguidors de l'emissora de ràdio britànica Planet Roc ho varen votar com la millor de tots els temps.[70]


Des de la partida del membre fundador Barrett de la banda en 1968, la càrrega de la composició de les lletres va recaure, majoritàriament, en Waters.[14] Per tant se li acredita com el compositor de les lletres de l'àlbum, fent The Dark Side of the Moon el primer de cinc àlbums consecutius de Pink Floyd en acreditar-ho exclusivament com a letrista.[71][nota 3] La banda es trobava tan confiada en la calitat de les lletres que, per primera volta, varen decidir afegir-les dins de el LP en forma de text.[14] Quan se li va preguntar en 2003 si el seu paper en l'àlbum va ser «organisar [les] idees i estructures» i el de David Gilmour «la música», Waters va respondre:

Això és una estupidea. No hi ha dubte de que Dave necessita un motiu (les seues lletres) per a traure lo millor de la seua guitarra. I és un gran guitarriste. Pero l'idea que ha intentat propagar a lo llarc dels anys de que ell és més musical que yo és una verdadera borinotada. És un concepte absurt, encara que la gent sembla contenta creent-ho.[10][nota 4]

Llançament

Plantilla:Album ratings

Actuació en viu de The Dark Side of the Moon en Earls Court en 1973. D'esquerra a dreta: Dave Gilmour, Nick Mason, Dick Parry, Roger Waters.

A excepció de Wright, la banda boicoteó la presentació a la prensa en el London Planetarium del 27 de febrer,[72] ya que la mescla cuadrafónica no estava acabada. Als invitats se'ls va rebre en un quartet de retallades de cartó de tamany real de la banda, mentres que la mescla estereofònica de l'àlbum es va llançar a través d'un equip de PA de mala calitat.[73][74] De totes maneres, en general, la prensa es va mostrar entusiasmada; Roy Hollingworth de Melody Maker va descriure la Cara A com: «... tan completament confosa en si mateixa que era difícil seguir-la», encara que va passar a alabar la Cara B, escrivint: «les cançons, els sons, els ritmes eren sòlits i ferms, el saxo va aparéixer, la banda rockanroleó, per a despuix desaparéixer en la nit».[75] Steve Peacock de Sounds va escriure «No m'importa si no has sentit una nota de la música de Pink Floyd en la teua vida, recomanaria sense reserves a tot lo món The Dark Side of the Moon ...»[73] En el seu resenya de 1973 sobre l'àlbum per a la revista Rolling Stone, Lloyd Grossman va escriure: «un gran àlbum en una riquea de textura i concepte que no solament invita, sino que exigix involucrar-se».[76]

The Dark Side of the Moon es va llançar en Estats Units l'1 de març de 1973, i despuix en el Regne Unit el 24 d'eixe mateix més. Es va convertir immediatament en un èxit de vendes en el Regne Unit i Europa Occidental;[73] per al més següent, havia rebut el disc d'or tant en Estats Units com el Regne Unit.[77] Durant març de 1973 la banda va tocar l'àlbum com a part de la seua gira nortamericana, incloent una actuació a mijanit en el Radi City Music Hall de Nova York el 17 de març. El plat fort va consistir en un avió llançat des del fondo del recint al final de «On the Run», estrelant-se en l'escenari entre fum taronja, davant els 6000 espectadors que varen assistir a l'actuació. L'àlbum va aplegar al posat número un de la llista d'àlbums Billboard el 28 d'abril de 1973,[nota 5] obtenint tant èxit que varen retornar dos mesos despuix per a fer una atra gira.[79]

Discográfica

Gran part del primerenc èxit de l'àlbum en els Estats Units es va deure a la seua discográfica en eixe país, Capitol Records. El recent assignat president de la companyia, Bhaskar Menon, va intentar per tots els mijos millorar les pobres vendes de l'àlbum d'estudi previ de Pink Floyd, Meddle. Mentrestant, desencantats en Capitol, la banda i la seua mánager O'Rourke havien estat negociant en Columbia Records, específicament en el president de la CBS Clive Davis. The Dark Side of the Moon era l'últim àlbum que estaven obligats a llançar abans de quedar lliures de contracte i poder firmar en una atra companyia. L'entusiasme de Menon va ser tan gran que es va encarregar de fer una gran campanya de promoció de l'àlbum, incloent versions truncades de «Us and Them» i «Clave» per a les emissores de ràdio.[80] En alguns països, especialment el Regne Unit, Pink Floyd no havia llançat un senzill des de «Point Em at the Sky» de 1968, i excepcionalment es va llançar «Money» com a senzill el 7 de maig,[72] en «Any Colour You Like» com Cara B. Va aplegar al posat número tretze de la llista Billboard Hot 100 en juliol de 1973.[nota 6] Es va enviar a les emissores de ràdio una versió promocional en mescles en mona i estéreo en etiquetes blanques. En el costat de la versió mona es va retirar la paraula «bullshit» («merda») de la cançó, deixant sol «bull», no obstant la versió estéreo contenia la versió sense censurar. Posteriorment açò es va intentar subsanar; es va manar una tongada a les emissores junt a una nota que advertia als disc jockeys que eliminaren la primera còpia sense censurar que havien rebut.[82] El 4 de febrer es va llançar «Clave», en «Us and Them» com a Cara B.[nota 7] No obstant, els esforços de Menon per renovar el contracte discogràfic en Pink Floyd varen ser en va; a principis de 1974, la banda va firmar en Columbia i va rebre una bestreta d'un milló de dólars (en el Regne Unit i Europa varen continuar en el seu contracte en Harvest Records).[84]

Vendes

The Dark Side of the Moon és un dels àlbums més venuts de tots els temps[85] (sense contar compilació i bandes sonores), ademés d'estar entre els 25 àlbums més venuts dels Estats Units.[86][87] Encara que solament va permanéixer una semana en el primer lloc de les llistes nortamericanes, va permanéixer en la llista Billboard 200 durant 811 semanes.[88] L'àlbum va tornar a entrar en les llistes del Billboard en l'introducció de la llista Top Pop Catalog Albums en maig de 1991, i ha segut un habitual en la llista des de llavors.[89] En el Regne Unit és el sext àlbum més venut de l'història.[90]

Galleta del disc en una edició argentina
Crec que, quan es va terminar, tot lo món va pensar que era lo millor que havíem fet fins a la data, i tot lo món estava molt content en ell, pero de cap de les maneres ningú pensava que era cinc voltes millor que Meddle, o huit voltes millor que Atom Heart Mother, ni les vendes que realment ha tingut. Es tractava [...] no solament de que era un bon àlbum, sino també d'estar en el moment i lloc adequats.[74]
Nick Mason


En Estats Units el LP es va llançar ans que es començaren a entregar discs de platí, cosa que va ocórrer l'1 de giner de 1976. Per este motiu, solament posseïa un disc d'or fins que en febrer de 1990 es va certificar platí onze voltes. El 4 de juny de 1998 la Recording Industry Association of America (RIAA) va certificar l'àlbum 15 voltes platí,[86] gràcies als quinze millons de discs venuts en Estats Units, fent de l'àlbum el seu treball més venut en el país (The Wall és 23 voltes platí, pero els àlbums dobles conten doble, per lo que les vendes reals són d'11,5 millons de còpies).[91] «Clave» i «Money» seguixen rebent radiodifusió; en Estats Units, en l'any 2005, a 20 d'abril, «Clave» havia segut radiada 13.723 voltes i «Money» en 13.731 ocasions.[nota 8] «Money» va vendre ben com a senzill i les vendes de l'àlbum varen ser encara millors ya que han venut uns 45 millons de còpies globals.[92] Se seguixen venent entre 8.000 i 9.000 còpies semanals de l'àlbum,[85] i en 2002 es varen vendre un total de 400.000, convertint-ho en el número 200 en vendes d'eixe any- casi tres décades despuix del seu llançament. Segons un artícul del Wall Street Journal del 2 d'agost de 2006, a pesar de que l'àlbum es va llançar en 1973, ha venut des de 1991 7,7 millons de còpies solament en Estats Units i seguix venent aproximadament 9.600 còpies semanals.[93] A 2010 seguix ocupant un lloc destacat en la llista Pop Catalogue Chart de Billboard en més de 940 semanes seguides en llista.[3] Va aplegar al posat número un quan es va llançar l'edició CD/SACD en 2003, venent 800.000 còpies solament en Estats Units.[86] La semana del 5 de maig de 2006 The Dark Side of the Moon va alcançar un total combinat de 1500 semanes entre les llistes Billboard 200 i Pop Catalogue.[64] S'estima que una de cada catorze persones menors de cinquanta anys posseïx o ha posseït una còpia de l'àlbum.[86]


En 2006 els seguidors de l'Australian Broadcasting Corporation la varen votar «El meu àlbum favorit»,[94] i en 2003 la revista Rolling Stone va colocar The Dark Side of the Moon en el posat número 43 en la seua llista de els 500 millors àlbums de tots els temps.[95] També es troba en el posat número dos de la llista de Els 200 millors àlbums de tots els temps elaborada per la National Association of Recording Merchandisers.[96]

Reedicions i remasterizaació

En 1979 es va llançar The Dark Side of the Moon com LP remasterizado per Mobile Fidelity Sound Lab,[97] i en abril de 1988 en un CD d'or format «Ultradisc».[98] EMI va ser l'encarregada del primer llançament en disc compacte en 1984. En 1992, l'àlbum es va reeditar en forma de CD remasterizado com a part d'una caixa recopilatorio cridada Shine On.[99] Esta versió es va tornar a editar en una caixa per a celebrar el seu vigèsim aniversari junt a una série de postals en 1993. De la mateixa manera que la portada original de 1973, el disseny va córrer a càrrec de Storm Thorgerson.[100] Alguns sugerixen que en les últimes edicions de el CD se sent débilment una versió orquestal de la cançó de The Beatles «Tiquet to Ride» al final de «Eclipse», per damunt dels clapits que clausuren l'àlbum. Possiblement es tracte d'un error de la remasterizaació,[86] ya que no és audible en el disc de vinil original.


La mescla cuadrafónica original, editada en LP i cartuig de cinta de 8 tracks,[nota 9] encara que encarregada per EMI, no va rebre l'aprovació de la banda.[34] No obstant, per a celebrar el trigèsim aniversari de l'àlbum es va llançar una versió renovada en 2003. Va haver certa sorpresa quan la banda va elegir no usar la vella mescla cuadrafónica feta per Parsons (mesclada poc despuix del llançament original), sino que varen elegir al seu actual ingenier de sò James Guthrie per a crear una nova mescla en 5.1 per a la versió en format SACD.[34][101] Guthrie ha treballat en la banda des de que coprodujo i va fer d'ingenier de sò per al seu àlbum de 1979, The Wall, havent treballat prèviament en versions multicanal del mateix per a un llançament en DVD, i de l'àlbum In the Flesh de Waters per a un SACD. Parlant en 2003, Alan Parsons va expressar certa decepció en la mescla SACD de Guthrie, sugerint que Guthrie va ser «possiblement massa fidel a la mescla original», encara que va ser generós en el llançament en general.[34]


Comentant sobre la mescla multicanal de «On the Run», Parsons va dir: «Despuix d'escoltar la mescla un bon temps, crec que estic sentint estéreo en una miqueta de surround». Va alabar les mescles d'atres de les cançons, en particular «The Great Gig in the Sky»: «Em lleve el capell davant James per triar les parts correctes de la veu de Clare. I ha millorat la mescla feta en estéreo, que és una miqueta fluixa. El estéreo és potent en l'orgue Hammond, i Clare està una miqueta apagada. En la meua mescla cuadrafónica, el Hammond casi no està, cosa que demostra que no vaig ser fidel a la mescla estereofònica. El cuadrafónico sona prou be, pero James encara té el seu punt. La seua mescla és definitivament més neta, i ha acostat a Clare una miqueta més».[102] Esta edició del 30.º aniversari va rebre quatre premis Surround Music en 2003 i ha venut més de 800.000 còpies des del seu llançament.[103][104] El disseny de la portada va córrer a càrrec d'un equip de dissenyadors baix la direcció de Storm Thorgerson. L'image és una fotografia d'un vitral, fet a mida en les dimensions i proporcions exactes de l'original. En lloc dels colors opacs de l'original varen usar vidre transparent, subjecte en làmines de plom. L'idea deriva de la «sensació de purea del sò, sent sò multicanal 5.1 ...» L'image es va crear en el desig de ser «igual pero distint, tant que el disseny és clarament Dark Side of the Moon, sent el disseny del prisma, pero diferent i nou ...»[100]


En 2003 també es va llançar una versió en vinil de 180 grams de The Dark Side of the Moon (masterizado per Kevin Gray en AcousTech Mastering) que inclou versions llaugerament distintes dels pòsters i adhesius originals que es varen incloure en la versió original, junt a un pòster del 30.º aniversari completament nou.[105] En 2007 es va incloure l'àlbum en Oh, by the Way, una caixa recopilatorio llançada per a commemorar el 40.º aniversari de la banda,[106] i una versió lliure de DRM per a iTunes.[104]

I en 2011, com a part de la seua campanya de remasterizacions Why Pink Floyd...?, es varen editar cinc versions de l'àlbum. La primera, remasterizada, ve en la caixa recopilatorio Discovery. La segona, és la versió individual de la mateixa que ve en la caixa recopilatorio. La tercera ve en versió Experience, en la qual es troben la versió remasterizada i una versió de l'àlbum en viu en Wembley en 1974. La quarta és la versió Immersion, box set que conté la remasterizaació en 2011 i rarea. La quinta va correspondre a una nova edició en LP de 180 grams, que conté els pòsters i adhesius originals, més materials impresos nous i contingut digital.

Llegat

L'èxit de l'àlbum va dur una riquea mai vista als quatre membres de la banda; Richard Wright i Roger Waters es varen comprar grans cases de camp, i Nick Mason es va convertir en coleccioniste de coches de lux.[107] Ademés, part dels beneficis es varen invertir en la producció de Monty Python and the Holy Grail.[108]

Gràcies a la producció, Alan Parsons va conseguir una nominació al premi Grammy al «àlbum en millor ingenieria de sò» en 1973, i va passar a tindre la seua pròpia carrera com a artista.[109] Waters i Gilmour a sovint han menyspreat la seua contribució en l'èxit de l'àlbum, encara que Mason ha alabat el seu paper en el mateix.[110] En 2003 Parsons va reflexionar dient: «Crec que tots ells creuen que vaig conseguir mantindre'm el restant de la meua carrera gràcies a Dark Side of the Moon, cosa que té certa part de veres. Pero de tant en tant despert, frustrat pel fet de que han guanyat incontables millons i molta de la gent involucrada en l'àlbum no».[38]


M'ha canviat en molts aspectes, perque ha dut molts diners, i un se sent molt segur quan pot vendre un àlbum dos anys seguits. Pero no ha canviat la meua actitut per a en la música. Encara que va anar un èxit, es va fer de la mateixa manera que el restant dels nostres àlbums, i l'únic criteri que tenim per a llançar música és si nos agrada o no. No va ser un intent delliberat de fer un àlbum comercial. Simplement va ocórrer aixina. Sabia que era molt més melòdic que els anteriors àlbums de Floyd, i hi havia un concepte que ho travessava de part a part. La música era més fàcil d'absorbir i l'incloure veus femenines li va afegir un toc comercial que cap dels nostres atres àlbums posseïa.
Richard Wright[111]

El perdurable llegat de The Dark Side of the Moon es troba en la seua influència en la música moderna, els músics que han fet versions de les seues cançons, i inclús en mits urbans. El seu llançament és, a sovint, vist com un punt simbòlic en el història de la música popular contemporànea, i, en ocasions, s'han buscat similituts entre Pink Floyd i Radiohead, en especial el seu àlbum de 1997 OK Computer, al que se li ha cridat The Dark Side of the Moon dels anys 1990, ya que abdós àlbums tenen alguna cosa en comú: la pèrdua de l'habilitat creativa d'un individu per a seguir funcionant en el món modern.[112]

Versions i samples

Un dels covers més coneguts de The Dark Side of the Moon és Return to the Dark Side of the Moon: A Tribute to Pink Floyd, llançat l'any 2006. És un tribut fet per artistes de roc progressiu com Adrian Belew, Tommy Shaw, Dweezil Zappa i Rick Wakeman.[113] En 2000 The Squirrels varen llançar The Not Baix Bright Side of the Moon, que conté covers de l'àlbum complet.[114] En 2003, el grup d'artistes de reggae de Nova York Easy Star All Stars varen llançar Dub Side of the Moon.[115] En 2012 un grup d'artistes de hard roc d'Itàlia com Pes, Pier Gonella i Giorgia Gueglio varen llançar ‘’MusicArt Project - The Black Side of the Moon’’,[116] que conté roc covers de l'àlbum complet.[117]

La banda de metal progressiu Dream Theater ha interpretat l'àlbum en els seus concerts en vàries ocasions.

Mary Fahl, l'exvocalista d'October Project, va realisar l'àlbum From the Dark Side of the Moon, una «re-imaginació» de l'àlbum de Pink Floyd en versions de totes les cançons, encara que per problemes deguts a la reorganisació del sagell discogràfic V2 Records, mai es va aplegar a llançar de forma oficial. El grup Voices on The Dark Side va llançar l'àlbum Dark Side Of The Moon A Cappella, una versió de l'àlbum totalment a cappella.[118] La banda de bluegrass Poor Man's Whiskey a sovint interpreta l'àlbum en els seus concerts, cridant a la peça Dark Side of the Moonshine.[119] En 2004 es va llançar una versió de l'àlbum en una versió de quartet de corda.[120] En 2009 The Flaming Lips han anunciat que tenen previst llançar una versió de l'àlbum pista a pista.[121]

Vàries bandes i artistes han versionado l'àlbum al complet en directe: la banda de roc Phish va fer una versió semi improvisada de l'àlbum sancer com a part del seu concert en West Valley City, Utah.[122] La banda de metal progressiu Dream Theater també ha interpretat l'àlbum al complet en els seus concerts.[123]

Varis artistes han utilisat samples i loops de The Dark Side of the Moon per als seus treballs. Milli Vanilli va usar loops de la cançó «Money» per a la seua pròpia cançó «Money», de la mateixa manera que Marky Mark and the Funky Bunch en el seu àlbum Music for the People.[124]

Dark Side of the Rainbow

The Dark Side of the Rainbow i The Dark Side of Oz són noms que s'usen per a definir els rumors llançats per Internet, que existixen a lo manco des de 1994, que diuen que Dark Side of the Moon es va fer en l'idea de servir com banda sonora de la película El Mac de Oz (1939). Els observadors que han posat la película i l'àlbum de forma simultànea diuen que aparentment hi ha sincronia, com quan Dorothy comença a córrer i la banda comença a cantar «no one told you when to run» («ningú et va dir quàn començar a córrer»).[125] Tant David Gilmour com Nick Mason han negat la conexió entre les dos obres, mentres que Roger Waters ha descrit els rumors com «divertits».[126] Alan Parsons ha assegurat que la película ni tan sols va aplegar a mencionar-se durant la producció de l'àlbum.[127]

Llista de cançons

Crèdits

Pink Floyd
Músics adicionals
Producció
  • Alan Parsons: ingenieria de sò
  • Peter James: assistent d'ingenieria de sò (identificat incorrectament com «Peter Jones» en les primeres còpies de el LP d'Estats Units)
  • Chris Thomas: mescles
  • George Hardie: ilustracions, disseny de portada
  • Hipgnosis: disseny, fotografia
  • Jill Furmanovsky: fotografia
  • James Guthrie: supervisor de masterizaació en les edicions del 20.º i 30.º aniversari de l'àlbum, mescles 5.1 en l'edició del 30.º aniversari
  • Doug Sax: remasterizaació en les edicions del 20.º i 30.º aniversari
  • David Sinclair: notes interiors de la reedició en CD
  • Storm Thorgerson: Disseny en les edicions del 20.º i 30.º aniversari
  • Drew Vogel: art i fotografia en la reedició CD

Posició en llistes

Any Llista Posició Notes
1973 Llista nortamericana d'àlbums[2] 1
Llista d'àlbums del Regne Unit[2] 2
llista d'àlbums de Suècia[128] 16
llista d'àlbums de Noruega[129] 2
1980 llista d'àlbums de Noruega[129] 9 Reentrada
1993 Top Pop Catalog Albums (EE. UU.) 1 Reedició
Llista d'àlbums d'Austràlia[130] 11 Reedició
2003 Top Pop Catalog Albums (EE. UU.) 1 Edició 30.º aniversari híbrit SACD
llista d'àlbums de Noruega[129] 7 Edició 30.º aniversari híbrit SACD

Vendes

País Certificació Vendes Data Notes
Àustria[131] 2× Platí 60.000+ 15 de maig de 2003
Canadà[132] 2× Diamant 2.000.000+ Març de 2003
Alemània[133] 2× Platí 400.000+ 1993
Polònia[134] Platí 20.000+ 2003
Regne Unit[135][136] 9× Platí 3.956.177 a 14 de juny de 2009 15 d'abril de 2005 Sext àlbum més venut en el Regne Unit
RIAA EE. UU.[137] 15× Platí 15.000.000+ 6 d'abril de 1998
Nielsen SoundScan EE. UU.[138] 8.360.000+ Des de març de 1991 fins a febrer de 2007

Notes

  1. ↑ «Durant un temps, es va cridar Eclipse perque Medicine Head va fer un àlbum cridat Dark Side of the Moon. Pero, no va vendre molt, aixina que quins dimonis. Yo estava en contra de Eclipse i vàrem estar una miqueta enfadats perque ya havíem pensat en el títul ans que l'àlbum de Medicine Head es llançara. No enfadats en ells, simplement volíem usar eixe títul» —David Gilmour[19]
  2. ↑ Este material es va llançar despuix en l'àlbum Obscured by Clouds.[20]
  3. ↑ El text que acompanya Wish You Were Here, Animals i The Wall acredita a Roger Waters com a únic letrista. The Final Cut és considerat un àlbum de Waters de facto.
  4. ↑ Els comentaris de Gilmour sobre açò es poden trobar en la pàgina 7 del llibre de John Harris.
  5. ↑ Povey (2007) alega que l'àlbum va aplegar al número un el 28 de març. Harris (2006) alega que va ser el 28 d'abril i inclou una llista de les posicions de la llista d'eixe més.[78]
  6. ↑ Harvest / Capitol 3609.[81]
  7. ↑ Harvest / Capitol 45373.[83]
  8. ↑ Segons Nielsen Broadcast Data Systems.[85]
  9. ↑ Harvest Q4SHVL-804.

Referències

  1. ↑ «Grammy Hall of Fame Award» (en en). Recording Academy Grammy Awards. Consultat el 9 d'agost de 2023.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Rees, Dafydd; Crampton, Luke (1991). Roc Movers & Shakers (en anglés), ABC-CLIO, p. 388. ISBN 0-8743-6661-5.
  3. ↑ 3,0 3,1 «Catalogue album chart» (en anglés). billboard. Consultat el 15 de giner de 2010. Nota: L'àlbum du en esta llista des de fa més de 940 semanes, si no estiguera ací passar a la llista d'11 a 20.
  4. ↑ «Pink Floyd, 'The Dark Side of the Moon' At 40: Classic Track-By-Track Review», Billboard. Consultat el 9 d'octubre de 2016.
  5. ↑ Stone, Rolling (31 de maig de 2012). «500 Greatest Albums of All Clave» (en en-us). Rolling Stone. Consultat el 14 de setembre de 2020.
  6. ↑ Erlewine, Stephen Thomas. «The Dark Side of the Moon review». Allmusic. All Mija Guide, LLC. Consultat el 23 de decembre de 2006.
  7. ↑ «The 500 Greatest Albums of All Clave» (en en-us). Rolling Stone (revista) (2023). Consultat el 19 d'agost de 2025.
  8. ↑ Harris, 2006, pp. 71–72.
  9. ↑ Mason, 2005, p. 165.
  10. ↑ 10,0 10,1 Harris, John (12 de març de 2003). «'Dark Side' at 30: Roger Waters» (en anglés). rollingstone.com. Archivat des de l'original, el 26 de març de 2009. Consultat el 18 de febrer de 2009.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 Harris, John (12 de març de 2003). «'Dark Side' at 30: David Gilmour» (en anglés). rollingstone.com. Archivat des de l'original, el 26 d'abril de 2009. Consultat el 18 de febrer de 2009.
  12. ↑ Mason, 2005, p. 166.
  13. ↑ Harris, 2006, pp. 73–74.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 Mason, 2005, p. 167
  15. ↑ Harris, 2006, pp. 85–86.
  16. ↑ Schaffner, 1991, p. 159.
  17. ↑ Reising, 2005, p. 28
  18. ↑ 18,0 18,1 Schaffner, 1991, p. 162
  19. ↑ 19,0 19,1 Povey, 2007, p. 154
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 Povey, 2007, pp. 154–155
  21. ↑ Wale, Michael (18 de febrer de 1972). «Pink Floyd —The Rainbow, Issue 58405; col F» (en anglés) pàg. 10. The Times. Consultat el 21 de març de 2009.
  22. ↑ Harris, 2006, pp. 91–93.
  23. ↑ Povey, 2007, p. 159.
  24. ↑ Mason, 2005, p. 168.
  25. ↑ Schaffner, 1991, p. 157.
  26. ↑ Povey, 2007, pp. 164–173.
  27. ↑ Reising, 2005, p. 60.
  28. ↑ Whiteley, 1992, pp. 105–106.
  29. ↑ Harris, 2006, pp. 78–79.
  30. ↑ Whiteley, 1992, p. 111.
  31. ↑ Reising, 2005, pp. 181–184
  32. ↑ Whiteley, 1992, p. 116.
  33. ↑ Mason, 2005, p. 171
  34. ↑ 34,0 34,1 34,2 34,3 34,4 Richardson, Ken (maig de 2003). «Another Phase of the Moon page 1» (en anglés). soundandvisionmag.com. Archivat des de l'original, el 22 de març de 2009. Consultat el 19 de març de 2009.
  35. ↑ 35,0 35,1 Harris, 2006, pp. 101–102
  36. ↑ Harris, 2006, pp. 103–108.
  37. ↑ Waldon, Steve (24 de juny de 2003). «There is no dark side of the moon, really …» (en anglés). theage.com. Consultat el 19 de març de 2009.
  38. ↑ 38,0 38,1 Harris, John (12 de març de 2003). «'Dark Side' at 30: Alan Parsons» (en anglés). rollingstone.com. Archivat des de l'original, el 14 de giner de 2009. Consultat el 18 de febrer de 2009.
  39. ↑ Schaffner, 1991, p. 158.
  40. ↑ Harris, 2006, pp. 109–114.
  41. ↑ 41,0 41,1 Schaffner, 1991, p. 164
  42. ↑ Mason, 2005, p. 172.
  43. ↑ Harris, 2006, pp. 104–105.
  44. ↑ VCS 3 i Synthi A sò tècnicament lo mateix, solament que de fabricants distints.
  45. ↑ Harris, 2006, pp. 118–120.
  46. ↑ Mason, 2005, p. 173.
  47. ↑ Povey, 2005, p. 161.
  48. ↑ 48,0 48,1 Blake, 2008, pp. 198–199
  49. ↑ Mason, 2005, p. 174.
  50. ↑ «Seventies Singer» (en anglés). freelanceuk.com (14 d'abril de 2005). Consultat el 23 de giner de 2009.
  51. ↑ Blake, 2008, p. 208.
  52. ↑ Povey, 2007, p. n/a
  53. ↑ Mason, 2005, p. 175.
  54. ↑ Schaffner, 1991, p. 165.
  55. ↑ Harris, 2006, p. 133.
  56. ↑ Sams, Christine (23 de febrer de 2004). «How Naomi told her mum about Oscar» (en anglés). smh.com.au. Consultat el 17 de març de 2009.
  57. ↑ Harris, 2006, pp. 127–134.
  58. ↑ Mark Blake (28 d'octubre de 2008). «10 things you probably didn't know about Pink Floyd» (en anglés). entertainment.timesonline.co.uk. Archivat des de l'original, el 5 d'octubre de 2009. Consultat el 17 de març de 2009.
  59. ↑ Price, Stephen (27 d'agost de 2006). «Roc: Henry McCullough» (en anglés). entertainment.timesonline.co.uk. Archivat des de l'original, el 26 d'agost de 2021. Consultat el 16 de març de 2009.
  60. ↑ Mason, 2005, p. 177.
  61. ↑ Mason, 2005, p. 178.
  62. ↑ Harris, 2006, p. 135.
  63. ↑ Harris, 2006, pp. 134–140.
  64. ↑ 64,0 64,1 Waddell, Ray (5 de maig de 2006). «Roger Waters Revisits The 'Dark Side'» (en anglés). billboard.com. Consultat el 2 d'agost de 2009.
  65. ↑ Harris, 2006, p. 3.
  66. ↑ Harris, 2006, p. 143.
  67. ↑ Schaffner, 1991, pp. 165–166.
  68. ↑ 68,0 68,1 Harris, 2006, pp. 141–147
  69. ↑ «The Greatest: 50 Greatest Album Covers» (en anglés). vh1.com. Consultat el 17 de març de 2009.
  70. ↑ «Top Roc Album» (en anglés). planetrock.com. Archivat des de l'original, el 24 de juny de 2009. Consultat el 14 d'abril de 2009.
  71. ↑ «Pink Floyd —Dark Side of the Moon —sleeve notes». TRO Hampshire House Publishing Corp. (1973).
  72. ↑ 72,0 72,1 Povey, 2007, p. 175
  73. ↑ 73,0 73,1 73,2 Schaffner, 1991, p. 166
  74. ↑ 74,0 74,1 Povey, 2007, p. 160
  75. ↑ Hollingworth, Roy (1973). «Historical info - 1973 review, Melody Maker» (en anglés). pinkfloyd.com. Archivat des de l'original, el 28 de febrer de 2009. Consultat el 30 de març de 2009.
  76. ↑ Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada RSReview
  77. ↑ Mason, 2005, p. 187.
  78. ↑ Harris, 2006, p. 157.
  79. ↑ Schaffner, 1991, pp. 166–167.
  80. ↑ Harris, 2006, pp. 158–161.
  81. ↑ DeGagne, Mike. «Money» (en anglés). allmusic.com. Consultat el 2 d'agost de 2009.
  82. ↑ Neely, Tim (1999). Goldmine Price Guide to 45 RPM Records, 2 edició (en anglés).
  83. ↑ Povey, 2007, p. 346
  84. ↑ Schaffner, 1991, p. 173.
  85. ↑ 85,0 85,1 85,2 Werde, Bill (13 de maig de 2006). «Floyd's 'Dark Side' Celebrates Chart Milestone» (en anglés) pàg. 12. Billboard. Consultat el 17 de març de 2009.
  86. ↑ 86,0 86,1 86,2 86,3 86,4 Povey, 2007, p. 345
  87. ↑ «Top 100 Albums» (en anglés). riaa.com. Consultat el 17 de març de 2009.
  88. ↑ Unterberger, Richie. «Pink Floyd Biography» (en anglés). allmusic.com. Consultat el 2 d'agost de 2009.
  89. ↑ Basham, David (15 de novembre de 2001). «Got Charts? Britney, Linkin Park Give Peers A Run For Their Sales Figures» (en anglés). mtv.com. Archivat des de l'original, el 4 de giner de 2010. Consultat el 30 de març de 2009.
  90. ↑ «Best Selling UK Albums of All Clave» (en anglés) (PDF). bpi.co.uk. Archivat des de l'original, el 3 de març de 2016. Consultat el 15 d'agost de 2009.
  91. ↑ Ruhlmann, 2004, p. 175.
  92. ↑ Beech, Mark(27 de setembre de 2011).«Pink Floyd Money Machine Leads Elvis, Nirvana, U2 in CD Battle».Bloomberg.Consultat el 31 de decembre de 2011.(en anglés)
  93. ↑ Gomes, Llig. «Many companies still cling to big hits to drive earnings» (en anglés) (Requerix registre en el lloc web). The Wall Street Journal. online.wsj.com. Consultat el 23 de decembre de 2006.
  94. ↑ «My Favourite Album» (en anglés). abc.net.au. Archivat des de l'original, el 15 de febrer de 2009. Consultat el 22 de març de 2009.
  95. ↑ «The RS 500 Greatest Albums of All Clave» (en anglés). rollingstone.com (18 de novembre de 2003). Archivat des de l'original, el 17 d'abril de 2010. Consultat el 22 de març de 2009.
  96. ↑ Benmansour, H; Cochet, P (1954). «Definitive 200». Bulletin dones societes d'ophtalmologie de France pàgs. 309–11. rockhall.com. Archivat des de l'original, el 27 de febrer de 2009. Consultat el 28 de març de 2009.
  97. ↑ «MFSL Out of Print Archive - Original Master Recording LP» (en anglés). mofi.com. Archivat des de l'original, el 8 de març de 2009. Consultat el 3 d'agost de 2009.
  98. ↑ «MFSL Out of Print Archive - Ultradisc II Gold CD» (en anglés). mofi.com. Archivat des de l'original, el 12 de juny de 2009. Consultat el 3 d'agost de 2009.
  99. ↑ Povey, 2007, p. 353.
  100. ↑ 100,0 100,1 «The Dark Side of the Moon - SACD re-issue» (en anglés). pinkfloyd.co.uk. Archivat des de l'original, el 21 d'agost de 2009. Consultat el 12 d'agost de 2009.
  101. ↑ Richardson, Ken (juny de 2003). «Tals from the Dark Side» (en anglés). soundandvisionmag.com. Archivat des de l'original, el 23 de març de 2009. Consultat el 19 de març de 2009.
  102. ↑ Richardson, Ken (maig de 2003). «Another Phase of the Moon page 2» (en anglés). soundandvisionmag.com. Archivat des de l'original, el 22 de març de 2009. Consultat el 19 de març de 2009.
  103. ↑ «Surround Music Awards 2003» (en anglés). surroundpro.com (11 de decembre de 2003). Archivat des de l'original, el 9 de març de 2009. Consultat el 19 de març de 2009.
  104. ↑ 104,0 104,1 Musil, Steven (1 de juliol de 2007). «'Dark Side of the Moon' shines on iTunes» (en anglés). news.cnet.com. Archivat des de l'original, el 16 de juny de 2011. Consultat el 12 d'agost de 2009.
  105. ↑ «Pink Floyd —Dark Side of the Moon —180 Gram Vinyl LP» (en anglés). store.acousticsounds.com. Consultat el 29 de març de 2009.
  106. ↑ Kreps, Daniel (25 d'octubre de 2007). «"Oh By The Way": Pink Floyd Celebrate Belated 40th Anniversary With Mega Box Set» (en anglés). rollinstone.com. Archivat des de l'original, el 28 d'octubre de 2007. Consultat el 22 d'agost de 2009.
  107. ↑ Harris, 2006, pp. 164–166.
  108. ↑ Parker i O'Shea, 2006, pp. 50–51.
  109. ↑ Schaffner, 1991, p. 163
  110. ↑ Harris, 2006, pp. 173–174.
  111. ↑ Dallas, 1987, pp. 107–108.
  112. ↑ Reising, 2005, pp. 208–211.
  113. ↑ Prato, Greg. «Return to the Dark Side of the Moon: A Tribute to Pink Floyd» (en anglés). allmusic.com. Consultat el 22 d'agost de 2009.
  114. ↑ «The Not Baix Bright Side of the Moon» (en anglés). thesquirrels.com. Archivat des de l'original, el 3 de juliol de 2008. Consultat el 27 de març de 2009.
  115. ↑ «Dub Side of the Moon» (en anglés). easystar.com. Archivat des de l'original, el 6 de febrer de 2009. Consultat el 27 de març de 2009.
  116. ↑ Beech, Mark(27 de novembre de 2012).«MusicArt Project The Black Side of the Moon».MetalShock Finland.Consultat el 27 de novembre de 2012.(en anglés)
  117. ↑ Beech, Mark(27 de novembre de 2012).«MusicArt Project The Black Side of the Moon».Black Tears.Consultat el 27 de novembre de 2012.(en anglés)
  118. ↑ «The Dark Side of the Moon —A Cappella» (en anglés). darksidevoices.com. Archivat des de l'original, el 1 de decembre de 2010. Consultat el 27 de març de 2009.
  119. ↑ «Dark Side of the Moonshine» (en anglés). poormanswhiskey.com (8 de maig de 2007). Archivat des de l'original, el 27 d'abril de 2009. Consultat el 8 de març de 2009.
  120. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  121. ↑ Martens, Todd (16 d'octubre de 2009). «"Flaming Lips bring 'Embyronic's' roc 'n' roll edge to Hollywood"» (en anglés). Los Angeles Claves.
  122. ↑ Iwasaki, Scott (3 de novembre de 1998). «'Phish Phans' jam to tunes by Pink 'Phloyd'» (en anglés). archive.deseretnews.com. Archivat des de l'original, el 28 d'abril de 2009. Consultat el 30 de març de 2009.
  123. ↑ «Dark Side Of The Moon CD» (en anglés). ytsejamrecords.com. Archivat des de l'original, el 27 de giner de 2011. Consultat el 28 de març de 2009.
  124. ↑ Reising, 2005, pp. 189–190.
  125. ↑ Reising, 2005, p. 57.
  126. ↑ Reising, 2005, p. 59.
  127. ↑ Reising, 2005, p. 70.
  128. ↑ «Pink Floyd —The Dark Side of the Moon (album)» (en anglés). swedishcharts.com. Consultat el 31 de març de 2009.
  129. ↑ 129,0 129,1 129,2 «Pink Floyd —The Dark Side of the Moon (album)» (en anglés). norwegiancharts.com. Consultat el 31 de març de 2009.
  130. ↑ «Pink Floyd —The Dark Side of the Moon (album)» (en anglés). australian-charts.com. Consultat el 4 d'abril de 2009.
  131. ↑ «Gold & Platin» (en alemà). ifpi.at. Consultat el 28 de març de 2009.
  132. ↑ «Pink Floyd Joins An Exclusive Club» (en anglés). cria.ca. Archivat des de l'original, el 7 de decembre de 2008. Consultat el 28 de març de 2009.
  133. ↑ «Gold & Platin» (en alemà). ifpi.at. Archivat des de l'original, el 31 de juliol de 2009. Consultat el 19 d'agost de 2009.
  134. ↑ «Polish certification awards». zpav.pl. Archivat des de l'original, el 25 de març de 2007. Consultat el 28 de març de 2009.
  135. ↑ «Certified Awards Search» (en anglés). bpi.co.uk. Archivat des de l'original, el 8 de setembre de 2009. Consultat el 14 de setembre de 2009.
  136. ↑ «Top 40 Best Selling Albums» (en anglés). bpi.co.uk. Archivat des de l'original, el 3 de març de 2016. Consultat el 28 de març de 2009.
  137. ↑ «US Certifications database» (en anglés). riaa.com. Consultat el 28 de març de 2009.
  138. ↑ «Sales questions: Pink Floyd» (en anglés). blogs.usatoday.com (16 de febrer de 2007). Archivat des de l'original, el 21 de juny de 2008. Consultat el 19 d'agost de 2009.
Bibliografia utilisada
  • Mason, Nick (2005). Inside Out: A Personal History of Pink Floyd, lliure de bojaca edició (en anglés), Phoenix. ISBN 0753819066.
  • Alan Parker; Mick O'Shea (2006). And Now for Something Completely Digital (en anglés), The Disinformation Company. ISBN 1932857311.
  • Povey, Glenn (2007). Echoes (en anglés), Mind Head Publishing. ISBN 0955462401.
  • Reising, Russell (2005). Speak to Em (en anglés), Ashgate Publishing, Ltd. ISBN 0754640191.
  • Ruhlmann, William (2004). Breaking Records (en anglés), Routledge. ISBN 0415943051.
  • Schaffner, Nicholas (1991). Saucerful of Secrets, 1 edició (en anglés), Londres: Sidgwick & Jackson. ISBN 0283061278.
  • Whiteley, Sheila (1992). The space between the notes (en anglés), Routledge. ISBN 0415068169.

Bibliografia adicional

Enllaços externs