Tofet

Erro al crear miniatura:

Tofet en Cartago

Tofet és un lloc propenc a Jerusalem a on, segons l'Antic Testament, els israelitas sacrificaven a chiquets al deu Moloch, cremant-los vius. Es creu que és un lloc específic en la Vall de la Gehena.

Per eixemple:

”I han edificat els llocs alts del Tofet, que està en la vall del fill de Hinom, per a cremar al fòc als seus fills i a les seues filles, cosa que Yo (Yahvé) no els vaig manar, ni va pujar en el meu cor. Per tant, he ací vindran dies, ha dit Yahvé, en que no es diga més Tofet, ni vall del fill de Hinom, sino Valle de la Matança; i seran enterrats en Tofet, per no pertocar.” (Jeremías, 7, 31-32)

També es menciona en Jeremías 32, 35 i en II Reis, 23, 10.

La pràctica del sacrifici infantil va ser prohibida pel rei Josías (II Reis, 23,10). La vall es va convertir en un abocador a on es tiraven animals morts, fem i els cadàvers dels criminals eixecutats. Ardien fogueres permanents per a mantindre alluntades les epidèmies.

El nom es deriva possiblement del hebreu toph = tambor, perque s'utilisava el soroll de tambors per a ensordecer els planys dels chiquets. També podria provindre del hebreu taph o toph, cremar. No obstant, este terme no apareix en cap inscripció fenicia o púnica.

Per extensió, els arqueòlecs apliquen este terme a les tombes d'incineració en restants infantils carbonizados, depositats en urnas, que s'han trobat en abundància en Cartago i atres ciutats del Mediterràneu occidental baix la seua influència cultural, tals com Motya (Sicília), Tharros (Cerdenya), i Hadrumeto / Susa (Tunis).

L'orige més provable d'estos restants és el sacrifici ritual (molk), com a ofrena que els ciutadans feyen als seus deus, especialment en les époques de perill extrem per a la ciutat. Varen mencionar esta pràctica els historiadors clàssics Clitarco i Diodoro de Sicília, pero molts atres autors antics, coneguts per les seues referències crítiques als fenicios, i més vesprada als cartagineses, tals com Heródoto, Tucídides, Polibio o Tito Livio no varen dir una sola paraula al respecte.

Alguns autors, en canvi, defenen el hipòtesis funerària, que sosté que es tracten de simples cementeris infantils, a on serien inhumats els restants dels aborts i dels chiquets menuts morts per causes naturals. Cal recordar ací que la mortalitat infantil en eixa época era molt elevada.

Una arqueòloga francesa, H. Bénichou-Safar, ha imaginat aixina com podria ser el sacrifici molk, apegándose al màxim a les evidències arqueològiques trobades, pero fent volar una miqueta l'imaginació allí a on aquelles fallen:

”En l'àrea del tofet, o en les seues rodalies, s'instala a l'aire lliure una chicoteta pira feta en branques de pi... en ella es deposita un recent naixcut o un chiquet chicotet (a voltes dos) boca dalt, en contacte directe en les branques, o tal volta aïllat d'elles per mig d'un cesto o alguna cosa similar. Va vestit o envolt en una tela subjecta per alfileres. Res permet endevinar si està viu o mort pero, si està viu, els seus membres han segut travats perque no es mou. Es capciona la foguera. Ans que escomence el procés de cremació, a voltes despuix, es deposita al costat del chiquet una part o la totalitat d'un animal recent naixcut. No es atiza el fòc, sino que es orea per a assegurar la combustió del conjunt. Quan es considera que la carbonizaació és suficient, s'apaguen les ascua en un grapat de terra o arena. (...) Aplega el moment d'omplir les urnes. Si és necessari, cendres i brases es gelen i apaguen en aigua i, despuix de haver retirat el màxim de combustible, s'aboquen en l'urna. Els ossos massa llarcs si cal es partixen; després, damunt de les cendres es deixen caure algunes joyes, collars de perles i sobretot amulets, i despuix es tanca l'urna en un plat tornat o en una tapa d'argila.” (H. Bénichou-Safar, “Sur l’incinération dones enfants aux tophets de Carthage et de Sousse”, 1988).

Vore també

• Molk