Tofet de Cartago

Tofet de Cartago

El tofet de Cartago, també cridat tofet de Salambó, és una antiga àrea sagrada dedicada a les deïtats fenicias Tanit i Baal, ubicada en el barri cartaginés de Salambó, prop dels ports púnicos. Este tofet «híbrit de santuari i de necròpolis» comprén un gran número de tombes de chiquets que, d'acort a interpretacions, haurien segut sacrificats o enterrats en eixe lloc despuix de la seua mort prematura. El perímetro forma part del lloc arqueològic de Cartago, classificat com Patrimoni de l'Humanitat per l'Unesco.

La qüestió del destí d'estos chiquets està fortament vinculada en la religió fenicia i púnica, pero principalment a la forma com els ritos religiosos varen ser percebuts pels judeus en el cas dels fenicis o pels romans durant els conflictes que els varen opondre als cartagineses. De fet, el terme «tofet» designa originalment un lloc propenc a Jerusalem, sinònim del infern: eixe nom que procedix de les fonts bíbliques induïx a una interpretació macabra dels rituals que se supon varen tindre lloc i corrobora una hipòtesis compartida pels interlocutors que varen revelar fonts sobre els fenicis en general i sobre els púnicos en particular: la religió en Cartago era «infernal». En data més recent, l'imaginari colectiu ha segut alimentat per la novela de Gustave Flaubert Salambó (1862), el nom de la qual prové del barri a on va ser descobert el santuari. El còmic, que conta les aventures d'Alix escrites per Jacques Martin, repren/reprén esta interpretació.

La major dificultat per a determinar la causa dels sepelis residix en el fet de que les úniques fonts escrites que es referixen al rito del sacrifici de chiquets no procedixen de la ciutat de Cartago, sino de l'estranger. Per la seua banda, les fonts arqueològiques —esteles i cippos— estan subjectes a múltiples interpretacions. Per molt temps, el debat ha estat viu i encara no existix un consens ampli entre els diversos historiadors que han estudiat el tema.

Breu història del descobriment

Inicis

Des de fa temps, es coneix la presència d'esteles en el lloc. Els primers indicis coneguts daten de 1817. De fet, les esteles estaven repartides en tot el lloc arqueològic de Cartago per la dispersió que va seguir a la destrucció de 146 a. C. i les operacions d'urbanisme que varen remoure el sol per a construir la ciutat romana.

Per una atra part, en l'història de Cartago, es deu donar un lloc especial al carregament del Louvre, aixina com del naufragi del Magenta, buc insígnia de la flota del Mediterràneu afonat en Tolón el 31 d'octubre de 1875, despuix d'un incendi seguit d'una explosió. A bordo es trobaven més de 2000 esteles púnicas i atres peces, tals com l'estàtua de l'emperatriu Vibia Sabina, esposa del emperador romà Adriano (117-138). Les peces arqueològiques havien segut carregades en el port de La Goleta, després de les excavacions portades a terme per Pricot de Sainte Marie, intérpret en el consulat general de França en Tunis, en autorisació del bey Muhammad III ibn al Husayn. Despuix del naufragi, els buços varen recuperar una part de les esteles i de l'estàtua; les peces arqueològiques varen terminar disperses entre diverses coleccions, com la de la Biblioteca Nacional de França. Sobre els restants, varen ser dinamitados per a que no impediren l'accés al port. Baix dotze metros de fondo, lo que subsistia dels restants es va anar sedimentado poc a poc. Tres campanyes arqueològiques es varen portar a terme en 1995-1998 per Max Guerout i el Grup d'investigació en arqueologia naval, per a recuperar les esteles i el cap de l'estàtua. En abril-maig de 1995, el cap de l'estàtua va ser trobada; dos anys més vesprada, en abril-maig de 1997, varen aparéixer uns 60 fragments d'esteles i fragments de l'estàtua. Finalment, en 1998, 77 fragments d'esteles varen ser extretes a la superfície.

Entre els precursors, es deu destacar el rol eixercitat per Jean Herszek Spiro (1847-1914), pastor protestant i professor en el Liceu Sadiki, qui va tornar a Lausana en 19 esteles i va redactar una obra sobre Els inscriptions et els stèles votives de Carthage (Les inscripcions i les esteles votivas de Cartago, 1895). No existix indicació alguna del descobriment del tofet ni en les excavacions de Pricot de Sainte Marie ni pels descobriments de Spiro. Com a molt, el primer va mencionar el descobriment d'esteles reutilisades en les muralles de l'época romana. Tots estos restants, que provenien primitivament del tofet, havien segut objecte d'un canvi des de l'Antiguetat i ningú estava buscant un lloc específic a on poguera trobar-se. Les coleccions arqueològiques de Spiro procedien sobretot d'una investigació epigràfica. Un descobriment fortuït faria canviar la comprensió de tota una secció de la topografia de la Cartago púnica.

Descobriment de 1921

Excavacions del tofet de 1921.

En 1921, es va descobrir l'estela del sacerdot en el marc d'unes excavacions arqueològiques clandestines, molt comunes en aquella época. Una estela de calcàrea, sobre la qual apareixia un adult en un capell típic dels kohanim (sacerdots púnicos), una corfoll púnica i que sostenia en els seus braços a un chiquet, va ser presentada davant els coleccionistes d'antiguetats Paul Gielly i François Icard, funcionaris francesos destacats en Tunis. Front a una peça que semblava confirmar en tot sentit les senyes bíbliques i de certs autors clàssics, els dos aficionats varen decidir posar fi a la clandestinitat per a que cap descobriment poguera escapar als arqueòlecs i historiadors, Varen comprar el terreny i varen escomençar a excavar-ho fins a l'autumne de 1922.

La primera excavació nortamericana, dirigida per Kelsey i Harden en 1925, va brindar una comprensió global de l'organisació del lloc. Llamentablement, la mort de Kelsey en 1927 va tindre com a conseqüència la cancelació d'esta série d'excavacions. Sobre el pare Lapeyre, un pare blanc, va excavar un terreny veí en 1934-1936 i va recolectar material arqueològic i epigràfic divers, pero sense precisió estratigráficas que permeteren comprendre el context del descobriment.

Excavacions recents: de Pierre Cintes a la campanya internacional de l'Unesco

«Capella Cintes» i lloc de cult

Una part del mobiliari de la capella Cintes expost en el Museu Nacional de Cartago.

Des del final de la Segona Guerra Mundial, l'arqueòlec Pierre Cintes va efectuar excavacions sobre el lloc arqueològic i va descobrir en 1947 u dels elements que va plantejar en el seu moment una enorme controvèrsia: l'element denominat «capella Cintes» en honor del seu descobridor. Rodejat de rajola en una cambra d'aproximadament 1 m², lo que va ser interpretat com un depòsit de fundació que estava conformat de peces de ceràmica de diversos orígens de el VIII, és dir, l'element més antic de la presència fenicia en esta regió. Estos han segut àmpliament estudiats i es va descobrir que varen ser colocats en les fissures en el sol. Les complexitat de la datació de les ceràmiques en particular, manifestament egea per a una part d'elles, va permetre un datat menys antic que el propost per primera volta per Cintes.

Últimes excavacions nortamericanes

Les últimes excavacions, lligades a la campanya internacional d'excavacions mampresa per l'Unesco, varen tindre lloc entre 1976 i 1979 baix la direcció de les American Schools of Oriental Research (ASOR) i Lawrence E. Stager. Com un balanç de les excavacions es va demostrar l'us continu del lloc durant sis sigles, en una superfície estimada de 6000 m², en 20 000 urnes trobades en els diversos estrats.

Tan pronte com l'àrea sagrada va estar totalment ocupat, va ser recoberta de terra i els testimonis recomenzaron en el nivell superior.

Els restants descoberts, des de les primeres excavacions, han segut objecte d'anàlisis forenses i els resultats han presentat més problemes que donat respostes a les insistents preguntes que es plantejaven els especialistes.

Interpretació del lloc arqueològic

Fonts antigues

El mit de Saturn devorant al seu fill, pintat per Francisco de Goya.

• Diodoro Sículo, a propòsit de l'atac de Cartago per Agatocles, tirà de Siracusa:

Ells [els cartagineses] varen estimar que Kronos també els era hostil, per lo que els qui prèviament haurien sacrificat a eixe deu als millors dels seus fills, havien escomençat a comprar en secret chiquets que alimentaven per a enviar-los despuix al sacrifici. Després, es va descobrir que alguns dels "[fills]" sacrificats havien segut substituïts. Tenint en conte estes coses i veent l'enemic [l'eixèrcit de Agatocles] que acampava fòra de les muralles, varen experimentar un temor religiós davant l'idea de haver arruïnat els honors tradicional deguts als deus. Ardint de desig per reparar els seus errors, varen elegir doscents chiquets dels més volguts i els varen sacrificar en nom de l'Estat. Uns atres, que varen murmurar contra ell, es varen entregar voluntàriament; no eren menys de trescents. Tenien entre ells [en Cartago] una estàtua de bronze de Kronos, en les màs esteses, les palmes en alt i inclinades cap al sol, de manera que el chiquet que era colocat en elles rodava i caïa en un fos ple de fòc.

• Dionisio de Halicarnaso, Història antiga de Roma, I, 38, 2:

Es diu que els antics varen sacrificar a Cronos en Cartago tant com va durar la ciutat.

• Porfirio de Tir, De l'abstinència, II, 56, 1:

Els fenicios, en cas de grans calamitats com les guerras, les epidèmias o les sequias, sacrificaven a una víctima presa d'entre els sers que més apreciaven i que designaven per votació com a víctima oferida a Cronos.

• Plutarco, De la superstició, XIII:

És en plena consciència i coneiximent que els cartagineses oferien als seus fills i els qui no els tenien els compraven dels pobres com als corders o aus, mentres que la mare estava de peu sense llàgrimas ni planyences. Si ella es llamentava o plorava, perdria el preu de la venda i el chiquet no deixava de ser sacrificat; no obstant, tot l'espai davant de l'estàtua era omplit del sò de les flautas i dels tambors a fin de que no es pogueren escoltar els crits.

• Tertuliano, Apologètica, IX, 2-3:

Els chiquets eren sacrificats públicament a Saturn, en Àfrica, fins al proconsulat de Tiberio, qui va fer expondre als propis sacerdots d'eixe deu, nugats vius als arbres del seu temple, que cobrien els crims de la seua ombra: Jure pel meu pare, qui, com a soldat, va eixecutar esta orde del procònsul. Pero, encara hui en dia, eixe sacrifici criminal seguix en secret

Front a estos texts contundents, deu tindre's en conte el silenci d'atres historiadors que indica, sobretot quan es tracta de les fonts més importants per a l'història antiga com Heródoto, Tucídides, Polibio i Tito Livio, que «el concert de les acusacions de impiedad i perfidia que eren, entre els autors clàssics, el lot habitual dels cartagineses».

Debats actuals

Estela del sacerdot conservada en el Museu Nacional del Bart.

Els sacrificis humans eren molt comuns i particularment en els periodos de conflictes o dificultats. La mitologia fa eco d'esta pràctica a través del mit d'Ifigenia i s'acontenta en recordar que inclús en Roma, en 216 a. C., es va sacrificar a una parella de gals i una atra de grecs en el Fòrum Boario, acte relatat per Tito Livio en la seua Història de Roma.

Per indicació dels llibres del Destí, es varen fer varis sacrificis extraordinaris: entre ells, un gal i una gala, un grec i una grega varen ser enterrats vius en el mercat de reses, en un lloc tancat de pedres, regat ya des d'abans en la sanc de les víctimes humanes, cerimònia religiosa molt poc romana.

Vore també

• Religió en Cartago

• Molk
• Moloch
• Baal Hammon
• Tanit
• Tofet
• Acorazar Magenta

Bibliografia

• Badr-Eddine Arodaky [dir.] (2007). La Méditerranée dones Phéniciens. De Tyr à Carthage. París: Somogy, ISBN 9782757201305
• Baurain, Claude i Corinne Bonnet (1992). Els Phéniciens, marins dones trois continents. París: Armand Colin, ISBN 2200212232
• Bénichou-Safar, Hélène (2004). Li tophet de Salammbô à Carthage. Essai de reconstitution. Roma: École française de Rome, ISBN 2728306974
• Beschaouch, Azedine (1993). La légende de Carthage (en francés), París: Gallimard. ISBN 2070532127. Consultat el 3 de març de 2012.
• Decret, François (1977). Carthage ou l’empire de la mer. París: du Seuil, ISBN 2020047128
• Ennabli, Abdelmajid; Slim, Hédi (1993). Carthage. Li site archéologique (en francés), Tunis: Cérès. Consultat el 3 de març de 2012.
• Fantar, M'hamed Hassine (1993). Carthage. Approche d'unix civilisation (en francés), Tunis: Alif.. Consultat el 3 de març de 2012.
• Gras, Michel; Pierre Rouillard i Javier Teixidor (1994). L’univers phénicien. París: Arthaud, ISBN 2700307321
• Hugoniot, Christophe (2000). Rome en Afrique. De la chute de Carthage aux débuts de la conquête arabe. París: Flammarion, ISBN 2080830031
• Lancel, Serge. Carthage (en francés), París: Fayard. ISBN 2213028389. Consultat el 8 de març de 2012.
• Lancel, Serge (1995). «Questions sur li tophet de Carthage», La Tunisie carrefour du monde antique. Diyon: Faton, pp. 40-47
• (1992) Dictionnaire de la civilisation phénicienne et punique (en francés), París: Brépols. ISBN 2503500331. Consultat el 3 de març de 2012.
• Mahjoubi, Ammar (2000). Villes et structures de la province romaine d'Afrique (en francés), Tunis: Centre de publication universitaire. ISBN 9973937953. Consultat el 3 de març de 2012.
• Picard, Colette (1951). Carthage (en francés), París: Els Belles Lettres. Consultat el 3 de març de 2012.
• Picard, Gilbert Charles i Colette Picard (1958). La vie quotidienne à Carthage au temps d’Hannibal. París: Hachette.
• Slim, Hédi; Fauqué, Nicolas (2001). La Tunisie antique. De Hannibal à saint Augustin (en francés), París: Mengès. ISBN 285620421X. Consultat el 3 de març de 2012.
• Lawrence E. Stager, «Li tophet et li port commercial», Pour sauver Carthage. Exploration et conservation de la vaig citar punique, romaine et byzantine, ed. Unesco/INAA, 1992, pp. 73-78, ISBN 9232027828
• Carthage. L’histoire, sa trace et són écho. París: Association française d’action artistique, 1995, ISBN 9973220269
• « La Méditerranée dones Phéniciens », Connaissance dones arts, n°344, octubre de 2007